SA Ç A MALLORCA.

Una grafia romànica abans des debats moderns

En es debats actuals sobre sa nostra llengo sovint apareix una acusació curiosa: que escriure amb ç és una “catalanisació”. Segons qualcuns, es mallorquí “pur” s’hauria d’escriure sempre amb s o ss.

Però què mostren realment ses fonts històriques de Mallorca?

Quan un consulta sa documentació conservada —documents notarials, jurídics i administratius des segles medievals i moderns— veu que sa ç apareix amb normalitat en paraules com plaça, braç, força o ço. Aquest ús forma part de sa tradició gràfica romànica hereva des llatí, mare de sa nostra llengo, present durant segles en diferents llengos romàniques.

Per tant, convé dir-ho clar: sa ç no és ni mallorquina ni catalana. És simplement una grafia romànica que també s’ha emprat històricament a Mallorca.

Sa ç, coneguda com c trencada, és una grafia que prové de s’escriptura romànica medieval. Va aparèixer a partir de sa lletra c amb un petit signe a davall per indicar un so sibilant davant a, o i u, allà on sa c simple hauria representat un altre so. Aquesta grafia se va estendre durant s’Edat Mitjana a diferents llengos romàniques —com es francès, s’occità, es castellà antic o ses llengos romàniques de sa Corona d'Aragó— i durant segles va formar part natural de sa tradició escrita d’Europa occidental.

En aquest context, s’ús de sa ç dins documents mallorquins medievals no té res d’extraordinari. Al contrari, forma part de sa mateixa tradició gràfica romànica que trobam en molts altres texts medievals.

RAMON LLULL (1299)

Un des testimonis més antics de sa llengo escrita a Mallorca és s’obra d'en Ramon Llull, mallorquí universal i una de ses figures més importants de sa cultura europea medieval.

A texts lul·lians apareixen grafies pròpies de s’escriptura romànica medieval amb ç, com braç, força, endreçar, çabors o açò, formes molt habituals en sa llengo d’aquell temps. Un exemple clar se pot veure en es Tractat d’astronomia i en es Llibre de les Bèsties, on trobam paraules com:

çabors

cuidança

semblança

ço

aço

esperança

caça

força 

ordonança

Aquest tipos de grafies reflecteixen sa manera habitual d’escriure en sa llengo romànica medieval. Aquests texts se poden consultar avui en transcripcions acadèmiques com ses que recull es corpus digital Scripta, una base de dades de texts medievals utilisada habitualment en estudis filològics i basada en manuscrits conservats.

MAPA DE SA CIUTAT DE PALMA (1644) 

Mapa Ciutat de Palma, any 1644.

Ara bé, ses fonts també mostren que a Mallorca convivien diferents maneres d’escriure. Un exemple molt interessant és es mapa de sa ciutat de Palma de 1644, obra de Antonio Garau. En aquest mapa apareixen formes com:

La Plaſa de Cort

La Plaſa Nova

La Plaſa del Born

La Plaſa de St. Antoni

En aquests casos sa paraula apareix escrita plasa amb s. Sa lletra que hi veim és en realitat una s llarga (ſ), una grafia molt habitual en s’escriptura i en s’impremta des segles XVI i XVII.

DICCIONARI D'EN PERE ANTONI FIGUERA (1840)

Aquesta variació també se pot observar a obres mallorquines des segle XIX. En es diccionari publicat el 1840 per Don Pere Antoni Figuera, on a s’apartat dedicat a termes mallorquins antiquats s’autor utilisa sa ç seguint sa grafia tradicional.

Diccionari mallorquí Pere Antoni Figuera (1840)

Entre aquests exemples hi trobam paraules com:

ço, 

continença, 

dreçar, 

falç, 

fallença

llença

lligança

parença

seny.

Aquest fet indica que, per certs autors des segle XIX, sa  ç era percebuda com una grafia antiga dins s’escriptura mallorquina.

ANTONI MARIA ALCOVER (1897)

Una prova especialment significativa se troba en ses Rondayes Mallorquines (1897) d’Antoni Maria Alcover. 

Rondaya Sa jaya Xeloch i sa java Biguelot (1897)

En aquest text, perteneixent a sa rondaya Sa jaya Xeloch i sa jaya Biguelot, de caràcter popular i recollit de sa llengo viva, apareixen tant formes amb ç (com feliç i dolços) com formes sense (comensà, comensava), fet que reflecteix una ortografia  encara no fixada o variable:

ARXIDUC LLUÍS SALVADOR (1901)

Una altra prova rellevant se troba en s’obra Veus d’origen àrab en la llengua de les Balears (1901), de s’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria.

Veus d'origen àrab.

En aquest treball de caràcter filològic apareix sa forma:

alcaçaba

açot

açuçena

ANTONI VIVES GINARD (1935)

En es Vocabulario mallorquin-español, publicat l’any 1935 per Antoni Vives Ginard, s’observa un fet especialment rellevant.

Aquest vocabulari utilisa de manera exclusiva sa grafia ç.

Vocabulari mallorquí Antoni Vives Ginard (1935)

En aquest text vocabulari mallorquí hi apareixen formes com: 

feliç

feroç

braç

braça

capçalera

comerç

plaça

Aquest fets confirmen que sa grafia ç no se limita a texts populars o literaris, sinó que també apareix en obres cultes i científiques, reforçant sa seva presència dins sa tradició escrita mallorquina i que se manté viva.

Per tant, ses fonts documentals mostren que dins s'història escrita de Mallorca podem trobar tant plaça, braç, força com també plasa, bras, forsa. Totes aquestes formes formen part, d’una manera o d’una altra, de sa tradició escrita de sa nostra llengo.

En realitat, estudiar sa llengo mallorquina és cercar ses seves arrels, tornar an ets inicis escrits d’una llengo tan nostra i observar com s’ha transmès al llarg des segles.

Com he dit abans, sa ç no és exclusiva ni mallorquina ni catalana. És una grafia romànica medieval, una lletra que ha coexistit durant segles dins s’escriptura mallorquina. Per tant, és un error afirmar que se tracta d’una catalanisació quan hi ha tants de documents històrics que mostren clarament s’ús d’aquesta grafia molt abans des debats actuals.

Aquest article no pretén establir cap norma, sinó aportar documentació històrica que permeti entendre millor s’evolució de s’escriptura mallorquina.

Fonts:

• Texts medievals d'en Ramon Llull conservats a diversos manuscrits i consultables en es corpus digital Scripta.

• Mapa de sa ciutat de Palma (1644), de Antonio Garau.

• Diccionari mallorquí de Don Pere Antoni Figuera (1840).

• Aplech de Rondayes Mallorquines d'en Jordi d'es Recó (1897).

• Veus d'origen àrab en la llengua de les Balears de s'Arxíduc LLuís Salvador (1901).

• Vocabulari mallorquin-español Antonio Vives Ginard (1935).

QUI SOM ES MALLORQUINS? UNA IDENTITAT D'ARRELS FONDES.

De talaiots i foners a ses tradicions que encara avui mos defineixen

Quan mos demanen qui som, massa vegades miram cap a defora cercant etiquetes. Però sa resposta és aquí, davall es nostres peus. Som un poble mediterrani amb més de tres mil anys d’història documentada. I això no és poca cosa.

Abans de tot: poble propi

Abans que ningú posàs bandera damunt Mallorca, ja hi havia un poble que aixecava talaiots, que dominava es territori i que vivia d’acord amb so ritme de sa terra i de s’aigo. Aquella cultura talaiòtica no era una colònia ni una perifèria: era Mallorca en estat primigeni. Sa primera llavor de sa nostra continuïtat.

D’aquella Mallorca antiga també sorgiren es foners balears, guerrers experts en sa fona i temuts arreu de sa Mediterrània. Durant segles foren contractats com a mercenaris per diferents potències. Lluitaren amb cartaginesos durant ses guerres púniques i més endavant també formaren part dets exèrcits romans. Sa seva habilitat i precisió els convertiren en una de ses tropes més valorades de s’antiguetat.

Així, molt abans que existissin regnes o fronteres modernes, es mallorquins ja deixàvem petjada dins s'història mediterrània.

Roma i sa llengo mare

L’any 123 aC arribaren es romans amb en Quint Cecili Metel. Amb ells vengueren lleis, ciutats i es llatí. D’aquell llatí neix sa nostra llengo. No és un invent modern ni una etiqueta política: és una evolució viva de segles, modelada per s’insularitat i per sa gent que l’ha xerrada generació rere generació.

Tres segles d’Al-Àndalus

Des de 902, Mallorca formà part d’Al-Àndalus. S’organisaren alqueries, se perfeccionaren sistemes d’irrigació i hi florí una societat urbana refinada. Molts noms de lloc, moltes tècniques agrícoles i part des nostro caràcter obert a sa Mediterrània tenen arrels en aquell període.

1229: naixement d’un regne

Amb sa conquista d'en Jaume I el 1229, Mallorca s’incorporà a sa Corona d’Aragó, però no com a simple territori annex. Naixia es Regne de Mallorca, amb institucions pròpies, dret propi i consciència política. Durant segles, Mallorca fou regne amb entitat jurídica diferenciada.

Aquí se consolida sa base de sa nostra llengo actual, amb aportacions de colons venguts de diferents territoris, principalment de sa Corona d’Aragó, però evolucionada aquí, amb característiques insulars que l’han feta singular dins es conjunt de variants.

Possessions

I també mos definim per sa manera d’organisar sa terra. A Mallorca tenim possessions. No és només una paraula; és una manera pròpia d’entendre es camp.

Sa possessió mallorquina era una unitat econòmica i social completa: amb cases senyorials, tafona, era, capella, sestadors i tota una estructura pagesa an es seu entorn. Era centre de producció, però també de vida. Allà se creava comunitat, se transmetien oficis i se mantenia es vincle amb sa terra.

Dir possessió és dir Mallorca. És dir oliveres, ametlers, garrovers i marjades. És xerrar d’un paisatge humanisat durant segles, que encara avui forma part de sa nostra identitat col·lectiva.

Tradicions culinàries: sa cuina com a memòria

Una part essencial de s'identitat mallorquina també se troba a sa taula. Sa nostra cuina tradicional no és només gastronomia; és història, territori i saviesa popular.

Plats com sopes mallorquines, frit, tumbet o arròs brut reflecteixen una cuina pagesa nascuda de sa necessitat d’aprofitar allò que donava sa terra i es corral. Res se tirava. Tot tenia utilitat.

També hi ha productes que formen part inseparable de sa nostra identitat, com sa sobrassada o es botifarrons, elaborats tradicionalment durant ses matances. Aquell ritual familiar d’hivern no era només preparar menjar per tot l’any: era un acte comunitari que reforçava es vincles entre famílies i veïnats.

I després venen es dolços que marquen es calendari: ses ensaïmades, es robiols i ses panades de Pasco, es torrons de Nadal o es crespells que moltes famílies encara fan a ca seva. Cada festa té es seu sabor, i cada recepta és també una manera de conservar memòria.

Sa cuina, com sa llengo, és una herència que passa de generació en generació.

Tradicions que mos identifiquen

Mallorca també és terra de festes i tradicions que han passat de segle en segle. Cada poble té ses seves celebracions, però totes comparteixen un mateix esperit: comunitat i identitat.

Ses festes de Sant Antoni amb sos dimonis i es foguerons encenen s’hivern i omplen es carrers de música, foc i menjar compartit. Ses beneïdes recorden s'importància que han tengut sempre ets animals dins sa vida pagesa.

També hi ha tradicions molt arrelades com es boleros, que durant generacions ha estat sa manera popular de celebrar, o ses processons i festes patronals que encara avui movilisen pobles sencers.

Aquestes tradicions no són només espectacle: són continuïtat cultural. Són moments en què es poble se reconeix a si mateix.

La fresca: escola de poble

Però s'identitat no només se forja en batalles i decrets. També neix en es gests quotidians. Quan es sol queia i sa calor afluixava, sa gent treia cadires an es carrer i se seia a la fresca. No hi havia pantalles ni presses. Hi havia conversa, memòria, rondalles, consells i rialles.

Aquelles vetlades eren una universitat popular. Es padrins contaven històries, ses padrines xerraven de ses seves coses, es joves escoltaven —encara que fessin veure que no— i ets infants jugaven devora. Allà se transmetia sa llengo viva, ses paraules pròpies, es refranys i sa manera mallorquina d’entendre el món.

Seure a la fresca no era perdre es temps. Era fer poble. Era sentir que es carrer era una extensió de ca nostra.

Ni apèndix ni invenció

No som una invenció contemporània ni un apèndix de ningú. Som un poble amb continuïtat històrica. Hem estat regne, hem tengut institucions pròpies, hem resistit uniformisacions i hem mantengut una manera de xerrar i d’entendre el món.

Ser mallorquí no és una qüestió d’origen de llinatges, sinó de pertinença a una comunitat amb memòria. És sabre que ses nostres paraules, ses possessions, ses festes, sa nostra cuina i es nostro paisatge no són decorat: són herència viva.

Venim de lluny. I mentres hi hagi qualcú que encara tregui una cadira an es carrer quan arriba sa fresca, Mallorca continuarà essent Mallorca.

JAUME IV. UN REI SENSE REGNE.

Jaume IV de Mallorca (1337–1375)

Rei titular de Mallorca (1349–1375)

Jaume IV de Mallorca.

Quan son pare, el rei En Jaume III de Mallorca, morí a sa batalla de Llucmajor es 25 d’octubre de 1349, combatent contra ses forces d'en Pere IV d'Aragó, cosí segon seu, el rei En Jaume IV tenia només tretze anys acabats de complir.

Aquell dia fou una tragèdia per sa dinastia mallorquina.

Es jove hereu fou ferit en combat, present enmig des desastre. I, a més, es seu conco Pagà de Mallorca, germà natural del rei En Jaume III, morí també a sa batalla, defensant fins es final sa causa mallorquina.

Sa derrota no només acabava amb un rei: dessagnava sa família i liquidava, de fet, s'independència efectiva des Regne de Mallorca.

Mallorca fou incorporada definitivament a sa Corona d’Aragó, i el rei En Jaume IV se convertí en una figura incòmoda: massa legítim per esser ignorat, massa perillós per esser lliure.

També fou capturada sa seva germana Isabel de Mallorca, coneguda a Mallorca com na Bel de Mallorca.

Captiveri i humiliació

Després de sa derrota de 1349, el rei En Jaume IV fou fet presoner i traslladat an es  Castell de Xàtiva, en es Regne de València.

Castell de Xàtiva.

Hi romangué empresonat aprop de tretze anys, des de 1349 fins 1362, amb trasllats posteriors i vigilància estricta.

No era només un presoner polític: era un símbol vivent d’un regne que, jurídicament, encara tenia hereu.

L’any 1362 aconseguí recuperar sa llibertat. Tornava a s’escena política europea sense exèrcit, sense tresor i sense territori, però amb un títol que encara pesava.

Matrimonis i projecció internacional

Es 14 de desembre de 1363 el rei En Jaume IV se casà amb na Juana I de Nàpols, reina de Nàpols, i esdevengué rei consort d’aquell regne. Es matrimoni no tengué descendència.

Posteriorment se casà amb na Violant de Vilaragut, però tampoc tengué fills legítims reconeguts.

Sa manca de descendència directa marcaria sa fi definitiva de sa línea masculina mallorquina.

Intent de reconquista

Un cop lliure, el rei En Jaume IV no renuncià mai an es seus drets.

Cercà soport a sa cort francesa i intentà aprofitar es conflictes entre sa Corona d’Aragó i Castella per crear una oportunitat de retorn. Participà en campanyes militars dins s’òrbita castellana i intentà articular una expedició per recuperar Mallorca.

Però sa realitat política era clara: Mallorca ja estava consolidada dins s’estructura aragonesa i cap potència europea estava disposada a arriscar recursos per restituir un regne petit però simbòlic.

Fou capturat novament en aquests conflictes i posteriorment alliberat mitjançant rescat.

Es seu regne existia en es dret, però no en es territori.

No pogué tornar mai a governar Mallorca.

Un final lluny de sa seva terra

Morí es 20 de gener de 1375, probablement a Soria, en territori castellà, sense haver recuperat mai es seu regne.

Amb ell s’extingia definitivament sa línea masculina directa iniciada pel rei En Jaume I.

Reflexió final

El rei En Jaume IV no governà Mallorca. No dictà lleis ni presidí corts en es nostro territori. Però això no el fa menor dins sa nostra història.

Fou es darrer rei mallorquí de sang pròpia.

Es darrer hereu directe d’aquell regne creat pel rei En Jaume I i consolidat pel rei En Jaume II.

Amb ell s’acabà una dinastia, però no una memòria.

Sa seva vida és símbol d’una Mallorca que perdé sa seva soberania per ses armes, però que mantengué durant anys una legitimitat viva, encara que fos des de sa presó o des de s’exili.

Llucmajor no fou només una derrota militar.

Fou es punt d’inflexió que transformà un regne independent en un territori integrat dins una estructura més gran.

Després d’ell, Mallorca ja no tornaria a tenir un rei seu.

Però s'història no acabava del tot.

Sa legitimitat dinàstica passà a sa seva germana, Isabel de Mallorca, na Bel de Mallorca.

Amb ella s’obria es darrer capítol d’aquella casa reial mallorquina.

I és precisament aquest capítol es que mereix esser contat.

GUILLEM DE TORRELLA. CAVALLER TEMPLARI, ANY 1229.

Guillem de Torrella (Turricella), cavaller templari de 1229 i fundador de Santa Margalida.

Sepulcre d'en Guillem de Torella, any 1267.

Un cavaller templari, trenta cavallers baix es seu comandament, tres-cents peons i una vida arrelada a Mallorca després de 1229.

Dins s’iglésia de Santa Margalida, en es carrer Sant Miquel de Palma, una làpida moderna i un sepulcre gòtic medieval mos permeten posar nom i rostre a un des protagonistes reals de sa fundació des regne de Mallorca.

Sa làpida de 1971

Col·locada es 31 de desembre de 1971, s'inscripció diu:

Hic iacet Guillelmus de Turricella. MCCLXVII.

En septiembre de 1229 desembarcó con treinta caballeros y trescientos  peones, que su tío el obispo de Gerona, don Guillermo de Cabanellas, a sus costas prestó al rey don Jaime I, para la conquista de Mallorca.              

Aquest “Guillelmus de Turricella” correspon an en Guillem de Torrella, cavaller templari documentat que participà activament en sa conquista an es costat d'En Jaume I.

Sa forma llatinisada Turricella és plenament coherent amb so llinatge Torrella.

Un contingent considerable

Segons sa làpida, desembarcà es setembre de 1229 amb trenta cavallers i tres-cents peons, contingent finançat pel bisbe de Girona, Guillem de Cabanelles.

Movilisar una força així implicava una capacitat econòmica notable. Sa conquista no fou una empresa improvisada, sinó una operació planificada on llinatges nobles i autoritats eclesiàstiques invertien recursos amb expectativa de terres i drets dins es nou regne.

Es sepulcre gòtic: peça des segle XIII

Dins sa mateixa iglésia se conserva es seu sepulcre gòtic des segle XIII, plenament contemporani an es període immediat posterior a sa conquista i coherent amb sa data de mort (1267).

Es cavaller hi apareix representat jacent, vestit amb hàbit blanc de s’Orde del Temple, amb sa creu rotja sobre sa capa, símbol inequívoc de sa seva condició de cavaller templari.

Encara se conserven restes de sa policromia original, que permeten identificar clarament sa creu. Damunt es sepulcre hi figura un escut amb una torre, element heràldic que remet directament an es llinatge Torrella.

A s'imatge que acompanya aquest article (fotografia d"un servidor) se pot observar es conjunt complet: es cavaller jacent, s’escut amb sa torre i, just davall, sa làpida moderna amb so nom llatinisat Guillelmus de Turricella. Aquesta convivència dins es mateix espai reforça s'identificació entre Turricella i Torrella i mostra sa continuïtat entre memòria medieval i commemoració contemporània.

Fundador de Santa Margalida

En Guillem de Torrella no fou només un combatent.

És considerat un des fundadors des convent de Santa Margalida, establit poc després de sa conquista. Sa seva filla, sor Catalina de Torrella, fou sa primera abadessa.

Aquest fet confirma s’arrelament familiar i patrimonial des llinatge dins sa nova estructura cristiana de Mallorca.

1267: una vida arrelada a Mallorca

Sa data “MCCLXVII” indica s’any de sa seva mort.

Si arribà amb s’exèrcit el 1229 i morí gairebé quaranta anys després, visqué plenament dins sa Mallorca cristiana, consolidant patrimoni i contribuint a configurar es nou regne.

Conclusió

S'història sovint mos conta a partir de reis i grans gestes, però es regne de Mallorca no se construí tot sol.

Homos com en Guillem de Torrella — cavaller templari, participant en sa conquista i fundador de Santa Margalida — foren peces essencials d’aquell moment fundacional.

Sa làpida moderna mos recorda es nom.

Es sepulcre gòtic des segle XIII mos mostra sa presència real, tangible, d’aquell cavaller que visqué i morí a Mallorca.

Més enllà de mites o simplificacions, aquesta doble memòria — pedra i inscripció — mos permet posar rostre a un des protagonistes reals de 1229.

I entendre que sa nostra història no és abstracta: té noms, té llinatges i té llocs que encara avui podem veure.

DICCIONARI MALLORQUÍ-CASTELLÀ UNOS AMIGOS, ANY 1859.

Es Diccionari manual o vocabulari complet mallorquí‑castellà (1859): una obra clau per entendre sa consciència lingüística mallorquina des segle XIX

Diccionari mallorquí-castellà, any 1859.

-Naixement d’un diccionari que marcà una època

L’any 1859, a una Palma que encara vivia dins es ritme lent d’una societat pagesa i preindustrial, apareix una obra singular: es Diccionario manual ó vocabulario completo mallorquín‑castellano, signat per uns autors que s’amaguen darrere es nom col·lectiu “Unos Amigos”.

Aquesta obra, impresa a s'Imprenta de sa Viuda de Villalonga, és molt més que un simple vocabulari: és un testimoni directe de sa consciència lingüística mallorquina abans de sa normativisació catalana moderna, i una mostra clara de com un grup d’intel·lectuals locals entenia sa necessitat de preservar, ordenar i dignificar sa llengo pròpia.

-Qui eren “Unos Amigos”? Una autoria col·lectiva i deliberadament anònima

Es diccionari no identifica es seus autors, però es pròleg i s’estil permeten deduir-ne algunes particularitats:

• eren homos instruïts, probablement vinculats a s’ensenyament, es clergat o s’administració;

• tenien coneixements lingüístics sòlids, especialment de fonètica i ortografia;

• coneixien bé es diccionaris castellans i sa tradició lexicogràfica europea;

• estaven familiarisats amb sa llengo viva des poble, especialment amb so mallorquí rural.

S’anonimat no és casual. En aquell temps, publicar obres en mallorquí podia ser vist com una activitat menor o poc prestigiosa dins es món acadèmic castellà. Presentar-se com “Unos Amigos” permetia:

• evitar protagonismes,

• donar una imatge de projecte col·lectiu,

• i reforçar s'idea que es diccionari era una obra feta “per servei públic”.

-Per què feren aquest diccionari? Motivacions explícites i implícites

Es pròleg ho explica amb una franquesa admirable:

“Determinamos formar un diccionario completo mallorquín‑castellano… pero el mejor servicio que podíamos prestar al público era hacer un diccionario manual que estuviese al alcance de todos.”

Això revela tres motivacions principals:

-Necessitat pràctica

Hi havia demanda real d’un diccionari mallorquí‑castellà.

Es mallorquí era sa llengo de sa vida quotidiana, però es castellà era sa llengo de s’administració, es comerç i s’escola. Un diccionari ajudava a:

• traduir documents,

• entendre sermons i textos religiosos,

• facilitar s’ensenyament,

• i millorar sa comunicació entre classes socials.

-Voluntat de modernisar sa llengo

Es diccionari mostra una clara voluntat de:

• ordenar sa llengo,

• establir criteris ortogràfics,

• i donar una imatge culta i sistemàtica des mallorquí.

Això és especialment visible dins sa secció d’Ortografía mallorquina, una de ses més completes de tot es segle XIX.

-Dignificació cultural

Tot i que no ho diuen explícitament, s’obra respira una idea profunda:

es mallorquí és una llengo digna de ser estudiada, escrita i preservada.

Això, a 1859, és una afirmació cultural potent.

-Com escrivien? Un sistema ortogràfic propi i coherent

Es diccionari de 1859 no segueix cap normativa moderna (que encara no existia), sinó que crea un sistema propi, basat en sa fonètica mallorquina i en sa tradició gràfica local.

-Tres accents per tres valors vocàlics

Distingeixen:

• ê muda (sense accent o amb accent circumflex),

• é tancada

• è oberta.

Això permet diferenciar:

• Déu / deu / dèu

• seu / séu / sèu

És es mateix sistema empleat per D. Pere Antoni Figuera en es diccionari mallorquí-castellà de 1840.

-Representació de sa r final

Observant que sovint no se pronuncia, expliquen com s’ha de llegir, però decideixen mantenir-la escrita per evitar confusions.

-Grafies consonàntiques

Es diccionari emplea:

• ñ pes so /ɲ/ (no ny),

• ss entre vocals,

• ll tradicional,

• ch només en castellanismes,

• y com a vocal i consonant segons tradició antiga.

És una ortografia mallorquina, i reflecteix fidelment es xerrar

de mitjan segle XIX.

-Estructura i metodologia des diccionari

Es diccionari és un manual, però supera ses 600 pàgines.

Es criteris declarats són moderns:

• només defineixen paraules amb més d’un sentit,

• eliminen mots antiquats,

• incorporen paraules noves “autorissades pes ús”,

• segueixen es diccionari de sa Real Academia per sa part castellana.

Això converteix s’obra en un diccionari d’ús, no només de referència.

- Es lèxic: un retrat viu de sa Mallorca des XIX

Es diccionari recull milers de paraules de:

• sa vida pagesa,

• es món domèstic,

• sa religió,

• la mar,

• ses feines tradicionals,

• sa vida quotidiana.

Aquest lèxic és un patrimoni cultural de primer ordre.

- Conclusió

Es Diccionario manual ó vocabulario completo mallorquín‑castellano (1859) és una obra essencial per entendre:

• sa consciència lingüística mallorquina,

• sa tradició ortogràfica pròpia de s’illa,

• es lèxic viu des nostres padrins,

• i sa voluntat d’un grup d’intel·lectuals de dignificar sa llengo pròpia.

És una obra feta per mallorquins, per a mallorquins, i representa una de ses aportacions més importants a s'història cultural de Mallorca.

Per llegir o descarregar es diccionari clica damunt aquest enllaç.

👇👇

https://drive.google.com/file/d/16aKNrnJtMYDaEa50n2j2sbHST6ZO-DML/view?usp=sharing

RONDAYA DE RONDAYAS, ANY 1817.

 Palma 1817: sa llengo mallorquina impresa en paper

 

Rondaya de Rondayas, any 1817.

Hi ha documents que no admeten discussions. I un d'ells és sa Rondaya de Rondayas en mallorquí de D. Tomàs Aguiló i Cortès.

Aquesta obra fou impresa per primera vegada a Palma l'any 1815, a s'imprenta d'en Felip Guasp -devora sa presó-, com es mateix autor deixa escrit. Però sa portada que expós correspon a sa segona impressió, de 1817, també estampada a Palma. 

No és teoria. 

No és interpretació.

És paper imprès.

Una obra mallorquina, impresa a Mallorca

Sa portada ho diu clar:

    "An sa imprenta de Felip Guasp"

A 1817, en ple segle XIX i dècades després de sa Nova Planta, quan sa llengo pròpia havia quedat defora de s'àmbit oficial, a Palma s'imprimia un llibre en mallorquí.

Sense acadèmies. 

Sense normatives modernes.

Sense cap reconeixement oficial. 

I, tanmateix, s'escrivia. I s'imprimía.

No és un recull filblòric 

Sa Rondaya de Rondayas no és un aplec de rondalles populars com es que, més endavant, recolliria Mossèn Antoni Maria Alcover.

És una peça literària breu, amb to moralisant i influències barroques - com es Cuento de cuentos  d'en Francisco de Quevedo - però amb un valor afegit: està escrita en mallorquí i impresa a Mallorca.

Un testimoni que pesa

Sa segona impressió de 1817 que expòs és una prova material que sa llengo mallorquina:

· Era escrita.

· Era llegida.

· I era ben viva per sortir d'imprenta.

No xerram d'una tradició exclusivament oral. Xerram d'una llengo que també tenia presència en es món imprès.

Una baula de sa nostra història

D. Tomàs Aguiló no fundà cap escola ni redactà cap gramàtica. Però amb aquesta obra deixà constància d'una realitat: sa llengo mallorquina era present dins sa cultura escrita mallorquina a principis des segle XIX.

I sa portada de 1817 que expòs és sa prova visible.

A vegades, un document antic diu més que moltes paraules modernes.

SANXO I DE MALLORCA, EL PACÍFIC.

 Sanxo I de Mallorca, el Rei Pacífic (1274–1324)

Un monarca prudent que mantengué viu es nostro regne en temps d’incerteses

El rei Sanxo I de Mallorca.

En Sanxo I de Mallorca, conegut per tothom com en Sanxo El Pacífic, fou es segon rei de sa dinastia mallorquina i un des governants més sensats que ha tengut mai es nostro antic regne. Fill d’en Jaume II i de n’Esclaramunda de Foix, nasqué a Perpinyà cap a finals des segle XIII, en un temps en què Mallorca, Rosselló, Cerdanya i Montpeller formaven un petit però orgullós estat mediterrani. Des de ben jove cresqué enrevoltat de mestres, consellers i ambaixadors que li inculcaren un profund respecte per sa paraula donada i per s’art de negociar. Aquest ambient cortesà, ric en llengos, costums i influències, modelà un príncep prudent i reflexiu, més inclinat a ses aliances que no a ses armes. Amb so pas dets anys, aquest caracter pacífic se convertí en sa seva principal virtut com a monarca, i marcà profundament es rumb polític d’un regne que, tot i petit, sabia mourer-se amb intel·ligència dins s’enrevessat mapa mediterrani medieval.

Un príncep format entre corts i diplomàcies

Palau dels reis de Mallorca, a Perpinyà

De ben jove, en Sanxo fou educat entre ambients cortesans, especialment a França, on aprengué ses arts de sa diplomàcia, es bon govern i sa prudència. Aquella formació marcaria per sempre es seu estil: un rei que preferia sa paraula a s’espasa, i s’entesa a sa confrontació.

A més, passà llargues temporades en es Palau dels Reis de Mallorca a Perpinyà, centre polític i cultural de sa dinastia, un edifici que encara avui testimonia sa grandesa d’aquella cort refinada i mediterrània. Allà aprengué a mourer-se amb habilitat dins es món de ses aliances i des pactes.

Accés an es tron i consolidació des regne

Quan es seu germà major renuncià a sa successió per abraçar sa vida religiosa, en Sanxo esdevengué hereu i, finalment, rei de Mallorca l’any 1311.

Des d’aquell moment, dedicà tots es seus esforços a enfortir ses institucions, protegir es comerç marítim i mantenir sa pau amb ses grans potències que l’enrevoltaven.

Durant es seu regnat, es Consell Reial, es Consolat de Mar i ses Corts Generals guanyaren pes i estabilitat. En Sanxo sabé escoltar es jurats, es nobles i es mercaders, i això li permeté governar amb equilibri i justícia.

Un rei de pau enmig d’un món convuls

Mentres altres monarques cercaven glòria amb espases i conquistes, en Sanxo trià un camí diferent:

• reforçà es Consolat de Mar, que regulava es comerç i ses relacions marítimes

• mantengué relacions diplomàtiques hàbils amb Aragó i França, evitant conflictes

• protegí es comerç que feia de Mallorca un punt clau dins sa Mediterrània, especialment amb Gènova, Pisa i Tunísia.

Per això, es poble i ses cròniques li donaren es sobrenom d’el Pacífic.

Palau del rei Sanxo I, a Valldemossa.

Durant ses seves estades a Mallorca, en Sanxo residia sovint en es Palau del Rei Sanxo a Valldemossa, una fortalesa reial situada entre muntanyes, que ell mateix amplià i embellí. Aquell palau, que més tard esdevendria cartoixa, fou un des centres polítics i simbòlics des regne.

Matrimoni, cultura i problema successori

En Sanxo se casà amb na Maria de Nàpols, princesa de sa casa angevina, en un matrimoni que reforçava llaços amb Itàlia.

Tot i això, no tengueren fills, i això provocà un buit successori que ell resolgué designant com hereu an es seu nebot Jaume III, fill d’en Ferran de Mallorca.

Durant es seu regnat, en Sanxo també protegí s’activitat cultural i religiosa:

• afavorí es monestirs i es convents

• donà soport a sa construcció de temples

• mantengué bones relacions amb la Santa Seu

Conflictes latents amb Aragó

Tot i sa pau aparent, en Sanxo hagué de gestionar tensions amb sa Corona d’Aragó, que mai acceptà del tot s'independència mallorquina.

En Sanxo sabé mantenir es regne fora de conflictes, però sa situació quedà fràgil i esclataria després de sa seva mort.

Mort i llegat

Sepulcre del rei Sanxo I de Mallorca a Perpinyà

En Sanxo I de Mallorca morí es 4 de setembre de 1324 a Formiguères. Es seu sepulcre se conserva a sa Catedral de Palma, mentres que sa seva estàtua jacent —una de ses imatges més conegudes des monarca— se troba a sa Catedral de Sant Juan Baptista de Perpinyà, a França. Sa seva mort marcà es final d’un regnat discret però essencial per s’estabilitat i sa continuïtat des Regne de Mallorca.

Es seu llegat és clar: un regnat de pau, d’ordre i d’intel·ligència política, que mantengué viu es nostro regne en un temps en què tot semblava afavorir sa força des més grans.

Reflexió històrica: en Sanxo, un rei entre silencis i saviesa

En temps de renou i ambicions, en Sanxo trià es camí des silenci i de sa saviesa.

No deixà grans gestes militars ni conquistes que omplin llibres, però sí que deixà un marca imborrable, una petjada que encara avui se pot percebre en sa nostra memòria col·lectiva.

En Sanxo entengué que sa força d’un regne petit se troba en sa diplomàcia, en sa capacitat de fer-se respectar sense provocar.

Governar, per ell, no era dominar, sinó escoltar, negociar i preservar.

És, per això, un exemple de lideratge discret però ferm, d’aquells que no criden però que deixen senyal.

Un rei que, amb intel·ligència i prudència, donà continuïtat a un projecte mallorquí que encara avui mos xerra de soberania, de cultura i de memòria.

Quan passam per Valldemossa, o quan miram cap a Perpinyà, no veim només pedres ni palaus: veim es testimoni d’un regnat que sabé fer de sa pau una forma de resistència.