S’ESTENDARD NO ÉS SA BANDERA CATALANA.

Cada 31 de desembre es mallorquins celebram sa derrota sarraïna i s’entrada des jove rei aragonès Jaume I a Madina Mayurqa, actual Ciutat de Palma, després de tres segles de dominació musulmana. Un fet històric que suposà s’inici d’una etapa decisiva on se posen es fonaments de s’identidat política, social, econòmica i cultural de sa pàtria de tots es mallorquins.

Sa Festa de s’Estendard és una de ses celebracions civils més antigues d'Europa, i ha servit de model per ses festes similars que s'arribaren a celebrar posteriorment a Menorca, Eivissa, València i Nàpols. Es protocol més antic data de 1313, encara que és probable que ja se commemoràs des de 1232, només tres anys després de sa conquista de sa ciutat.

Sa conquista de Mallorca s'entengué a sa seva època com una creuada contra es sarraïns. El papa Gregori IX féu costat a s’invasió i demanà an es nobles occitans que ajudassin al rei En Jaume, a oferint-los ses mateixes indulgències que otorgava an es creuats de Terra Santa. 

Per això, sa Conquista no fou exclusivament aragonesa, sinó que hi participaren gents procedents des diversos territoris: hispànics com Castella, Navarra i Portugal; occitans i gascons; i territoris de sa Corona d'Aragó com aragonesos, barcelonins, lleidetans, montpellerins i provençals.

Ses tropes comandades p'en Jaume I quan entren a Madina Mayurqa estan formades per gent de tots es territoris de sa Corona d’Aragó: aragonesos, barcelonins, lleidatans, montpellerins, provençals –de Provença– i gascons, així com per cavallers i aventurers d’altres regnes hispànics com Castella, Navarra i Portugal. Sa Conquista fou una victòria gloriosa de sa cristiandat que recuperava unes terres que feia tres segles havia perdudes a mans des musulmans.

Tot això explica perquè s’estendard que cada 31 de desembre se coloca en es centre de sa plaça de Cort és sa senyera dels reis d’Aragó, tal com mos ho recorda es cronista Ramon Muntaner: 

“tots añs lo jorn de Sant Silvestre e de Sancta Coloma, en que fo presa Mallorques per lo dit senyor rey, se fa professó a sa Ciutat ab sa senyera del dit senyor rey". 

També és oportú recordar sa descripció que féu es cronista general des regne de Mallorca, D. Juan Dameto i Cotoner (Palma, 1554-1633) en es seu llibre ‘Historia General del Reino Baleárico’ (1631): 

"Ses armes de que sa nostra illa usa, ja des des temps de sa conquista, són en un camp aquarterat, a un costat es pals d'Aragó, i a s'altre un castell posat damunt ses aigos, com tenc notat que ja el rei En Jaume els tenia esculpits en es seu elm. Quan vengué a conquistar aquest regne, tengué aquest gran conquistador per una singularíssima gesta, com ell mateix ho repeteix moltes vegades a sa seva Història, haver guanyat aquest regne que té es seu seient damunt ses aigos, i per aquesta causa la volgué divisar i honrar amb aquestes armes. Sa pauma que veim damunt d'una torre des dit castell, sense cap dubte denota es llinatge de sa ciutat més principal i cap de sa nostra illa, pronòstic de feliços successos i glorioses victories".

En vista d’aquests fets capitals de sa nostra història és de gent cabal reconèixer que sa senyera representa s'insignia del rei d'Aragó, no sa bandera de Catalunya, ni tampoc de sa nació o cultura catalanes, i molt manco de s’incorporació de Mallorca dins una espècie d’univers català, com pretenen ets autoanomenats catalans de Mallorca.

SA CATALANITAT DE S'OBRA CULTURAL BALEAR.

S'Obra Cultural Balear (OCB) se fundà durant es franquisme (1962) per divulgar i promoure sa cultura balear, cosa ben necessària i justificada en aquells temps on molts de balears enyoraven que qualcú fes reviscolar sa cultura autòctona. Es seus fundadors eren gent d’ordre i tirant a conservadora. Però amb so pas des temps, una fornada de gent d’un espectre social i polític ben diferent, es qui ara s’autoanomenen catalans de Mallorca, se féu amb sa direcció de s’Obra. Per donar-li aquest canvi de rumb, aprofitaren que s’entitat estava en mans d’un nou president, Antoni Mir Fullana, filòleg i secretari general de política lingüística de sa Generalitat de Catalunya en temps d'en Jordi Pujol. No importa dir res més de ses inquietuds polítiques des personatge. Una mostra significativa d’aquest daltabaix que sofrí s’Obra durant sa presidència d’en Mir fou es canvi de logotip. Es logotip de sa vella OCB duia s’escut des regne de Mallorca davall es llaurador. En Mir llevà s’escut i hi posà ses quatre barres vermelles sense es color blau ni es castell que defineixen an es balears.

Però encara anaren més enfora. Per demostrar sa seva conversió a s’independentisme pancatalanista, aquests jovençans encapçalats p’en Mir no dubtaren a modificar ets estatuts de s’entitat on, a s’article segon paràgraf “g”, posaren textualment que una de ses finalitats de s’antigament respectable OCB era “la defensa de la identitat nacional de les Illes Balears en el marc dels Països Catalans”. ¡Vaja una presa de pèl per tota aquella bona gent que els cregué quan deien lluitar per sa balearitat! Perquè, tal com diuen es seus actuals estatuts, lo que fan de llavors ençà és lluitar per s’inclusió de Balears dins s’entelèquia des “Països Catalans”. 

Pentura per animar ses festes de Nadal i engrescar es seus feligresos per sa movilització des 30 de desembre, enguany a s’Obra no li ha tremolat gens es pols a s'hora d’anunciar que entre es premiats de sa Nit de sa Cultura que organitza cada 31 de desembre, hi figuren es famosíssims Jordis, grans agitadors socials des separatisme i empresonats per un presumpte delicte de sedició. S’OCB ha concedit an es líders de s'Assamblea Nacional Catalana (ANC) i d’Òmnium Cultural es premi Gabriel Alomar. ¿Es motiu? En Sánchez i en Cuixart haurien obert es catalanisme "a totes ses lluites socials" i, més en concret, haurien obert “vies àmplies de coneixement i difusió de sa cultura catalana en tota sa seva extensió". També haurien organitzat ”exemplarment ses majors movilitzacions populars a favor des dret a decidir des Principat de Catalunya i de la resta de pobles amb pacifisme i no violència com a model irrenunciable d'actuació". Idò. 

