Avui, quan miram ses torres de defensa que encara s’aixequen damunt penyals i costes mallorquines, molta gent les veu com simples restes antigues o com un element més des paisatge. Formen part de ses excursions, des miradors i de ses fotografies de posta de sol. Però durant segles aquelles torres no foren cap ornament. Eren una qüestió de supervivència.
Mallorca va viure durant centenars d’anys davall sa por constant de pirates i corsaris. La mar, que avui associam amb tranquil·litat, pesca o turisme, era antigament una porta oberta an es perill. Qualsevol dia podien aparèixer veles a s’horitzó. I quan això passava, es pànic s’escampava ràpidament per possessions, ports i viles costaneres.
Durant es segles XV, XVI i XVII, ses costes mallorquines sofriren nombrosos atacs de corsaris barbarescs i otomans. Molts arribaven des nord d’Àfrica, aprofitant sa vulnerabilitat de ses Illes Balears dins una Mediterrània plena de conflictes, guerres i lluites comercials.
No se tractava simplement de robar mercaderies. Moltes incursions acabaven amb cases cremades, collites destruïdes i persones capturades per ser venudes com esclaus. Es pirates desembarcaven ràpidament, saquejaven tot lo que podien i desapareixien abans que arribassin reforços.
Per això Mallorca hagué d’organisar un sistema defensiu que encara avui deixa petjada dins es territori. Talaies, torres de vigilància i punts de guaita cobrien bona part de sa costa. Quan qualcú divisava una embarcació sospitosa, s’encenien fogueteres o se feien senyals de fum per avisar ses viles des voltant.
Aquest sistema permetia que s’avís corregués amb rapidesa. En poc temps, diferents punts de sa costa podien sebre que hi havia perill. A moltes viles, sa gent fugia cap a s’interior o cercava refugi dins iglèsies fortificades i murades.
De fet, diverses viles mallorquines reforçaren murades i sistemes defensius precisament per protegir-se dets atacs pirates. Palma és probablement es cas més conegut, amb unes murades imponents que durant segles defensaren sa ciutat tant de possibles invasions com des corsaris que amenaçaven sa badia.
Altres viles com Alcúdia, Pollença, Andratx o Santanyí també adoptaren mesures defensives importants. Alcúdia encara conserva gran part de ses seves murades medievals, construïdes i reforçades a una època on s’inseguretat marítima era constant. Pollença, tot i no tenir unes murades tan grosses, reforçà sa defensa urbana després de diferents incursions pirates.
A Santanyí encara avui destaca sa Porta Murada, testimoni d’aquell antic recinte defensiu que ajudava a protegir la vila des perill que arribava per la mar. I a Andratx, sa proximitat amb sa costa convertia sa zona en especialment vulnerable davant desembarcaments i saquejos.
De fet Andratx fou una de ses viles mallorquines més castigades pes atacs corsaris. Durant es segles XVI i XVII patí diverses incursions pirates, destacant especialment es saqueig de 1578, quan centenars de corsaris otomans desembarcaren en es Port d’Andratx i atacaren la vila.
Tot això mostra fins a quin punt es perill corsari marcava sa vida mallorquina. Ses murades no eren simplement un element arquitectònic o simbòlic. Eren una necessitat real per intentar protegir sa població.
Una de ses figures més temudes d’aquell temps fou es famós corsari otomà Dragut, considerat un des pirates més temuts des Mediterrani. Juntament amb altres noms temuts, com en Barba-rotja, sembrà durant dècades sa por a moltes costes mediterrànies, inclosa Mallorca. Ses seves incursions i ses d’altres corsaris barbarescs marcaren profundament sa vida de moltes generacions de mallorquins.
No és casualitat que tantes viles mallorquines tenguin històries, llegendes o festes relacionades amb atacs de pirates. A Sóller, per exemple, encara avui se recorda s’atac de s'11 de maig de 1561 amb ses conegudes festes de Moros i Cristians. Segons conta sa tradició, centenars de corsaris intentaren assaltar la vila, però es sollerics resistiren i aconseguiren defensar-la.
A Pollença també existeix una memòria semblant amb sa figura des mític Juan Mas. L’any 1550, ses tropes des corsari Dragut atacaren la vila durant sa nit des 30 an es 31 de maig. Segons relaten ses cròniques, en Juan Mas avisà an es pollencins i encapçalà sa defensa de la vila davant uns pirates molt superiors en numero. De fet, es 31 de maig de 1550, en Dragut hauria intentat saquejar Pollença, però trobà una resistència inesperada. Sa població de la vila, reforçada amb homos d’armes d’Inca, Campanet i Selva, repel·lí s’atac, encara que amb greus conseqüències: prop de 180 efectius se perderen entre morts i capturats que pus mai tornaren. Aquell episodi quedà tan marcat dins sa memòria popular que encara avui se representa cada any durant ses festes de sa Patrona amb sa tradicional batalla de Moros i Cristians.
Mentrestant, a moltes possessions costaneres, sa vida quotidiana estava marcada per sa por. No era estrany que pescadors o pagesos fessin feina amb s’ull posat a la mar. Qualsevol moviment estrany podia significar una desgràcia.
Moltes famílies evitaven viure massa a prop de sa costa. De fet, qualcuns nuclis antics mallorquins cresqueren més cap a s’interior precisament per protegir-se des perill constant que arribava per la mar. Aquell Mediterrani que avui veim com una font de turisme i bellesa també fou, durant segles, una frontera insegura.
Encara avui Mallorca conserva moltes d’aquelles torres defensives. Qualcunes continuen dominant penyals impossibles, vigilants damunt la mar com si encara esperassin qualque galera enemiga. Torres com sa des Verger, sa Talaia d’Albercutx o ses antigues construccions defensives repartides per Llevant i Tramuntana són testimonis silenciosos d’una època dura i incerta.
Curiosament, amb so pas des temps, sa memòria d’aquells atacs s’ha anat convertint en part de s’identitat mallorquina. Lo que abans provocava por avui forma part de festes, rondalles i relats populars. Però darrere aquestes històries hi hagué persones reals que visqueren moments dramàtics.
Quan avui contemplam la mar des d’una cala tranquil·la o des d’un mirador de sa costa, costa imaginar que aquell mateix horitzó podia anunciar antigament saquejos, destrucció i captiveri.
I potser per això ses torres i murades encara impressionen tant. Perquè no són simplement pedres antigues. Són es record d’un temps on Mallorca havia de vigilar constantment la mar per poder sobreviure.
Font i inspiració històrica: cròniques mallorquines, documentació mediterrània des segles XVI i XVII i memòria popular de ses Illes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada