Història d’un taller que donà identitat econòmica a s’illa
 |
| Recreació de La Seca de Mallorca. |
Poca gent ho sap, però durant segles ses monedes mallorquines no només circulaven per s'illa. També apareixen a ports des Mediterrani com Sardenya o Sicília, senyal que es comerç mallorquí tenia suficient força perquè sa moneda fos acceptada fora des Regne.
Durant més de cinc segles, Mallorca tengué moneda pròpia i un taller oficial on s’encunyaven ses peces: La Seca de Mallorca. Avui pot semblar sorprenent, però durant s’edat mitjana i bona part de s’època moderna, tenir moneda pròpia era un element essencial de soberania, d’organisació institucional i de dinamisme econòmic.
S’illa, situada enmig de ses rutes comercials mediterrànies, no només participà d’aquest món: hi jugà un paper actiu i ben definit.
Aquest article repassa s'història de La Seca, es seu funcionament, ses monedes que produí i es context polític que acabà determinant sa seva desaparició.
 |
| Rutes comercials medievals. |
Quan Mallorca fou incorporada a sa Corona d’Aragó després de sa conquista de 1229, s’illa entrà dins un espai polític i econòmic molt més ampli, amb intercanvis constants entre es territoris que avui formen Catalunya, Aragó, València, Occitània i Itàlia.
Tot i així, ben prest sorgí sa necessitat de disposar d’una moneda pròpia adaptada a ses necessitats locals.
Ja el 1233 hi ha constància d’un primer conveni per encunyar moneda a Mallorca. Aquell intent inicial no consolidà un sistema estable, però mostra que sa demanda de moneda era real i urgent.
Es pas definitiu arribà amb un privilegi del Rei En Jaume I el 1247, que reconeixia formalment sa possibilitat de tenir una Seca. Tot i això, ses emissions regulars no començaren fins es regnat del rei En Jaume II de Mallorca, que el 1300 establí un sistema monetari propi basat en sa lliura mallorquina, hereva de sa tradició carolíngia.
A partir d’aquell moment, Mallorca començà a circular amb monedes que duien símbols i llegendes pròpies, reforçant s'identitat política des Regne de Mallorca.
Es sistema monetari mallorquí: estructura, peces i iconografia
 |
| Monedes mallorquines. |
Sa moneda mallorquina seguia un sistema coherent i ben definit:
Unitat de compte
Sa lliura mallorquina, dividida en sous i diners.
Peces més habituals
Diners: sa moneda menuda per excel·lència.
Òbols: mitja unitat des diner.
Doblers i croats: peces de més valor, sovint d'argent.
A qualcuns períodes, també s’encunyaren peces de coure per facilitar es comerç quotidià.
Iconografia
Ses monedes mallorquines solien mostrar:
Creus i símbols religiosos.
Escuts reials o elements vinculats a sa dinastia mallorquina.
Llegendes en llatí que identificaven es soberà i es territori.
Aquesta iconografia no era decorativa: era una declaració de legitimitat i autoritat.
La Seca de Mallorca: un taller amb vida pròpia
 |
| Façana de La Seca, en es carrer carrer des Sol, 7, de Ciutat. |
Avui molta gent hi passa per davant sense sebre que en aquell mateix endret, durant segles, se decidia una part important de s'economia de s'illa.
Era un espai on se combinava tecnologia, artesania i control institucional.
S’hi podien distingir diversos oficis:
Mestres de seca, responsables de dirigir es procés.
Obrers especialisats, encarregats de fondre es metall i encunyar ses peces.
Funcionaris, que controlaven es pes, sa puresa i sa qualitat final.
Com se feia una moneda?
 |
| Recreacio encunyament monedes a La Seca. |
Se fondia es metall (argent o coure).
Se formaven planxes i se tallaven rodells.
Se col·locaven dins es motlos oficials.
Se colpejaven amb martells o premses primitives.
Se revisaven una per una.
Tot es procés estava estrictament regulat. El rei o ses institucions locals havien d’autorisar cada emissió, i qualsevol desviació en pes o metall podia comportar sancions severes.
Falsificar moneda: un delicte molt greu
Sa jurisdicció i es privilegis de La Seca segons Don Juan Dameto (1632)
Un des testimonis més valuosos sobre La Seca de Mallorca és es que deixà Don Juan Dameto a sa seva Historia General del Reino Baleárico (1632).
En Dameto descriu La Seca com un col·legi reial amb jurisdicció pròpia, exempt de ses autoritats ordinàries i fins i tot de la Reial Audiència.
Segons ell, La Seca era:
Una jurisdicció separada, amb competències pròpies tant en causes civils com criminals.
Un col·legi reial, format per monetaris i oficials de ses monedes.
Dirigit per un mestre major, càrrec hereditari dins sa família Fortuny de Ruescas.
Governat per dos batles, elegits cada any, assistits per dos assessors que resolien es negocis interns.
En Dameto remarca que el rei Martí, amb una provisió de 1407, eximí ets oficials de La Seca de sa jurisdicció reial.
Posteriorment, el rei Alfons amplià aquests privilegis, i foren confirmats p'en Carlos d’Àustria i altres reis.
Aquests privilegis incloïen:
exempció de ses causes civils i criminals davant jutges ordinaris.
exempció de ses imposicions i drets universals.
remissió directa de qualsevol causa an es batles de La Seca.
En Dameto fins i tot compara aquests privilegis amb sos que disfrutaven ses seques de França, on el rei Enric II concedí exempcions semblants l’any 1553.
També explica que quan se baten monedes d’or, un cavaller mallorquí —en aquell temps en Jordi Abrí-Descallar— rebia certs emoluments de sa borsa dita de s’or. Un detall que mostra com La Seca també generava beneficis i càrrecs honorífics dins sa noblesa local.
1769: sa moneda que no arribà a existir
Un dets episodis més singulars de s'història monetària mallorquina és es de 1769.
Aquell any, Mallorca patia una manca greu de moneda menuda, cosa que dificultava es comerç quotidià, especialment en mercats, tavernes i pagaments de jornal.
Un funcionari municipal proposà encunyar una nova sèrie de moneda per resoldre es problema. Sa documentació conservada és riquíssima i descriu:
es tipos de peces previstes.
es metall i es pes que havien de tenir.
es motius econòmics que justificaven s’emissió.
es càlculs sobre quant de temps duraria sa nova moneda en circulació.
La Seca de Mallorca fou abolida es 25 d’octubre de 1787, dins un procés de centralisació borbònica que eliminà ses darreres restes d’autogovern econòmic.
A partir d’aquell moment, només circulà moneda encunyada a ses seques peninsulars.
Ses monedes mallorquines quedaren com a peces de col·leccionisme, però també com a record d'un temps en què Mallorca no era només una illa dins un mapa, sinó un territori amb institucions pròpies i amb capacitat de decidir fins i tot quina moneda circulava dins ca seva.
Fonts i referències
Boada Salom, Jaume. Estudis sobre s’emissió monetària projectada a Mallorca (1769).
Pascual Ramos, Eduardo. La casa de la moneda del reino de Mallorca en el siglo XVIII.
Arxiu des Regne de Mallorca. Fons administratius i documentació relativa a La Seca.
Juan Dameto i Cotoner. Historia General del Reino Baleárico (1632).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada