SANXO I DE MALLORCA, EL PACÍFIC.

 Sanxo I de Mallorca, el Rei Pacífic (1274–1324)

Un monarca prudent que mantengué viu es nostro regne en temps d’incerteses

El rei Sanxo I de Mallorca.

En Sanxo I de Mallorca, conegut per tothom com en Sanxo El Pacífic, fou es segon rei de sa dinastia mallorquina i un des governants més sensats que ha tengut mai es nostro antic regne. Fill d’en Jaume II i de n’Esclaramunda de Foix, nasqué a Perpinyà cap a finals des segle XIII, en un temps en què Mallorca, Rosselló, Cerdanya i Montpeller formaven un petit però orgullós estat mediterrani. Des de ben jove cresqué envoltat de mestres, consellers i ambaixadors que li inculcaren un profund respecte per sa paraula donada i per s’art de negociar. Aquest ambient cortesà, ric en llengos, costums i influències, modelà un príncep prudent i reflexiu, més inclinat a ses aliances que no a ses armes. Amb so pas dets anys, aquest caracter pacífic se convertí en sa seva principal virtut com a monarca, i marcà profundament es rumb polític d’un regne que, tot i petit, sabia mourer-se amb intel·ligència dins s’enrevessat mapa mediterrani medieval.

Un príncep format entre corts i diplomàcies

Palau dels reis de Mallorca, a Perpinyà

De ben jove, en Sanxo fou educat entre ambients cortesans, especialment a França, on aprengué ses arts de sa diplomàcia, es bon govern i sa prudència. Aquella formació marcaria per sempre es seu estil: un rei que preferia sa paraula a s’espasa, i s’entesa a sa confrontació.

A més, passà llargues temporades en es Palau dels Reis de Mallorca a Perpinyà, centre polític i cultural de sa dinastia, un edifici que encara avui testimonia sa grandesa d’aquella cort refinada i mediterrània. Allà aprengué a mourer-se amb habilitat dins es món de ses aliances i des pactes.

Accés an es tron i consolidació des regne

Quan es seu germà major renuncià a sa successió per abraçar sa vida religiosa, en Sanxo esdevengué hereu i, finalment, rei de Mallorca l’any 1311.

Des d’aquell moment, dedicà tots es seus esforços a enfortir ses institucions, protegir es comerç marítim i mantenir sa pau amb ses grans potències que l’envoltaven.

Durant es seu regnat, es Consell Reial, es Consolat de Mar i ses Corts Generals guanyaren pes i estabilitat. En Sanxo sabé escoltar es jurats, es nobles i es mercaders, i això li permeté governar amb equilibri i justícia.

Un rei de pau enmig d’un món convuls

Mentres altres monarques cercaven glòria amb espases i conquistes, en Sanxo trià un camí diferent:

• reforçà es Consolat de Mar, que regulava es comerç i ses relacions marítimes

• mantengué relacions diplomàtiques hàbils amb Aragó i França, evitant conflictes

• protegí es comerç que feia de Mallorca un punt clau dins sa Mediterrània, especialment amb Gènova, Pisa i Tunísia.

Per això, es poble i ses cròniques li donaren es sobrenom d’el Pacífic.

Palau del rei Sanxo I, a Valldemossa.

Durant ses seves estades a Mallorca, en Sanxo residia sovint an es Palau del Rei Sanxo a Valldemossa, una fortalesa reial situada entre muntanyes, que ell mateix amplià i embellí. Aquell palau, que més tard esdevindria cartoixa, fou un des centres polítics i simbòlics des regne.

Matrimoni, cultura i problema successori

En Sanxo se casà amb na Maria de Nàpols, princesa de sa casa angevina, en un matrimoni que reforçava llaços amb Itàlia.

Tot i això, no tengueren fills, i això provocà un buit successori que ell resolgué designant com hereu an es seu nebot Jaume III, fill d’en Ferran de Mallorca.

Durant es seu regnat, en Sanxo també protegí s’activitat cultural i religiosa:

• afavorí es monestirs i es convents

• donà soport a sa construcció de temples

• mantengué bones relacions amb la Santa Seu

Conflictes latents amb Aragó

Tot i sa pau aparent, en Sanxo hagué de gestionar tensions amb sa Corona d’Aragó, que mai acceptà del tot s'independència mallorquina.

En Sanxo sabé mantenir es regne fora de conflictes, però sa situació quedà fràgil i esclataria després de sa seva mort.

Mort i llegat

Sepulcre del rei Sanxo I de Mallorca a Perpinyà

En Sanxo I de Mallorca morí es 4 de setembre de 1324 a Formiguères. Es seu sepulcre se conserva a sa Catedral de Palma, mentres que sa seva estàtua jacent —una de ses imatges més conegudes des monarca— se troba a sa Catedral de Sant Juan Baptista de Perpinyà, a França. Sa seva mort marcà es final d’un regnat discret però essencial per s’estabilitat i sa continuïtat des Regne de Mallorca.

Es seu llegat és clar:

un regnat de pau, d’ordre i d’intel·ligència política, que mantengué viu es nostro regne en un temps en què tot semblava afavorir sa força des més grans.

Reflexió històrica: en Sanxo, un rei entre silencis i saviesa

En temps de renou i ambicions, en Sanxo trià es camí des silenci i de sa saviesa.

No deixà grans gestes militars ni conquistes que omplin llibres, però sí que deixà un marca imborrable, una petjada que encara avui se pot percebre en sa nostra memòria col·lectiva.

En Sanxo entengué que sa força d’un regne petit se troba en sa diplomàcia, en sa capacitat de fer-se respectar sense provocar.

Governar, per ell, no era dominar, sinó escoltar, negociar i preservar.

És, per això, un exemple de lideratge discret però ferm, d’aquells que no criden però que deixen senyal.

Un rei que, amb intel·ligència i prudència, donà continuïtat a un projecte mallorquí que encara avui mos xerra de soberania, de cultura i de memòria.

Quan passam per Valldemossa, o quan miram cap a Perpinyà, no veim només pedres ni palaus: veim es testimoni d’un regnat que sabé fer de sa pau una forma de resistència.

ES COLL DE SA BATALLA.

 

Es Coll de sa Batalla: ni d'en Jaume ni de sa Conquista

Es Coll de sa Batalla

Encara avui molta gent associa es Coll de sa Batalla (també conegut com es Coll de sa Bataia) amb sa Conquista d’en Jaume I.

Però no.

Es nom des Coll de sa Batalla no té res a veure amb en Jaume I. 

No hi ha cap document medieval que vinculi aquest endret amb cap episodi de sa Conquista, i es recorregut de ses tropes del rei no passa per aquí. 

El rei, segons sa seva pròpia crònica, va desembarcar a Santa Ponça i sa batalla decisiva fou en es Puig de sa Morisca i després a Portopí. Es recorregut posterior cap a Madina Mayurqa tampoc passa per aquell coll.

Sa confusió és moderna i respon més a sa força simbòlica des nom que no a cap realitat històrica.

Es nom no neix d’una gesta medieval gloriosa.

Neix d’un temps aspre i violent.

No xerrarem de croats ni de musulmans. Xerrarem de sang mallorquina vessada per mallorquins.

D’un període en què Mallorca se dividí en dos bàndols irreconciliables: Canamunt i Canavall.

Quan s’enemic no venia de fora.

Venia de sa part alta o de sa part baixa de Ciutat.

Tenia es teu mateix accent.

I, sovint, es teu mateix llinatge.

Un coll que controla un pas clau de s'illa

Es Coll de sa Batalla —antigament conegut com es Grau de Lluc— és un pas natural entre Caimari i Lluc, dins sa Serra de Tramuntana.

Qui controla aquest coll, controla un dets accessos interiors cap el nord de s’illa.

Militarment és un lloc ideal per una emboscada, per tallar es pas o per sorprendre s’adversari.

I això, en temps de bandositats, era determinant.

Un conflicte real

Entre finals des segle XVI i bona part des XVII, Mallorca visqué un llarg període de violència interna perfectament documentada.

No era una guerra internacional.

Era una guerra de bàndols.

Canamunt, amb famílies poderoses com es Sureda o es Safortesa, vinculades a sectors nobiliaris i grans propietaris.

Canavall, amb famílies com es Berga, més arrelades en ambients urbans i mercantils.

Famílies poderoses.

Interessos creuats.

Pleits.

Honors ferits.

Hi hagué assassinats.

Hi hagué tirs d’arcabús.

Hi hagué emboscades pes camins.

Hi hagué atacs a possessions.

Hi hagué bandolers armats circulant per sa Serra.

Entre aquests grups destacà sa coneguda colla de Selva, adscrita a Canamunt.

Segons expliquen ets historiadors Gaspar Valero i Jaume Serra, aquesta colla estava dirigida per sa família Ferragut, coneguts com es Boda, i actuava principalment per sa zona de Bunyola, Lluc, Inca i es Raiguer.

No eren quatre homos amagats. Arribaren a movilisar una trentena d’homos armats.

Es xoc en es Grau de Lluc

Recreació batalla Canamunt i Canavall

Segons recullen aquests mateixos historiadors, un dets episodis més greus se produí en es Grau de Lluc.

Allà, dins aquell pas de muntanya estratègic, se produí un gran enfrontament entre sa colla vinculada a Canamunt i es seus adversaris.

No xerram d’exèrcits regulars. Xerram de bandolers armats.

S’intercanviaren tirs. Hi hagué lluita cos a cos. I hi hagué morts.

Aquell episodi fou bastant impactant perquè, segons aquesta interpretació historiogràfica, es lloc acabàs essent conegut com es Coll de sa Batalla.

No per una croada.

No per una conquesta.

Sinó per un xoc intern entre mallorquins.

Memòria i prudència

Sa conflictivitat entre Canamunt i Canavall està àmpliament acreditada en documentació d’època.

Sa vinculació concreta des topònim amb s’episodi des Grau de Lluc mos arriba a través de síntesis d’historiadors moderns com en Valero i en Serra.

No conservam una crònica detallada amb descripció minutada des combat.

Però es context de violència armada a sa zona és real i documentat, i dóna coherència històrica an aquesta interpretació.

Conclusió

Es Coll de sa Batalla no és memòria d’una gesta medieval.                                     

És memòria d’una illa dividida.     

D’un temps en què ets enemics no eren de fora.  

Eren d'aquí.

Conèixer aquest passat mos recorda que sa nostra història no és només 1229 ni reis conquistadors.

També és conflicte intern.
També és ferida.
També és memòria incòmoda.

I es Coll de sa Batalla, silenciós avui entre Caimari i Lluc, encara conserva aquell eco.

Sa documentació conservada no permet reconstruir amb detall aquell episodi concret, però sí confirma un context real de violència bandolera que dóna coherència històrica an es topònim.

I, sobretot, mos recorda una veritat incòmoda: a vegades, es conflictes que més mos marquen no venen de fora, sinó de dins ca nostra.

Referències

Valero i Gaspar. Estudis sobre ses bandositats mallorquines i sa colla de Selva dins es conflicte de Canamunt i Canavall.

Serra, Jaume. "Sangre , pólvora y venganza entre Canamunt y Canavall". Ultima Hora, 4 de setembre de 2022

MALLORCA DINS S'HISTÒRIA. ARREL, VEU I IDENTITAT.

Terra, arrel, identitat.

No som una còpia: som una continuïtat amb ànima pròpia.

Quan se xerra de sa nostra llengo, massa vegades se fa amb fredor acadèmica, com si només fos una classificació dins un arbre filològic. Però per noltros no és només això. És memòria, és casa, és sa veu des padrins, és sa manera com s’ha contat sa vida durant segles.

Sí, es mallorquí, es valencià i es català provenen des llatí vulgar, mare de totes ses llengos romàniques. D’aquella arrel llatina sorgiren diferents maneres de xerrar que, amb so temps, prengueren camins propis segons s'història de cada territori.

No hi ha cap vergonya en compartir aquell llatí vulgar. França, Itàlia o Portugal també la comparteixen amb so llatí. Però ningú diria que són lo mateix.

Tres territoris, tres camins

Es territoris que avui anomenam Catalunya, València i Mallorca formaren part d’un mateix espai polític medieval dins sa Corona d’Aragó. Però no visqueren sa mateixa trajectòria.

València consolidà institucions pròpies i un dret propi.

Mallorca se convertí en un regne amb entitat pròpia amb es Regne de Mallorca, baix es regnat d"En Jaume II de Mallorca.

No érem una simple extensió administrativa. Érem un regne. I un regne crea cultura, crea administració, crea identitat… i sa llengo respira dins aquest marc.

Sa força de s’insularitat

Mallorca és una illa. I ses illes tenen una virtut que es continent no sempre té: conserven.

S’article salat no és una anomalia. És una herència antiga que aquí no se va perdre.

Moltes formes verbals, lèxic propi, girs sintàctics… tot això no apareix per casualitat ni per caprixo modern. És fruit d’una evolució pròpia, lenta, arrelada.

Durant set segles sa llengo s’ha xerrat, s’ha transmès, s’ha modelat dins aquesta terra, entre marjades, tafones i places de poble.

Abans de 1229

Sa Mallorca islàmica fou complexa. Sa llengo de poder era s’àrab, però s'història mai és tan simple com una substitució absoluta d’un dia per s’altre.

Desgraciadament sa mancança de documents d'un romanç mallorquí viu i generalisat abans de sa conquista pot dur males interpretacions. Però aquesta mancança no pot assegurar que tot rastre anterior hagués desaparegut completament.

Sa manca de documents no sempre equival a inexistència. Però es rigor obliga a no afirmar allò que no està provat.

I encara que tot romanç anterior s’hagués extingit, això no resta ni un gram de legitimitat a sa llengo que arrela després i que durant set segles evoluciona amb vida pròpia.

No és una guerra d’etiquetes

Es debat sovint se redueix a si és “dialecte” o “llengo”. Però per molta gent aquesta no és sa qüestió central.

Sa qüestió és si se reconeix o no sa personalitat pròpia.

Si s’accepta que Mallorca no fou mai una còpia mecànica.

Si se respecta sa manera natural d’escriure i xerrar d’aquesta terra.

Mallorquí, valencià i català comparteixen arrel romànica.

Però compartir arrel no implica uniformitat absoluta ni submissió cultural.

Una llengo és poble

Una llengo no viu dins acadèmies.

Viu dins sa gent.

Viu quan una padrina conta una rondalla.

Quan un pagès diu “dues quarterades”.

Quan qualcú escriu amb s’article salat perquè així ho ha sentit tota sa vida.

Això no és folklore. És continuïtat.

I potser sa pregunta no és si provenim des mateix tronc romànic.

Potser sa pregunta és si tenim dret a defensar sa branca que ha crescut dins aquesta illa sense que ningú mos digui que és només una ombra.

Perquè Mallorca no ha estat mai una còpia.

Ha estat, i és, una veu pròpia dins es món romànic.

DON PERE ANTONI FIGUERA. ES PRIMER QUE FIXÀ SA LLENGO VIVA.

A Mallorca, moltes vegades, sa llengo s’ha transmès més per boca que per ploma. Ha estat una llengo de carrer, de cuina, de feina i de família; una llengo viva que ha passat de generació en generació sense manuals ni acadèmies. Per això, cada vegada que qualcú, enmig d’aquell món tan oral, decidí posar-la per escrit, ho feia amb una valentia especial.

Un d’aquests noms és Don Pere Antoni Figuera, un frare llucmajorer que, l’any 1840, publicà es Diccionari mallorquí‑castellà, es primer diccionari mallorquí-castellà imprès que coneixem. Una obra discreta, sense pretensions, però d’un valor immens: recull sa llengo tal com se xerrava, sense filtres, sense correccions i sense complexos.

