 |
| Don Quixote de La Mancha - 1905. |
Ildefons Rullán i Declara
(Sóller, 1856 — Palma, 1911)
Prevere, escriptor i homo que demostrà amb fets sa força de sa llengo mallorquina.
Quan qualcú diu que es mallorquí no té categoria, convendria recordar-li una cosa: ja fa més de cent anys hi hagué un homo que ho demostrà amb obres, no amb paraules buides.
Sense acadèmies que li marcassin camí.
Sense normatives unificades.
Sense demanar permís a ningú.
N’Ildefons Rullán i Declara decidí mallorquinisar una de ses obres més universals de sa literatura: es Quixote. I ho feu perquè volia provar davant tothom que sa nostra llengo viva, col·loquial i pagesa tenia bastants recursos per sostenir una obra d’aquesta envergadura.
Nascut a Sóller l’any 1856, cursà estudis eclesiàstics en es Seminari de Mallorca, on fou ordenat sacerdot l’any 1880. També estudià Filosofia i Lletres a s’Universitat de Barcelona. El 1885 ingressà en es cos militar com a capellà castrense i s’establí a Castelló. A partir de 1903 exercí de professor en es Seminari de Palma i de bibliotecari en es palau episcopal.
Col·laborà en es setmanari humorístic La Ignorància i en sa revista Museo Balear, on publicà estudis com Ensayo filológico. Método científico aplicado a la lengua mallorquina (1884) i Colección políglota de refranes (1885), reeditada el 1926 en forma de llibre. En aquesta obra aplegà expressions equivalents de seixanta-tres refranys d’en Sancho Panza en mallorquí, llatí, italià, francès, inglès i alemany —traduïts en ses dues darreres llengos per n’Emili Lladó.
Però sa seva obra més significativa fou sa traducció mallorquina des Quixote, publicada ets anys 1905 i 1906, coincidint amb so tercer centenari de sa novel·la de Miguel de Cervantes. Alguns capítols sortiren en es setmanari El Felanigense.
No se limità a traduir: mallorquinisà. Assimilà ses aventures cervantines a s’imaginari popular de Mallorca, especialment a sa demarcació de Felanitx. Incorporà locucions pròpies, refranys, culturemes i girs des parlar viu. Situà escenes en indrets de s’illa i adoptà un lèxic planer, entenedor, pensat per a un lector senzill.
Admeté que havia prescindit des poemes i de sa novel·la intercalada des Curioso impertinente, perquè volia evitar massa diferència de volum entre es dos toms i fer una lectura més assequible. En es pròleg des segon tom se disculpava pes desconcert ortogràfic, que atribuïa a sa manca d’una normativa unificada i d’una autoritat acadèmica.
Allò que li importava no era discutir si es mallorquí podia o no podia.
Volia demostrar-ho.
I ho demostrà.
En un temps sense acadèmies reguladores, sense estàndards imposats i sense discursos uniformadors, un homo de Mallorca prengué una obra universal i la féu parlar com parla el poble.
No per folklore.
No per exotisme.
Sinó per dignitat.
I mentres uns encara discuteixen si es mallorquí és capaç, n’Ildefons Rullán ja ho havia demostrat fa més d’un segle: sa nostra llengo no demana permís, té bastants recursos per explicar el món.
- Per llegir i/o descarregar es primer tom clica damunt aquest enllaç:
👇👇👇
- Per llegir i/o descarregar es segon tom clica damunt aquest enllaç:
👇👇👇
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada