Tostada: una paraula que no és nostra

Una de ses paraules mal dites en mallorquí és tostada. Per veure per què ho dic, basta mirar sa definició d’aquesta nova cervessa que molts, erròniament, anomenen tostada, quan amb so nostro ancestral mallorquí és torrada.

És de recordar que tostada no existeix dins es lèxic mallorquí. O qualcú de voltros ha dit mai pa tostat en lloc de pa torrat? O sobrassada tostada en lloc de sobrassada torrada? Per posar només un parell d’exemples ben clars.

Tostada: una paraula que no és nostra

A Mallorca, tota sa vida hem dit torrat, torrada, torrar, torrador… i mai tostar ni tostada. Són formes que venen de fora i que, per desconeixement o per influència comercial, s’han anat colant dins es xerrar de cada dia. Però això no vol dir que siguin correctes dins es nostro mallorquí.

Si anam a escoltar sa gent major —aquella que ha xerrat mallorquí tota sa vida sense interferències— veurem que no ho han dit mai. I si anam a mirar diccionaris antics, rondalles, contarelles o vocabularis tradicionals, tampoc hi surt.

Per tant, si torram pa, torram sobrassada, torram ametles i torram cafè, és ben lògic que també tenguem cervessa torrada.

Com ho podem fer bé?

És tan senzill com això:

• Una cervessa tostada → Una cervessa torrada

• Pa tostat → Pa torrat

No hi ha cap misteri. És simplement tornar a dir allò que sempre s’ha dit.

Un petit gest que fa molt de servei

Així que ja ho saps: quan demanis aquesta beguda an es cambrer, demana-li una cervessa torrada. Si així ho fas, segurament es mateix cambrer rectificarà i oferirà una cervessa torrada i no tostada an es seus clients.

Jo ho faig, i veig que dona bon resultat. A poc a poc, si tots hi posam un granet d’arena, reviscolarem es mallorquí que mos han deixat es padrins.

P. D.

Si qualcú troba que vaig errat, que me corregeixi. Però que ho faci amb arguments, no amb modes lingüístiques importades.

CIVADA

Civada

   

Civada, no avena: un altre mot que convé defensar

Desgraciadament, dins es nostro dia a dia mos van entrant paraules que no són nostres: unes vegades castellanes, altres catalanes, i fins i tot ingleses. Per tan escarrufós fet, s’article d’avui fa referència a un cereal ben conegut i empleat per molts de mallorquins: sa civada.

I per què faig referència an aquest cereal? Molt fàcil: perquè m’escarrufa sentir com una gran majoria de mallorquins diu avena quan se refereix an aquest cereal. Un exemple ben clar és sa famosa llet, o es flocs d’aquest cereal, anomenats erròniament llet d’avena o flocs d’avena, quan sa vertadera definició en mallorquí és llet de civada o flocs de civada.

Un repàs necessari

A Mallorca, tota sa vida hem dit civada, i no avena. I això no és cap opinió personal: és tradició, és ús popular i és coherència lingüística. Si anam a escoltar sa gent major, ningú diu avena. I si anam a mirar diccionaris antics, vocabularis tradicionals o rondalles, tampoc hi surt.

Per tant, si volem mantenir viu es mallorquí que mos han deixat es padrins, convé que no deixem perdre paraules tan bàsiques com aquesta.

Per fer-ho més clar: qualcuns cereals i es seus derivats

Aquí tens un petit llistat que sempre va bé tenir present:

Castellà  -	Mallorquí
Avena     -	Civada
Cebada   -	Ordi
Trigo      -	Blat
Maíz       -	Blat de les Índies
Salvado -	Segó
Centeno -	Sègol

Com veus, no hi ha cap misteri: són paraules nostres, vives i ben arrelades dins sa nostra llengo.

En resum

Ara ja ho saps: fe gala des mallorquí; és ben teu, és ben nostro. I cada vegada que dius civada en lloc d’avena, fas una petita passa per mantenir viu es xerrar de ca nostra.

Fins una altra!!

RENTADORA

 

   

Sa rentadora, no sa lavadora: un altre mot per recuperar

Una de ses moltes paraules que deim malament en mallorquí és quan mos referim a s’electrodomèstic que renta sa roba. Si vos hi fixau, veureu com una gran majoria li diu sa lavadora. I això, per molt que soni habitual, és una forma que no té cap fonament dins sa nostra llengo. Es verb lavar no existeix en mallorquí, ni ha existit mai. O qualcú de voltros diu vaig a lavar es cotxe, he de lavar ses mans o lavo es plat? No, veritat?

Idò, si no ho deim en cap altre context, tampoc no té cap sentit que ho diguem quan xerram d’aquest electrodomèstic. Si allò correcte és rentar sa roba, lo lògic és que tenguem una rentadora, i no una lavadora.

Exemples ben clars

• Vaig a rentar sa roba → Vaig a posar sa rentadora.

• He de rentar es cotxe → He de dur es cotxo a rentar.

• Renta’t ses mans → Renta’t ses mans abans de sopar.

• Això s’ha de rentar amb aigo freda → Això ho posaré a sa rentadora amb un programa curt.

Com veis, tot quadra. No hi ha cap mot lavar dins es nostro xerrar, i per tant tampoc no hi ha d’haver cap lavadora. És tan senzill com aplicar es sentit comú lingüístic.

Per què és important dir-ho bé?

Perquè cada vegada que deixam entrar una paraula que no és nostra, en perdem una que sí que ho és. I es mallorquí, com totes ses llengos, no s’empobreix de cop, sinó a base de petites renúncies quotidianes. Dir rentadora és una d’aquestes petites passes que ajuden a mantenir viu es parlar de ca nostra.

A més, és una paraula ben formada, transparent i coherent amb so sistema lingüístic. No hi ha cap motiu per no emplear-la, i sí molts per recuperar-la.

En resum

Quan te referesquis a aquest electrodomèstic, digues sempre:

— Vaig a posar sa rentadora en marxa.

Si tots ho feim, a poc a poc reviscolarem es nostro mallorquí, que bona falta li fa. I cada mot recuperat és una passa més cap a mantenir viva sa nostra manera de xerrar.

¿TONI O ANTONI?

Toni - diccionari català-valencià-balear

Toni, ben escrit i ben mallorquí: ni diminutiu ni romanços.

Aquests dies un convers a sa llengo catalana me deia que és incorrecte escriure Toni en mallorquí, perquè —segons ell— és un diminutiu d’Antoni. Idò no, aquest bon samarità va més perdut que un mul sense ses colleres. Si sabés un poc de filologia, o si hagués obert qualque vegada un diccionari que no fos de butxaca, sabria que Toni és una abreviació, no un diminutiu.

I això no ho dic jo perquè em digui Toni —que també— sinó perquè ho diu sa tradició escrita, sa documentació filològica i es diccionaris més seriosos que tenim.

Abreviació, no diminutiu.

En mallorquí, igual que en català general, una abreviació és una forma curta d’un nom complet. I una forma curta no és un diminutiu. Un diminutiu és Toniet, Toniel·lo, Tonico, Tonietó… però Toni no ho és.

Això és tan clar com dir que Pere no és un diminutiu de Peregrí, o que Joan no és un diminutiu de Joanot.

Sa prova més contundent: Mossèn Alcover.

Si qualcú encara dubta, basta mirar com escrivien es grans mallorquins. I aquí entra en escena un nom que no necessita presentació: Mossèn Antoni Maria Alcover, es pare des Diccionari Català-Valencià-Balear.

Idò bé: en Tomàs Forteza, en es pròleg de Ses Contarelles d’en Jordi d’es Recó (1885), escriu ben gros i ben clar:

“Mossèn Toni Maria Alcover”.

Si Toni fos incorrecte, si fos un invent modern, si fos un diminutiu mal fet…

Tu creus que Forteza ho hauria escrit així?

Tu creus que Alcover ho hauria permès?

Ni en broma.

Es DCVB també ho deixa clar

Es famós Diccionari Català-Valencià-Balear, començat pes propi Alcover i acabat p’en Francesc de Borja Moll, recull Toni com a forma correcta i viva. I no només això: la tracta com allò que és, una abreviació d’Antoni, sense cap marca de diminutiu.

Si qualcú vol discutir amb Alcover i Moll, que ho faci. Però que no vengui a donar lliçons a noltros.

I per rematar-ho… es DNI

Ah, i que consti:

a un servidor, en es seu DNI, hi posa TONI.

I no crec que a s’Estat espanyol li faci gràcia posar diminutius a documents oficials.

Això ja ho diu tot.

En resum.

— Toni és correcte.

— Toni és mallorquí.

— Toni és una abreviació, no un diminutiu.

— I qui digui es contrari, que s’ho faci mirar o que llegeixi un poc més.

Perquè, com sempre, val més una imatge que mil paraules, i en aquest cas ses imatges són clares:

Forteza escriu Toni, Alcover accepta Toni, es DCVB recull Toni, i es DNI diu Toni.

Què més volen?

Toni - Contarelles d'en Jordi d'es Recó.

ES NOSTRO MALLORQUÍ.

 

Mallorquins de tota sa vida i “catalans de Mallorca”: quan s’història parla més clar que segons quins polítics

Aquesta nova casta de mallorquins que s’autoproclamen catalans de Mallorca, molts d’ells polítics i altres aspirants a profetes de sa veritat absoluta, tenen sa mania de dir-mos que sa nostra llengo és sa catalana. I ho diuen amb una seguretat que ja la voldria un cirurgià, com si haguessin descobert ells tots sols es secret de s’univers.

Però hi ha un petit detall que se’ls escapa:

a cap diccionari, a cap gramàtica i a cap obra antiga de sa llengo mallorquina no hi surt això que ells prediquen.

Ni una vegada.

Ni una referència.

Ni un apuntet.

Res de res.

I això no és opinió: és documentació.

Es testimoni de n'Amengual (1835): clar com s’aigo de sa font

Aquí en tenim una mostra ben viva: un fragment de s’història lingüística de Mallorca, concretament de sa pàgina VIII de sa Gramática Mallorquina escrita per don Juan Jusep Amengual l’any 1835. Un homo que escrivia quan encara no existien ni es partits moderns, ni es discursos identitaris, ni ses modes lingüístiques que ara alguns volen imposar.

Què diu n'Amengual?

Que aquí, a ses Illes, es que se xerrava era idioma lemosín, heretat d’aquells que mos restauraren, i que damunt aquest tronc s’hi afegiren ornaments des llatí, de s’àrab, de s’aragonès i de s’antic castellà.

I que es mallorquí, dencà, no ha deixat mai d’enriquir-lo.

I ara ve lo important:

On diu n'Amengual que això és català?

On diu que és llengo catalana?

On diu que és “català barceloní”?

Enlloc.

Perquè no ho diu.

Perquè no ho pensava.

Perquè no era així.

S’història és tossuda

I això no és un cas aïllat.

Si agafes:

• es diccionari d’Antoni Febrer i Cardona (1804)

• ses obres de Tomàs Forteza

• ses contarelles d’en Jordi d’es Recó

• es vocabulari d’Alcover

• es DCVB de Borja Moll

• ses gramàtiques mallorquines del XIX i principis des XX

A cap d’aquests llocs hi trobaràs que sa llengo mallorquina sigui “català”.

A cap.

I no perquè tenguessin res en contra de ningú, sinó perquè descrivien lo que veien:

una llengo pròpia, amb nom propi, amb tradició pròpia i amb evolució pròpia.

Es problema no és discutir: és negar s’evidència

Que qualcú vulgui dir que xerra català, perfecte.

Que qualcú vulgui dir que mallorquí i català formen part d’un mateix sistema, també és una opinió respectable.

Però negar que existeix una llengo amb una tradició gramatical i lexicogràfica mallorquina, negar que durant segles s’ha xerrat de llengo mallorquina, negar que es mateixos autors mallorquins ho escrivien així… això ja no és opinió: és ignorància o manipulació.

I d’això, per desgràcia, en tenim un bon grapat.

I per rematar-ho… s’imatge

Per si qualcú encara dubta, aquí tens s’extracte de n'Amengual.

I ja ho diuen: val més s’imatge que mil paraules.

Encara que, en aquest cas, ses paraules també són prou contundents.

PASTORELLS, 1892.

 

Bartomeu Ferrà i Perelló, un pilar des costumisme mallorquí

Bartomeu Ferrà i Perelló (Palma, Mallorca, 1843 — 1924) fou mestre d’obres, escriptor, poeta, dramaturg i arqueòleg mallorquí, fill d’en Miquel Ferrà i Font.

De jove estudià a s’Escola Especial de Mestres d’Obres de València, i en tornar a Mallorca dugué a terme diverses obres de restauració:

— sa casa de Mas des Pla del Rei (1887)

— s’iglèsia d’Alcúdia

— es cambril des santuari de Lluc

— i sa Caixa d’Estalvis des carrer des Sol

Com a constructor, també se li atribueixen ses iglèsies de Son Roca i Son Rapinya.

Com a escriptor, és un des representants més destacats des costumisme mallorquí. Juntament amb en Mateu Obrador, fundà sa revista L’Ignorància (1879), i col·laborà a La Dulzaina, El Áncora, Revista Balear, Museo Balear, Mallorca, Mallorca Dominical i Migjorn.

Obra poètica i narrativa

Publicà diversos volums de poesia, sempre dins una línia de costumisme realista:

• Comèdies i poesies (1872)

• Flors i fulles (1898)

• Brots d’ortiga (1900)

• Glosa i Prosa (1916)

• Hores sèries, darrer aplec de glosa i prosa (1916)

• Proses i poesies (1929)

També és autor de narracions com:

• Història del rei en Jaume I d’Aragó el Conquistador (1912)

• Ciutat ha seixanta anys (1918)

• Coses nostres (1926)

Un des creadors des teatre mallorquí

Ferrà fou un dets impulsors des teatre mallorquí, i escriví peces teatrals costumistes en vers, entre elles:

• Els calçons de Mestre Lluc (1871)

• Un estudiant del dia (1881)

• Pastorells amb alegria d’en Jafét y compañia (1892)

• Pastorells de Na Rebeca y Na Sussana (1892)

   

Per descarregar o llegir es Pastorells clica damunt aquest enllaç:

                                                    👇👇

https://drive.google.com/file/d/1X6FEt3kRfHq0EjC7yLZqAhWscTK7j8kE/view?usp=sharing