Aquest article és un homenatge a ell i a tot allò que va preservar: sa parla viva d’una Mallorca que encara mos acompanya cada vegada que deixam sortir es mallorquí que duim dedins.

🧑‍🦳 Sa vida: silenci, constància i llengo

Don Pere Antoni Figuera i Tomàs va néixer a Llucmajor l’any 1775, a una Mallorca encara plenament oral, pagesa i arrelada. Ingressà dins s’orde franciscà, fet que li permeté accedir a estudis i a una cultura escrita, però sense allunyar-se mai de sa llengo que sentia cada dia a carrers i fora vila.

No fou un personatge públic ni cercà protagonisme. De fet, sa seva biografia és poc coneguda, gairebé silenciosa. Sabem que l’any 1835, amb ses exclaustracions, deixà sa vida conventual, i que morí a Palma es 16 de març de 1847.

No deixà grans discursos ni tractats, però deixà paraules —i això, sovint, és molt més.

Paraules que fixen una manera de xerrar, un món i una identitat que, sense ell, haurien quedat molt més difuminats.

📘 Es Diccionari mällorquí‑castellà (1840)

Publicat a Palma l’any 1840, aquest diccionari no és una obra literària ni acadèmica en es sentit modern. És una obra necessària, feta amb seny, observació i respecte per sa llengo xerrada.

Es mateix autor ho deixa clar ja en es títol: “y el primer que se ha donad a llum”.

I no exagera: abans no n’hi havia cap.

🔹 Què és —i què no és— es diccionari d'en Figuera

• Pensat per entendrer-se i traduir, no per teorisar.

• Ordenat alfabèticament, com toca a un diccionari pràctic.

• Entrades breus, clares i útils.

• Un lèxic majoritàriament:

  • col·loquial

  • rural

  • popular

No intenta embellir sa llengo ni adaptar-la a models externs: la recull tal com és, tal com la sentia a Llucmajor, a Palma i per tota Mallorca.

És, en essència, un retrat fidel de sa llengo viva de principis des segle XIX.

✍️ Escriure com se xerra

Un des grans valors d’aquesta obra és sa seva ortografia fonètica i personal. En Figuera escriu com sona es mallorquí d'aquella època: reflecteix sa pronúncia real, emplea grafies pròpies i no corregeix ni dissimula formes populars.

Llegir avui aquest diccionari és, literalment, sentir xerrar es mallorquí des segle XIX. És com obrir una finestra a una Mallorca viva, pagesa i quotidiana, que xerrava sense complexos i sense filtres.

🗣️ Un tresor de llengo viva

Dins es diccionari hi trobam mots avui desapareguts, formes antigues, expressions genuïnes i maneres de dir que només vivien dins sa parla quotidiana.

És molt més que un diccionari: és memòria oral feta paper.

Paraules que, sense en Figuera, s’haurien perdut dins es silenci des temps. Paraules que mos mostren com xerraven es nostres antepassats de fa dos segles, sense filtres ni correccions.

🧠 Importància i llegat

Abans de n’Alcover, abans d’en Moll, abans de qualsevol gran projecte filològic, hi hagué en Figuera.

Ell fou es primer que dignificà es mallorquí escrit, que el considerà digne de ser fixat i que deixà constància impresa d’una llengo viva. No amb una obra grossa, sinó amb una obra valenta i honesta, feta amb so convenciment que sa llengo del poble mereixia ser preservada.

Gracis a ell, avui podem llegir un mallorquí d'aquell temps i sense artificis —un mallorquí que encara ressona dins es nostre xerrar.

🧩 Cloenda

Don Pere Antoni Figuera no escrigué per passar a s’història; escrigué perquè sa llengo no se perdés.

Paraula a paraula, sense renou ni protagonismes, deixà constància d’allò que es mallorquins érem quan xerràvem sense pensar-hi, amb naturalitat i sense filtres.

Avui, llegir es seu diccionari és sentir xerrar es nostros antepassats. És recordar d’on venim. Perquè una terra que conserva sa seva llengo, conserva també sa seva ànima.

SA LLENGO MALLORQUINA.

Sa llengo mallorquina: una realitat històrica que no admet discussió

Gramàtica mallorquina, any 1835.

Sa llengo que xerram no l’hem apresa en cap despatx: l’hem apresa a ca nostra, des nostres pares i padrins, i forma part de qui som. Per això, sa llengo mallorquina no surt de debats moderns ni de decisions administratives. Sa seva existència com a forma lingüística pròpia està acreditada per s'història. L’any 1835, es mallorquí Juan Jusep Amengual va redactar sa Gramàtica de la llengua mallorquina, un treball gramatical complet dedicat expressament an es xerrar de Mallorca.

Aquest fet, tot sol, desmonta qualsevol intent de voler presentar es mallorquí com una adaptació tardana o com una realitat de segona. Abans de qualsevol estandarisació ajena a s’illa, es mallorquí ja havia estat descrit, ordenat i estudiat com a llengo viva, nascuda de s’ús real des poble mallorquí.

Negar es mallorquí no és una qüestió científica, és una posició política contra sa memòria històrica de Mallorca. És fer veure que no existeixen documents, és despreciar generacions senceres i és voler diluir una identitat que no pertany a cap acadèmia, sinó a sa gent d’aquesta terra.

Davant aquest negacionisme, afirm allò que és evident: Mallorca té veu pròpia, història pròpia i llengo pròpia.

Defensar es mallorquí no és folklore ni nostàlgia; és defensar es nostro patrimoni cultural, respectar ses nostres arrels i mantenir sa dignitat col·lectiva.

Perquè sa llengo no se demana.

Sa llengo se defensa.

ENTRE LLENGO I LLENGUA, ¿QUÈ DIU REALMENT SA TRADICIÓ MALLORQUINA?

 

Diccionari mallorquí-castellà Pere Antoni Figuera - any 1840

Aquesta és una de ses paraules que més controvèrsia duu dins es món des mallorquinisme. Uns defensen que sa manera vertadera de dir-la és llengo, perquè és talment com la pronuncia es poble mallorquí; però altres afirmen que lo correcte és llengua, perquè així ho mana s’IEC.

Idò bé, aquesta definició de llengua a jo no m’acaba de fer. Primer de tot, perquè no la deim; segon, perquè no és pròpia des mallorquins; i tercer, perquè ni tan sols es nostros germans menorquins l’empleen, ja que ells pronuncien llengu. O sia: a Mallorca llengo, i a Menorca llengu.

Per tant, vistes aquestes definicions, i sabut que es defensors de sa versió catalana s’aferren a dir que s’ha d’emplear llengua perquè d’aquí ve sa derivació llenguatge (llengua = llenguatge), som cercat aquesta definició a diferents diccionaris de sa llengo mallorquina, balear i fins i tot gascona. I mirau per on: tots es diccionaris i vocabularis mallorquins consultats indiquen que, en mallorquí, sa forma tradicional és llengo, i que sa seva derivació és llengatje (llengo = llengatje).

Fins i tot es famós Diccionari Català-Valencià-Balear d’en Borja Moll, successor de Mossèn Antoni Maria Alcover, així ho reconeix. Per tant, dins es nostro xerrar, sa forma llengua no correspon a sa tradició pròpia.

Vist això, sa nostra tasca ha d’esser emplear ses nostres pròpies paraules i expressions baleàriques. Si així ho feim, i si ho transmetem a ses noves generacions, potser, poc a poc, tornarem a reviscolar una llengo tan antiga i tan preciosa com sa nostra; una llengo que encara batega dins cada racó de ses Illes i que espera que li tornem donar es lloc que li pertoca.

Tostada: una paraula que no és nostra

Una de ses paraules mal dites en mallorquí és tostada. Per veure per què ho dic, basta mirar sa definició d’aquesta nova cervessa que molts, erròniament, anomenen tostada, quan amb so nostro ancestral mallorquí és torrada.

