Hi ha llibres que no s'acaben mai de llegir. Per moltes vegades que hi tornis, sempre hi trobes qualque detall que t'havia passat per alt. Això mateix m'ha succeït aquests dies mentres continuava amb sa correcció de sa meva traducció an es mallorquí de sa Historia General del Reino Baleárico, publicada per D. Joan Dameto i Cotoner, segon cronista general des Regne de Mallorca, l'any 1632.
No ha estat un gran descobriment arqueològic ni un document desconegut. Tot ha nascut de tornar a llegir amb calma es paràgraf S1 des llibre II (pàg. 271), just allà on en Dameto inicia sa seva explicació des repartiment de ses terres an es nous pobladors.
Confés que ses primeres vegades li havia fet poc cas. Com passa amb tants de pròlegs, un s'endinsa tot d'una dins es moll de s'os: sa conquista, es Repartiment, es pobladors, es privilegis... Aquesta vegada, però, vaig decidir aturar-m'hi i, ben mirat, potser és un des capítols més interessants de tota s'obra.
Comença xerrant del rei En Jaume. No el presenta únicament com es gran conquistador de Mallorca. Lo que admira sobretot és lo que féu una vegada acabada sa guerra.
En sa meva traducció, aquest passatge diu:
«Així com l'invictíssim rei En Jaume en sa conquista present se mostrà príncep de cor excels i superior a tots es perills que se li oferien, que foren molts en número i en grandesa quasi immensos i incontrastables, no fou menor sa seva llibertat i llarguesa després de conquistada s'illa en repartir ses despulles i heretats d'ella entre es que l'havien seguit i servit, aventurant ses seves vides i emprant ses seves hisendes en s'avançament de sa seva reial corona.»
En poques línees resumeix tota una manera d'entendre sa monarquia. Es Repartiment no apareix com una simple distribució de terres conquistades. És sa recompensa an es qui seguiren al rei, arriscaren sa vida i empraren es seus propis doblers perquè aquella empresa arribàs a bon port.
Encara reforça aquesta idea quan diu que en Jaume I no cercava tant «es seu propi acreixement» com «s'exaltació de la santa fe, propagació des cult diví i s'honra i profit des seus fidels vassalls».
És una visió profundament medieval. Es bon rei no és només aquell que venç. És aquell que sap recompensar an es seus i comparteix es fruits de sa victòria. No és estrany que aquest hagués d'esser s'exemple de tots es prínceps.
Només després d'haver explicat es sentit des Repartiment passa a xerrar des document. I aquí torna a sorprendre. Abans de demanar que es lector li tengui confiança, explica d'on surt es Llibre des Repartiment, qui el redactà, qui revisà ses còpies, on se conservava s'original i com havia arribat fins an es seu temps.
Quan acaba aquesta explicació escriu una frase que, an es meu entendre, resumeix tota sa seva manera de treballar:
«He volgut advertir tot això perquè se vegi es crèdit i autoritat que en aquest llibre se deu.»
És una frase que convé retenir. No fonamenta sa seva autoritat en sa seva opinió, sinó en es documents que té davant.
Abans d'entrar en matèria encara s'atura a explicar què és una jovada, una quarterada, una alqueria o un rafal. També recorda que molts topònims conserven es seus noms àrabs. Sap perfectament que un lector que no entengui aquests conceptes difícilment podrà seguir es Repartiment.
I és llavors quan apareixen unes paraules que, personalment, són ses que més m'han fet pensar:
«Lector: si no fossis natural d'aquest regne o no tenguessis particular inclinació a ses nostres coses, torna sa fulla i passa endavant, perquè aquestes antiguetats i memòries només podran donar gust i satisfacció an es nostros.»
Vaig tornar a llegir aquest fragment. Després el vaig rellegir una altra vegada. Aquesta frase, tota sola, ja diu moltes coses.
No escriu pes curiosos, ni per guanyar fama ni per entretenir ets erudits de fora. Escriu perquè es mallorquins coneguin sa seva història.
Ses expressions «natural d'aquest regne», «ses nostres coses» i, sobretot, «an es nostros» tenen una força extraordinària. Juntes defineixen, en poques paraules, es propòsit de tota sa seva obra: conservar sa memòria des Regne de Mallorca pes mateixos mallorquins. I és precisament aquesta voluntat sa que dona sentit a tot lo que escriurà a continuació.
També resulta revelador que, quan xerra des territoris de sa Corona, ho faci amb absoluta naturalitat. Xerra des Regne de Mallorca, des Regne d'Aragó i des Principat de Catalunya, cadascun amb so seu nom propi. No els confon ni els dilueix. Així és com un mallorquí des segle XVII entenia sa realitat política que l'envoltava.
Però hi ha un altre passatge que també m'ha fet pensar.
Reconeix que en es Llibre des Repartiment no hi apareixen tots es qui participaren en sa conquista. I no intenta amagar-ho. Ben al contrari: ho explica amb tota naturalitat.
Després de sa presa de Mallorca, diu que el rei féu venir «d'Aragó i de Catalunya molts altres cavallers i gent principal». Quan aquests arribaren, es repartiment general ja s'havia fet i, per això, es seus noms no hi aparegueren, encara que moltes de ses cases principals des seu temps descendien precisament d'aquells pobladors.
No sé si vos passa com a jo, però vaig haver de rellegir aquest fragment un parell de vegades. No perquè sigui difícil d'entendre, sinó perquè és d'una sinceritat sorprenent.
No escriu per defensar cap teoria ni necessita donar sa raó a ningú. Simplement explica allò que ha trobat en es documents que consulta. Si es Llibre des Repartiment és incomplet, ho diu. Si més endavant arribaren altres cavallers, també ho diu. I si hi falten moltes de ses famílies que se trobaren a sa conquista, també explica es motiu: es repartiment general ja s'havia fet i, per això, es seus noms no hi foren incorporats, encara que d'elles descendien moltes cases principals i pairals que encara florien en es seu temps.
Això, que pot semblar una observació menor, té molta importància. Perquè massa vegades encara sentim afirmar que després de sa conquista de Mallorca no hi hagué cap repoblació o que aquesta és una teoria inventada molt més tard. Però en Dameto, que escriu l'any 1632, dona aquest fet per descomptat. No ho presenta com una teoria ni com una interpretació personal. Ho explica perquè necessita justificar una realitat documental: hi ha famílies que no apareixen en es Llibre des Repartiment senzillament perquè arribaren després que es repartiment general ja s'havia fet.
I això, evidentment, no resol tots es debats sobre es repoblament de sa Mallorca des segle XIII. S'història és molt més complexa que qualsevol consigna. Però sí que desmenteix una afirmació concreta: que s'idea d'una arribada posterior de nous pobladors sigui una invenció moderna. Per D. Joan Dameto, això era un fet prou conegut perquè ni tan sols sentís sa necessitat de demostrar-lo.
Sa realitat és que vivim un temps en què s'història sovint se presenta en blanc o negre. O tot fou d'una manera, o tot fou de sa contrària. I, tanmateix, es documents antics gairebé mai són tan simples.
Allò que mos deixen veure és una realitat molt més matisada, molt més humana i, probablement, molt més pròxima a lo que realment succeí.
Potser aquesta és sa gran lliçó que m'enduc d'aquesta nova lectura. De vegades cercam ses grans revelacions en documents desconeguts, quan basta tornar a llegir amb calma un text que fa segles que tenim davant. En aquelles pàgines que tantes vegades passam de llarg hi havia un autor preocupat per explicar es sentit de sa conquista, per justificar s'autoritat des documents que utilitzava i, sobretot, per conservar sa memòria des seu poble.
És per això que aquestes línees continuen arribant-mos amb tanta força. Perquè, quatre segles després, encara hi ha mallorquins que obrim aquests llibres antics amb sa mateixa il·lusió amb què D. Joan Dameto va escriure aquelles pàgines. I perquè, de qualque manera, també noltros continuam essent «es nostros».
Nota: Totes ses cites de D. Joan Dameto reproduïdes en aquest article corresponen a sa meva traducció an es mallorquí de sa Historia General del Reino Baleárico (1632).
