Una grafia romànica abans des debats moderns
En es debats actuals sobre sa nostra llengo sovint apareix una acusació curiosa: que escriure amb ç és una “catalanisació”. Segons qualcuns, es mallorquí “pur” s’hauria d’escriure sempre amb s o ss.
Però què mostren realment ses fonts històriques de Mallorca?
Quan un consulta sa documentació conservada —documents notarials, jurídics i administratius des segles medievals i moderns— veu que sa ç apareix amb normalitat en paraules com plaça, braç, força o ço. Aquest ús forma part de sa tradició gràfica romànica hereva des llatí, mare de sa nostra llengo, present durant segles en diferents llengos romàniques.
Per tant, convé dir-ho clar: sa ç no és ni mallorquina ni catalana. És simplement una grafia romànica que també s’ha emprat històricament a Mallorca.
Sa ç, coneguda com c trencada, és una grafia que prové de s’escriptura romànica medieval. Va aparèixer a partir de sa lletra c amb un petit signe a davall per indicar un so sibilant davant a, o i u, allà on sa c simple hauria representat un altre so. Aquesta grafia se va estendre durant s’Edat Mitjana a diferents llengos romàniques —com es francès, s’occità, es castellà antic o ses llengos romàniques de sa Corona d'Aragó— i durant segles va formar part natural de sa tradició escrita d’Europa occidental.
En aquest context, s’ús de sa ç dins documents mallorquins medievals no té res d’extraordinari. Al contrari, forma part de sa mateixa tradició gràfica romànica que trobam en molts altres texts medievals.
RAMON LLULL (1299)
Un des testimonis més antics de sa llengo escrita a Mallorca és s’obra d'en Ramon Llull, mallorquí universal i una de ses figures més importants de sa cultura europea medieval.
A texts lul·lians apareixen grafies pròpies de s’escriptura romànica medieval amb ç, com braç, força, endreçar, çabors o açò, formes molt habituals en sa llengo d’aquell temps. Un exemple clar se pot veure en es Tractat d’astronomia i en es Llibre de les Bèsties, on trobam paraules com:
çabors
cuidança
semblança
ço
aço
esperança
caça
força
ordonança
Aquest tipos de grafies reflecteixen sa manera habitual d’escriure en sa llengo romànica medieval. Aquests texts se poden consultar avui en transcripcions acadèmiques com ses que recull es corpus digital Scripta, una base de dades de texts medievals utilisada habitualment en estudis filològics i basada en manuscrits conservats.
MAPA DE SA CIUTAT DE PALMA (1644)
 |
| Mapa Ciutat de Palma, any 1644. |
Ara bé, ses fonts també mostren que a Mallorca convivien diferents maneres d’escriure. Un exemple molt interessant és es mapa de sa ciutat de Palma de 1644, obra de Antonio Garau. En aquest mapa apareixen formes com:
La Plaſa de Cort
La Plaſa Nova
La Plaſa del Born
La Plaſa de St. Antoni
En aquests casos sa paraula apareix escrita plasa amb s. Sa lletra que hi veim és en realitat una s llarga (ſ), una grafia molt habitual en s’escriptura i en s’impremta des segles XVI i XVII.
DICCIONARI D'EN PERE ANTONI FIGUERA (1840)
 |
| Diccionari mallorquí Pere Antoni Figuera (1840) |
ço,
continença,
dreçar,
falç,
fallença
llença
lligança
parença
seny.
Aquest fet indica que, per certs autors des segle XIX, sa ç era percebuda com una grafia antiga dins s’escriptura mallorquina.
ANTONI MARIA ALCOVER (1897)
.jpeg) |
| Rondaya Sa jaya Xeloch i sa java Biguelot (1897) |
ARXIDUC LLUÍS SALVADOR (1901)
Una altra prova rellevant se troba en s’obra Veus d’origen àrab en la llengua de les Balears (1901), de s’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria.
 |
| Veus d'origen àrab. |
En aquest treball de caràcter filològic apareix sa forma:
alcaçaba
açot
açuçena
ANTONI VIVES GINARD (1935)
En es Vocabulario mallorquin-español, publicat l’any 1935 per Antoni Vives Ginard, s’observa un fet especialment rellevant.
Aquest vocabulari utilisa de manera exclusiva sa grafia ç.
 |
| Vocabulari mallorquí Antoni Vives Ginard (1935) |
En aquest text vocabulari mallorquí hi apareixen formes com:
feliç
feroç
braç
braça
capçalera
comerç
plaça
Aquest fets confirmen que sa grafia ç no se limita a texts populars o literaris, sinó que també apareix en obres cultes i científiques, reforçant sa seva presència dins sa tradició escrita mallorquina i que se manté viva.
Per tant, ses fonts documentals mostren que dins s'història escrita de Mallorca podem trobar tant plaça, braç, força com també plasa, bras, forsa. Totes aquestes formes formen part, d’una manera o d’una altra, de sa tradició escrita de sa nostra llengo.
En realitat, estudiar sa llengo mallorquina és cercar ses seves arrels, tornar an ets inicis escrits d’una llengo tan nostra i observar com s’ha transmès al llarg des segles.
Com he dit abans, sa ç no és exclusiva ni mallorquina ni catalana. És una grafia romànica medieval, una lletra que ha coexistit durant segles dins s’escriptura mallorquina. Per tant, és un error afirmar que se tracta d’una catalanisació quan hi ha tants de documents històrics que mostren clarament s’ús d’aquesta grafia molt abans des debats actuals.
Aquest article no pretén establir cap norma, sinó aportar documentació històrica que permeti entendre millor s’evolució de s’escriptura mallorquina.
Fonts:
- Texts medievals d'en Ramon Llull conservats a diversos manuscrits i consultables en es corpus digital Scripta.
- Mapa de sa ciutat de Palma (1644), de Antonio Garau.
- Diccionari mallorquí de Don Pere Antoni Figuera (1840).
- Aplech de Rondayes Mallorquines d'en Jordi d'es Recó (1897).
- Veus d'origen àrab en la llengua de les Balears de s'Arxíduc LLuís Salvador (1901).
- Vocabulari mallorquin-español Antonio Vives Ginard (1935).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada