Lo que mos diu una Gramática Mallorquina escrita a Mallorca fa gairebé dos-cents anys
En es darrers anys s’ha fet habitual sentir qualcuns polítics i altres defensors de determinades posicions lingüístiques afirmar que sa nostra llengo és, simplement, sa catalana. És una qüestió que ha generat i continua generant debat, però moltes vegades aquest debat parteix d’una visió massa actual i deixa de banda com varen anomenar i descriure sa seva llengo es mateixos mallorquins d’altres èpoques.
Per això és interessant mirar què deien es documents antics, especialment aquells escrits per autors mallorquins que estudiaren sa nostra manera de xerrar i d’escriure molt abans que es debat lingüístic actual existís.
Un exemple especialment significatiu el trobam dins sa Gramática Mallorquina de don Juan Jusep Amengual, publicada l’any 1835. A sa pàgina VIII, n'Amengual explica s’origen i sa formació de sa llengo que se xerrava a Mallorca. Segons ell, a ses Illes se xerrava un «idioma lemosín», procedent de sa llengo que dugueren es repobladors després de sa conquista, i aquest idioma s’havia anat enriquint amb elements provinents des llatí, de s’àrab, de s’aragonès i de s’antic castellà.
Però hi ha un altre detall que resulta especialment interessant. N'Amengual xerra també de sa manera particular que aquest idioma havia anat adquirint a Mallorca. Ell afirma que es mallorquí, d’ençà, no havia deixat d’enriquir-lo. És a dir, no se limita a parlar d’una llengua abstracta, sinó que descriu una evolució pròpia dins Mallorca i utilitza es nom de mallorquí per referir-se a aquesta realitat lingüística.
Això no significa que un text de 1835, per ell tot sol, resolgui tot es debat lingüístic actual. Però sí que mos mostra una cosa que sovint s’oblida: sa manera d’entendre i anomenar sa llengo a Mallorca no ha estat sempre sa mateixa que avui qualcuns donen per única i indiscutible.
I aquest testimoni no és un cas aïllat. Al llarg des segles XVIII, XIX i principis des XX trobam autors mallorquins que escriuen gramàtiques, diccionaris, vocabularis i obres literàries relacionades directament amb sa parla de Mallorca. Entre ells hi ha Pere Antoni Figuera, Juan Jusep Amengual, Jusep Tarongí, Antoni Febrer i Cardona, Tomàs Forteza, i Antoni M. Alcover, entre molts d’altres. Ses seves obres formen part d’una tradició d’estudi de sa llengua a Mallorca que s’ha mantengut al llarg des temps i que no se pot ignorar.
És especialment significatiu que aquesta tradició hagi produït diccionaris i gramàtiques específicament mallorquins. No són simplement textos literaris escrits en una determinada varietat, sinó obres que estudien, descriuen i recullen es vocabulari, sa gramàtica i ses particularitats de sa llengo que se xerrava a Mallorca.
Avui és perfectament legítim que qualcú consideri que mallorquí i català formen part d’un mateix sistema lingüístic, de sa mateixa manera que també hi ha persones que prefereixen reivindicar es nom de mallorquí per referir-se a sa llengo pròpia de Mallorca. Aquesta és una qüestió que se pot discutir des de sa lingüística, s'història i sa filologia, i que mereix un debat serè.
Lo que resulta manco justificable és presentar com si hagués existit sempre una única manera d’anomenar sa nostra llengo i fer desaparèixer de s'història tota sa tradició mallorquina que durant segles la va estudiar i la va anomenar d’una altra manera.
Per això convé tornar an es documents. No tant per cercar-hi una resposta fàcil a un debat actual, sinó per recordar que s'història lingüística de Mallorca és molt més rica i complexa de lo que sovint se mos vol fer creure.
I, en aquest sentit, es testimoni d'en Juan Jusep Amengual de 1835 és ben revelador. Ses seves paraules formen part d’una tradició escrita mallorquina que existia molt abans des debats lingüístics actuals i que, per això mateix, mereix ser coneguda i estudiada.
Aquí teniu s’extracte de sa seva Gramática Mallorquina.
Ses paraules són seves. S'història, també.
