ESCRIT EN MALLORQUÍ DE L'ANY 1297.

Ramon Llull: Tractat d’astronomia.

Cercant documents antics que m’aclaresquin una miqueta més com s’escrivia per aquell temps en mallorquí, m’he fixat amb un extracte des Tractat d’astronomia escrit pes nostro estimat Ramon Llull. Aquest tipos de textos són una mina per veure com sonava realment sa llengo medieval, sense filtres ni reinterpretacions modernes.

Dins aquest fragment podem veure ben clar que en Llull —o, si més no, es copistes que transmeteren es text— empleaven formes que avui encara reconeixem com a pròpies de Mallorca: s’article salat (sa vertut, sa calor, sa resplandor, sa sacor, sa qualor), sa nostra estimada “aigo” (de la aygo), ses r finals romàniques (calor, rasplandor, luor, santir, çabors, odors), ses terminacions en -ias (influencias), es “d’en”, “així”, i fins i tot es dígraf “ny” (anginy). També hi trobam grafies medievals com sa ç trencada (las çabors), que formaven part natural de s’escriptura d’aquell temps.

Tot plegat mos recorda que es mallorquí medieval no era cap excepció estranya, sinó una llengo viva, coherent i amb trets propis ja ben definits.

Vet aquí uns quants fragments de dit document:

-per si matex,sa vertut en los corsses sajús; axí con lo sol, qui a natura e vertut a moltiplicar al foc sa calor ab sa rasplandor e luor {...} qui sagons comparació son mes de la conplecció de la aygo que del foch {...} ne fa tan be santir las çabors e odors de les viandes {...} e ab se sacor montiplica les sacors sajús e consuma les umiditats {...} e per asó, con algune planeta está an le cassa de N’Aries, es fet judici segons la complació d’en Arias e de aquella planeta {...} així con Venus e le Luna {...} enaxí an se spera les influencias qui venan {...} e an podar les viyas an le Lune vella {...} E les propiatats {...} e da poc anginy e moviment {...} mas que a natura a montiplicar al foch sa qualor e sacor.

Reflexió final.

Aquests testimonis antics mos mostren que moltes formes que avui consideram “nostres” ja eren ben vives fa set segles. I també serveixen per recordar que es mallorquí no és cap desviació moderna, sinó una continuïtat natural d’una llengo que, com totes, ha anat evolucionant sense perdre ses arrels.