CARTA AL REI FELIP VI

   

   Una de ses tasques més importants per sa defensa de sa nostra mil·lenària llengo i identitat mallorquina/balear és donar a coneixer es perquè de s'imposició d'una llengo extranya per noltros. Dins aquesta tasca tan important fa un parell d'anys vàrem decidir enviar una carta al rei Felip VI perquè sapigués de primera mà lo que estan fent amb sa llengo que mos ensenyaren es nostros pares i padrins des des bres, generació darrera generació. Dins ella vàrem intentar exposar-li amb documents, dades i noms sa vertadera realitat de sa nostra llengo i s'absurdidat d'aquest arraconament a sa llengo baleàrica i s'injusta imposició des català an es nadius de Balears.  Per tal fet, i perquè tengueu constància, aquí teniu es pdf de sa carta enviada al Rei d'Espanya Felip VI.

P.D. Dins ella som omitit dades i noms que no hi ha es perquè fer-les publiques.

Clica damunt aquest enllaç per llegir i/o desacarregar es pdf

                                   👇👇👇👇👇

                              Carta al Rei Felip VI pdf

RONDAYES DE MALLORCA, ANY 1895

   

  Lluís Salvador d'Àustria (1847_1915), arxiduc d'Àustria, princep de Bohèmia, d'Hongria i de la Toscana, fou conegut a Balears per ser un personatge romàntic i un homo de gran cultura, un intelectual que escrigué diverses obres sobre ses Balears. Estudià diversos idiomes, i adquirí una selecta formació cultural.

  Escrigué un grapat d'obres sobre s'arxipèlag, entre ses quals destaca es Die Balearem, de nou volums, dedicat a totes ses illes de s'arxipèlag, en especial a Mallorca, en què evoca s'història natural, s'economia, sa cultura i sa llengo mallorquina. Es primer tom se publicà el 1869 i es darrer el 1897.

  Però una de ses seves millors obres sense dubte són ses Rondayes de Mallorca. Obra publicada el 1895 on se recullen 54 conterelles breus populars escrites en mallorquí. Dita obra la vaig reeditar fa un grapat d’anys. Més concretament sa primera edició fou l'any 2014 en commemoració des centenari de sa mort de s'Arxiduc d'Àustria, S.A.I. Lluís Salvador. Dins sa segona edició, que és s'exposada aquí, vaig dur a terme uns quants canvis per fer-la més atractiva, més nostra, més d'aquí. Vaig canviar sa portada, posant un dibuix fent una clara al.lusió a lo que realment és aquest llibre, rondalles des poble contades pes propi poble, com també vaig posar diferents gravats i dibuixos referents a Mallorca, molts d'ells pintats pes propi arxiduc a lo llarg de sa seva estància a sa nostra roqueta.

  Dita obra està escrita talment com ho va fer es seu autor a finals des segle XIX. Dins ella no vaig modificar ni tocar res, ni tan sols un punt, una coma o un accent, respectant així sa seva particular manera d'escriure que tan bé reflexa es xerrar des poble mallorquí d'aquell temps, per cert pràcticament es mateix que utilisam avui en dia es mallorquins des segle XXI. 

  Per això és de bon cabal recalcar que si veu una mateixa vocal amb diferents accents, o una mateixa paraula escrita de diferent manera, no pensi ni molt manco que ha estat un error meu, simplement obeeix a s'intenció de publicar ses Rondayes tal qual se va fer en es seu temps.

 Desitj que disfruti de llegir aquesta vertadera joia de sa llengo mallorquina, és un vertader tresor lingüístic i cultural des poble mallorquí que es mester preservar.

                Per descarregar o llegir ses Rondayes faci clic aquí:

                                                          👇👇👇

            Rondayes de Mallorca - Arxiduc LLuís Salvador - 1895

ENSEÑANZA PRÁCTICA DEL CASTELLANO EN LAS BALEARES, ANY 1904.

     

Portada sexta edició de l'any 1889

     Una de ses millors obres escrites de sa llengo mallorquina sense cap dubte és es llibre Enseñanza práctica del castellano en las Baleares, escrit en es segle XIX pes professors Damià Boatella i Maties Bosch. 

     Dins aquesta obra, que correspon a un petit vocabulari mallorquí-castellà on es dits professors ensenyaven es castellà an ets alumnes a partir des mallorquí (hem de recordar que per aquell temps molts pocs sabien xerrar castellà, i molt manco escriure-ho) se troben reflexades sa majoria de paraules i expressions mallorquines empleades pes nostros antepassats en es segles passats. Paraules que han anant passant de pares a fills, generació darrera generació i practicament ses mateixes que seguim utilisant avui en dia es mallorquins. Sa primera edició data de l'any 1876, i sa novena i darrera, que és s'exposada en es pdf adjunt, s'edità a Palma l'any 1904 a sa tipografia de D. Bartomeu Rotger. És mester recalcar que fou premiada i declarada apta per s'ensenyança a s'Exposició Universal de Barcelona de 1889, essent estudiada a ses escoles de Mallorca fins ben entrat es segle XX.

- Clica damunt aquest enllaç per obrir i/o descarregar es pdf:  

                                              👇👇

Enseñanza práctica del castellano en las Baleares, any 1904.

NOVA FUNDACIÓ DE QUALCUNES VILES I FUNDICIÓ DE MONEDES.

Jaume II de Mallorca

   

    

   Vegent el rei lo molt que havien crescut es moradors i veïnats de Mallorca, determinà fundar qualcunes viles. Felanitx, abans petita alqueria en es terme de Montuïri, anomenat en aràbic Canalix, fou de ses primeres. Es principals fundadors se diu foren en Pere Estruç i en Ramon Desbrull. Santanyí se poblà a unes terres que eren d'en Colau Bonet. Llucmajor, que abans era una alqueria d'en Ramon de Sant Martí, de quantitat de vint-i-cinc jovades, d'ençà aquest temps començà a anar cresquent fins a sa grandesa que avui veim. En sa fundació d'aquesta vila, per esser molt falta d'aigos, donà el rei orde an en Ramon Desbrull i an en Bernat Bertran, que tenguessin càrrec que se fessin qualcuns aljubs. En es territori de Montuïri, que llavonses era molt gros, hi havia tres principals alqueries: Castellitx, que en es compartiment general tocà an en Garci Pérez de Pina, amb catorce jovades de terra; Alghuayda, amb vint-i-nou, heretament des cavallers de l'Hospital; i Algaida, que també tocà an es mateixos. D'aquestes tres, desmembrà el rei sa primera de dita parròquia i la féu particular rectoria. Després en temps del rei Sanxo de Mallorca, fill i successor del rei En Jaume, de qui anam xerrant, s'uniren totes en una sola vila amb so nom d'Algaida, que en aràbic significa bosc o brenya. Selva també fou desmembrada de sa parròquia d'Inca: abans era una alqueria de tan sols vint jovades. Així mateix fou dividida des dit terme d'Inca s'alqueria anomenada Rubinix, que després feta vila agafà es nom de Binissalem. En sa fundació i dotació de s'insigne monestir de La Real, entre altres béns que es comte Nunó li aplicà, foren dues alqueries no gaire enfora de Felanitx. Aquestes dues heretats les agafà el rei, i en elles  fundà la vila de Porreres, donant en concamvi a dits religiosos qualcuns censos i molins. Aquest mateix principi tengué la vila de Sant Juan de Sineu, anomenada així perquè en Ponç de Jardí, tercer bisbe de Mallorca, amb consentiment des Cabildo la segregà de s'antiga i principal vila de Sineu. En aquest mateix temps manà el rei edificar a una alqueria que anomenaven Guayhar Alfaz, una iglèsia parroquial baix s'invocació de Sant Antoni de Viana, i li donà forma d'universitat. Es mateix privilegi concedí a la vila de Campos i a sa de Manacor, abans petita hisenda i ara grandiosa població. No s'ha d'entendre que aquesta hagi estat sa primitiva fundació d'aquests llocs, des quals en efecte ja se fa menció en es Llibre des repartiment general de ses terres, sinó que s'augmentaren i posaren en forma de viles, com queda declarat. Aixó quedi apuntat sobre sa fundació de ses viles: diguem algo des nou batiment de monedes. 

Després que el sereníssim rei En Jaume el Conquistador hagué tret des bàrbar senyoriu des moros es regnes de Mallorca i València, determinà que en ells corregués sa seva pròpia i particular moneda, que manà anomenar reals de València. En es quals volgué que s'estampàs sa senyal vivífica de sa creu damunt un arbre a manera de flor, i en es revers un cap coronat, com llargament se pot veure a un privilegi despatxat es 8 de maig de l'any 1247. De llavors ençà quedaren abolides ses monedes que abans corrien, així a Aragó com a Catalunya; és a sebre: malgrins, jaquesos, tornesos, barcelonesos, morabatins comuns i alfonsins, masmodines, jusepines (anomenades així d'en Jusep, rei moro que les manà acunyar) i altres.

   Després que es Regne de Mallorca fos desmembrat de sa Corona d'Aragó, paregué convenient i necessari que tengués sa seva moneda particular i distinta. Així l'otorgà el rei En Jaume segon d'aquest nom, essent jurats de Mallorca en Ferran Rodríguez Cavaller, en Bernat de Saragossa, en Francesc Sacosta, en Guiem Arnau Sesesglèsies, en Bernat de Susina i en Guiem de Montsó. Per aquesta causa prometé tot es regne pagar-li de set en set anys per sempre un morabatí, o en lloc d'aquell vuit sous per cada veïnat que tendria casa i béns que arribassin an es valor de deu lliures. Això és lo que anomenam fogatge. Tot això se determinà a l'iglèsia de Santa Eulàlia, on s'havia ajuntat es Regiment de Mallorca i es procuradors de ses viles, com consta per s'instrument, qual data és es 10 de ses calendes d'abril de l'any 1300. Testimonis foren es noble Ramon de Canet, Jaume Morey, Berenguer de Caldés, Jaume de Sant Martí, Guiem de Puigdorfila,  Jaume Cadell, Romeu Valentí i altres. De llavors ençà se començà a batre en aquest regne moneda d'argent i de velló.

Després a l'any 1310, manà que se batessin monedes d'or. I s'ha de notar que per sa gran contratació que hi hagué en aquest regne en temps passats, com després veurem, se batia tan grossa i extraordinària copia de monedes, així d'argent com d'or, que vengué a dir el rei Alfons a un privilegi despatxat l'any 1442: Que per tenir aquest regne veïnatge amb sos senyorius i terres des bàrbars, d'on se treu s'or, era tan profitosa, excel·lent i rica la seca de Mallorca, que entre ses altres des seus regnes i terres, on se baten monedes d'or, ella du s'aventatge. Això en quant a ses monedes per ara me paregué ajuntar aquí, posat que haguem botat deu anys endavant.

Informació: Article tret des llibre Historia General del Reyno Baleárico, escrit en castellà a l'any 1631 per D. Juan Dameto i Cotoner, segon cronista general de sa Ciutat i Regne de Mallorca.

AYGO-FORTS - 1934

    D. Gabriel Maura Montaner (Palma, 1842 - 1907), escriptor i empresari, fou es major des germans Maura (Miquel, prevere, Tomeu, pintor i  gravador, Francesc, pintor, i Toni, polític. 

    D. Gabriel fou un homo d'inquietuts literàries ocasionals. Sa seva obra en mallorquí està escampada en almanacs i publicacions periòdiques. Entre 1879 i 1887 publicà diverses narracions a ses revistes "La Ignorància" i "Sa Roqueta" de ses quals vuit foren aplegades en es llibre "Aigo-forts", (1892), recull de narracions publicades anteriorment a sa premsa mallorquina. Obra suficient per qualificar-lo com un extraordinari escriptor de costums i es millor narrador de creació que donà Mallorca en es segle XX. Es seus relats estan escrits en ses formes dialectals de Palma del XIX,  però sense renunciar a s'intenció culta. 

    Tant pes llenguatge com per s'àmbit que descriuen, ets "Aigo-forts" són un document vivíssim de sa Ciutar de Mallorca des segle passat. Aquest llibre en qüestió comença amb un pròleg escrit en castellà de D. Juan Alcover I Maspons, per tant és reculls escrits en mallorquí per D. Gabriel Maura comencen després des pròleg, a sa pàgina 5.

- Clica damunt aquest enllaç per obrir i/o descarregar es pdf:  

                                                👇👇👇

                                        Aygo-forts - any 1934

DESCANSI EN PAU, NOSTRO REI.

 

Batalla i mort del rei en Jaume III, any 1349.

MANIFEST JAUME III.  

Avui volem homenatjar an es nostro sobirà Jaume III de Mallorca, conegut a ses Cròniques com El Temerari, perquè s'enfrontà al rei d'Aragó, poseeïdor d'un exèrcit molt superior an es seu. 

Es nostro bon rei nasqué a Catània, Sicília, a 1315. Fill de l'Infant Ferran de Mallorca i de na Bel de Sabran, comtessa de Matagrifó. No arribà a conèixer a son pare, per haver mort a sa batalla de Manolada, Grècia.

Fou rei de Mallorca, príncep de Morea, comte del Rosselló, de Cerdanya i de Vallespir, vescomte d'Omelades i de Carlades, i senyor de Montpeller i de Catània.

Se casà amb na Constança d'Aragó, filla de n'Alfons IV d'Aragó. Fruit d'aquest matrimoni nesqueren dos fills: en Jaume IV  i na Bel, que posteriorment passaria, a sa mort des seu germà, a esser la reina titular de Mallorca.

A sa mort de sa seva primera dona, se casà amb na Violant de Vilaragut, amb sa que tengué dues filles, n'Esclaramunda i na Maria. 

En Jaume, a sa primerenca edat de 9 anys, fou designat rei pes seu conco Sanxo I de Mallorca, que no tenia fills, i per administrar es regne durant sa seva minoria d'edat se formà un Consell de Regència, nomenant tutor a l'Infant Felip de Mallorca, germà des difunt rei Sanxo.

Sa situació política de s'època era difícil, posat que el rei d'Aragó i València, Jaume II, mal anomenat pes cronistes El Just, no desisteix en sa seva reclamació de reversió des tron mallorquí a Aragó. Es Consell de Regència aconseguí que el rei d'Aragó i València renunciàs a reclamar es suposats drets de successió an es tron mallorquí, a canvi de sa condonació de sa gran deuta econòmica que aquest tenia amb el rei Sanxo I de Mallorca, amb motiu d'haver-li ajudat amb vaixells i exèrcit en sa conquista de Sardenya. 

Aquest fet assumí es regne amb una important crisi financera, de sa que mai se recuperà. Quan a 1335 en Jaume de Mallorca és declarat major d'edat i assumeix sa corona, se troba amb un regne despoblat i arruïnat, en part per sa condonació de sa deuta an en Jaume II d'Aragó, i en part degut a ses dues epidèmies hagudes durant ets anys  1331 i  1333, que obligaren a importar blat i assumir més despeses financeres i militars.

Durant es seu regnat se creà es Consolat de Mar i se redactaren ses Lleis Palatines, amb so propósit de reorganitzar es serveis de sa Cort i ets organismes polítics i financers des regne.

En Jaume III se vegé obligat a dessarrollar una política seguidista respecte a sa d'Aragó. Així i tot, hagué de participar en sa guerra contra Gènova, lo que se traduí en sa pèrdua de mercats pes regne de Mallorca. Degut an això fou necessari tornar a recurrir a nous imposts i multes a sa comunitat juea, lo que no bastà per superar sa gran crisi financera.

Però es problemes des regne s'incrementaren, posat que en Pere IV d'Aragó i València obrí procés contra es nostro sobirà per arrebatar-li es regne de Mallorca, condemnant an en Jaume III a sa confiscació de tots es seus béns. Per lo que en Pere IV d'Aragó no només invadí militarment es regne de Mallorca, sino també es comtats mallorquins des Pirineus.

Així i tot, en Jaume III se veu obligat a vendre al rei de França es senyoriu de Montpeller i ses demés possessions d'Occitània, i armant un exèrcit desembarcà a Mallorca per intentar recuperar es regne, essent derrotat i mort a sa batalla de LLucmajor es 25 d'octubre de 1349, on també fou ferit i fet presoner es seu fill Jaume.

Amb aquest fet desaparagué es regne independent de Mallorca, ja que des d'aquest moment, es seu govern depengué des virreis col·locats des d'Aragó.

Avui, 673 anys després de sa seva mort, conmemoram aquests fets, honrant a un gran rei que li tocà viure una època on lo que primava era sa força bruta, devant sa força de sa raó. 

Descansi en pau, nostro rei.

Creu commemorativa en Es Camp de sa Batalla, Llucmajor.

VOCABULARI MALLORQUÍ - ESPANYOL - 1935

Vocabulari mallorquí - espanyol - 1935

 

    D. Toni Vives Ginard (Campos), cap d'administració pública i jubilat des Ministeri de Justícia, a 1935 redactà es Vocabulario mallorquín-español. Editat a s’imprenta de Mossèn Antoni Mª Alcover i prologada per D. Francesc de Borja Moll, alabant sa llengo mallorquina i recomanant que tots es mallorquins haurien de tenir-ho.

  En es pròleg D. Toni Vives mos fa sebre s’existència d’una sèrie de diccionaris i vocabularis en mallorquí des segles XIX i XX, recordant que a sa biblioteca de Mossèn Antoni Mª Alcover ha pogut veure i llegir diferents diccionaris i vocabularis molt antics de sa llengo mallorquina, anomenant varis: es diccionari mallorquí de D. Ramón Fortuny i Puigdorfila (1739-1812), obra manuscrita de cinc toms, que molt a pesar des seus repetitius intents no pogué llegir; es diccionari mallorquí-castellà (1840), 626 pàgines, des franciscà exclaustrat Fra Pere Antoni Figuera; es dos toms des diccionari mallorquí-castellà-llatí, 1340 pàgines, publicats a 1858 i a 1878 per D. Juan Jusep Amengual, autor de sa gramática de sa llengo mallorquina de 1835; es diccionari manual o vocabulari complet mallorquí-castellà (1859), 628 pàgines, publicat per s'entitat Unos Amigos; sa primera part des llibre escolar Enseñanza práctica del castellano en Baleares (1875), 145 pàgines, publicat pes professors Damià Boatella i Matias Bosch, (segona edició a 1877); es diccionari mallorquí-castellà (1878), 748 pàgines, escrit per  "Un Mallorquí", Mossèn Jusep Tarongí; es vocabulari mallorquí-castellà (1922), escrit pes professor Miquel Porcel i Riera; es Vocabulario para la enseñanza del castellano en Mallorca (1933), dividit en 36 lliçons amb una Lista alfabética de verbos, 200 pàgines, escrit per un "Maestro Nacional".

 Segons s'autor, dins s'elaboració d'aquest vocabulari mallorquí prescendeixen de ses modalitats prosòdiques i ortografiques exclusivament catalanes que empleen certs escriptors mallorquins, sometent-se quasi en absolut  a ses normes genüinament mallorquines que troben en es diccionaris mallorquins i a ses modalitats  que se vénen empleant en es pobles de Mallorca. Ademés, afegeix, aquesta modesta producció no conté, ni ha de contenir, totes ses veus i paraules mallorquines conegudes fins aquell present, que ascendeixen a més de 40.000, ja que en aquest cas, se tendria sa pretensió que fos un diccionari complet. Per tant dit vocabulari només conté unes 13.000 paraules, triades ses que són d'ús més freqüent a s'illa de Mallorca.

Clica damunt aquest enllaç i podràs veure i/o descarregar es llibre complet.  

                                                               👇👇👇 

                                     Vocabulari mallorquí-espanyol any 1935

LLENGO MALLORQUINA.

Història General des Regne Baleàric

     Pes que vos agrada tot lo referent a sa nostra terra avui vos pos un extracte des llibre "Historia General del Reino Baleárico", escrit l'any 1631 per D. Juan Dameto  i Cotoner (Palma, 1554-1633), per més senyes segon cronista general des Regne de Mallorca, on a sa pàgina 61 - paràgraf 12, mos fa una curiosíssima descripició de sa llengo mallorquina. Vui recalcar que dit llibre està escrit en castellà antic, per tant sa traducció an es mallorquí és obra d'un servidor. 

Vet aquí lo que diu:

   No serà impropi des nostro argument dir qualque cosa des llenguatge que per aquí vulgarment usam. És cosa sabuda que a totes ses províncies i terres del món ha anat canviant sa manera de xerrar, conforme sa mudança des prínceps o nacions que en elles han tengut es ceptre i senyoriu, i com ses nostres illes han estat senyorejades de tan diferents amos, com després se dirà, han tengut també diversos idiomes: cirenaic, grec, cartaginès, romà, aràbic, i es que darrerament ara se practica, que comunament s'anomena llenguatge llemosí, derivat d'una província de França, cap de sa qual és sa ciutat de Lemouix, o Lemosins. La dugueren a Catalunya es primers conquistadors d'aquell nobilíssim principat, d'on després l'heretaren es regnes de Mallorca, València i Sardenya, per medi de ses armes guanyadores des claríssims reis d'Aragó. És vera que encara queda amb qualque mescla d'altres llengos: grega, aràbiga i llatina, d'on ella principalment s'origina. Qualcuns mos han volgut posar nota de poc cults en so xerrar. Jo dic que si bé entre sa gent vulgar, que ordinàriament és sa major part, se pot reprendre aquest vici, però entre sa noblesa i gent que tracta de lletres, se va sempre reduint a major elegància. Estudi en què s'han d'emplear i apreciar molt es mestres de sa joventut, corregint amb indústria i art coses que d'altres bàrbars idiomes, amb sa contratació se mos han anat aferrant. Sa falta més notable que en tot això hi ha, és sa pronunciació gutural i es no distingir ses vocals a i e. Sa causa d'això darrer és tenir aquesta llengo ses tres vocals a, e, o duplicades, a sa manera que es grecs tenen s'omicron i s'omega, de ses quals usen qualcuns indeferentment, servint-se més vegades de sa a per sa e, faltes que fàcilment se poden remediar. Qualcuns han cregut que sa llengo des cirenaics ha estat de ses més antigues que a s'illa s'han usat, i que d'ella se deriva es nom de Balears, que entre ells significa estranys. Qui vulgui sebre altres propietats de sa llengo llemosina, que les vegi a un autor modern que tracta d'ella més per extens.

 

 

ES BALEÀRICS.

Historia de las Baleares - Gaspar Sabater - 1987.

   S'història de ses Illes Balears té un particular interés i ofereix un panorama vari i multiforme. Panorama que resulta d'una força històrica considerable, perquè ses Balears, que a s'empar de s'antig Regne de Mallorca floriren  -es Regne de Mallorques, amb que fou conegut fins es segle XVII- arribaren a tenir, a lo llarg de sa seva història, un contengut polític, social i humà trascendent. Unes vegades juntes i altres separades, ses Balears han deixat en s'història s'empremta de ses seves realisacions i es fort caràcter que animà an es seus homos i an es seus habitants.

Regne de Mallorques.

   Una nota destacada de s'història balear és es caràcter lliure i independent des seus habitants i es vigor que saberen infundir a tots es seus actes. Sa lluita des pobles colonitzadors per dominar ses illes és bona prova d'això. Com ho és sa participació dets homos de Balears a empreses d'altura -es foners en ses Guerres Púniques, es navegants, es corsaris, es missioners i evangelitzadors- en ses que donaren sempre sa nota distintiva. Que si es mallorquins Ramon Llull i Juniper Serra en nom des seu ideal religiós dugueren sa seva inquietut apostòlica fins es més apartats racons de sa geografia, és es general Barceló -conegut a Mallorca com es capitá Toni- i és en Jaume Ferrer, es navegant, qui, amb sos seus periples militars i descubridors, xerren d'aquesta força característica de s'homo balear. Com xerren, també, es metge menorquí Mateu Orfila, pare de sa toxicologia moderna, que sorprengué a Europa des de sa seva càtedra de sa Facultat de medicina de París, i es general eivissenc Vara de Rey que escrigué, en sa defensa d'El Caney (Cuba), una de ses pàgines més brillants de s'història militar espanyola.

Capitá Toni Barceló.

   Es pas sobre sa nostra terra de gents de sa més diversa formació i psicilogia, és lo que ha donat origen a aquest factor humà. S'història no pot despreciar, per individual, aquest aspecte. S'estil individual, en fer-se extensiu, adquireix sa categoria d'estil col·lectiu. Es dir, històric. I aquest estil és es què, en derrer terme, configura an es pobles i a ses institucions per ells creades.

Foners balears, tiradors de pedres amb ses bassetges.

   S'història des poble balear és s'història de ses illes considerades en sos seus trets característics. Insistesc sobre això, per destacar es fet de sa seva varietat dins de s'unitat. Perquè aquest precepte aristotèlic s'ha fet plena i eficient realitat en s'història d'aquestes cinc illes.

Font de s'article: Llibre Historia de las Baleares. Gaspar Sabater - 1987.

Nota: Dit llibre està escrit en castellà, per tant sa traducció an es mallorquí està feta per un servidor.

MENTIDES I MÉS MENTIDES.

  Tots sabem que a l'any 1983 es nostros polítics mos entefarraren sa llengo catalana com a pròpia posant-la damunt s'Estatut d'Autonomia de ses Illes Balears. Per tan lamentable fet, i com a ciutadà d'un poble que pateix s'imposició d'una llengo forastera, tenc es dret moral i s'obligació de fer quatre puntualisacions an es respecte.

   1.- En es famós article 35 de s'Estatut diuen que és d'acord amb sa tradició literària autòctona. ¿De quina tradició xerren? ¿Acàs han anat a cercar ets autors que escrigueren en mallorquí?.
https://esracomallorqui.blogspot.com/…/hi-ha-hagut-intelect…

   2.- Damunt dit estatut també diuen que ses modalitats insulars, o sigui es mallorquí, menorquí i eivissenc-formenterenc seran objecte d'estudi i protecció sense perjudici a s'unitat de sa llengo. Anem a veure, si s'estatut posa que s'han d'estudiar i protegir ses modalitats insulars, ¿Perquè reneguen a utilitzar es nostro article salat? ¿Per què tots ets escrits oficials estan escrits en un pur i dur català, obviant i arraconant ses nostres pròpies paraules i expressions baleàriques?.

   3.- Traicionaren an es propi poble sense un mínim de respecte, ja que no tengueren ni sa més minima decència de demenar-li, via referèndum, lo que pensava sobre dita questió. ¿I per què no ho feren? Perquè sabíen que totes i cada una de ses enquestes publicades an es medis de comunicació donaven un clamorós NO a sa llengo catalana i un abrumador SI a sa llengo mallorquina.

   4.- ¿I com han aconseguit aquesta suplantació filològica i cultural contra es poble que els ha votat? Gastant millons i millons d'euros per dur endavant es pitjor atac lingüístic i cultural comès contra un poble que estava (i encarara segueix estant) orgullós de sa seva pròpia llengo materna, imposant-li sa d'una altra comunitat autònoma mijtançant una nefasta i absurda llei de normalització lingüística, i fins i tot deixant que dins es centres educatius, inclosa s'UIB, s'infiltràs es més indecent catalanisme, tenguent així assegurada una educació més afí an es món catalanista.

   I així anam, enganats i traicionats pes polítics, pes que tocarien defensar i estimar lo que és des poble i pes poble, que no és res mes que es seu ancestral llegat lingüístic-històric-cultural.

SES CONTERELLES D'EN JORDI DES RACÓ.

  ¿Sabies què Mossèn Antoni Maria Alcover va escriure es llibre Contarelles a l'any 1885? Idò si, ho publicà quan tenia 23 anys i abans d'esser enganat p'en Pompeu Fabra, pare de sa gramàtica catalana. Aquesta obra conté tretze narracions de costums mallorquines: Ses matances, ¡Quina pobila!, Sembrau i cullireu, Ses festes de Nadal, Es baleu de Son Tuti, Es pobil dels ossos, Un estudiant per força i N'Andreu Recona; com també rondalles pròpiament dites: Es jai de sa barraqueta, Sa mitja faveta, S'hortola de s'hort des Gabre, La filla de Maria y Els Amos de Son Sales, Son Saleta i Son Salí. Aquesta doble tipologia se justifica principalment pes fet de salvaguardar es tresor lingüístic que es dialectòleg manacorí havia recuit de sa boca des poble per fer-ho agradable an es lectors mallorquins. Ses Contarelles s'obrin amb un pròleg d'en Tomàs Forteza i se tanquen amb una traducció que n'Alcover féu de sa Memòria de gall, que és una rondalla de s'escriptor Antonio de Trueba, titulat El príncipe desmemoriado.

 

Ara que mos diguin es defensors de sa llengo catalana si està escrit en mallorquí o no, perquè estimats amics, avui en dia totes ses seves obres ja han passat pes sedàs catalanitzador.

Quins desastres!   

SENYORS DE MÉS, JA BASTA!!

   Des de fa decades es baleàrics hem pogut constatar, molt a pesar nostro, com certs partits polítics i entitats que deien defensar lo nostro han resultat ser més catalanistes que es mateix Fabra, i no me referesc tan sols an es tema lingüístic que tant cou dins ca nostra, sinó a ses seves constatades ànsies a catalanitzar sa nostra terra i sa nostra indiscutible mil·lenària identitat balear.

 Partits polítics com MÉS per Mallorca, Esquerra Republicana i entitats com sa catalanitzada Obra Cultural Balear i sa pancatalanitzada Assemblea Sobiranista de Mallorca, sempre amparats pes diari catalanista balears.cat, han estat, com sempre fan, ets únics en demanar a sa ciutadania que sortis an es carrer a manifestar-se contra sa sentència des Tribunal Suprem que tímidament ha condemnat an ets autors de sa fallida proclamació de sa rídicula i anticonstitucional República Catalana ara fa dos anys. ¿De quina republica xerren si vivim dins una monarquia parlamentària que garantitza sa democràcia i s'estat de benestar de tots es ciutadans, siguin d'on siguin?.

   Senyors de MÉS, ASM, OCB, balears.cat i altres bèrbes catalanistes, an es baleàrics no mos interessa gens ni mica importar dins ca nostra es problemes creats per s'independentisme català -ja en tenim prou amb voltros- i molt manco que mos digueu lo que hem de fer i defensar o que mos inciteu a donar suport a uns polítics presos -no confondre en presos polítics- que estan duguent an es seu propi poble a un pou sense sortida creant una greu confrontació entre es propis ciutadans de Catalunya, que són es qui realment pateixen aquesta desraó promoguda pes nacionalcatalanisme.

   Noltros, es baleàrics, a lo llarg des temps hem estat, som i hem de seguir essent un poble orgullós d'esser tal com som, un poble que sempre ha acollit, a vegades tímidament, però ho ha fet, a sa gent que ve de fora, intentant que poc a poc s'integrin dins es nostro dia a dia sense exigir-los res impossible. Un poble democràtic, constitucionalista i obert que de tant en tant -¿per què no dir-ho?- fa timides concentracions contra s'odiós pancatalanisme, que incomprensiblement intenta catalanitzar encara més es nostro poble, però això si, sense fer mal a ningú, i molt manco rompre ses regles establertes dins un país democràtic que garantitza sa llibertat de manifestació i sa llibertat d'expressió.

   Noltros, es vertaders baleàrics, no sortim an es carrer per incitar an es poble a que se rebeli contra s'actual Pacte de Progrés -o sigui voltros- i molt manco a incitar-lo a que s'enfronti amb insults i amenaces a sa Guàrdia Civil o a sa Polícia Nacional, ho feim pacificament. Noltros no pegam a ningú per dur una bandera estelada que elimina i esborra a sa nostra pròpia, sa balear, com si fan es radicals d'extrema esquerra amb sos que mostren una bandera des seu país. 

   Noltros, es vertaders baleàrics, no pujam damunt es cotxos de sa Guàrdia Civil, i molt manco els destrossam tal com feren es vostros homòlecs de Catalunya. Noltros som un poble pacífic i tolerant que no vol sebre res d'aquesta absurditat anomenada “el procés”. ¿Quina casta de “procés” és aquest que provoca sa fuita de milenars d'empreses de sa seva comunitat autònoma, provocant una greu confrontació entre dues catalunyes que des de s'instauració de sa fallida república catalana, allà pets anys 34, o sigui dos anys abans de sa fatídica guerra civil espanyola, mai havia dividit tant an es ciutadans de Catalunya? Noltros som un poble obert i tolerant que no necessita -ni vol- que quatre vividors de sa causa catalana com voltros intentin desastabilitzar sa convivència i sa pau entre sa ciutadania que està ben orgullosa de ser tal com és.

   Senyors catalanistes, sa tasca des polítics i de ses entitats ciutadanes és, i ha de seguir sent, es vetlar pets interessos des ciutadans, pes seu benestar i per garantitzar una convivència pàcifica entre es propis ciutadans, no crear crispació i ruptura entre ells per dur endavant uns somnis secesionistes que a la llarga no duen res de bo, a no ser enfrontaments innecessaris i bregues entre noltros mateixos.

  Recordau-lo sempre, es baleàrics ni volem ni hem de mester polítics de sa vostra casta. Deixau-mos viure tal com som. Deixau-mos viure en pau. ¿Vos ha quedat clar?

BALÉÀ O BALEAR, ¿COM QUEDAM AQUÍ?

 

   Sovint molts de mallorquins me demanen com hem d'escriure sa definició Balear, ja que per ses xarxes socials ho veuen escrit de dues diferents maneres, baléà/balear, lo que lògicament els provoca una greu confusió an es respecte i no saben quina és sa definició correcte. Com és de suposar me veig amb s'obligació de contestar amb llibres i documents que deixen ben definit com s'ha d'escriure.

  Abans de començar vui recordar que un servidor antigament escrivia Baléà, perquè aixì m'ho ensenyaren quan vaig entrar dins es món des balearisme, però amb so pas des temps trobava que aquesta definició, a més de no esser reconeguda per una gran majoria de ciutadans, no m'acabava de quadrar. Per tal fet vaig cercar en es diccionaris i vocabularis existents de sa llengo mallorquina quina era sa definició correcta a s'hora d'anomenar a sa nostra terra. Es resultat fou contundent, ja que en es diccionari mallorquí de Fra Pere Antoni Figuera de 1840, en es de D. Juan Jusep Amengual de 1858, en es de s'entitat cultural Unos Amigos de 1859, i més modernament en es de D. Toni Roig Artigues de 1994, a tots, i sense cap excepció, escriuen Balear. 

   Ara aquí segurament molts de voltros vos demanareu, ¿idò d'on surt sa definició Baléà? Sa resposta és molt fàcil i bona de contestar, perquè a l'any 2005 s'Acadèmi de sa llengo Baléà actualitzà sa seva gramàtica eliminant ses "r" finals romaniques dets infinitius i des substantius quan aquestes no se pronuncien, assignant a ses vocals ets accents corresponents a ses diferents pronunciacions (oberta, tancada i neutra), de tal manera que se llegesqui tal com s'escriu i viceversa. Amb això, i ja que hi som, també és mester dir que es diccionaris mallorquins dins es seu pròleg diuen que es mallorquins dins es nostro xerrar hem eliminat certes "r" finals romàniques, però que a s'hora d'escriure s'han de mantenir, i així ho fan tots ets autors mencionats.

   Ja per acabar, i esperant que aquest article hagi servit per respondre a ses inquietuds de molts de mallorquins, vui deixar ben clar que alab i admir sa feina feta per s'Acadèmi de sa llengo Baléà, i que cadascú es lliure d'escriure sa definició com més li agradi. Jo només m'he remès a exposar es perquè actualment escric Balear i no Baléà.

  Perquè vegeu que lo exposat no són invencions meves, sinó documentades, aquí teniu ses definicions des tres diccionaris mallorquins publicats en es segle XIX. 

Diccionari mallorquí-castellà Fra Pere Antoni Figuera, 1840.

Diccionari mallorquí-castellà-llatí Juan Jusèp Amengual, 1858.

Diccionari mallorquí-castellà Unos Amigos, 1859.

Diccionari balear Toni Roig Artigues, 1994.

ANTIGUES PORTES DE SA CIUTAT DE PALMA.

Antiga Porta des Moll. 

   Es segon cronista general des regne de Mallorca, D. Juan Dameto i Cotoner, (Palma, 1554-1633), en es seu llibre Historia general del Reino Baleárico publicat a 1631, mos relata com era sa ciutat de Palma a principis des segle XVII. Amb aquest cas fent referència a ses portes de s'antiga ciutat de Palma mos diu: "tenia vuit principals portes: sa d'es Moll, sa de sa Portella, sa de sa Calatrava, sa d'es Camp, sa de Sant Antoni, sa Pintada, que ara s'ha mudat a una altra part una mica més a llevant, amb un portal i  pont grandiosos; sa de Jesús, que abans se deia Plegadissa, i sa de Santa Catalina. En temps des moros n'hi havia deu: sa de Belalcofol, ara Pintada; Barbolet, que és sa de Jesús: Bebalbelet, que és una porta tancada enfront des baluard que anomenen de Don Urries; sa de Portopi, que estava a prop de sa que tenia es mateix nom, i ara novament, es de Santa Catalina; Balbelet, devora sa Drassana; Hicolbelet, de sa Portella. Ses altres quatre estaven, una enfront de l'iglèsia de Sant Juan, a un arc que ara està desfet; s'altra devora s'almudi, que està a sa boca des carrer que anomenam de la Mar; s'altra a sa Drassana; i sa darrera devora es portal des Temple. Està tota sa ciutat defensada amb un fossat molt fondo, i amb molt forts i grandiosos baluards i murs fets pes repar de tota casta d'artilleria, a sa traça moderna; qual fàbrica se va acabant, sense mai cessar, en que se gasten cada any vint-i-quatre mil lliures, que paguen igualment, es Reial patrimoni i s'Universitat d'aquest regne.

P.D. Ses imatges d'aquest article són ses de sa Porta des Moll, s'única que se conserva avui en dia, i que està situada devora es Consolat de Mar, an es final des carrer de la Mar.

Porta des Moll a finals des segle XIX.

Esbucament de ses murades de sa Porta des Moll  a 1902.

Antiga Porta des Moll a s'actualitat.

SA LLENGO I S'ESTATUT.

Estatut d'Autonomia de ses Illes Balears.

   Sa Transició i Constitució del 78 suposà sa reconciliació entre espanyols. Pero constatam amb tristesa com 40 anys després un sector polític romp s'statu quo democràtic i trenquen sa Constitució, s'Estatut d'Autonomia i sa Llei en es Parlament de Catalunya amb tal d'aconseguir es seus fins.

   Encara que qualcuns ho mirin amb distància s'independentisme català inclou a Balears en es seu “Procés”. Amb s'excusa de sa llengo mantenen una mesurada equidistància, però aquest cel.lofà ha caigut i sa realitat està clara: es seu Cavall de Troya cap es seus inexistents "Països Catalans", que certs partits i entitats de Balears donen suport amb ses seves accions i demanant un “referèndum” secessionista per 2030.

   Mos rebel.lam devant això i proposam una solució jurídica que existeix i funciona: está a sa Comunitat Valenciana. Es seu Estatut d'Autonomia, constitucional i legal, afirma que sa llengo de València, ademés des castellà, és es valencià. S'Estatut d'Autonomia Balear ha d'afirmar que sa llengo de Balears, ademés des castellà, són ses nostres modalitats des balear propi de cada illa, o sía es mallorquí, es menorquí, i s'eivissenc-formenterenc.

   Empara aquesta postura sa nostra realitat sociolingüística, ja que tenim dues llengos. Mos fan creure que s'espanyol no és llengo pròpia, però amb un succint repàs històric comprovam que sí ho és de forma irrefutable. Fins i tot en Juan Alcover firmava ses seves cartes com “Juan” i no "Joan", com qualcuns mos pretenen fer pensar.

   Denominar nostra a una altra llengo com “català” no és innocent, està cercat de propòsit. Es decret Regulador de sa preautonomia balear (1978) aturà s'intent d'incloure aquesta denominació de “llengua catalana” com a pròpia de Balears. Però la mos colaren a s'Estatut, elevant a categoria jurídica s'error de que "es català és sa llengo pròpia de ses Illes Balears".

   Històricament es baleàrics no hem estat mai catalans. Es comtats de lo que avui coneixem com a Catalunya estaven baix jurisdicció del rei de França quan se produïa sa conquista de Mallorca (de Balears); ademés com a comtats no tenien preeminència damunt lo que era un regne independent. Territoris per cert de molt pocs habitants, on se promovia sa seva repoblació, per lo que és inverosímil que a Balears se produís una arribada intensiva de “nous catalans” que arraconàs an es pobladors nadius preexistents. No quadra que venguessin amb sa seva llengo i sa seva cultura i an es final només quedàs sa llengo, abandonant ses seves altres costums, idò está clar que en gastronomia, balls regionals, forma de construir, de vestir, etc., Balears té ses seves tradicions i costums, pròpies de cada illa, ben diferenciades.

   Ja abans de sa reconquista aragonesa se xerrava es “romanç mallorquí”, llengo vulgar que se mantengué en ús durant sa dominació àrab. Degut an es contacte permanent entre aquests territoris per sa navegació de cabotatge i es comerç, rebé influències íberes i d'altres llengos des mediterràni oriental. En Cecili Metel afirmava que aquí se xerrava "Balearicum eloquium". Es filòsof àrab Ibn Sidah afirmava que es seu àrab no era pur per viure enrevoltat de persones que xerraven en "romanç". En Ramon Llull afirmava haver escrit qualcuna de ses seves obres en "pla de Mallorca”. En es segle XVI teniem literats que escrivien en "mallorquí". No en va tenim ortografies i diccionaris de mallorquí i balear, de llarga tradició i antics en es temps, molts fins i tot anteriors a ses gramàtiques o diccionaris de català.

   Si li queda qualque dubte an es lector, sàpiguen que a Galícia també hi hagué aquest debat: “gallec o portuguès” (Galaic-portuguès). I ho anomenaren gallec. Es danès, es noruec i es suec són un altre exemple d'això. Són ses denominades llengos mutuament intel.ligibles, idò es seus parlants poden entendre-se correctament entre ells. Però jurídicament són llengos distintes: Danès, Noruec, Suec. Gallec i Portuguès. Català i Valencià. Així se recull en es seus texts legals.

   I no ho oblidin: a 1980 se celebrà a Palma es XVI Congrés de Llengos Romániques, on més de 700 professors i especialistes se negaren a suscribir es document de conclusions que se presentà a firma, per pro-catalanista. Defensaren sa diversitat i sa pluralitat; no els desautoritzem ara.

   Demanam per Balears, per ses nostres modalitats insulars pròpies, que s'Estatut d'Autonomia Balear afirmi que sa llengo de Balears, ademés des castellà, són ses nostres modalitats de balear propi de cada illa: mallorquí, menorquí i eivissenc-formenter. No ho deixem de costat. En això mos va sa nostra pròpia esència, sa nostra forma de ser i sa nostra cultura. No deixem que desaparegui. Així ha d'estar recollit. De lo contrari ja sabem cap on mos aboca es “Procés”. Estam avisats.

Toni Deudero - Convivència Balear
Toni Ballester - Grupo d'Acció Balear

Article publicat en es diari El Mundo de Baleares 09/04/2019

HISTÒRIA D'EN GUIEM CABRIT I D'EN GUIEM BASSA.

Castell d'Alaró.

   Si hi ha una història tenebrosa que mos recorda un desagradable fet succeït durant es temps des nostros reis, sense cap dubte aquesta és sa d'en Guiem Cabrit i en Guiem Bassa, dos fidels defensors des castell d'Alaró davant ses tropes del rei Alfons III, més conegut com es Salvatge.

   S’història mos conta que es 19 de novembre de 1285, vegent es de Ciutat (avui Palma) que sense s'ajuda de s’exèrcit d'en Jaume II se faria molt difícil resistir, i que en cas de guanyar seria a costa de sa pèrdua de moltes vides civils, ja que es cos de tropes mallorquines no era abastament gros i ses murades no aguantarien una escomesa forta de fonèbols, resolgueren entregar sa ciutat i regne a n'Alfons III d'Aragó i I de València, com a nou rei de Mallorca pes representants des Consell i Universitat des Regne, convocant Junta General per nomenar es Síndics què, oficialment i ceremonialment, en nom de sa Ciutat i Regne de Mallorca jurassin obediència i fidelitat a n’Alfons, fent es jurament es dia 20 dins l'iglèsia de Santa Eulàlia.

Alfons III, rei d'Aragó.

   Vist això, a un primer moment en Galcerà de Pinós i en Ponç Saguardia amb sos seus cavallers, que devien esser una dotzena, se feren forts dins es castell del Temple. I es cavallers de la Pagesia pujaren an es castells d’Alaró, Pollença i Montuïri, no essent entre tots més de tres-cents. Mentres, el bisbe Pons de Jardí escapà de cap a Roma a donar explicacions al Papa de lo succeït.

   No tenguent sa població civil qui els defensàs, vila per vila, juraren fidelitat a n’Alfons III, així dia 22 de novembre ho feren es de la vila d’Inca.

.- Dia 23 de novembre es de la vila de Llucmajor, Rubines, Selva, Castellitx i Santanyí.

.- Dia 24 de novembre es d’Alcúdia, Guinyent, Campanet, Montuïri, Porreres i Campos.

