RESPECTAR SES NOSTRES TRADICIONS I ANTIGUES COSTUMS, ÈS ESTIMAR SA NOSTRA TERRA I SA NOSTRA ANTIQUÍSSIMA LLENGO.

   Una terra que olvida ses seves pròpies tradicions, ja siguí per desidia des seus habitants, o per s'injusta imposició d'altres terres invassores, se pot convertir en una terra sense futur. Un poble no pot seguir cresquent sense es seu passat. Ses Illes Balears tenen una gran carga tradicional, amb constums inspirades i lligades a la mar Mediterrània que les besa, i en quant a lo agrari, hem de considerar que vàrem tenir una gran dominació musulmana que si bé donà impuls agricola en benefici des pagès mallorquí, millorava sense dubte es manteniment des seu exèrcit i sa seva extensa cavalleria. No hem d'olvidar que es camp balear encara conserva es pas dets aràbs amb ses seves cançons d'una decadència que encara perdura a ses nostres ments.

Qualcuna de ses tradicons des camp mallorquí se remonta a temps anteriors a sa denominació àrab, com per exemple es batre amb ses seves caracteristiques eres que provenen des romans. De totes maneres es batre ja el trobam a sa Biblia.

En quant a s'alimentació, hem de dir que també mos garantisa una antiguetat balear evident, posat que es pamboli té es seu origen a ses jueries, degut a que an es jueus sa seva religió els prohibia menjar productes des porc, per qual motiu optaren per untar es pamboli, que a ses Balears el varen millorar amb s'ús de sa tomàtiga, menjar utilisat modernament a Catalunya. En quant an es cocorrois són mencionats en es Talmud. És bo recordar que es Talmud és es llibre de sa religió juea amb sos preceptes ensenyats pes seus doctors i observats rigurosament. Balears, continuant amb sa garantia de s'antiguetat, direm que es crespells tenen sa forma de s'estrella de David, i ses panades tipícament mallorquines, coincidents amb sa Pasco del Senyor. També confirma una antiguetat a sa nostra terra s'existència des tumbet mallorquí i ses faves esqueldines.

   Sa terra mallorquina/balear té un encant especial, com compta en Robert Graves en es seu llibre "La Diosa Blanca".

    Es nostro amic Pere Parpal Lladó va escriure sobre sa possibilitat de que n'Anníbal hagués nascut a una de ses nostres illes, coincidint sa seva afirmació amb s'opinió de varis historiadors, com en Binimelis, en Dameto, etc. i degut a ses bones relacions que mantenien es cartaginesos amb sos pobladors de Balears, qualcuns escriptors diuen que n'Amílcar s'havia casat amb una espanyola riquíssima i de notable hermosura que frecuentava Mallorca pets anys 224 a. de J.C., freqüentant aquesta il.lustre parella s'Illa de Cabrera, a sa qual existia es temple de na Juno, lo qual afirma n'Estrabó en comentar que es gentils tenien i veneraven a na Juno com a misser des naixements. I continua en Binimelis: "i estant aquesta senyora a sa dita Illa, degut a sa gran devoció que tenia a sa deesa Juno, li nesqué un fill an es qual anomenaren Anníbal". 

   Aquest Amílcar, ademés de n'Anníbal tengué altres tres fills, n'Asdrúbal, en Magon i n'Hannón. 

 

Seria oportú recordar qualque cosa sobre n'Estrabó, que era un celebre grec, disciple des gramàtic Aristodem. Va néixer a l'any 60 a.de J.C. i va morir en temps d'en Tiberi en ets anys 25 de sa nostra era. Va compondre "Memorias Históricas", obra de 43 volums. Un detall se destaca d'aquest celebre personatge que confirma s'existència des Temple de na Juno, diguent, referint-se a ses Balears: "aquestes són ses Illes en sa part d'aquí de ses columnes d'Hèrcules." Mos comentava es citat amic Pere, que essent Comandant Militar de Cabrera va coneixer a dos aviadors nord-americans que practicaven submarinisme, que devant de sa Conillera hi havia un temple sumergit baix de ses aigos. ¿Seria es temple de na Juno an es que se refereix s'historiador Binimelis?

Actualment a Cabrera s'han fet qualcunes prospeccions i s'ha confirmat s'existència d'un monestir amb una comunitat de religiosos.

   Hi ha noticies d'una carta que Sant Agustí va enviar a dits religiosos devés ets anys 398, i el Papa Sant Gregori es Gran devés l'any 590 va enviar uns escrits a dits monjos de Cabrera.

Es nostro amic se demanava ¿Per què ses fabuloses cantitats per imposar es català a Balears en perjudici des mallorquí no s'inverteixen per investigar lo que me varen confirmar ets aviadors nord-americans?

   Estimat lector: ¡Quanta importància tenen ses nostres Illes Balears davant s'història! Desitjam que en justícia, un dia, siguem lliures en s'ús de sa nostra llengo, a s'igual que la resta de provincies espanyoles.

   S'antiguetat de sa nostra llengo i de sa nostra història, mos atestigua amb dret a disfrutar de lo que som sense intervencions egoistes d'altres provincies.

   José A. Ripoll.

DIRIGIT AN ES NOSTROS POLÍTICS.

DIRIGIT A NA FRANCINA ARMENGOL, EN BIEL BARCELÓ, ANTONI NOGUERA, N'ALBERT JARABO, EN BIEL COMPANY I DEMÉS POLÍTICS DE BALEARS.

   Senyors polítics, senyors governants, des de fa temps vostès an es que defensam es mallorquí mos tractau de secta ignorant, discriminant amb tals injustes afirmacions an es mil·lenars de ciutadans de Balears que a dia d'avui seguim emprant sa nostra ancestral i única llengo vernacla, sa balear. Una manera de xerrar que com vostès saben és exclusiva des baleàrics, una llengo que ja xerraven es nostros antepassats des de fa molts d'anys i que la mos ensenyaren es nostros pares i padrins des des bres.

   És vera que sa llengo catalana i balear se semblen, en això no hi ha cap dubte ni ho qüestion. Però vostès, essent polítics votats precisament per aquest gran poble i tenguent en ses mans s'educació des nostros fills, ¿heu perdut un sols instant intentant sebre es perquè se pareixen dites llengos? Per ventura no sabeu que ses dues procedeixen des llatí i que sa llengo balear s'ha anat enriquint amb so pas des temps degut a ses diferents conquistes i cultures que han anat passant per sa nostra terra, diferenciant-se per tal fet de sa catalana? I de sa gramàtica mallorquina i diccionari mallorquí de D. Juan Jusep Amengual de 1835 - 1858, o des diccionari mallorquí-castellà de Fra Pere Antoni Figuera de 1840, o des diccionari mallorquí-castellà de 1859 escrit per s'entitat mallorquina Unos Amigos, o més modernament de sa Gramática de la Lengua Balear (1994) i es diccionari Español-Balear (1997) de D. Toni Roig Artigues, tampoc sabeu res?.

   ¿I de sa carta publicada es dia 19 de març de 1919 en es diari la Vanguardia de Baleares per mossèn Antoni Maria Alcover demanant disculpes an es poble mallorquí per sa seva traició i reneg a sa llengo mallorquina tampoc sabeu res? En canvi sí que sabeu de sa gramàtica escrita a l'any 1918 per s'incult (lingüísticament xerrant) químic Pompeu Fabra.

   Per favor senyors polítics i governants, deixau de despreciar an es baleàrics i centrau-vos en protegir sa vertadera llengo, cultura i història d'aquest gran poble, i com no, procurau fer-vos enfora de ses mentides i falsedats històriques contades pes nacionalcatalanisme que només cerca un escarrufador fi, esborrar i eliminar qualsevol vestigi d'aquest gran tresor lingüístic-cultural que tenim es baleàrics.

   Si de veres estimau es poble que vos ha vist néixer, si de veres vos sentiu balears, començau a emprar sa seva llengo amb s'inconfundible article salat, i com no, tornau-mos ses nostres pròpies paraules i expressions que tan bé vos ha anat canviar per unes que no són nostres.

EXTREMISTA!

   D’un temps de cap aquí hi ha persones (catalanistes elles) de totes ses tendències politiques que vegent en noltros una amenaça pes seus objectius econòmics i socials van escampant per aquí i per allà que a noltros no mos han de fer cas perquè som extremistes.

   No resulta molt dificil, en aquest cas, deduir sa seva capacitat d’anàlisi i es grau d’implicació d’aquestes persones en sa destrucció de s’identitat balear, sustituint-la per una identitat catalana, o més ben dit, per una identitat forastera.

O sia, que perquè no pensam com ells, som extremistes.

Que perquè defensam pacíficament es dret de conservar sa llengo que mos ensenyaren ses nostres mares, som extremistes.

Que perquè demanam pacíficament que a ses escoles s’ensenyi es balear, amb ses modalitats fonètiques conegudes com a mallorquí, menorquí i eivissenc-formenterenc, som extremistes.

Que perquè volem que se deixí d’ensenyar es català, som extremistes.

Que perquè demanam pacíficament un referèndum sobre sa llengo, som extremistes.

Però…, que un director (catalaniste) d’un col.legi fassi apología des països catalans i de s’independència, aixó no és esser extremistes.

Fer pintades a favor dets inexistents “països catalans”, això no és esser extremistes.

Coaccionar an ets alumnes a baixar-los sa nota si no xerran en català, això no és esser extremistes.

Emplear ets alumnes per fer manifestacions a favor de sa “llengua” catalana, això no és esser extremistes.

Per lo que se veu tenir aquest comportament feixista no és esser extremista, és esser un patriota, un atxa digne d’una corona de llorer.

I en vista de s’èxit que tenen, sa comprensió que reben per part des polítics i de s’alta societat balear, i es cas que els fan es medis de comunicació, no sé si seria convenient fer-los a ells exactament lo que ells fan an ets altres, ni més ni pus, exactament lo mateix. D’aquesta manera (segons s’escala de valors que ells manetgen), ja no seriem extremistes, seriem patriotes.

Però jo pens, particularment, que si defensar amb mètodes pacífics i democràtics sa llengo que m'ensenyà mu mare des de que vaig néixer és esser extremista, senyores i senyors, ¡JO VUI SEGUIR SENT EXTREMISTA!.

M.G.

VESTIGIS ÀRABS A MALLORCA.

  Aràbs a Mallorca.

Avui en dia ja mos queden poques restes d’importància de s’antiga Mallorca àrab, sa qual per aquell temps s’anomenava Madina Mayurka a sa capital. Es més importants son s’Arc de s’Almudaina i es Banys Àrabs.

S’Arc de s’Almudaina és una porta d’origen romà situada en es carrer Almudaina que formava part des recinte amurallat de sa Palma romana. En temps de s’època islàmica era una de ses portes que donaven accés a sa zona administrativa de s’Almudaina. Fou transformada a lo llarg de s’Edat Mitja, primer pes musulmans i llavors pes cristians. Actualment està molt modificada i no té ses característiques dets arcs àrabs.

Arc de s’Almudaina

Es Banys Àrabs estan situats en es carrer de Ca’n Serra de Palma, ben a prop de s’edifici des Col·legi Oficial d’Arquitectes. Possiblement sigui sa construcció més ben conservada de s’època islàmica. Se creu que data de sa primera mitat des segle XII, i que fou construït reutilisant materials procedents d’edificis destruïts durant s’atac a Palma en ets anys 1114-1115. Hem de recalcar que antigament an es seu costat hi havia una mesquita i una necròpolis que arribava fins es carrer Miramar.

Banys Àrabs

També podem trobar dins Palma altres testimonis clars d’aquests vestigis arquitectònics, com són a s’Almudaina i a s’Hort d’El Rei, allà on encara hi ha un aqüeducte i s’Arc de s’Adrassana, de devuit metres de llum.

Aqüeducte s’Hort del Rei.

Però allà on podem dir que també se troba vestigi amb molta força és a qualcuna de ses sínies i síquies i en sa toponimia des pobles, com són es de Binissalem, Biniali, Biniaraix, Biniama, Binibona i Biniarroi; i a finques com Biniforani, Binicodrell, Binifaldó, Biniorella, Binigual, Binibasi, Biniatró, Biniatzar, etc., que esmalten tota sa geografia mallorquina. Altres noms àrabs són es de: Marratxí, que vol dir natural de Marrakex; Algaida, que significa bosc; Almudaina, que significa ciutadella; Alcúdia; Randa, etc, etc.

Síquia àrab a sa finca de Son Brondo (Valldemossa)

Una construcció molt important des temps de sa dominació musulmana és sa possessió d'Alfàbia, una antiga alqueria mora ja documentada en es llibre des repartiment fet després de sa conquista cristiana de Mallorca l'any 1229 pel rei En Jaume I. Dita possessió, avui en dia propietat de sa família Safortesa, se troba en es terme de Bunyola, a una vall an es sud-oest de sa serra des mateix nom, baix es Coll de Sóller.

                                                        

 Possessió d'Alfàbia

¿I PER QUÈ NO PAÍSOS BALEARS?

Nació mallorquina.

   De tots és sabut que certs polítics de Balears, sempre amparats per sa catalanisada Obra Cultural Balear, fan feina perquè poc a poc arribem a formar part d’uns imaginaris països catalans, en es quals sa Generalitat de Catalunya sia sa gran coordinadora de tan absurda i ridícula reivindicació. Uns polítics encaparronats en que ses nostres illes passin a ser sa quinta provincia de Catalunya, o sia, " la Catalunya Insular", important-los ben poc si amb so pas des temps perdem sa nostra mil.lenària identitat balear, ¡¡tot val amb tal d’estar a ses ordres des nacionalisme català!! ¡¡que bé paga!!!!. Una terra, sa nostra, que fou un regne independent durant molts d'anys, i que ja per aquell temps era una nació, sa nació mallorquina, amb lleis i furs propis que dugueren endavant an es nostro poble amb una clara independència.

   Idò sabent que Catalunya mai ha estat un regnat ni mai ha tengut rei, ¿per què aquesta repetida insistència en voler que formem part des deliris de grandesa de sa Generalitat de Catalunya? ¿Per què hem de perdre sa nostra mil.lenaria identitat reconeguda a tot arreu del món? ¿Acas s’història no mos avala per reclamar lo que som?.

   Resumint, si qualcú té es dret històric de reclamar una nació pròpia, aquest  sense cap dubte ès es poble balear, no ets antics comtats de Catalunya, lo qual quedaria resumit amb so nom de Països Balears.

¿A què fot senyors independentistes? Idò vos agradi o no és lo que hi ha.

ES CAP DES MORO

   Caminant pes carrers de Palma trobam diferents vestigis històrics que mos tornen a situar a s'Edat mitja i que les passes de llarg si no hi poses esment. Un d'ells, que està a un carrer molt transitat de sa vella Palma, ès es famós Cap des Moro, una petita escultura que constituex un des símbols des temps des corsarisme i dets enfrontaments entre cristians i islàmics a sa Mediterrània occidental.

Aquest cap, que fins no fa gaire estava amagat dins una marquesina comercial, i ara s’exposa un altre pic, se troba a una confluència entre es Born, sa Plassa Juan Carlos I i es carrer de Jovellanos. Ets historiadors compten que aquest cap recorda es reiterats triumfs des capità Antoni Barceló i Pont de la Terra (1716-1797), mariner que arribà a tenir es títol de capità general de s’Armada Espanyola i que va conseguir que només es seu nom fos es terror des berberiscs. Es seus gestos a la mar li donaren una fama llegendària. Avui encara circula una dita per Andalusia que diu: <<ser más valiente o tener más fama que Barceló por la mar..>>. També una copla andalusa d’aquell temps deia: <<Si el rey de España tuviera cuatro como Barceló, Gibraltar fuera de España que de los ingleses no>>


Fins i tot Don Carlos Martínez-Valverde, a un punt de sa seva biografia, diu: << Fue Barceló un general muy discutido en su tiempo. No tuvo muchos amigos entre los jefes de la Armada, pero contaba con numerosos émulos. Contribuía a ello seguramente su tosquedad en el hablar y lo brusco de sus modales, como también la expresión de suspicacia que le hacía tener su sordera, defecto que le ennoblecía por haber sido causado por el estampido de los cañones. Su cara tampoco era muy atrayente, sobre todo después que la cruzó la cicatriz de una de sus heridas. Su instrucción se limitaba a saber escribir su nombre. Pero si bien no tenía muchas simpatías entre los jefes, era en cambio el ídolo de sus marineros. Con ellos se mostraba cariñoso y afable y les trataba con familiaridad, no obstante ser con ellos exigente hasta el extremo, cuando la ocasión lo pedía>>.

Segons altres cròniques, es capità Barceló quan tornava a Palma després d’una acció naval de vegades feia tallar es cap des seus presoners. Aquestes execucions se feien en es Born, devora des cap de cantó on se troba es cap.

Un text de s’època crític amb sa crueldat des capità Barceló diu que: <<de sus mocedades conserva en Mallorca muy fresca la memoria del mal trato que dió a una infeliz galeota usando la barbaridad de degollar a toda la tripulación.>> Tant impactaren aquestes accions que fins i tot es cap des moro decapitat forma part de s’escut d’armes de sa família Barceló.

SA LLENGO D'EN RAMON LLULL.

   No sé què passa, però darrerament a sa majoria de converses surt es tema des mallorquí-català i d’en Ramon Llull. Fins i tot n'hi ha que en pla despectiu me demanen si sabia qui era i com escrivia, deixant caure que, segons aquests setciències, ja escrivia en català, una teoria molt estesa dins es catalanisme.

   Segons me consta a mi, era fill d'en Ramon Llull i de na Maria Heril. Nascut a Ciutat de Mallorca i batiat a l’iglèsia de Santa Eulàlia es 25 de desembre de 1235, passà gran part de sa seva vida entre Montpeller i Mallorca. Tant son pare com ell mateix foren persones de confiança del Rei en Jaume. Quan comptava amb tan sols 14 anys el Rei el nomenà preceptor des seu fill, el príncep Jaume, que més tard seria el rei de Mallorca com a Jaume II. Aquest nomenà an en Llull senescal i majordom de sa Casa Reial i passà d'aquesta manera a formar part des sèquit de consellers i acostats íntims del rei, que eren quasi exclusivament montpellerins i aragonesos.

   Segons me consta, en Llull escrigué ses seves obres pensant en sos seus lectors, per això ho féu en llatí, perquè era sa llengo oficial de sa cristiandat, en àrab perquè tenia s'intenció de cristianisar el nord d'Àfrica, i en “vulgar” perquè així ho poguessin llegir es seus paísans mallorquins.

Segurament aquí més d'un se demanarà, ¿com és què un homo tan cult com ell no anomenava “català” a sa manera d'escriure des seus paísans? Resposta: perquè sa paraula “català” no forma part des seu vocabulari, per ell no existeix tal terme referit a sa llengo. Ell escrivia amb una estructura lingüística mallorquina i no catalana, per això llegint es seus escrits s’hi veuen articles com "sa" i "ses", o pronoms també propis de Balears, com per exemple: l ey (l'hey), qu ey (qu'hey), no y (no'y), nostro, ta (ta mare), o disseccions pròpies de Balears: veyas, llengo, homo, orde, dimars, divenres, fruyt, fruyts, trebays, beneyt, conseya, veya, cayguerem, caygut, feya, matex, axi. I com ès natural també feia ús de s'estructura occitana: lo, los, el, la, nostra, les, els, ta, sos, etc... que trobam també a sa mallorquina. En Llull escrivia en "vulgar" pes seus paisans vulgars, perquè pes cultes de tot el món ja emprava es llatí.

   Per afegitó, a sa seva bibliografia se pot veure que sa primera obra impresa a Mallorca fou es “Llibre del Orde de Cavaylería”, publicada l'any 1465 a s'imprenta de s'enginyós valldemossí Mestre Nicolau Calafat, i mirau per on… està escrita en llemosí. També està documentat que sa primera edició a imprenta de s’obra “Blanquerna" s'imprimí a València l'any 1521, traduïda des vulgar a sa llengo valenciana. Per tant, crec que se pot afirmar, o al manco debatre, que s'erudit i beat Ramon Llull Heril féu es seus escrits en vulgar o pla, llatí i àrab. En cap moment diu que estiguin escrits en català, dialecte inexistent en aquella època.

SES RUINES DE SA NOSTRA TERRA BALEAR

   

   Aquestes darreres dècades hem vist amb resignació com s'estima a sa nostra identitat balear se n’anava a fer baumes per culpa des qui se troben més a gust implorant s'entrada de Balears a uns imaginaris “països catalans”. Una nova generació de baleàrics que ruefua sa nostra mil.lenària identitat balear per compartir en canvi ets objectius secessionistes de sa vella Catalunya.

   Crec oportú recordar un article que va escriure un gran amic i feel defensor de sa llengo, cultura i identitat des poble balear, don Pep Ripoll, un vertader mallorquí des que ja en queden pocs, que sense cap rèdit econòmic ha entregat tota sa seva vida a sa defensa de sa nostra identitat pròpia com a poble. Un mallorquí de cap a peus que en aquest article descriu a la perfecció lo que passa avui a ca nostra, a sa nostra estimada roqueta.

Vet aquí s'article:

«Rodrigo Caro, insigne escriptor i poeta des segle XVII, és autor d'una oda preciosa titulada “A las ruinas de Itálica”. Itàlica era una famosa ciutat romana, bella i poderosa de Sevilla, situada devora es Guadalquivir, s'Itàlica on va néixer es gran emperador Trajà, de sa dinastia dets Antonins.

   Diu així sa preciosa oda referida a sa destruïda ciutat d'Itàlica. ESTOS, FABIO, OH DOLOR!, QUE VES AHORA, CAMPOS DE SOLEDAD, MUSTIOS COLLADOS FUERON UN DÍA, ITÁLICA FAMOSA»

   Es mateix dolor que en Rodrigo Caro lamentava ses ruïnes de lo que fou una poderosa ciutat, ho podríem aplicar an es dolor que mos produiran ses ruïnes de sa nostra mil.lenària llengo, avui trepitjada i falsetjada, sa nostra història de reis, poetes, sants, conquistadors i hereus des foner balear, una història que molts de pobles ja voldrien tenir. Sa nostra cultura robada, sa nostra personalitat d'illencs desterrada, ses nostres tradicions desplaçades per altres que mai havien estat ses nostres.

   Per tot això, podríem aplicar s'oda d'en Rodrigo Caro a lo que va esser un dia es famós regne independent de Mallorca, que amb orgull constitueix sa nostra pròpia terra, admirada en el món sencer, diguent:

AQUESTS, CIUTADÀ MALLORQUÍ, OH DOLOR!, QUE VEUS ARA TERRES CONVERTIDES EN COMTAT CATALÀ VAREN ESSER UN DIA REGNE INDEPENDENT DE MALLORCA.

