NA BEL DE MALLORCA

 Sa darrera reina titular de sa Casa de Mallorca

Amb sa mort d’en Jaume IV, es febrer de 1375, sa successió dinàstica de sa Casa Reial de Mallorca recaigué en sa seva germana Elisabet, coneguda entre noltros com na Bel de Mallorca. Es regne ja feia més de trenta anys que havia quedat incorporat a sa Corona d’Aragó, però sa dinastia encara mantenia, des de s’exili, sa reivindicació des seus drets. Es testament d’en Jaume IV, otorgat a Sòria es 16 de febrer de 1375, nomenava na Bel hereva universal i li deixava es drets que encara reclamava sobre es regne de Mallorca, es comtats del Rosselló i la Cerdanya i es senyoriu de Montpeller.

Na Bel era filla d’en Jaume III de Mallorca i de na Constança d’Aragó, i sa seva vida estigué marcada per sa caiguda de sa família: patí ses conseqüències de sa derrota i sa mort de son pare a Llucmajor, passà anys de captiveri, entrà dins es món de ses aliances matrimonials de sa noblesa europea i acabà heretant des seu germà es títol i es drets que encara reclamava sa seva casa.

Una infanta de sa Casa de Mallorca

Na Bel nasqué l’any 1337. No sabem amb certesa a quin lloc: s’historiografia ha proposat Mallorca, Perpinyà o Montpeller, tres des principals centres vinculats an es dominis de son pare. Aquesta incertesa no és estranya en una època en què ses famílies reials se desplaçaven contínuament entre es seus territoris. Era sa filla primogènita d’en Jaume III i na Constança d’Aragó, i tenia un únic germà legítim, en Jaume, que després seria conegut com en Jaume IV.

Durant sa seva infantesa visqué entre diferents territoris de sa família. Durant uns anys estigué amb sa mare a Barcelona i, més tard, tornà a Montpeller amb ella. Sa seva vida, però, canviaria completament a partir de sa lluita entre son pare i en Pere el Cerimoniós.

Llucmajor i es captiveri

L’any 1349, en Jaume III intentà recuperar per ses armes es Regne de Mallorca, que havia perdut davant en Pere el Ceremoniós. Na Bel acompanyà son pare en aquella expedició i se trobava amb sa seva madrastra, Violant de Vilaragut, quan se produí sa batalla de Llucmajor.

Es 25 d’octubre de 1349, en Jaume III fou derrotat i morí a conseqüència de ses ferides. Es seu fill Jaume quedà greument ferit i fou fet presoner, mentres que na Bel també caigué en poder des vencedors. Després de sa derrota, na Bel fou enviada a València amb na Violant. Totes dues foren recloses an es convent de Santa Clara, però aquella situació no durà gaire. Es maig de 1350, en Pere el Ceremoniós ordenà que na Violant fos traslladada a una torre de sa fortalesa des Temple de València, mentres na Bel continuava baix custòdia.

Na Violant fou alliberada el 1353, després de diverses gestions diplomàtiques, mentres que na Bel continuà privada de llibertat fins a 1358. Aquell any, es seu matrimoni amb en Joan II de Montferrat posà fi an aquell llarg captiveri.

Una princesa convertida en peça diplomàtica

Durant aquests anys se plantejaren diferents matrimonis per na Bel. Un d’ells era amb en Gastó III Febus, comte de Foix i vescomte de Bearn, una unió que hauria pogut tenir una gran importància política, ja que hauria vinculat sa Casa de Mallorca amb una de ses principals potències des Pirineus. També hi hagué converses per casar-la amb so fill i hereu des comte d’Armanyac, però cap d’aquestes propostes arribà a bon terme. 

Finalment, es matrimoni que prosperà fou es de na Bel amb en Joan II Paleòleg, marquès de Montferrat, un des principals senyors des nord d’Itàlia. Ses noces se celebraren l’any 1358 i aquella unió situà l'infanta dins una de ses cases nobiliàries més destacades des nord de sa península italiana.

