JAUME III, EL TEMERARI.

 Jaume III, es darrer rei de Mallorca

Quan sa sang d’un rei envermellí Llucmajor

Jaume III de Mallorca, El Temerari.

Mallorca, regne antic i soberà, visqué baix corona pròpia fins es dia que un rei, totsol davant s’imperi, decidí defensar sa llibertat amb so coratge d’un poble sencer. Aquesta és s’història d’en Jaume III, El Temerari, qui amb espasa i dignidat lluità fins es darrer alè per preservar s’independència d’un regne que ja mai tornaria esser.

Durant segles, Mallorca fou una terra regida per monarques que, amb mà ferma i esperit alt, conduïren es nostro antic i independent Regne de Mallorca. Des de sa conquista d’en Jaume I l’any 1229 fins a sa tràgica caiguda d’en Jaume III a Llucmajor, s’illa visqué una etapa de plenitud i soberania que, com totes ses gestes grans, acabà marcada per sa sang, es sacrifici i es dolor.

Entre tots aquells reis, cap figura no s’alça amb tanta força com sa d’en Jaume III, El Temerari. Aquest sobrenom no és cap invenció poètica: és un testimoni de sa seva ànima indomable. S’enfrontà an en Pere IV d’Aragó, que disposava d’un exèrcit immens, amb una valentia que només poden tenir aquells que saben que lluiten per una causa justa i per un poble que estimen.

Fill de l’infant Ferran de Mallorca i de na Bel de Sabrà, comtessa de Matagrifó, en Jaume nasqué a Catània es 5 d’abril de 1315, destinat a dur una corona que pesava tant com s’història que representava. Se casà primer amb na Constança d’Aragó, mare d’en Jaume IV i de na Bel de Mallorca, i després, en segones noces, amb na Violant d’Hungria, amb qui tengué una filla, n’Esclaramunda, que morí massa prest, com una flama apagada abans d’hora.

Designat rei amb només nou anys, en Jaume III heretà un regne afligit per epidèmies i endeutaments, i envoltat per ses ambicions d’Aragó. Quan el 1335 assumí plenament sa corona, trobà un regne que lluitava per mantenir-se dret. Tot i així, es seu regnat deixà empremta: es Consolat de Mar, ses Lleis Palatines i una activitat política i militar que mostrava que Mallorca encara era un actor respectat dins sa Mediterrània.

Però es destí ja havia començat a escriure sa seva tragèdia. El 1341, en Pere IV d’Aragó inicià un procés implacable per llevar-li es regne. Primer li confiscà es béns; després, amb força d’armes, ocupà Mallorca i es comtats pirinencs. En Jaume III, lluny de resignar-se, lluità com un rei que no volia abandonar sa seva terra ni es seu poble.

El 1349 vengué Montpeller i ses possessions occitanes al rei de França, Felip VI, per s'immensa suma de 120.000 florins d’or, amb s’únic propòsit d’armar un exèrcit. Era un gest desesperat, però també heroic: un rei disposat a sacrificar-ho tot —fins i tot una de ses joies més preuades des seu patrimoni— per recuperar lo que legítimament li pertanyia.

Desembarcament d’en Jaume III a Pollença.

Desembarcà a Pollença amb so cor ple d’esperança i d’orgull, però es destí li era advers.

Aquell desembarcament marcà s’inici des seu darrer intent per recuperar es regne. Durant uns dies, s’esperança semblà renéixer entre es seus fidels, que veien en ell no només un rei, sinó un símbol de resistència. Però sa realitat era dura: ses forces eren escasses i s’enemic, immens. Tot i així, es pes dets anys d’exili i sa manca de recursos feien evident que aquell retorn era tan heroic com desesperat.

Es 25 d’octubre de 1349, a Llucmajor, fou derrotat i mort. Es seu fill, ferit i fet presoner, vegé com s’apagava es darrer alè d’un regne que havia lluitat fins en es final.

Batalla a Llucmajor

Amb aquella mort, Mallorca perdé sa seva independència. I, tanmateix, guanyà una memòria que encara avui pesa i commou. Na Maria Antònia Salvà ho expressà amb paraules que travessen es temps i que ressonen com un lament antic d’un poble que vegé caure es seu darrer rei:

“Quina horror la d’aquell dia, noble rei Jaume tercer, quan ta sang envermellia el terreny llucmajorer…”

Des d’aquell moment, Mallorca quedà sotmesa a virreis enviats des d’Aragó, i s’ombra d’aquella derrota marcà per sempre sa nostra història. Avui, només una creu en es Camp de sa Batalla i una estàtua a Llucmajor recorden es darrer rei que morí defensant sa nostra llibertat.

Aquell fatídic 25 d’octubre de 1349 no només acabà amb una vida: acabà amb un regne, i començà una llegenda.