DICCIONARI MALLORQUÍ-CASTELLÀ - 1840

Diccionari mallorquí-castellà - 1840.

  Es primer diccionari mallorquí-castellà que se donà a a llum a l'any 1840 fou escrit pes franciscà exclaustrat Pere Antoni Figuera i Tomàs (Llucmajor, 1775 - Palma, 16 de març 1847)  publicat a s'imprenta i llibreria de n'Esteva Trias de Palma. D. Pere Antoni fou un religiós franciscà i lexicògraf nascut a Llucmajor a finals de sa centuria il·lustrada. Sa seva vida és un complet enigma: només se sap que s'exclaustrà a 1835 i que és es primer compositor des primer diccionari bilingüe mallorquí-castellà.

   Es seu diccionari mallorquí-castellà fou redactat en mallorquí col·loquial segons ses normes ortogràfiques pròpies, encara que defensà s'ús de s'article literari tradicional (el, la) front es col·loquial (es, sa). En sa confecció des diccionari utilitzà com a guia ses obres d'en Melchor Núñez de Taboada (1786-¿?) incloguent un recull d'adagis mallorquins i un interessant Diccionariet de vàrios termes mallorquins antiquats o que ja no se usen compost per N per a entendre el cèlebre poeta llemosí Ausiàs March.

   En es pròleg deixà escrits un parell d'apunts que descric talment com ho escrigué ell.

Vet aquí lo que diu:

Algunas notas

Para llegir el mällorquí de aquèst diccionâri, y qui algunas (segóns el méu pôc enténdre) pôden servir de algún tânt de ortografía mällorquina. Sia pués la

   1.^a Côm nôltros mällorquins tením tres êns, muda, tancâda y ubêrta, ô prenunciâm la e de tres manéras, petít, fortèt, y fôrt ab sa boca badàda, para distingir la una de las âltras no pôs câp accént demúnt la múda, á no ser que sia llârga, y á las hôras li pôs el accént grâve, qui es aquést (`) côm en menjarèm, futur de indicatíu de menjar: demúnt la tancâda pôs lo accént agúd, qui es aquést (´) y no sôlamént para denotar que es llârga sino que es tancâda, y demúnt la ubêrta pôs él accént circunflêcs qui es aquést (^) y axí se veu el môdo côm se hân de pronunciar aquéstas tres parâulas de unas matéxas lletras; perô de divêrsa significació: Déu, deu, dêu; pués la priméra significa el Creador, la segona la tercéra persona singular del presént del indicatíu del vérb dèurer, y la tercéra el nombre 10, ô aquéstas âltras tres: seu, séu, sêu, qui la priméra significa gréix, la segona pronôm possessíu, y la tercéra aquéll estâ assegúd.

   2.^a Côm nôltros pronunciâm la a y la o de duas maneras petít, y fôrt ab sa boca badâda, côm ma pronôm, y mâ pârt del côs, molt advêrbi, y môlt particíp passâd de môlrer, no pôs câp accént demúnt la qui se pronuncía petít á no ser que sia llârga, y á las hôras li pôs el agúd, y demúnt la qui se pronuncía fôrt, pôs el circunflêcs, y axí se distingèix ma pronôm de mâ pârt del côs, y cos de guya, ó llôc per correr, de côs v. gr. de hômo.

   3.^o Côm en la fundició de lletra de estâmpa noy hâ lletra majúscula ab accént circumflêcs, li pôs el agúd, y axí Àbre que se pronuncíy côm si estàs escrit âbre, y lo matéix en âltres térmes.

 4.^a Côm nôltros per lo regular dexâm de pronunciar la última r de la parâula, que se pronuncíy la a ântes de la última rcôm si tengués el accént circunflêcs, y la e y la o côm si tenguéssen el agúd, y axí amar, estimar, etc. côm si estâssen escrits, amâ, estimâ, etc.; y cavaller, paner, doctor, señor, côm si estâssen escrits cavallé, pané, doctó, señó, etc. De aquésta rétgla se esceptúan los vérbs ser, esser, haver, y los qui ténen la penúltima llârga, com pêrder, côurer, etc.; pero la a ântes de la última r se pronuncíy sémpre côm si tengués el accént circumflêcs, encareque la síllaba de ântes ténga el accént agúd, côm en pégar que significa ferir, y axí se diferencía de pagar qui vôl dir donar pâga.

   5.^a Que el térme mällorquí en qui heyhâ bl se pronunciy côm si estás escrít ab duas béns, y axí doble com si estás escrít dobble.

  6.^a Que una sôla s entre duas vocals se pronuncíy côm si fos z, y axí âse, câsa, etc. côm si estâssen escríts aze, caza, etc. De aquésta rétgla se esceptúa el pronôm se, côm en escriurese, romprese en qui la s té la fôrsa de duas.

   7.^a Las duas ss entre duas vocâls que se pronuncíen côm una sôla en principi de parâula, y axí câssa, cossa côm la s de sânt, sâbi, etc.

   8.^a Jamây se pronuncíy la s despues de consonânt côm á z.

   9.^a Los dos punts demúnt la vocâl ântes de ll denôtan que la vocâl fâ síllaba ô tota sôla, ó ab la consonânt de ântes, y no ab la priméra l, y axí se distingèix la pronuncia v. g. de röllo de pásta ó de tabác de la de rôllo v. g. de braser; perô quând la vocâl hâ de tenir dos punts y accént côm en capélla, se déxan los dos punts y sôlamént se pôsa el accént; perque noy hâ lletra de imprénta qui ténga dos punts y accént.

   10.^a La coma demúnt una consonânt axí d’, s’, qui se anomena apôstrofo, denôta que la lletra qui el té se hâ de unir en la pronuncia ab la priméra vocâl de la parâula qui se seguèix, y axí d’un, s’âbre se hân de pronunciar côm si estâvan escríts dun, sâbre.

   11.^a Côm nôltros no tením ortografía ficsa, sino que cadahú escríu segóns li dicta el séu câp, algúns térmes qui no se trobarân per ba, pa, ra, etc. se encontrarân per be, pe, re, etc., y al revés. Aximatéix algúns que no se trobarân per c, se encontrarân per s, y al revés los qui no se encontrarân per s, se trobarán per c.

   12.^a Côm jô no hé fét el diccionâri para los sâbis, hé escrít los térmes mällorquins axí côm se pronuncían vuy en dia segóns lo estíl familiar.

   13.^a Encâreque molts escrigan el particíp passâd, y el nôm adjectíu v. g. amâd en t, jô hé trobâd ser regular escriurerlos en d una vegâda que en la segona veu hey hâ d côm en amâda, y en t si en la segona veu hey hâ t com en escrít; pués la segona veu diu escrita; perô los sustantíus sémpre en t para diferenciarlos de los adjectíus.

Última. Si trôbas, ô Lector, que jô no escric ab bôna ortografía, no la prengas, perô fén una millor, que méntras no la fâsses, continuaré en la méua.

 - Clica damunt es pdf i podràs llegir i/o descarregar es llibre complet.

                                                                👇👇👇