A Mallorca, moltes vegades, sa llengo s’ha transmès més per boca que per ploma. Ha estat una llengo de carrer, de cuina, de feina i de família; una llengo viva que ha passat de generació en generació sense manuals ni acadèmies. Per això, cada vegada que qualcú, enmig d’aquell món tan oral, decidí posar-la per escrit, ho feia amb una valentia especial.
Un d’aquests noms és Don Pere Antoni Figuera, un frare llucmajorer que, l’any 1840, publicà es Diccionari mallorquí‑castellà, es primer diccionari mallorquí-castellà imprès que coneixem. Una obra discreta, sense pretensions, però d’un valor immens: recull sa llengo tal com se xerrava, sense filtres, sense correccions i sense complexos.
Aquest article és un homenatge a ell i a tot allò que va preservar: sa parla viva d’una Mallorca que encara mos acompanya cada vegada que deixam sortir es mallorquí que duim dedins.
🧑🦳 Sa vida: silenci, constància i llengo
Don Pere Antoni Figuera i Tomàs va néixer a Llucmajor l’any 1775, a una Mallorca encara plenament oral, pagesa i arrelada. Ingressà dins s’orde franciscà, fet que li permeté accedir a estudis i a una cultura escrita, però sense allunyar-se mai de sa llengo que sentia cada dia a carrers i fora vila.
No fou un personatge públic ni cercà protagonisme. De fet, sa seva biografia és poc coneguda, gairebé silenciosa. Sabem que l’any 1835, amb ses exclaustracions, deixà sa vida conventual, i que morí a Palma es 16 de març de 1847.
No deixà grans discursos ni tractats, però deixà paraules —i això, sovint, és molt més.
Paraules que fixen una manera de xerrar, un món i una identitat que, sense ell, haurien quedat molt més difuminats.
📘 Es Diccionâri mällorquí‑castëllâ (1840)
Publicat a Palma l’any 1840, aquest diccionari no és una obra literària ni acadèmica en es sentit modern. És una obra necessària, feta amb seny, observació i respecte per sa llengo xerrada.
🔹 Què és —i què no és— es diccionari d'en Figuera
Pensat per entendrer-se i traduir, no per teorisar.
Ordenat alfabèticament, com toca a un diccionari pràctic.
Entrades breus, clares i útils.
Un lèxic majoritàriament:
col·loquial
rural
popular
No intenta embellir sa llengo ni adaptar-la a models externs: la recull tal com és, tal com la sentia a Llucmajor, a Palma i per tota Mallorca.
És, en essència, un retrat fidel de sa llengo viva de principis des segle XIX.
✍️ Escriure com se xerra
Un des grans valors d’aquesta obra és sa seva ortografia fonètica i personal. En Figuera escriu com sona es mallorquí d'aquell temps: reflecteix sa pronúncia real, emplea grafies pròpias i no corregeix ni dissimula formes populars.
Llegir avui aquest diccionari és, literalment, sentir xerrar es mallorquí des segle XIX. És com obrir una finestra a una Mallorca viva, pagesa i quotidiana, que parlava sense complexos i sense filtres.
🗣️ Un tresor de llengo viva
Dins es diccionari hi trobam mots avui desapareguts, formes antigues, expressions genuïnes i maneres de dir que només vivien dins sa parla quotidiana.
És molt més que un diccionari: és memòria oral feta paper.
Paraules que, sense en Figuera, s’haurien perdut dins es silenci des temps. Paraules que mos mostren com xerraven es nostres antepassats de fa dos segles, sense filtres ni correccions.
🧠 Importància i llegat
Abans de n’Alcover, abans d’en Moll, abans de qualsevol gran projecte filològic, hi hagué en Figuera.
Ell fou es primer que dignificà es mallorquí escrit, que el considerà digne de ser fixat i que deixà constància impresa d’una llengo viva. No amb una obra grossa, sinó amb una obra valenta i honesta, feta amb so
convenciment que sa llengo del poble mereixia ser preservada.
Gracis a ell, avui podem llegir un mallorquí d'aquell temps i sense artificis —un mallorquí que encara ressona dins es nostre parlar.
🧩 Cloenda
Don Pere Antoni Figuera no escrigué per passar a s’història; escrigué perquè sa llengo no se perdés.
Paraula a paraula, sense renou ni protagonismes, deixà constància d’allò que es mallorquins érem quan xerràvem sense pensar-hi, amb naturalitat i sense filtres.
Avui, llegir es seu diccionari és sentir xerrar es nostres antepassats. És recordar d’on venim. Perquè una terra que conserva sa seva llengo, conserva també sa seva ànima.
