ENTRE LLENGO I LLENGUA, ¿QUÈ DIU REALMENT SA TRADICIÓ MALLORQUINA?

 

Diccionari mallorquí-castellà Pere Antoni Figuera - any 1840

Aquesta és una de ses paraules que més controvèrsia duu dins es món des mallorquinisme. Uns defensen que sa manera vertadera de dir-la és llengo, perquè és talment com la pronuncia es poble mallorquí; però altres afirmen que lo correcte és llengua, perquè així ho mana s’IEC.

Idò bé, aquesta definició de llengua a jo no m’acaba de fer. Primer de tot, perquè no la deim; segon, perquè no és pròpia des mallorquins; i tercer, perquè ni tan sols es nostros germans menorquins l’empleen, ja que ells pronuncien llengu. O sia: a Mallorca llengo, i a Menorca llengu.

Per tant, vistes aquestes definicions, i sabut que es defensors de sa versió catalana s’aferren a dir que s’ha d’emplear llengua perquè d’aquí ve sa derivació llenguatge (llengua = llenguatge), som cercat aquesta definició a diferents diccionaris de sa llengo mallorquina, balear i fins i tot gascona. I mirau per on: tots es diccionaris i vocabularis mallorquins consultats indiquen que, en mallorquí, sa forma tradicional és llengo, i que sa seva derivació és llengatje (llengo = llengatje).

Fins i tot es famós Diccionari Català-Valencià-Balear d’en Borja Moll, successor de Mossèn Antoni Maria Alcover, així ho reconeix. Per tant, dins es nostro xerrar, sa forma llengua no correspon a sa tradició pròpia.

Vist això, sa nostra tasca ha d’esser emplear ses nostres pròpies paraules i expressions baleàriques. Si així ho feim, i si ho transmetem a ses noves generacions, potser, poc a poc, tornarem a reviscolar una llengo tan antiga i tan preciosa com sa nostra; una llengo que encara batega dins cada racó de ses Illes i que espera que li tornem donar es lloc que li pertoca.