A qualsevol persona amb un poc de seny i sentit comú li pareix incomprensible que tota una entitat cultural que s'autoanomena “balear”, regada amb doblers públics, s'estimi més guardonar dos personatges d'una altra comunitat autònoma com es dos Jordis que, per més inri, estan imputats per un delicte tan greu com sa sedició. Amb lo bo de fer que hagués estat premiar a qualcú d'aquí, com per exemple en Rafa Nadal, màxim ambaixador de sa cultura i s’identitat mallorquina per tot el món. Però clar, aquí si no ets un bon samarità de sa llengo i sa cultura catalana no ets digne de rebre cap reconeixement. Recordin, si no, es trist episodi de sa nostra universitat amb en Nadal i es comportament patètic, una mescla d’arrogància i d’enveja, que tengueren es filòlegs catalans de s'UIB.

Per veure que això no són invencions ni rondalles, basta recordar ses paraules reveladores de qui fou president de s'Obra Cultural Balear d'Alcúdia durant ets anys 70, en Toni Alemany Cladera:  “Jo he estat soci de l'Obra Cultural Balear [..]. Me vaig fer soci perquè pensava que estàvem davant una lloable iniciativa de sa societat civil per sa defensa i promoció de sa cultura i de lo balear, tal i com pareixia desprendre-se de sa seva denominació. Els vaig donar generosa canxa periodística en es Diario de Mallorca fins que me vaig donar de baixa quan vaig comprendre i constatar que s'OCB tenia poc de cultural i de balear en haver-se convertit en instrument an es servici des pur i dur catalanisme [..] Una Obra Cultural Balear maleducada, insultant, agressiva, convertida en mascaró de proa des catalanisme radical fronterer en es feixisme pur i dur”. 

En suma, d'Obra Cultural Balear, lo que és de "cultural" i de "balear" en té ben poca cosa, només sa careta. ¡Bons enganapanxes estan fets!.

14 D'OCTUBRE 1403, UNA FETXA FATÍDICA PES MALLORQUINS.

Al llarg de s'història es mallorquins hem rebut tota classe d'infortunis, desgràcies, invasions, saquejos, conquistes o pirateria, però una de ses pitjors desgràcies, amb aquest cas natural, que ha sofrit sa ciutat de Mallorca és desconeguda per sa pràctica totalitat de mallorquins. Una desgràcia que provocà una gran mortaldat dins ciutat, es fatídic desbordament des torrent de sa Riera. Un torrent que antigament travessava es centre urbà de sa Ciutat de Mallorca passant a través de s'actual traçat des carrers de la Rambla, carrer Unió/Plaça d'es Mercat i finalment es Passeig d'es Born, desembocant a una entrada de mar on antigament havia estat es port de sa ciutat. Segons consta a ses cròniques d'aquell temps dit torrent per aquelles dates suposava un greu impediment, ja que es seu pas per dins ciutat necessitava d'una xarxa de ponts, a més des problema defensiu que significava una murada que havia de deixar un pas pes torrent, i sobretot pes perill d'inundació. Inconvenients que ja per aquell temps feren preveure una eventual desviació des curs fora de ses murades, projecte ja proposat en es segle XIV durant es regnat d'en Jaume II amb una ordre donada a Perpinyà es 29 de juny de 1303, on manava que fos modificat es curs de sa Riera de manera que no entràs dins ciutat. Obra que no se dugué a terme i que desgraciadament a la llarga provocà es desgraciat fet.

Aquest gran desbordament des torrent de “sa Riera” de Palma succeí l’any 1403, concretament es dia 14 d’octubre. Aquest dia des de las vuit des decapvespre se posà a ploure moltíssim, aigat que durà dos dies i dues nits, caiguent tal quantitat d’aigo, que es nivell des torrent cresqué tant, que es forat que hi havia a sa murada perquè passàs s’aigo (a lo que avui és aproximadament es principi de la Rambla), no fou abastament gros per tant de líquid, i sa pròpia murada féu d’embassador, fent que s’aigo anàs cresquent de cap amunt. I essent per aquesta part de parets fines, sa murada no pogué aguantar tanta pressió, caiguent un bon tros, obrint-se tot d'una camí aquella aigada, omplint tot s’antic canal de sa Riera pujant més de tres metres a s’endret de l’iglèsia d’El Carme (on avui és s’edifici de sa Seguritat Social), duguent-se moltíssims d’edificis, des que es més coneguts foren sa carnisseria vella, totes ses cases des mercat i ses des barri de Sant Nicolau, on s’aigo pujà quasi dos metros per damunt es canal.

També va fer molt de mal an es carrer de Pelaires actual, que per aquell temps se deia “lo carré nòu”, i a sa llonja que hi havia davant l’iglèsia de Sant Feliu (iglèsia que encara existeix en es carrer de Sant Felio). De resultes d’aquesta torrentada, quedaren totalment destrossades mil cinc-centes cases, quasi totes des ciutadans mallorquins de religió jueva, que havien posat casa a s’únic lloc de Palma que era públic, després de s’assalt an es Call, ja que ningú els volia llogar res. Sa xifra des que moriren ofegats arribà a 5.000 persones (sa majoria jueus), ses quals quasi totes aparegueren l'endemà enmig de la mar.

Tot i sa primera impressió que produeix sa quantitat de 5.000 victimes (entorn de sa qual se situen tots es relats de s'època), queda com a vàlida al manco en orde de magnitud. Hem de recordar que s'impacte que degué produir en es seu temps una desgràcia d'aquesta envergadura degué esser molt fort, fins es punt que dita catàstrofe es tractada de manera repetida a totes ses històries de Mallorca.

BONS SAMARITANS.

De cada vegada més es balears hem deixat de creure en sa política i concretament en aquells que hi viuen. Sa torrentada de corrupció que ha inundada sa nostra comunitat autònoma ha originat una desafecció primer i llavors una indiferència creixent cap a sa política i, arrossegada també, cap a sa premsa en general. A Balears hem tengut molt mala sort. No n’hem sabut a s’hora de triar es nostros líders. Comencem per na Maria Antònia Munar, que com a presidenta de s'extingida Unió Mallorquina va fer i desfer tot lo que volia gracis a tres diputats raquítics que donaven i llevaven majories. Qui no recorda sa seva  falsa simpatia a s'hora d’arreplegar adeptes que la duguessin a dalt de tot i sa seva política de pactes que només obeïen a sa seva eròtica des poder. I això que no en sabem ni la mitat de sa cançó.

Però no només va ser sa Princesa de Mallorca ─així era coneguda a s’època d'esplendor─, s'única implicada en temes de doblers. També hem de recordar sa figura, entranyable, de l'amo en Biel Canyelles, aquell bon samarità de poble que amb ses seves mallorquinades i es seu xerrar pagès pareixia un bon candidat per manejar ses nostres cireres, que és lo que realment fa un polític, utilitzar es nostros imposts per inflar-mos de més i més imposts, però bono, això sempre ha estat així. Un Biel Canyelles que també va ser condemnat per voler munyir massa sa vaca amb ses obres des túnel de Sóller.  Es cas Brokerval va provocar sa dimissió de l'amo en Biel l'any 1997, després que l'Audiència Provincial el condemnas per un delicte de soborn per haver rebut 50 millons de pessetes per part de s'empresari Antoni Cuart a canvi de sa concessió de ses obres. Un delicte, emperò, que no va ser castigat perquè es fets havien prescrit. Coses de sa vida. Anys més tard, per seguir amb aquesta grapada de bons samaritans que han governada sa nostra comunitat, arribam a un des fills putatitus d’en Canyelles: en Jaume Matas, aquell mallorquí ben afaitat i vestit com un figurí amb cara de bon al·lot que si no anam vius mos deixa més pelats que es darreres d'una monea, això sí, amb sos seus comptes corrents infladets i un bon "palacete" per administrar ses seves desgràcies.

I ara, després d'una legislatura a mans d'un honrat Bauzá, alabat sia Déu, arribam an es desbarats i s’hipocresia de s'actual Pacte de Progrés, aquests bons samaritans, amics des poble o de “sa gent”, com diuen es de Podem. Un pacte de minories que no ha dubtat a fer noves lleis sense consens i sense comptar amb sa ciutadania, provocant problemes sèrios i mals de caps a tothom. Un pacte que braveja de governar pes poble quan ningú ho veu així, i molt manco després de sa dimissió de tot un vicepresident des Govern balear, en Biel Barceló. Aquell bon homo amic de s'independentisme i lleial defensor de s'entrada de Balears dins es fantasmals Països Catalans que quan estava a s'oposició no deixava passar una mosca sense que l'aprofitàs per pegar una escopetada a tot lo que se mogués. Com deim en mallorquí, s’ase deia an es porc orellut i ell portava ses orelles.  Aquell Biel que tantes i tantes de vegades el vàrem sentir demanar que s’aplicàs es codi ètic que impedia que cap càrrec polític pogués acceptar presents de més de 50€. Aquell Biel que, després de predicar lo que no creia quan era a s’oposició, se'n va de franc de vacacions a Punta Cana convidat per un programa deportiu amb totes ses despeses pagades per un empresari turístic amb interessos a s’àrea que gestiona directament s’exconseller de Turisme. Ni es seus l’han defensat.

Amb tots aquests desgavells no és rar que de cada vegada més ciutadans de Balears deixin de creure en sa política. Massa polítics s'han cuidat més d’omplir-se ses seves butxaques que de governar per s’interès general. O això diuen.

S'ESPANYOLITAT DE CATALUNYA.

Sorprenent i escarrufador es món des secessionisme, un món de fantasia i odi creat per un sector de polítics i ciutadans liderats pes pròfug Carles Puigdemont i Oriol Jonqueres, empresonat. Tots dos creuen que es futur de sa seva comunitat autònoma, -perquè és lo que són, una comunitat autònoma com totes ses altres-, passa per allunyar-se de s'estat espanyol, a fi que sa superioritat catalana prevalgui damunt ets altres ciutadans que ells anomenen espanyolistes i feixistes pes simple fet de que refusen sa divisió i sa desraó.  Ni ells mateixos saben cap on els durà aquesta repetitiva ànsia de separar-se de sa nació que mos uneix a tots ets espanyols: Espanya. Una nació democràtica, moderna i oberta al món  que ets antics intel·lectuals  catalans, igual que es baleàrics, tenien clar que era sa seva i sa que tenien es deure de defensar davant es fantasma de sa divisió.

 Així ho considerava, per exemple, en Josep Lluís Pons i Fuster que, després de sa restauració des Jocs Florals de l'any 1859, a sa revista Catalunya, si referia amb aquestes paraules: <<som espanyols, sí, som espanyols; ho som ab orgull, ho som de bon cor, y de bon cor y ab orgull ho serém fins al darrer suspir, fins al últim sacrifici. Mès també som catalans, volem serho, nos gloriám de serho, no podem deixar de serho, ja que catalá fou lo bressol que’ns gronxaba (...) y catalanas sòn nostras afeccions, nostra llengua, y nostra historia. Som espanyols pera servir al Estat, y saber morir, cuant convé per la Reyna y sa bandera (...) y som catalans pera no deixar morir jamay la memoria dels ínclits barons que de prop y de lluny>>.

Si anam més enrere, trobam com en es segle XVII, més concretament l'any  1627, ses comarques transpirinenques del Rosselló, que encara formaven part de sa Corona espanyola i per tant de Catalunya,  demanaren al rei Felip IV sa seva voluntat de separar-se de Catalunya per amor a Espanya, expressant d'aquesta manera sa seva total disconformitat a formar part de Catalunya, però si d'Espanya. Es motiu principal era sa desmesurada fiscalitat de sa Generalitat catalana, que asfixiava an es rossellonesos. Així, el 1627, ses autoritats del Rosselló traslladaren a sa Cort de Madrid un memorial de greuges on demanaven respectuosament que el Rosselló formàs un regne separat de Catalunya, però dins sa Monarquia Hispànica. Manifestaven així sa seva lleialtat a Espanya i sa seva voluntat de sostenir financerament ses tropes castellanes que els protegien.

 

Una cosa pareguda, per cert, a lo que ha passat a la Vall d'Aran que tampoc vol formar part d'una Catalunya independent. Una voluntat que quedà reflectida a s'anterior consulta des 9-N. A la Vall d'Aran ets independentistes obtengueren es resultat més baix favorable a s'independència de tota Catalunya. Una comarca molt allunyada des separatisme, com ho demostra es fet que sigui sa suma des PP, es PSC i es Partit Nacionalista Aranès qui actualment té sa majoria consistorial en es principals pobles de la Vall.

A un mallorquí, balear, espanyol i europeu com jo, lo que més m'escarrufa és que en ple segle XXI, quan galdim de democràcia i d'un ben estar mai vist, -que ho demanin si no an es nostros pares i padrins- haguem d'aguantar aquestes ànsies separatistes, igual que a s'octubre de 1934, uns fets que desembocaren as cap de dos anys en sa fatídica guerra civil espanyola. Ara i llavors, es separatisme pretén desestabilitzar s'estat i crear, com a conseqüència, una ruptura sense precedents dins Catalunya que podria resultar contagiosa perquè se podria escampar a d'altres territoris com Balears. Més per Mallorca somiava fins fa dos dies en un referèndum el 2030 que liquidi sa nostra autonomia balear, no sabem si una continuació de sa tan desitjada República catalana per anar pastant es mals anomenats Països Catalans. I dic mal anomenats perquè mai han existit, ni ara ni en es passat.  

Després d'aguantar tot lo sant dia i un dia sí i un altre  també ses absurdes idees de qui se sent la mare superiora de tots noltros, sorgeixen un parell de preguntes que mos feim molts de constitucionalistes. ¿Per què no volen aprendre dets errors comesos dins es passat i perquè no escolten d'una vegada a sa gran majoria de ciutadans que no creuen amb una Catalunya separada d'Espanya i d'Europa? ¿Que no veuen que serà sa pròpia Catalunya sa més perjudicada si segueixen endavant amb aquesta ruptura? ¿Que no veuen sa divisió social que provoquen i es milenars d'empreses que ja han fuit de Catalunya degut a s'inestibilitat política? ¿És això, sa ruïna i sa fractura social, lo que volen pes seu poble? Sincerament, crec que sa comandera no els deixa veure sa realitat. ¡Quina llàstima!.

JAUME III, EL TEMERARI.

Quan sa sang d’un rei envermellí Llucmajor

Jaume III de Mallorca, El Temerari.

Mallorca, regne antic amb corona pròpia, visqué una etapa decisiva de sa seva història amb sa dinastia privativa que començà amb en Jaume II. Aquesta és s'història d'en Jaume III, conegut com el Temerari, es darrer rei de Mallorca que intentà recuperar per ses armes es regne que havia perdut. Sa seva vida acabà a Llucmajor, es 25 d'octubre de 1349, en una batalla que marcà profundament es futur polític de Mallorca.

Durant dècades, es Regne de Mallorca havia estat governat per una branca pròpia de sa casa reial, amb interessos i institucions que no sempre coincidien amb sos de sa Corona d'Aragó. Des de sa conquista de Mallorca p'en Jaume I, l'any 1229, fins a sa derrota definitiva d'en Jaume III, es territori havia passat per diverses etapes polítiques. Es regne privatiu, constituït a partir de sa divisió de dominis d'en Jaume I, havia consolidat una vida política pròpia, però també mantenia una relació de dependència feudal respecte de sa Corona d'Aragó, origen de tensions que acabarien tenguent conseqüències decisives.

Entre es seus monarques, en Jaume III ocupa un lloc destacat per sa seva tràgica trajectòria. Conegut com el Temerari, hagué de fer front a ses pretensions d'en Pere IV d'Aragó, el Cerimoniós, que acabaria apoderant-se des seus dominis. En Jaume III no acceptà sa pèrdua de sa corona i dedicà es darrers anys de sa seva vida a intentar recuperar-la.

Fill de l'infant Ferran de Mallorca i de n'Isabel de Sabran, comtessa de Matagrifó, en Jaume nasqué a Catània, Sicília, es 5 d'abril de 1315. Son pare morí quan ell encara era molt petit, i sa seva mare també morí aquell mateix any, poc després des part. Quedà, per tant, orfe a una edat molt primerenca i cresqué baix sa protecció de sa seva família paterna.

Se casà en primeres noces amb na Constança d'Aragó, germana d'en Pere IV, rei d'Aragó, amb qui tengué dos fills: en Jaume, futur Jaume IV de Mallorca, i na Bel de Mallorca. Després de sa mort de na Constança, en Jaume III se tornà casar, l'any 1347, amb na Violant de Vilaragut. D'aquest segon matrimoni nasqué Esclaramonda, que morí durant s'infància.

En Jaume III fou designat successor quan només tenia nou anys, després de sa mort des seu conco Sanxo I, l'any 1324. Durant sa minoritat, es govern des regne quedà en mans d'un consell de regència i des seu conco, l'infant Felip. L'any 1335, en arribar a sa majoria d'edat, assumí plenament es govern.

Se trobà davant un regne amb dificultats econòmiques, endeutament i problemes demogràfics, agreujats per epidèmies i males collites. An aquestes dificultats s'hi afegien ses tensions polítiques amb en Pere IV d'Aragó, que qüestionava sa posició d'en Jaume III i pretenia reforçar es seu control sobre es dominis mallorquins.

Malgrat aquestes circumstàncies, durant es seu regnat hi hagué una important activitat institucional. Entre ses fites més destacades hi ha ses Lleis Palatines, promulgades l'any 1337, que regulaven amb detall s'organització de sa cort i es funcionament de diversos càrrecs i serveis reials. També es Consolat de Mar, creat durant sa minoritat d'en Jaume III, contribuí a ordenar i protegir s'activitat mercantil marítima. Aquestes institucions mostren que es Regne de Mallorca disposava d'una organització política i administrativa pròpia.

Però es conflicte amb en Pere IV acabà imposant-se. L'any 1341 s'inicià un procés contra en Jaume III, que culminà amb sa sentència de 1343. Aquell mateix any, en Pere IV organitzà una expedició militar i desembarcà a Mallorca es 25 de maig. En Jaume III no pogué impedir s'ocupació de s'illa i hagué de fugir. L'any següent, en Pere IV s'apoderà també des comtats del Rosselló i la Cerdanya. D'aquesta manera, en Jaume III perdé es control efectiu des seus dominis, encara que no renuncià a sa pretensió de recuperar sa corona.

L'any 1349, necessitat de recursos per preparar una nova expedició, en Jaume III vengué sa senyoria de Montpeller i altres possessions al rei de França, Felip VI, per 120.000 escuts d'or. Era una operació de gran transcendència: Montpeller constituïa una de ses possessions més importants que encara li quedaven, i sa venda li havia de permetre obtenir es mitjans necessaris per intentar recuperar es regne.

Així, després d'anys d'exili i de pèrdues territorials, en Jaume III preparà sa seva darrera expedició. Ja no se tractava tan sols de recuperar unes terres, sinó de tornar a ocupar es tron que havia heretat. Es desenllaç d'aquella empresa arribaria pocs mesos després, en es camps de Llucmajor.

Desembarcament d’en Jaume III a Pollença.

Es darrer intent d'en Jaume III per recuperar es regne

S'11 d'octubre de 1349, en Jaume III tornà a Mallorca amb un exèrcit de mercenaris, disposat a recuperar es regne que havia perdut cinc anys abans. Segons es relat que seguim, sa tropa estava formada per 300 homos a cavall i 700 peons. Desembarcà a sa zona de Formentor i a sa badia de Pollença, i des d'allà avançà cap a s'interior de s'illa. Després de passar per Inca, es dia 22 era a Porreres i, es 24, arribà a Llucmajor.

Aquell desembarcament marcà s'inici des seu darrer intent per recuperar sa corona. Durant uns dies, s'esperança semblà renéixer entre es seus fidels, que veien en ell no tan sols un rei, sinó també es símbol d'una causa que encara no donaven per perduda. Però sa realitat era dura: ses forces d'en Jaume III eren limitades i es seu adversari disposava de recursos militars importants. Tot i així, després d'anys d'exili i de lluita per recuperar es patrimoni i sa corona, el rei tornava a jugar-s'ho tot en una darrera campanya.

Sa batalla de Llucmajor i sa mort del rei

Es 25 d'octubre de 1349, diumenge, a prop de Llucmajor, se lliurà sa batalla que decidiria es destí des Regne de Mallorca. Ses forces d'en Jaume III s'enfrontaren a s'exèrcit reial comandat p'en Gilabert de Centelles, governador de Mallorca, an es servei d'en Pere IV d'Aragó, es seu cunyat, que havia sortit de Ciutat per fer front a s'expedició del rei exiliat.

Es combat fou dur i acabà amb sa derrota d'en Jaume III. Entre es morts hi hagué en Pagà, germà bastard del rei, que duia s'estendard reial. En Jaume III, que lluitava a cavall, fou enderrocat durant es combat i mort per homos de s'exèrcit contrari. Segons es relat transmès per ses cròniques, un almogàver li tallà es cap en es camp de batalla.

Es seu fill Jaume, futur Jaume IV de Mallorca, resultà ferit i fou fet presoner, juntament amb sa seva germana Bel i sa seva madrasta, Violant de Vilaragut. Amb sa mort del rei acabava es darrer intent militar de restaurar sa dinastia mallorquina en es tron. No desapareixia, emperò, sa memòria d'aquell regne ni sa pretensió de ses generacions posteriors de recuperar-ne sa corona.

Batalla a Llucmajor

Amb aquella mort, Mallorca perdé sa seva independència política i acabà s'etapa dels reis privatius de sa casa reial mallorquina. I, tanmateix, conservà una memòria que encara avui commou. Na Maria Antònia Salvà ho expressà amb paraules que travessen es temps i ressonen com un lament antic per sa mort des darrer rei:

“Quina horror la d’aquell dia, noble rei Jaume tercer, quan ta sang envermellia el terreny llucmajorer…”

Des d’aquell moment, Mallorca quedà sotmesa a virreis enviats des d’Aragó, i s’ombra d’aquella derrota marcà per sempre sa nostra història. Avui, només una creu en es Camp de sa Batalla i una estàtua a Llucmajor recorden es darrer rei que morí defensant sa nostra llibertat.

Aquell fatídic 25 d’octubre de 1349 no només acabà amb una vida: acabà amb un regne, i començà una llegenda.

ADOCTRINAMENT A SES ESCOLES.

Aquests dies es medis de comunicació s’han fet ressò d'una denúncia des partit polític Ciutadans contra s'adoctrinament polític que sofreixen ets alumnes dins ses comunitats autònomes que, equivocadament, anomenen de "parla catalana", o sigui València, Catalunya i Balears. Denúncia que de manera sorprenent es PP no ha volgut secundar, deixant a Ciutadans més tot sol que la una en aquesta tan justa com necessària mesura.

Jo, com a pare d'alumnes que han estudiat en es centres educatius de Balears, sé que és un tema delicat que molts de ciutadans no s'atreveixen a reconèixer en públic, i molt manco a denunciar per mor de sa por que es seus fills tenguin problemes en es centres escolars, com sempre sol passar, d'aquí que ho hagi de fer un partit polític de sa talla de Ciutadans. Tema que en es meu cas, com a ciutadà amb veu a un país democràtic, no me preocupa lo més mínim referir-me a ell, i molt manco exposar-lo com faig avui en aquesta columna, sabent que provocarà es rebuig i ses crítiques de molts de lectors, cosa que no me llevarà sa son, i molt manco quan sempre m’havia pensat que ses universitats i centres d'educació eren llocs per estudiar, ensenyar i educar es nostros fills sense fins polítics. Emperò vegent lo que ha passat en aquests darrers anys, i encara passa, me fa pensar que aquí hi ha qualque cosa que no va bé, que aquí falla qualque cosa.

I és indiscutible que és així: aquí fallen ses institucions públiques, aquí fallen ses institucions polítiques que han permès –si no fomentat– que a s’universitat, en ets instituts i en es col·legis de Balears s'hagin introduït una tracalada de professors catalanistes, com si fos ca seva, fent cas omís an es pares que no estàvem d'acord amb sos seus ideals polítics.

I ara, clar, aquest poder catalanista en es món educatiu manetja a sa seva manera es nostros fills. Basta recordar ses reiterades manifestacions i vagues que varen protagonitzar ses camisetes verdes contra es Govern des PP d'en Bauzà, un govern que tenia majoria absolutíssima. Ses camisetes verdes no només varen continuar amb sa desmesurada dictadura lingüística en català, també se manifestaren contra qualsevol normativa que, segons ells, “atemptàs contra la llengua catalana”; fins i tot, per consumar ses seves proposicions, permeteren que menors d’edat participassin a s'assalt a sa Consellería d’Educació i Cultura es 22 de maig de 2012. També els posaren en primera línea darrere ses pancartes a ses manifestacions. O si volen un parell d’exemples més actuals, dessèt professors de s'IES Mossèn Alcover de Manacor, sa major part vestits de negre en senyal de dol per “sa mort de sa democràcia”, conjuntament amb alumnes d’aquest centre, participaren a un acte a favor des referèndum il·legal i contra s'acció de sa Guàrdia Civil es passat 1 d'octubre a Catalunya; a s'IES Marratxí sa CUP va penjar un cartell a favor des referèndum català amb sos logos d’Arran i des Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC); a s'UIB uns quants estudiants, convocats pes Consell d'Estudiants i ses organitzacions estudiantils Estudiants en Xarxa i Sindicat d'Estudiants des Països Catalans, se concentraren per fer un simulacre de votació, un altre acte a favor des referèndum an es qual s’hi sumaren professors i certs càrrecs polítics, com sa portaveu de Podem, Laura Camargo, professora de sa facultat, o es vicepresident des Consell, Jesús Jurado. De fet,  na Camargo i en Jurado estigueren entre es participantes a sa simbòlica votació. Si després de tot això, qualcú encara creu que això va bé, jo no m’ho crec ni carregat de suc.

   Tots sabem, i es qui no ho sap és perquè no hi veu un pam enfora, que s'imposició i adoctrinament en català dins Balears ha estat aprofitat per s’OCB, s’STEI, PSM, Més per Mallorca, Podem i altres forces polítiques per convertir s’escola, pública sobretot, en una fàbrica de nacionalistes. No mos ha fet profit a noltros, an es poble en general, sinó a ells que viuen de ses subvencions i de sa política gracis a un moviment artificialment inflat –amb sos nostros doblers– que s’alimenta gracis an es sentiment victimista –de tota casta– que inoculen a una al·lotea que, en general, no té cap referent ètic, cívic i polític que no sigui es des seus mestres. Es qui accepten aquest suposat adoctrinament denunciat per Ciutadans són es qui mos emblanquinen, es mateixos que mos volen fer creure que es futur de sa nostra comunitat és adoptar ets errors i ses maneres de fer de Catalunya, en primer lloc sa seva “llengua”.

Idò no, això no és així, sa llengo mallorquina l’hem apresa d’una forma normal, una llengo que ja xerraven es nostros antepassats de fa molts d’anys ençà, una llengo passada de pares a fills al llarg des segles, una llengo que la mos ensenyaren amorosament, en es bres, a s’escola i en es carrer, sense cap imposició i sense cap dispendi de doblers públics. En canvi, avui en dia sa “llengua” catalana –o sigui, un estàndar barceloní que pràcticament no té en compte ses nostres modalitats– l’ensenyen a la força i artificialment a ses escoles, instituts, cursos de reciclatge i a s’universitat gracis a una mala fi de doblers públics. S’ensenyança en sa llengo catalana finalment s’ha transformat en una ensenyança de caire polític i ideològic sense precedents.

Fins i tot hi ha certs professors, recordem en Jaume Sastre, membre de s'Assamblea de Docents, professor de català de s'IES Llucmajor, condemnat a una multa de 9.240 € per calúmnies an es jutge José Castro (de fet, molts d’altres l'haguessin pogut denunciar per injúries i calúmnies, bastava llegir www.lobbyperlaindependencia.org, una web que ara, curiosament, ha desaparegut), lleial defensor de s'independentisme i declarat enemic de sa nació espanyola, són es principals culpables de s’adoctrinament que pateixen ets alumnes balears. Sense anar més enfora puc anomenar un cas succeït a s'IES Llucmajor on hi fa classe en Sastre. A sa classe de sa meva filla en Sastre va tenir sa gosadia de demanar an ets alumnes quin país era que feia frontera amb noltros i que mos tenia oprimits i marginats. Ell mateix se va aixecar per donar sa resposta vertadera: ¡Espanya! ¿Com mos hem d’empassolar això?.

Està ben clar que aquests són es que imposen es català an es nostros fills, aquests són es que els hi ensenyen a odiar tot lo que faci olor a Espanya i a sa llengo espanyola, aquests són es que repetitivament els diuen an es nostros fills que sa llengo que xerren es seus pares i padrins està plena de barbarismes i que, per tant, “no saben xerrar”, aquests són es que han traït sa nostra identitat mallorquina, imposant una dictadura lingüística a tot arreu de sa nostra terra.

Crec que tot això no són berbes i que és ben hora de tenir-ho en compte i començar a rebelar-se contra aquest adoctrinament. Ja està bé de senyeres catalanes, ja està bé de banderes que no són nostres, ja està bé de mapes d'uns falsos Països Catalans en es centres educatius, ja està bé d’aguantar aquesta traïció per part d’entitats i sindicats de professors que secunden aquest adoctrinament polític, com són s’OCB i s'STEI, quan no són altra cosa que uns falsos mallorquins passats an es catalanisme.

Segurament es detractors me diran que som un inculte, que escric amb un model lingüístic que no és acceptat per s’IEC i que sa situació no és tan dolenta. 

En suma, som es propis balears es qui hem de defensar lo que és nostro, denunciant tot tipo d'adoctrinament polític en es centres de Balears, i per fer-ho no hem de tenir por. No conec cap català que no defensi sa seva cultura per damunt de tot, en canvi sí que conec molts de mallorquins, massa, que s’enfoten de sa seva. Ara en pagam ses conseqüències.

LA REPUBLIQUETA.

Aquest llarguíssim i llastimós tema de s'independència de Catalunya i sa seva ridícula republiqueta de vuit segons (un rècord Guinness a afegir a s’haver des separatisme) ja surt des botador o, com deim en mallorquí, ja vessa per tots es costats. Tant és així que es monotema d’aquesta absurda deriva contra sa nació espanyola cansa i avorreix a tothom.

Aquest avort de república ha anat més enllà de qualsevol lògica. Es separatistes ja no saben lo que han de fer per conseguir que es nou estat sigui reconegut a s’esfera internacional com una república independent i desconnectada des regne d'Espanya. Els hi és igual fer es ridícul més espantós davant sa premsa internacional amb tots es seus jutipiris que no fan altra cosa que enfonsar-los encara més. Fins i tot es seus suposats aliats flamencs els hi han girat s’esquena. En es parlament flamenc sa proposta de reconèixer sa DUI només va comptar amb sos vots de ¡sis diputats! a una cambra de 124. Aquesta mitja dotzena de partidaris de sa republiqueta formen part des partit d'ultradreta Vlaamns Belang. Però es cop més fort els vengué de part des propis nacionalistes flamencs des N-VA, que tampoc votaren a favor de s’incipient república, maldament ets independentistes hi confiaven amb sos ulls clucs.

Però encara més ridícul ha estat cercar ajuda i reconeixement internacionals de països ermitans com Corea del Nord. S’ha sabut, efectivament, que n'Artur Mas i en Carles Puigdemont varen demanar per activa i passiva a Corea del Nord que acceptàs sa nova república. Gracis a Déu o a Marx, en Kim-Jong-un els hi denegà, al·legant que Corea del Nord “sempre” respecta ses lleis i sa Constitució de cada país. Cercar aliats com Kim-Jong-un o alabar sa presència en es Parlament de Catalunya de condemnats per actes terroristes com n'Arnaldo Otegui indica es grau d’indignitat i desesperació des líders separatistes que no se donen per vençuts en sa seva determinació de dur Catalunya a sa ruïna

   

¿CAP ON ANAM SENYORS POLÍTICS DE MÉS?

És molt mal d'entendre lo que passa a sa política autonòmica, amb un govern de talladures sorgit d'una aliança entre partits amb poca representació, però que no estan gens encorreguts en manejar es nostros interessos segons d'on ve es vent o com més els convé. Poc importa lo que pensin es ciutadans, ni tan sols si amb ses seves decisions perjudiquen sa seva economia o es seus interessos. Aquí impera lo que sempre havien refusat ells mateixos: s’imposició de lleis que feren ets ideals lingüístics i identitaris de sa majoria de ciutadans. Per això, segueixen imposant un estàndard que capola sa nostra manera de xerrar de segles i segles, donen poder a una associació com s'Obra Cultural Balear, màxim exponent des pancatalanisme a Balears, o a un conegut sindicat de mestres encarregat d'inculcar s'ideari catalanista a s’al·lotea. En realitat, actuen exactament igual que es franquisme però a s’enrevés. En lloc des castellà ara ells imposen es català. Però, clar, abans això era feixisme i ara és patriotisme.

Aquí preval s'abdurda imposició des català an es professionals de sa sanitat pública abans de donar una solució a ses llargues llistes d'espera o a sa manca de metges. Aquí preval dedicar sumes astronòmiques a una política lingüística que només té per objecte arraconar es nostro ancestral mallorquí a ses tenebres més fosques. Aquí preval sa creació d'una oficina de “drets lingüístics” amb una partida de cent mil euros perquè es bons catalanoparlants com en Nel Martí, portaveu de Més per Menorca, siguin atesos i agombolats davant aquells qui els “discriminen”. Aquí preval augmentar un vint per cent es doblers públics destinats a s'Institut Ramon Llull (IRL), fins a 600.000 euros l’any que ve, en lloc de crear un vertader Institut d'Estudis Baleàrics dedicat a s’estudi, protecció i foment des mallorquí, menorquí i eivissenc tal com dicta s'Estatut d'Autonomia. D’això darrer, ni xerrar-ne.

Ara bé, no passa res si tenim carreteres sense acabar i qualcuna sense començar, aules prefabricades, manca de metges, falta de residències per sa gent major, brutor, engrut i murques arreu arreu, depuradores que vessen aigos fecals a la mar, ciutadans aturats que cerquen feina i molts d'altres que no arriben a final de mes. Tot això no són problemes rellevants per ells.

¿D’ON VE ES NOM DE BALEARS

 

Indagar i cercar sa nostra història és un plaer que va més enllà d’arribar a sebre d’on venim, qui som i quins eren es nostros antepassats. En efecte, aquesta recerca t’umpl de tant de goig i saviesa que t’obliga a sentir-te orgullós de sa terra que t’ha vist néixer i que ha estat bres d’una identitat tan reconeguda en temps passats: sa mil·lenària identitat balear.

Una entranyable història que és es punt de partida per entendre quina és sa procedència des baleàrics, quins foren es seus primers pobladors i quines foren ses distintes cultures de s’arxipèlag que l’invadiren, saquejaren, habitaren i s’hi assentaren. Una terra que, al llarg de sa seva història, fou desitjada per tots es qui la descobriren; punt d’aturada i escala de ses gents mediterrànies, amb so seu constant anar i venir comercial cap a ses rutes des metalls i de s’estany principalment. Una terra que fou colonisada per fenicis i cartaginesos.

Unes illes que, englobades com a illes occidentals de la mar Mediterrània, foren conegudes mil anys abans de Crist amb noms com Kromiussa, Melussa, Pitiussa i Ophiussa, de sa més gran a sa més petita. Més tard, n’Estrabó les anomenarà Eudaimones, que significa “illes benaventurades”, una denominació ben preciosa. Però també les anomenaren Gimnèsies, degut a què durant gran part de s’any es seus moradors anaven pràcticament nuus, com es gimnastes grecs.

Finalment, passarien a anomenar-se Balears (o sia, ses illes des tiradors de pedres) ses dues més grosses, i Pitiüses (o sia, illes riques en pins) ses dues més petites, denominacions que es grecs ja empraven devers el 600 abans de Crist.

Segons D. Juan Binimelis, historiador i cronista general des Regne de Mallorca en es segle XVI, es primers mallorquins eren gegants. Deia que es primers habitants de Mallorca havien d’esser gegants, igual que es d’altres illes mediterrànies com Chio, Lemnos, Rodes, Creta i Sicília, perquè a totes aquestes illes s’hi havien trobat construccions megalítiques, obra des primers pobladors. D’aquí, segurament, ve es nom de “clapers de gegants”, amb què en Binimelis designava vulgarment es talaiots.

Però qui resumeix es nostros orígens amb més perícia és es gran historiador d’origen grec, Diodor Sícul, nascut entre el 90 i el 85 a.C. a Agira, antigament Agyrium, a Sicília. En Diodor va fer una descripció detallada de ses nostres illes a sa Biblioteca Històrica, una col·lecció de quaranta volums publicada abans del 30 a.C., que recull es coneixements de s’època. Vet aquí un fragment seu on descriu ses Gimnèsies:

“Hi ha també altres illes davant Ibèria, anomenades pes grecs Gimnèsies, perquè es seus moradors en s’estiu van nuus; i pes romans Balears, per sa seva destresa tirant pedres amb sa bassetja, art en què avantatgen a la resta. És gent donada an es vi, del qual tenen molta falta, com també en tenen d’oli, i per això s’unten amb oli de llentiscle i greix de porc. Els agraden tant ses dònes que donen per una femella tres o quatre homos. Sa seva morada són ets amagatalls de ses penyes i penyals enriscats, on fan es seus albergs. No utilisen or ni argent i prohibeixen rigorosament dur-ne a s’illa, perquè creuen que aquestes riqueses són causa de desgràcies. Quan anaven a sa guerra a favor des cartaginesos, amb sos quals s’havien aliats, barataven es seu sou amb vi i dònes. També és cosa singular lo que feien en es rituals funeraris: esmicolaven es cos difunt, l’aficaven dins una urna i damunt hi acaramullaven pedres grosses”.

¿I qui eren aquests moradors de sa nostra terra? Idò ni més ni manco que es valents foners balears, pares de sa nostra identitat.

¿PER QUÈ MOS LLEVEN S'ARTICLE SALAT?

 

   Un servidor no és polític ni té intenció d'esser-ho, però com a ciutadà que paga religiosament es seus imposts tenc dret a dir quan sa política no va bé, i evidentment dins ca nostra no hi va de cap de ses maneres, al manco en temes lingüístics, culturals i identitaris. Tenim una esquerra que viu i pensa en català, més encaparrotada en fer-mos catalans de Mallorca que en fer feina pets interessos de sa ciutadania. Es d'El PI d'en Jaume Font han perdut el nord, i en lloc d'estimar es mallorquí, gasten ses seves poques energies en imposar-mos una patètica Llei de normalisació lingüística en pur català, talment feia sa seva predecessora, s'empresonada Maria Antonia Munar. Es PP, que tocaria esser es far il.luminador de sa vertadera llengo i identitat des poble balear, no se posa d'acord per mirar de reviscolar lo nostro davant s'intromissió des nacionalcatalanisme a ses nostres illes. Un PP acomplexat que no sap, o simplement no vol, plantar cara a tota aquesta esquerra que tanta feina fa per esborrar qualsevol vestigi de s'ancestral llengo des poble que els ha votat.

