Es diccionariet d’en Pere Antoni Figuera
Una finestra oberta a sa llengo mallorquina que començava a canviar
Fa anys que consult aquest diccionariet. He compartit paraules, he citat fragments i hi he tornat una vegada i una altra cercant mots antics i formes mallorquines que ja gairebé no sentim. Però amb so temps vaig començar a tenir sa sensació que allà hi havia qualque cosa més que un simple recull de paraules.
Per això vaig decidir tornar-lo llegir amb calma i estudiar-lo amb més deteniment. I com més l'anava llegint, més clar tenia que aquestes pàgines explicaven una història que anava molt més enllà des vocabulari.
Es seu títol ja és tota una declaració d'intencions: no se tracta només de recollir mots, sinó de conservar formes mallorquins que ja en aquell temps començaven a caure en desús.
Llegint-lo amb deteniment, un s'adona que aquestes pàgines amaguen molt més que un llistat de vocabulari antic. Hi trobam rastres de com xerraven es nostros antepassats, de com evolucionava sa llengo i, fins i tot, de com es castellà anava guanyant terreny dins es nostro lèxic.
Aquest article no pretén ser un estudi acadèmic. Només vol compartir ses conclusions a ses quals he arribat després de molts d'anys consultant aquesta obra i de tornar-la llegir amb una mirada més reposada.
Un diccionariet amb tres mirades
Això no és casual. És es reflex d’una època on sa llengo pròpia encara era ben viva, però ja començava a conviure —i a competir— amb so castellà, que guanyava pes dins àmbits formals, administratius i culturals.
Per exemple, mots com angoxa conviuen amb congoxa i amb congoja. O realme amb reyne i reino.
No és només una traducció. És una fotografia d’un canvi en marxa, on es castellà ja no és només una ajuda, sinó una presència cada vegada més determinant que acabaria desplaçant moltes paraules mallorquines.
Per què se va escriure aquest diccionariet?
S’autor ho diu clarament: volia ajudar a entendre millor es versos de n'Ausiàs March, gran poeta valencià des segle XV.
Això ja mos dona una pista important: hi havia paraules pròpies, antigues, que encara connectaven amb sa literatura clàssica, però que ja no eren transparents pes lectors des seu temps.
Per tant, aquest diccionariet no només conserva mots. També actua com una clau d'accés a una tradició literària que, sense aquestes explicacions, s'hauria fet cada vegada més difícil d'entendre.
Sa pèrdua de lèxic: un procés lligat a s'història
Llegint aquestes pàgines se fa evident una cosa: sa pèrdua de lèxic no va ser de cop, sinó progressiva. Però tampoc va ser neutra.
Després des Decret de Nova Planta, es castellà se va imposar com a llengo de poder a s’administració, a sa justícia, a s’ensenyament i a molts d’altres àmbits oficials.
Aquest fet no només va canviar sa llengo des papers. També va influir en sa manera de pensar, d’escriure i fins i tot d’explicar sa realitat.
I és aquí on es diccionariet d’en Figuera pren encara més valor. Llegint-lo, costa no tenir sa sensació que estam davant un moment de canvi, on es mallorquí conserva bona part de sa seva riquesa, però es castellà ja comença a deixar una empremta cada vegada més visible.
Hi trobam paraules que han arribat fins avui, com parmí o agreujar. D'altres han evolucionat, com afexir, que acabaria donant pas a afegir. I també n'hi ha que han desaparegut gairebé del tot, com fembrer o fenyer.
En paral·lel, formes com fastidiar o firmar no només apareixen com a traduccions, sinó com alternatives reals dins sa llengo viva.
No és un cas aïllat
I això és lo que més me va cridar s'atenció.
Aquest mateix fenomen també se pot observar en es posteriors diccionaris mallorquí-castellà, on es castellà ja no només acompanya, sinó que condiciona cada vegada més es lèxic, ses definicions i fins i tot ses preferències d’ús.
No és només aquest diccionariet. És tot un model lexicogràfic que reflecteix una influència creixent des castellà sobre sa llengo pròpia.
Entendre-ho no és anar-hi en contra
Reconèixer aquest procés no és anar contra es mallorquí. Ben al contrari.
És entendre d’on ve. És veure com ha canviat. És cercar ses seves arrels reals, sense idealisar ni simplificar.
Perquè una llengo viva no és pura ni estàtica: és es resultat de sa seva història.
Més que paraules: una manera de viure
Aquest diccionariet no xerra només de lèxic. Xerra d’un món.
Cada paraula que desapareix no és només un mot que se'n va. És una manera diferent de veure sa realitat.
Paraules com abtesa o fenyer contenien matisos, usos i vivències que avui ja no sempre tenim tan a mà.
I aquest canvi no és casual. Va lligat a una transformació cultural profunda, on una llengo de poder va anar guanyant espai a costa d’una llengo pròpia que quedava arraconada en molts d’àmbits.
Recuperar, entendre, continuar
Llegir avui en Pere Antoni Figuera és fer un exercici de memòria. Mos mostra d’on venim, com xerràvem i com, sense gairebé esser conscients, hem anat deixant enrere paraules que havien estat ben nostres.
Però també mos dona una oportunitat: recuperar consciència.
No se tracta de tornar enrere, sinó d’entendre millor es camí fet.
Perquè una llengo no només se xerra. També se recorda. I, sobretot, se decideix cada dia.
I potser, si tornam a mirar aquests mots antics amb ulls nous, encara en podrem salvar qualcun i entendre que no és una catalanisació, sinó una mallorcanisació des nostro lèxic.
Conclusió
Potser aquest diccionari no surt en es grans manuals ni ha estat objecte d’estudis destacats, però això no el fa manco valuós. Ben al contrari.
Precisament en aquestes obres menors, allunyades des centre acadèmic, és on sovint se conserva una realitat més crua i manco filtrada: sa llengo tal com se xerrava, tal com canviava i tal com se transformava.
Es diccionariet d’en Pere Antoni Figuera no és només un recull de paraules. És una instantània d’un moment de transició: paraules que encara són vives, paraules que evolucionen i paraules que desapareixen. Tot això dins un mateix llibre.
I potser és precisament perquè ningú l’ha estudiat a fons que avui el podem llegir amb ulls nets, sense filtres, i entendre-hi coses que han passat desapercebudes.
Perquè a vegades no fa falta que qualcú t’ho expliqui.
Basta llegir.