Abans de casar-se, na Bel hagué de negociar amb en Pere el Ceremoniós sa recuperació des seus béns patrimonials, que necessitava per pagar sa dot. El rei acceptà en principi, però condicionà s’acord a una renúncia des drets que ella pogués reclamar sobre sa Corona de Mallorca. A canvi, se comprometé a pagar-li 40.000 florins. Na Bel acceptà sa condició, però en Pere el Cerimoniós no arribà a satisfer sa quantitat promesa. Segons explica en Gabriel Alomar i Esteve, aquest incompliment l’alliberà des compromís de renúncia i li permeté reivindicar es seus drets dinàstics quan morí es seu germà, en Jaume IV, l’any 1375.

Es matrimoni amb so marquès de Montferrat

Ses noces amb en Joan II de Montferrat se celebraren a Montpeller es setembre de 1358. Sa ciutat, que ja formava part de sa Corona francesa, havia estat vinculada durant generacions a sa Casa de Mallorca.

Na Bel passà a viure dins es món de sa noblesa italiana i es matrimoni tengué una descendència important. Des seu matrimoni nasqueren n'Otó III, conegut també com Secondotto; en Joan III; en Teodor II; en Guillem; i na Margalida de Montferrat.

Es fill major, Otó, succeí son pare com a marquès de Montferrat, però morí jove, l’any 1378. Després el succeïren, un rere s’altre, es seus germans Joan III i Teodor II. Sa filla Margalida tendria, anys més tard, un paper destacat dins s'història política de sa Corona d’Aragó: se casà amb en Pere II d’Urgell i fou sa mare d’en Jaume II d’Urgell, conegut com el Dissortat, un des principals pretendents a sa Corona en es Compromís de Casp de 1412.

Així, sa descendència de na Bel s’estengué per altres grans cases nobiliàries europees molt després que es Regne de Mallorca hagués deixat d’esser independent.

Es retorn d'en Jaume IV

Mentrestant, es seu germà Jaume continuava presoner. A començament de maig de 1362 aconseguí fugir de sa seva duríssima captivitat i, després d’un llarg periple per terres occitanes i provençals, arribà a Montferrat, on se reuní amb na Bel i amb sa seva madrastra, Violant. A partir d’aquell moment, es dos germans tornaren a estar junts després d’anys de separació. En Jaume IV començaria una nova etapa de sa seva vida, marcada pes seu matrimoni amb la reina Joana de Nàpols, ses guerres europees i ses temptatives de recuperar sa posició que considerava que li corresponia com hereu d’en Jaume III. Na Bel continuà estretament vinculada a ell.

Quan en Joan II de Montferrat morí, l’any 1372, na Bel quedà viuda. Abandonà sa residència de Casale i, a partir d’agost de 1373, se traslladà a sa península Ibèrica per compartir amb so seu germà, Jaume IV, aquella darrera etapa de sa seva aventura política.

Sa darrera temptativa

L’any 1374, na Bel acompanyà en Jaume IV en sa seva darrera temptativa militar de recuperar es territoris perduts per sa Casa de Mallorca. S’expedició travessà el Rosselló i intentà entrar a Catalunya, però fracassà davant ses forces d’en Pere el Ceremoniós. Després d’aquell fracàs, en Jaume arribà greument malalt a Sòria, on morí es febrer de 1375, amb na Bel an es seu costat. Poc abans de morir, es 16 de febrer de 1375, otorgà testament i nomenà sa seva germana hereva universal, deixant-li es drets que considerava que encara corresponien a sa seva casa: es Regne de Mallorca, es comtats del Rosselló i la Cerdanya i es drets sobre es senyoriu de Montpeller. 

Aquest testament és es document que convertí a na Bel en sa darrera hereva des drets dinàstics de sa Casa Reial de Mallorca. En Jaume IV no li deixava simplement es seus béns personals, sinó també sa Corona que havia pertangut a sa seva família i que ell encara reclamava. A partir d’aquell moment, na Bel podia continuar sa reivindicació dinàstica de sa seva casa i assumir es títol de reina titular de Mallorca, encara que no recuperàs es regne ni arribàs a governar-lo.

Sa darrera reina titular

Na Bel, però, no arribà a governar mai Mallorca. Es regne continuava baix es domini de sa Corona d’Aragó i no hi havia cap possibilitat real que una princesa exiliada, sense territori ni exèrcit, pogués recuperar per ella mateixa sa Corona. Això no significa que es títol fos simplement simbòlic des principi. Segons explica en Gabriel Alomar i Esteve, na Bel era s’hereva des drets dinàstics que li havia transmès es seu germà i començà a emprar es títol de Reina de les Mallorques, amb un segell que duia sa fórmula llatina Regina Maioricarum. 

Sa seva titularitat durà pocs mesos. S’agost de 1375, na Bel cedí es seus drets an en Lluís I d’Anjou mitjançant un acord que no era una simple renúncia: en Lluís se comprometia a intentar recuperar per ses armes es territoris de sa Corona de Mallorca i a pagar-li una quantitat important, que, segons es document estudiat per n’Alomar, ascendia a 120.000 florins. Na Bel se reservà, a més, determinats drets territorials, entre es quals figuraven es de la Cerdanya, es vescomtat de Carlat i sa sobirania de Morea-Acaia. 

Es projecte, però, no arribà a complir-se. En Lluís d’Anjou no pogué dur a terme sa guerra promesa contra en Pere el Ceremoniós i morí l’any 1384 sense haver recuperat es territoris. Més endavant, el 1389, na Bel cedí es drets que encara reivindicava an en Joan III d’Armanyac. Malgrat aquestes cessions, es successors de sa Casa d’Anjou continuarien emprant durant anys es títol de reis de Mallorca.

Es segon matrimoni

Després de sa mort des marquès de Montferrat, na Bel inicià una nova etapa de sa seva vida. L’any 1375 se casà secretament amb en Conrad von Reischach zu Jungnau, un noble alemany que durant molt de temps fou presentat per alguns historiadors com un cavaller de poca importància, però que, segons explica en Gabriel Alomar, pertanyia a una família noble de certa categoria. Sa documentació relacionada amb aquest matrimoni fou localitzada a Alemanya i contribuí a aclarir aquesta etapa de sa vida de na Bel. 

D’aquest segon matrimoni nasqué en Miquel von Reischach, s’únic fill d’aquesta unió. En Miquel no continuà sa reivindicació des drets sobre sa Corona de Mallorca, de manera que aquesta branca familiar no mantengué una pretensió efectiva sobre es regne.

Pesenàs i París

Na Bel també conservava qualcuns drets sobre Montpeller. Després d’haver quedat viuda, cedí al rei de França es drets secundaris que encara li quedaven sobre sa baronia de Montpeller. A canvi, el rei li concedí es comtat de Pesenàs, situat a prop de Montpeller, però fora des seu territori, amb una dotació de 5.000 lliures. Aquest patrimoni, però, no li donà una situació estable.

Cap a 1376, deixà Pesenàs i se retirà a París, on rebé una pensió del rei de França. S’establí en es priorat de Santa Caterina des Val des Écoliers, a prop de Saint-Paul, on passaria bona part des darrers anys de sa seva vida. Segons sa documentació estudiada p'en Gabriel Alomar i Esteve, encara cobrava aquesta pensió l’any 1403, i el 1408 ja era morta.

És una imatge molt diferent de sa que podríem imaginar quan pensam en una reina. Sa filla d’un rei, germana d’un altre i hereva d’una corona acabà es seus anys lluny de Mallorca, sense palau, sense regne i sense cap possibilitat real de recuperar sa terra des seus pares.

Es darrers anys de na Bel

Sa data exacta de sa mort de na Bel ha estat objecte de discussió. Durant molt de temps s’ha repetit l’any 1404, mentres que altres fonts l’han situada el 1406. S’investigació d'en Gabriel Alomar i Esteve aporta una dada documental important: l’any 1403 encara trobam na Bel viva, cobrant sa pensió que li pagava el rei de França i residint an es priorat de Santa Caterina de París. Es mateix estudi assenyala que el 1408 ja era morta. Per tant, a partir de sa documentació que analitza, n’Alomar situa sa seva mort entre 1403 i 1408 i considera que es seu darrer retir fou París, on probablement fou enterrada dins es vell priorat de Santa Caterina, avui desaparegut.

Posteriorment, en Bernard Atger, en un estudi publicat en es botlletí municipal de Galargues es desembre de 2023, situa sa mort de na Bel en aquesta localitat es 29 de desembre de 1406. Sa seva investigació se basa en documentació d’arxius francesos i de sa Corona d’Aragó. Entre aquests documents hi ha una comunicació secreta del rei Martí d’Aragó, datada es 31 de juriol de 1407, en què feia referència a sa mort de l’infanta a Galargues i demanava que s’investigàs discretament si havia deixat testament. 

Aquesta investigació aporta nous elements a favor de sa data de 1406 i situa sa mort a Galargues, mentres que n’Alomar havia defensat que es darrer retir de na Bel fou París i que probablement hi fou enterrada. S'ha de tenir en compte s’aportació de n'Atger, però també deixar constància de s'interpretació anterior de n'Alomar, ja que es lloc de sa mort i es de s’enterrament no han quedat resolts de manera definitiva. Així, es final de sa darrera reina titular de Mallorca continua envoltat d’incerteses. 

Sa fi d'una dinastia

Amb na Bel s’acabava sa línea reial que havia començat amb en Jaume I i que havia governat Mallorca durant més d’un segle. Amb en Jaume III havia desaparegut es poder efectiu de sa Casa de Mallorca; amb en Jaume IV, sa darrera esperança de recuperar es regne per ses armes; i amb na Bel desapareixia sa darrera hereva directa d’aquella casa que encara podia reclamar, des punt de vista dinàstic, sa Corona de Mallorca.

Però sa seva història també mos mostra que una dinastia no desapareix necessàriament es mateix dia que perd es seu territori. Durant dècades, els reis i prínceps de Mallorca continuaren formant part des joc polític europeu. Es seus matrimonis, ses seves aliances i es seus drets dinàstics mantengueren un cert valor polític, encara que ja no disposassin des poder necessari per recuperar es regne.

Na Bel és es millor exemple d’aquesta continuïtat. Era sa filla d’en Jaume III que havia vist morir son pare a Llucmajor; sa nina que havia caigut presonera després de sa derrota; sa germana d’en Jaume IV, amb qui compartí anys d’exili i d’esperança; i, finalment, s’hereva a qui es seu germà transmeté es drets dinàstics de sa Casa Reial de Mallorca.

Durant uns mesos fou reina titular de Mallorca, però no arribà a governar es regne, ni tornà a Mallorca ni recuperà es Palau Reial. Conservà, però, es títol i sa memòria d’una corona que havia estat de sa seva família i que es seus antepassats havien intentat recuperar durant generacions. Després d’ella, ja no quedà cap altre membre de sa línea reial directa que pogués continuar aquella reivindicació. N’Elisabet de Mallorca, na Bel, sa darrera reina titular de sa Casa de Mallorca.

Bibliografia

ALOMAR I ESTEVE, Gabriel, «Sobre l’estatge final i sa sepultura d’Isabel, darrera Reina titular de les Mallorques», Bolletí de sa Societat Arqueològica Lul·liana, núm. 49, Palma, 1993, p. 65–74.

ATGER, Bernard, «Isabelle de Majorque», M@G, butlletí municipal de Galargues, núm. 29, desembre de 2023. 

LECOY DE LA MARCHE, Albert, Les relations politiques de la France avec le royaume de Majorque, París, 1892.

WILLEMSEN, Carl A., Der Untergang des Königreiches Mallorca und das Ende der mallorquinischen Dynastie, Berlín, 1958.

CRÒNICA DE MALLORCA, «Testament de Jaume IV de Mallorca», Sòria, 16 de febrer de 1375. 

DICCIONARI MALLORQUÍ-CASTELLÀ - 1878

Una obra fonamental de sa lexicografia mallorquina  des segle XIX

Jusep Tarongí i Cortès va néixer a Palma dia 10 de març de 1847 i morí a sa mateixa ciutat dia 4 de gener de 1890. Fou prevere, escriptor, poeta i estudiós de sa llengo i de sa cultura mallorquines.

Era fill d'en Gaietà Tarongí i de na Maria Jusepa Cortès i es tercer de sèt fills. Sa seva família pertanyia an es nucli xueta de Palma. Son pare era comerciant i propietari, i sa família galdia d’una situació econòmica relativament acomodada. Com altres infants xuetes de s’època, en Tarongí aprengué ses primeres lletres amb un mestre particular.