.- Dia 25 de novembre es d’Artà, Muro, Manacor, Bellver (avui Sant Llorenç), Petra, Sóller i Santa Maria del Camí.

.- Dia 26 de novembre es de Santa Margalida.

.- Dia 30 de novembre es de Marratxí.

.- Dia 2 de desembre de 1285 es de Valldemossa i  Alaró.

.- Dia 3 de desembre es de Banyalbufar, Sopéra, Esporles i Bunyoli, en es portal de l'iglèsia de Sant Pere d'Esporles.

.- Dia 5 de desembre es de Calvià.

.- I dia 9 de desembre es d’Escorca.

   Aquesta relació mos dóna compte des pobles que a 1285 ja existien jurídicament, essent: Ciutat de Mallorca, Sineu, Llucmajor, Rubines, Selva, Santanyí, Alcúdia, Guinyent, Campanet, Montuïri, Porreres, Artà, Muro, Manacor, Bellver (Sant Llorenç), Petra, Sóller, Santa Maria del Camí, Marratxí, Valldemossa, Alaró, Banyalbufar, Sopéna, Esporles, Bunyolí, Calvià i Escorca. (Es demés, Maria, Costitx, Lloseta, Ariany, etc, eren llogarets sense entitat).

   Ara bé, no tots es pobles juraren, ja que se té constància que les viles de Felanitx, Andratx, Caimari, Puigpunyent i Pollença, no ho feren per unes raons o altres que no se diuen, llevat de Pollença. I és que es de Pollença no ho juraren perquè totes aquestes terres i vila eren propietat des Templaris, i aquests no estaven obligats a fer cap classe de jurament a ningú que no fos a Déu. (Aquests, com sabem eren occitans; i d’aquí els ve an es pollensins es xerrar amb so “el” i “la”; ja que es templaris xerraven normalment en occità i aquesta llengo no té es “sa i es”.

  

Cavallers templaris.

  Es castell d'Alaró estava governat p'en Ramon Palaudano, es de Pollença p'en Berenguer Arnau d’Yla, i es de Montuïri p'en Tornalditx. Es cavallers mallorquins des castells an es principi tenien s'esperança que un dia o s’altre desembarcaria en Jaume II per reconquistar s'illa. Cosa que preocupava molt a n'Alfons III, per això, sense perdre un minut envià missatgers amb missatges an es governadors des tres castells comminant-los a que s’entregassin, prometent tractar-los bé si ho feien sense batallar. Es des castells de Montuïri i Pollença així ho feren, vegent que no hi havia temps material perquè en Jaume II arribàs, i que es poble havia jurat fidelitat a s’aragonès. Però es d'Alaró se negà en redó.

Jaume II de Mallorca.

   Avisat n’Alfons III d'aquest fet, de cap allà parteix amb s’exèrcit, i ell davant de tot.

   Arriba a Alaró i fa es preparatius per assetjar es castell, plantant tendes en es pla que hi ha entre es poble i aquell. As cap d’un parell de dies pujà fins a ses portes des castell i conminà an es de sa barbacana perquè obrissin sa porta.

   Es capità d'aquesta força li contestà: “¡¡¿Qui sou vos que mos manau obrir ses portes!!?”.

– “¡¡Jo som n’Anfós, rei d'Aragó, València i Mallorca!!”.

   I un altre capità que estava devora es primer li respongué: “s’anfós se menja en salsa!!”; afegint es capità que primer havia xerrat: “¡¡ i noltros no reconeixem a altre rei que no sigui en Jaume II, a qui jurarem obediència i homenatge, només a ell son fidels!!!”.

   N’Alfons III, tot empipat, lis demanà com se nomien, contestant es segon capità que havia xerrat: “¡Jo som en Guiem Capel·lo (Cabrit) i aquest és en Guiem Bassa!.

Replicant n’Alfons: “¡Puis jo et juro que tal com el teu nom, et torraré com un cabrit!.

   En Guiem Cabrit (Capel·lo) era un cavaller nascut al Rosselló, i en Guiem Bassa un jurista de Montpeller. Amb ells dos hi havia en Ramón Palaudano, en Leonardo Marcelo, es capellà Tomàs, en Ramon Ballester, n’Arnau Ramon, en Pere Poi i n’Albert Perpinyà. Tots ells mallorquins, uns nascuts fora i altres aquí.

   Estaven ja damunt Nadal de 1285 quan es des castell, forçats per sa fam després d'un mes d'estar allà d'alt, sense haver tengut temps material de replegar menjar ni animals suficients per resistir varis mesos, s'entregaren. I tal com ho jurà ho féu. Enmig des poble d'Alaró féu encendre una bona fogatera, i quan fou caliu vermell féu fermar a unes argrelles gegants an en Guiem Cabrit i an en Guiem Bassa, torrant-los de viu en viu.

Mort d'en Cabrit i en Bassa a la vila d'Alaró.

     Sa noticia d'aquest suplici i atrocitat corregué més aviat que es vent, i es que encara estaven p'en Jaume II, li espitjaren cap es port que tenien més a prop per embarcar-se cap al Rosselló i Montpeller. Però enterat n'Alfons es Salvatge, ordenà que posassin guardes a tots es ports de Mallorca, perquè no s'escapàs ni un més des que ja havien fuit. Així que se pot dir que tancà es ports de Portopí, Port de Manacor, Portocolom, Port de Santanyí, Port d'Andratx, Port de Sóller, Sa Calobra, Banyalbufar, Pollença, Capdepera i Valldemossa.

   Havent-se escampat per tota Europa es martiri d'en Cabrit i d'en Bassa a Alaró, el Papa Honori IV ordenà sentència d'excomunió contra el rei d'Aragó Alfons III. Qui empenedint-se de lo fet demanà clemència i absolució al Papa, es que li contestà que només ho absoldria si tornava an es seu conco Jaume II es regne que li havia pres. També li diguè que en penitència edificàs un altar per Honra de Déu, la Verge i tots es Sants, entre es quals hi fossin inclosos en Cabrit i en Bassa, i que també dins La Seu de Mallorca es primer diumenge després de Tots Sants de cada any se fes festa an aquests dos màrtirs. I així se féu fins es segle XVII, en què se prohibí pel Bisbe Santandreu. Es mateix que ordenà que se predicàs sa paraula de Déu en “balearico eloquio”. 

Costelles d'en Cabrit i en Bassa guardades a la Seu de Mallorca.

*Nota informativa: aquesta història està treta des llibre "Es Réys de Mallorca d'el 799 a n'el 1376", escrit per s'historiador Don Mikèl Garau i Rosselló.