 Perquè un dia vendrà que plorarem damunt ses ruïnes de lo que va esser es nostro passat esplendorós, quan Catalunya decidesqui convertir-mos en països catalans. I si ho aconsegueix serà degut an es nostro caràcter indiferent, que ha convertit aquesta terra estimada en un terreny abonat a qualsevol pretensió de qualsevol veïnat, acostumats a baixar es cap sense honor i amb humiliant servilisme davant un simple comtat, tal com hem fet fins ara.

Respectem Catalunya i sa seva llengo, però exigim que sigui també respectada sa nostra mil.lenària, així com es nostro orgull com a poble.

NO RENUNCIEM MAI A LO QUE SOM.

SOM MALLORQUINS-BALEARS, NO CATALANS.

Tot poble té dret a xerrar sa seva pròpia llengo, sa que aprengué des braços amorosos de sa mare. No mos deixem enganar pes qui diuen que sa nostra llengo es sa catalana.

DOBLERS PER SES PENSIONS.

  

   Un tema molt desagradable pes qui no vivim de sa política ès sa ridícula pujada d'un 0.25% an es pensionistes, un col·lectiu que se mereix una jubilació digna després de tota una vida fent feina i cotisant a sa Seguretat Social. Una pujada emparada per certs polítics que al.leguen que no hi ha doblers per pujar com pertoca ses pensions mentres gasten millons d'euros en punyetes innecessàries.

  Anem a veure, doblers n'hi ha i a voler, lo que no hi ha són polítics que sàpiguen administrar es doblers des contribuents com pertoca, polítics que vertaderament facin feina pes benestar des ciutadans, que s’aturin de gastar allà on no fa falta i se cuidin un poc més des poble i de sa gent major.

   Sabem que a Balears hi ha uns 188.000 pensionistes, des quals un 30 per cent cobren entre 500 i 600 euros cada mes, lo que vol dir que ni tan sols arriben an es salari mínim. Llavors, en es tram més baix, trobam es que només reben pensions no contributives que cobren devers 380 euros de mitja, des quals, i sempre segons dades de sa Conselleria de Serveis Socials, 4.100 d'aquests pensionistes que tenen una assignació tan baixa han sol.licitada sa renda social des Govern que complementa aquesta pensió, per així al manco arribar an es 428 euros d'ingrés mínim que marca aquesta renda. 

   Anem a veure: es nostro govern gasta 32.200.000 euros en una televisió que ningú mira, sa presidenta Armengol destina 3.369.578 euros per “normalisar” es català, concedeix 140.907 euros an es diari independentista Arabalears perquè “consolidi s'espai de comunicació en català” aquí a Balears i dona 20.000 euros a l’Obra Cultural Balear perquè promogui es català dins ca nostra. En total, 36.000.000 euros (sis mil millons de ses antigues pessetes) destinats a s’enginyeria lingüística catalanisadora.

   Amb aquesta xifra millonària destinada a sa llengo catalana, més altres despeses supèrflues que se podrien treure si se reduïssin es número de polítics que no serveixen per res més que cobrar sa nòmina, es problema de ses pensions a Balears estaria solucionat. Però clar, com que es tema de ses pensions es competència de s’Estat espanyol, es nostros governants se’n renten ses mans i s’estimen més tirar es doblers per ses bardisses, alegrant sa butxaca des catalanistes.

VUELING I EN BIBILONI.

   Sempre dic que ès mester canviar de tema i no xerrar tant de llengo, però desgraciadament s’actualitat m'obliga a tornar a escriure d’un tema tan llastimós que cou fort en es dos sectors enfrontats a Balears. Me referesc an es sector catalanista que mos vol fer pensar, escriure i somiar en català i an es sector mallorquinista que té ben clar que es nostro article salat ès intocable i no pot ni ha d’esser canviat de cap manera pes lalat emprat a Barcelona.

   Per veure fins on arriba sa beneitura des líders intel·lectuals des catalanisme insular, me remetré a un fet succeït la setmana passada i que desgraciadament va obrir un fort debat a ses xarxes socials i medis de comunicació. S'absurda reclamació via twitter del senyor Gabriel Bibiloni ─per més senyes pedagog des Departament de Filologia i Propaganda Catalana de s'Universitat de ses Illes Balears, lo que en cristià, i perquè ho entengueu, se’n diu un filòleg de llengo catalana─ contra sa companyia aèria Vueling perquè a sa seva cartelleria s'havia atrevit, amb tot es seu dret i avalat pes propi Estatut d'Autonomia de ses Illes Balears, a escriure <<Ses Illes>> i no <<Les illes>>, o sia, utilisant s'article salat que tan bé defineix es baleàrics. Idò bé, aquest bon samarità i lletrat en llengo catalana, amb so to arrogant que els sol caracterisar, va tatxar d’<<Estúpids Gonelles>> sa companyia aèria i segurament també tots es mallorquins agraïts que alabàvem sa passa donada per Vueling.

   Però més trist encara que aquesta mala sortida d'en Bibiloni va esser sa resposta donada per sa pròpia companyia davant ses pressions d’un senyor tan poc agut: <<Hola, sentim que el missatge no hagi estat ben rebut. La nostra intenció no era una altra que felicitar el dia de les Illes Balears. Per nosaltres les illes Balears són molt importants i ens agradaria seguir fent aquest tipus d'accions>>. An es meu parer, i segurament an es de molts de mallorquins, aquesta incomprensible resposta només serveix per donar més ales an aquests inquisidors, manipuladors i xantatgistes que usen sa llengo com a arma de confrontació a una societat que vol viure amb pau i que de cada vegada té més clar que escriure “Ses Illes”, tal com ho deim, no ès d'”estúpids gonelles”, sinó de gent orgullosa d'escriure com pertoca i sense imposicions fabrianes.

   Personatges com ell no són dignes d’ensenyar a uns estudis superiors amb tant de prestigi com són es de filologia, sigui de sa llengo que sigui, i molt manco a s'Universitat de Balears, una institució pública pagada precisament per tots aquells que ell desprecia i anomena incults.

   Sincerament, i amb tots es meus respectes, cosa que ell no té, crec que li convendria anar a porgar fum.

SA PLAÇA DE SES COLS.

   

   Sa nostra Mallorca a lo llarg des temps mos ha deixat diferentes històries i aconteixements que reflexen sa manera d'esser i actuar de s'època. Uns d'ells varen esser es greus fets esdevenguts a sa Plaça de Santa Eulàlia de Palma, més coneguda en aquells tenebrosos temps com sa plaça de ses cols,  degut a que antigament alla hi havia un mercat de verdures. Una plaça on també si feien execucions, moltes d’elles horribles. Una de ses que se va fer molt famosa a l’any 1416 per sa seva crueltat va esser sa des moro “Issa”, esclau des mercader Joan Tanyo, condemnat per actes impúdics dins s’iglèsia de Santa Eulàlia.

   Sa condemna per tan osat personatge va esser exibir-ho a sa vergonya pública, assotat, amb sa llengo clavada a un pal, passar-lo pes lloc on se reunien es moros i duit a sa plaça de ses cols, davant s’iglèsia de Santa Eulàlia, on havia comès ses irreverències, i allà va esser assegut sense bragues damunt sa pella fogejant i ben vermella, de manera que ses anques i ses parts insanes fossin ben socorrades.

   A més d’aquesta i moltes més execucions, una de molt sonada va esser sa des bandoler Toni Gibert, més conegut amb so mal nom de “Treufoc”, condemnat a l’any 1619 per s’assessinat des magistrat Berga. Sa sentència, que va esser despiadada i horrible, i el condemnava a morir esquarterat, deia: ….”Que sigui conduit pes llocs acostumats de sa present ciutat i amb estenalles candents, ses seves carns siguin cremades, i sigui duit per ses cases des ferrers que tenen ses seves estenalles candents, i amb elles sigui ferit i davant sa casa de dit noble Don Jaume Juan de Berga li tallin sa mà i s’orella dretes, i davant es castell reial s’altra mà, s’esquerra, i a sa plaça vulgarment coneguda com es Born li sía arrebassada s’atra orella, s’esquerra, i després que sía rossegat per enterra per una cova de cavall, que sía conduit pes mateixos llocs a s’endret des suplici, a sa plaça vulgarment anomenada de Santa Eulàlia i allà sía estrangulat, es cos tallat i col.locat en es llocs destacats i es cap a sa porta anomenada des Castell Reial “.

   Per lo que, i complint sa sentència, en “Treufoc” va esser fermat davant sa casa des magistrat Berga i seguidament esquarterat a sa plaça; acabant es seu cap penjat a sa Torre des Caps que estava situada en es carrer des Conquistador i sa costa de la Seu.  Tenia aquest sinestre nom pes fet de que allà s'hi penjaven es caps de ses persones executades per sa justicia durant s'Edat Mitja i bona part de sa Moderna amb s'intenció de crear terror públic. Com exemple tenim sa que se va produir es 14 d'agost de 1619 penjant es cap des dit Treufoc, i des des 15 de novembre des mateix any, s'exposà sa d'en Jeroni Pau Cavalleria, es dos sentenciats per sa mort de Jaume Juan de Berga. Des cas d'en Jeroni Pau se sap que es seu cap va anar a aturar an es costat des seu còmplice a sa  torre des Caps a s'àngul de Palau que dóna en es Born, rodant després per enterra degut a que va esser tomada pes vent.

   I noltros que mos pensam que dins sa nostra Mallorca no se produïen actes tan repugnants i terrorifics com aquests. Idò no, se veu que per aquí també sabien fer desastres i crimens avalats per sa justicia.

¡Quins desastres!

SENYOR ABRIL, BOCA CLOSA.

   

   A rel de sa concentració promoguda per Mos Movem i Societat Civil Balear contra s'imposició política des català a sa sanitat pública balear, el senyor David Abril, portaveu de Més per Mallorca, no ha tengut cap altra capbuitada que encalentir encara més ses coses atacant es milenars de ciutadans que sortiren pacíficament en es carrer diumenge passat per expressar sa seva disconformitat i es seu rebuig a s'absurda deriva lingüística des Pacte de Progrés.

Aquest bon senyor, si ès que mereix anomenar-se així, amb sa seva habitual mala educació i prepotència, no ha dubtat a insultar es ciutadans que amb tot es seu dret no accepten es català com a requisit a sa sanitat pública, sa de tots, sa pagada amb sos nostros imposts. ¿I quin ha estat es darrer desbarat del senyor Abril per criticar ets assistents de sa manifestació de diumenge passat? Idò pregonar que només hi anaren “miserables” i “gent intoxicada” ja que, an es seu parer, sa manifestació s’havia convocada contra es català i contra es govern d'esquerres.

   Convendria recordar-li an el senyor Abril que es mallorquins no som gent “intoxicada” ni manipulada. Es mallorquins som gent pacífica, educada i oberta que estam fins an es nassos de ses polítiques lingüístiques des seu partit, per no dir res de ses altres, que bona falta fa xerrar-ne una mica però que deixarem per més envant. Sa qüestió no ès si són d'esquerres, de dretes o de centre, aquí sa qüestió ès que es partit d’Abril mos imposa per llei –no saben fer altra cosa, els pobres– es parlar de Catalunya a tots es balears. Els importa un rave violar es drets lingüístics reconeguts per sa Constitució Espanyola i reflexats a s'Estatut d'Autonomia. Aquí es tema ès que ell, erròniament, se pensa tenir autoritat moral damunt es mallorquins de rel per dir-mos qui som, com xerram, d'on venim i lo que volem, quan justament tocaria esser es darrer en opinar en un tema tan sensible i delicat com aquest. N’Abril ve de pares peninsulars nats a Vilches (Jaén), o sigui, ès de descendència peninsular. Lo que vull dir amb això ès que n’Abril ès es darrer mot des credo per dir-mos que estam “intoxicats”. Millor li aniria que respectàs s’idioma des seus progenitors, per això vivim a una societat bilingüe que no entén ses discriminacions lingüístiques. Aquí ets únics que estan intoxicats amb sa gramàtica fabriana són ets anomenats catalans de Mallorca com ell.

   Sa realitat ès que li ha caigut molt tort que es poble balear, es mateix que li paga religiosament es jornal, hagi sortit en es carrer per sumar-se a una concentració contra s'imposició des català a sa sanitat pública, reclamant an es polítics d'esquerra que ja basta de crear crispació, crits i renou allà on no n'hi havia hagut mai. Senyor Abril, sa concentració de diumenge passat no va esser contra es govern d'esquerres, sinó contra ses polítiques lingüístiques sortides des pacte d'esquerres. ¿Entén sa diferència?

   Senyor David Abril, hi pensi abans d’obrir sa boca. Deixi que es balears reclamin amb dignitat lo que creuen més oportú per sa seva terra. Es balears estimam sa convivència, sa pau i sa concòrdia. Estimam sa llibertat i no mos agraden ses imposicions, sobretot ses que vénen des nacionalcatalanisme que vostè representa.

I recordi que l'any qui ve hi ha eleccions.

TERGIVERSACIONS LINGÜÍSTIQUES

   

  Avui en dia xerrar de mallorquí és com xerrar d’una rondalla, d’una brusca nostra, com si tots es que el xerram fóssim uns incults i uns analfabets davant es que se senten més cults i lletrats perquè “enraonen el parlar de Catalunya”. ¡Com si noltros no tenguéssim sa nostra pròpia manera d’expressar-mos! ¿I com ho fan aquests set-ciències que tenen Catalunya per mirall? Molt fàcil, tergiversant i amagant sa vertadera realitat, no fos cosa que ses mentides surtin a sa llum pública. S’agafa primer a un mentider que a un coix, diu es refrany.

   ¿Com? Simplement amb documents i escrits que així ho demostren, que n’hi ha molts, per això avui me remetré a tres que crec que són suficients per demostrar que sa manera de xerrar des nostro poble no és ni prop fer-hi es català barceloní d’en Pompeu Fabra que mos volen fer empassolar. Vet aquí lo que mos expliquen dos erudits lletrats en temes lingüístics.

   Comencem amb en Pompeu Fabra, pare des catalanisme modern. Es 31 de març de 1891 declarà en es diari L’Avenç de Barcelona: “Afirm que la mateixa ortografia pel català, el valencià i el balear resulta impossible per esser contra natura”. An es mateix temps afegia: “Nosaltres, els catalans, no voldríem altra cosa, sinó que els valencians i els baleàrics emprenguessin una forta depuració de les seves respectives llengues i que s’acostessin a la llengua catalana”. Paraules que deixen ben clar que en Fabra entenia que es valencians i es baleàrics disposaven d’una manera de xerrar ben diferenciada des català, tant que només forçant molt –prèvia depuració que, no mos enganem, és lo que està passant ara– podien arribar a compartir sa mateixa ortografia.

   Per altra banda, mossèn Antoni Maria Alcover, lingüista reconegut i coautor des diccionari català-valencià-balear, declarà en es Ratio Estadorium des Seminari de Mallorca: “No pot seriament afirmar-se que mai hagi existit una unitat lingüística de ses tres llengos, valenciana-balear-catalana“. Com podem veure, en cap moment diu que sa llengo des baleàrics sigui sa catalana, ni tan sols s’atreveix a xerrar de dialecte.

   I ja per acabar, es Bolletí Oficial de sa Reial Acadèmia Espanyola de setembre-desembre de l’any 1959, tom XXXIX, publicà una resolución que deia: “Y no está exenta de alcance político la rectificación que se ha hecho en las definiciones del catalán, valenciano, mallorquín y balear con el fin de ajustarlas a las exigencias de la lingüística moderna, dando de paso espontánea satisfacción a los naturales de las respectivas regiones… y la nueva definición del catalán pondrá fin a las consultas… “lengua romance vernácula que se habla en Cataluña y en otros dominios de la antigua Corona de Aragón“.

  En poques paraules, quan governava el 1959 es Generalíssim Francisco Franco Bahamonde, sa Reial Acadèmia Espanyola va admetre que per motius polítics (“no exenta de alcance político”) es mallorquí (o balear) passaria a ser un dialecte de sa llengo catalana. Per tant, s’afirmació tan estesa que durant es regim des dictador se va prohibir sa llengo catalana a Catalunya és totalment falsa, de fet s’enriquí i s’afavorí a costa de sa mallorquina.

   Si qualque Sant Tomàs no ho creu, que segurament més d’un no s’ho creurà, que cerqui aqueixa publicació en es Bolletí Oficial de sa RAE de l’any 1959 i que ho comprovi amb sos seus propis ulls.

SI MOS MOVEM, GUANYAREM.

   Tot indica que MÉS ha reculat amb s'absurda imposició de sa llengo catalana an es professionals de sa sanitat pública balear. Segurament, i crec no equivocar-me, per por a ses pròximes manifestacions socials organisades pes nou moviment social Mos Movem i a ses darreres enquestes que reflexen una considerable pèrdua de vots d’aquesta formació política. Aquest nou moviment social liderat per s'empresària menorquina Ursula Mascaró ha calat fort en es cor de sa societat balear, aconseguint amb sa seva inesperada irrupció  contra sa tirania catalanista desbaratar una casta política que no s'ho esperava de cap de ses maneres i que ha quedada astorada i amb sos calçons baixos. I dic “catalanista” perquè en es moment que un Govern com es nostro imposa per llei un vocabulari importat de sa veïnada Catalunya an es seu propi poble, no se pot definir d’altra manera que com a catalanista.