Entre 1860 i 1865 estudià a s’Institut Balear, on tengué com a mestre an en Jusep Lluís Pons i Gallarza, una figura que tengué una influència important en sa seva formació literària. Des de s’adolescència mostrà un gran interès per sa cultura de Mallorca, assistí a vetlades literàries i començà a col·laborar en publicacions com Revista Balear i Museo Balear.

L’any 1865 començà ets estudis eclesiàstics en es Seminari Diocesà de Mallorca. També passà temporades en es seminaris de Menorca i València i fou ordenat prevere a Ciutadella l’any 1872. Posteriorment estudià Sagrada Teologia i l’any 1876 obtengué sa llicenciatura en es Seminari de València.

Sa seva activitat, però, no se limità a s’àmbit religiós. Tarongí fou un destacat defensor de sa Renaixença. Participà en es Jocs Florals de Barcelona, on obtengué dos accèssits, i col·laborà en diverses publicacions literàries. Entre ses seves obres destaquen Inspiraciones (1882), El trovador mallorquín (1883) i sa novel·la Descansa en paz.

També tengué un paper destacat en sa defensa des xuetes mallorquins. Entre 1876 i 1879 mantengué una coneguda polèmica amb en Miquel Maura Montaner sobre sa qüestió xueta, i se convertí en una de ses veus més actives contra sa discriminació que patien aquests mallorquins.

L’any 1878 fou nomenat canonge des Sacromonte de Granada, on residí durant bona part dets anys següents. Posteriorment tornà a Palma, on visqué fins a sa seva mort, dia 4 de gener de 1890, quan només tenia quaranta-dos anys.

Es Diccionari mallorquí-castellà

Dins aquesta trajectòria literària i cultural s’ha de situar es seu Diccionari mallorquí-castellà, començat i publicat l’any 1878. Se tracta d’una de ses obres més interessants de sa lexicografia mallorquina des segle XIX i des darrer diccionari d’aquest tipo publicat a Mallorca durant aquell segle.

Sa portada el presenta amb so títol:

Diccionari mallorquí-castellà ordenat en vista de tots els qui s'han publicat fins es dia d'avuy, considerablement aumentat amb totes ses veus de us modern y antic que no's troben en ningún d'ells...

I continua explicant que hi vol reunir ses paraules més usuals de sa llengo catalana, valenciana i antiga llemosina, així com ses veus locals i particulars de Mallorca, Menorca i Eivissa i es vocabulari relacionat amb ses ciències, arts, oficis, professions, comerç, nàutica, indústria i agricultura.

Sa portada defineix s'autor com «un mallorquí, aficionat á sa seva llengua», i assenyala també sa col·laboració de diversos «literats entesos y cultivadors de s'hermos idioma de sas Balears».

Es diccionari quedà inacabat. Només se'n publicà un volum, imprès a Palma p'en Bartomeu Rotger l'any 1878, que arriba fins a sa lletra F i comprèn 784 pàgines.

Per elaborar-lo tengué en compte especialment ses obres lexicogràfiques que l’havien precedit. Entre ses seves fonts hi ha es primer volum des Nuevo Diccionario Mallorquín-Castellano-Latín d'en Juan Jusep Amengual, publicat el 1858, es Diccionari de la llengua catalana d'en Pere Labèrnia, en sa segona edició de 1864, i es Diccionario enciclopédico de la lengua española, publicat a Madrid l’any 1853.

Amb aquest diccionari volgué deixar constància escrita d’un vocabulari mallorquí ampli, incorporant-hi tant paraules d’ús habitual com veus antigues, locals, tècniques i procedents d’altres àmbits.

S’obra ocupa així un lloc dins sa continuïtat de sa lexicografia mallorquina des segle XIX, després des diccionaris d'en Pere Antoni Figuera i d'en Juan Jusep Amengual, i constitueix un testimoni escrit de sa llengo que se xerrava a Mallorca durant aquella època.

Avui es contengut des diccionari se pot consultar a s’Institut d’Estudis Catalans. S’IEC el cataloga com a Diccionari mallorquí-castellá, Palma de Mallorca, Imprenta d’en Bartomeu Rotger, 1878.

Per tant es Diccionari mallorquí-castellà d’en Tarongí representa, així, una altra passa dins sa voluntat de recollir, estudiar i conservar es lèxic propi de Mallorca i forma part de s'història de sa nostra lexicografia.