Per veure que ses coses no van bé basta passetjar pes barris antics de Palma. Passetjar-hi és omplir-se de tristor, i un no s’hi umpl perquè sigui un barri antic amb carrers estrets, no senyor, ni molt manco, sinó perquè precisament és allà on més se veuen es desbarats lingüístics comesos pes nostros governants i lletrats en llengo catalana. A ells, com a declarats seguidors de sa gramàtica fabriana, ja no els bastava importar paraules i expressions pròpies de sa ciutat comtal, sinó que fins i tot han llevat es nostro característic article salat a ses plaques des carrers, amb sa befa de deixar en petit s’antiga que utilisa s'article salat davora sa moderna que utilisa es lalat. Un article que precisament emplea es poble per entendre-se uns amb sos altres des de fa segles, una inconfusible manera de xerrar des balears que mos han anat traspassant es nostros pares i padrins generació darrera generació. Una suplantació de lo nostro que és un greu desbarat. Si, així és, una vertadera barbaritat lingüística-cultural perpetrata pes que ja sabem, per així, amb so pas des temps, arraconar i eliminar qualsevol vestigi de sa llengo des poble per donar pas an es parlar de Catalunya que, segons ells, fa més bo. 

   Com a mostra de que es nostros governants no estan per sa labor de defensar lo que és nostro els contaré un fet real que me va succeir fa dos mesos a una fira d'un poblet de Mallorca. Hi vaig anar per montar una carpa amb altres companys. Sa nostra tasca era exposar es nou llibre “Ramon Llull, un heroi il.luminat”, llibre escrit p'en Xisco Romero i editat l’any passat. Idò bé, a darrera hora de s'horabaixa, ja ben entrat es vespre, vàrem rebre sa visita de sa regidora de cultura des poble en questió, per més senyes de Més per Mallorca que, mirant es llibre, i vegent que era una novel.la sobre sa vida d'en Ramon Llull, mos comentà que li interessava tenir-ne una a sa biblioteca des poble. En aquests moments, un company que estava a sa taula amb jo, molt educadament, li va dir que no creia que li agradàs perquè s'utilisava s'article salat tan característic des mallorquins. Sa seva resposta va esser ràpida, concisa i llampant. “-Avui no me pensava xerrar de temes lingüístics, però ja que hi som vos diré que escriure en salat fa groller”. Talment.

   Sincerament, crec que exposicions tan mal garbades com ses de tota una regidora de cultura d'un ajuntament mallorquí mos deixen ben clar que ses coses no van bé a Balears, ni hi aniran mentres no entri un partit polític que tengui sa valentia de dignificar es mallorquí, i això comporta utilisar es nostro article salat, però no només en es xerrar, sinó també a s'escriptura.

   ¿I qui mos queda a dia d'avui que pugui dignificar es mallorquí? S’únic que dona sa cara és Ciutadans, així que alerta a ses pròximes eleccions que, segons qui guanyi, sa nostra llengo tendrà molt a perdre, o molt a guanyar, qui sap.

JO NO SOM UN CATALÀ DE MALLORCA

 

Fins fa pocs anys esser i sentir-se mallorquí era absolutament normal i un orgull pes nats a Mallorca que per aquell temps miràvem dissimuladament an ets estrangers que  arribaven a ses nostres terres i que poc a poc anaren colonitzant sa nostra estimada roqueta. Aquests estrangers compraren una mala fi de cases a sa forania o davora la mar, però s’incoporaren dins es nostro dia a dia sense influir en sa nostra identitat o sa nostra manera de xerrar. I ara, passats ets anys ja no mos sorprèn lo més minim veure estrangers a ca nostra, no senyor, ni molt manco. Al contrari, lo que mos ve de nou avui en dia són aquests nous colonitzadors, com ells mateixos s’anomenen, quan s’identifiquen com a catalans de Mallorca, una nova denominació que no sabem exactament d’on procedeix ni d’on ve, perquè una de dues, o ets mallorquí… o ets català, ses dues coses an es mateix temps és impossible. És com si diguéssim un madrileny de Múrcia, o un sevillà de Galícia, o un aragonès de Bilbao, per posar uns quants d’exemples gràfics.

Idò bé, aquests bons senyors que se fan anomenar catalans de Mallorca són es qui realment estan causant una greu colonització quan imposen una llengo, una cultura i una identitat forasteres: sa catalana. Aquests són es que estan introduint dins ca nostra es xerrar, sa cultura i ses tradicions de sa veïnada Catalunya. Aquests són es vertaders culpables de s’arraconament de tot lo mallorquí, o sigui, des nostros propis hàbits i costums ancestrals que responen a una sàvia i pacífica manera de viure, calmada i placentera que actualment corr es perill d’anarse’n a fer baumes. Res més lamentable mos podria passar an es mallorquins que assimilar-mos a una Catalunya que se creu que té molt que ensenyar-mos, quan sa realitat és que són ells es qui haurien d’aprendre sobretot de sa nostra mil·lenària cultura, llengo, identitat i manera d'esser, ben diferenciada, com sabem, de sa catalana.

Esperem, pes bé de tots, que es mallorquins de rel que encara estimam lo nostro comencem a despertar de tants d'anys d'adormiment i reviscolem s’ancestral llegat lingüístic-cultural que mos han traspassat es nostros pares i padrins a lo llarg des segles perquè, si no ho feim així, correm es perill que amb so temps desaparegui per sempre. I noltros serem es culpables de consentir-ho i no aturar-ho quan era hora.  I per veure que això no va de berbes, basta escoltar ses declaracions i fets de sa majoria des nostros actuals governants, màxims culpables de sa greu catalanisació que patim.

Noltros, es vertaders mallorquins, no actuam com ets anomenats catalans de Mallorca. Noltros som gent pacífica que estimam lo nostro i que per res del món mos vendrem a ses doctrines marcades pes Govern catalanista que tenim per arribar a ser bons catalans de Mallorca. Ni en Biel Barceló, ni na Francina Armengol, ni ets altres polítics tenen sa talla suficient per representar sa voluntat de sa gran majoría de mallorquins que no accepta sa catalanització de sa seva terra.

I ara ve sa pregunta que mos feim sa gran majoria de mallorquins: ¿què podem esperar de polítics que aspiren a fer-mos sa quinta província de Catalunya, o sigui la Catalunya insular, com diuen, per satisfer ses ànsies de poder de sa Generalitat? Sa resposta és molt simple: res de bo.