   Sa qüestió ès que després d'aguantar ses ridícules exigències a favor des requisit de sa llengo catalana a sa sanitat pública, n’Armengol i es seus companys de viatge de MÉS han fet anques enrere i han deixat es certificat de català com un mèrit que, en es pitjor des casos, afectarà sa carrera professional de metges i  infermeres si, as cap de dos anys d’obtenir sa plaça, no se treuen es certificat B1. De moment, es català no excluorà cap persona que vulgui opositar per obtenir una plaça pública i que no pugui acreditar es nivell requerit de català.

   Hem de recordar que lo que no pot fer cap govern ès negar an es professionals de sa sanitat pública, ni a cap altre ciutadà, es dret constitucional a utilisar sa seva pròpia llengo vernacla, tant si ès sa mallorquina (per manament polític, sa catalana) com si ès s'espanyola. Per això, es ciutadans tenim es dret constitucional d'exigir an es polítics catalanistes que respectin lo que mana s’Estatut d'Autonomia, o sia, s’obligació per part de ses institucions de Balears de garantisar s’ús normal i oficial des dos idiomes i prendre ses mesures necessàries per assegurar es seu coneixement amb sa creació de ses condicions que permetin arribar a s'igualtat plena de ses dues llengos.

    Precisament degut an això es president des Sindicat Mèdic, Miguel Lázaro, va deixar clar que supeditar s'accés a sa carrera profesional a una acreditació lingüística "podría ser inconstitucional. El catalán ya está incluido como mérito para acceder a este complemento y podríamos negociar un aumento de su peso pero en lo que nunca transigiremos es en que sea un requisito para percibir este plus. La carrera profesional es una de nuestras líneas rojas y un valor esencial del sindicato".

    En poques paraules i xerrant amb plata, s'obligatorietat des català an es funcionaris, siguin des gremi que siguin, ès incoherent, antidemocràtic, inconstitucional i incompleix es manaments de s'Estatut d'Autonomia de ses Illes Balears.

   Què no se queixi es govern des pacte catalanista si sa ciutadania se rebel.la contra s'injusta i discriminatòria imposició lingüística que promouen. Si Mos Movem guanyarem, si callam ells seguiran fent de ses seves. ¡Vet aquí sa realitat! Diumenge 18 de febrer a les onze, mos veim a sa plaça d’Espanya. Mos movem.

I AIXÍ ANAM.

   

   An es balears no mos ve de nou que ses televisions regionals i nacionals xerrin de s'imposició de sa llengo catalana an es profesionals de sa sanitat pública de Balears, incloguent es personal de netetja. Però aquest debat castellà/català n’amaga un altre que sol quedar ofegat com si fos una qüestió superada. Aquest debat no és altre que s’absurda suplantació des nostro xerrar promoguda pes nostros polítics que el 1983 estamparen damunt s'Estatut d'Autonomia de ses Illes Balears que sa llengo catalana passaria a ser s'oficial. De llavors ençà ses instàncies oficials s'han esforçat a utilisar un vocabulari que adesiara s'allunya de sa nostra pròpia manera de xerrar i així, tira-tira, acostar-mos MÉS a sa manera de fer-ho des catalans.

           

Polítics com Jeroni Albertí, Fèlix Pons, Biel Canyelles, Cristòfol Soler, Maria Antònia Munar, José Conrado de Villalonga, Jaume Matas, Francesc Antich, Francina Armengol, Biel Barceló, Alberto Jarabo, Biel Company i un llarg etcètera han entregat sa nostra comunitat an ets interessos polític-econòmics des catalanisme. Uns com a inductors i ets altres com a xotets de cordeta, seguint s’exemple. En es seu moment varen dir que aquesta suplantació lingüística en tota regla responia a una “tradició literària autòctona”. ¿De quina tradició xerraven? ¿Per què no anaren a cercar ets autors que sí varen escriure en mallorquí, com Gabriel Maura, Pere d’Alcàntara Penya o Tomàs Aguiló Cortès?

 Ademés ells mateixos consentiren estampar damunt s'Estatut que ses modalitats insulars, o sigui, es mallorquí, es menorquí i s'ervissenc/formenterer, serien objecte d'estudi i protecció, sense perjudici de s'unitat de sa llengo. Anem a veure, si s'Estatut deia clarament que s'havien d'estudiar i protegir ses modalitats insulars, ¿per què reneguen a utilisar es nostro ancestral article salat? ¿Per què tots ets escrits oficials estan redactats en barceloní, obviant i arraconant ses nostres pròpies paraules i expressions?

   Els agradi o no, sa realitat és que enganaren es poble sense cap mirament ni un, sense sa més mínima decència de demanar an es ciutadans, via referèndum, lo que pensaven sobre una qüestió tan sensible i delicada com aquesta. ¿I per què no ho feren? Molt fàcil, perquè totes i cada una de ses enquestes que se varen publicar en aquell temps donaven un clamorós NO a sa llengo catalana i un impressionant SÍ an es mallorquí. Haguessin perdut.

¿I com han aconseguit aquesta suplantació filològica i cultural contra es poble? Gastant millons i millons d'euros per dur envant es seus ideals lingüístics a un poble que estava, i segueix estant, orgullós de sa seva pròpia manera de xerrar. No han mirat prim a s'hora d'infiltrar-se dins s’escola, inclosa s’universitat, a fi d’assegurar-se que ets estudiants rebin una educació de caire catalanista.

I així anam, enganats pes qui tocarien estimar lo que és des poble i pes poble, que no és altra cosa que s'ancestral llegat lingüístic, històric i cultural que tant mos defineix. 

Que Déu mos agafi confessats