És de recordar que tostada no existeix dins es lèxic mallorquí. O qualcú de voltros ha dit mai pa tostat en lloc de pa torrat? O sobrassada tostada en lloc de sobrassada torrada? Per posar només un parell d’exemples ben clars.

Tostada: una paraula que no és nostra

A Mallorca, tota sa vida hem dit torrat, torrada, torrar, torrador… i mai tostar ni tostada. Són formes que venen de fora i que, per desconeixement o per influència comercial, s’han anat colant dins es xerrar de cada dia. Però això no vol dir que siguin correctes dins es nostro mallorquí.

Si anam a escoltar sa gent major —aquella que ha xerrat mallorquí tota sa vida sense interferències— veurem que no ho han dit mai. I si anam a mirar diccionaris antics, rondalles, contarelles o vocabularis tradicionals, tampoc hi surt.

Per tant, si torram pa, torram sobrassada, torram ametles i torram cafè, és ben lògic que també tenguem cervessa torrada.

Com ho podem fer bé?

És tan senzill com això:

• Una cervessa tostada → Una cervessa torrada

• Pa tostat → Pa torrat

No hi ha cap misteri. És simplement tornar a dir allò que sempre s’ha dit.

Un petit gest que fa molt de servei

Així que ja ho saps: quan demanis aquesta beguda an es cambrer, demana-li una cervessa torrada. Si així ho fas, segurament es mateix cambrer rectificarà i oferirà una cervessa torrada i no tostada an es seus clients.

Jo ho faig, i veig que dona bon resultat. A poc a poc, si tots hi posam un granet d’arena, reviscolarem es mallorquí que mos han deixat es padrins.

P. D.

Si qualcú troba que vaig errat, que me corregeixi. Però que ho faci amb arguments, no amb modes lingüístiques importades.

CIVADA

Civada

   

Civada, no avena: un altre mot que convé defensar

Desgraciadament, dins es nostro dia a dia mos van entrant paraules que no són nostres: unes vegades castellanes, altres catalanes, i fins i tot ingleses. Per tan escarrufós fet, s’article d’avui fa referència a un cereal ben conegut i empleat per molts de mallorquins: sa civada.

I per què faig referència an aquest cereal? Molt fàcil: perquè m’escarrufa sentir com una gran majoria de mallorquins diu avena quan se refereix an aquest cereal. Un exemple ben clar és sa famosa llet, o es flocs d’aquest cereal, anomenats erròniament llet d’avena o flocs d’avena, quan sa vertadera definició en mallorquí és llet de civada o flocs de civada.

Un repàs necessari

A Mallorca, tota sa vida hem dit civada, i no avena. I això no és cap opinió personal: és tradició, és ús popular i és coherència lingüística. Si anam a escoltar sa gent major, ningú diu avena. I si anam a mirar diccionaris antics, vocabularis tradicionals o rondalles, tampoc hi surt.

Per tant, si volem mantenir viu es mallorquí que mos han deixat es padrins, convé que no deixem perdre paraules tan bàsiques com aquesta.

Per fer-ho més clar: qualcuns cereals i es seus derivats

Aquí tens un petit llistat que sempre va bé tenir present:

Castellà  -	Mallorquí
Avena     -	Civada
Cebada   -	Ordi
Trigo      -	Blat
Maíz       -	Blat de les Índies
Salvado -	Segó
Centeno -	Sègol

Com veus, no hi ha cap misteri: són paraules nostres, vives i ben arrelades dins sa nostra llengo.

En resum

Ara ja ho saps: fe gala des mallorquí; és ben teu, és ben nostro. I cada vegada que dius civada en lloc d’avena, fas una petita passa per mantenir viu es xerrar de ca nostra.

Fins una altra!!

RENTADORA

 

   

Sa rentadora, no sa lavadora: un altre mot per recuperar

Una de ses moltes paraules que deim malament en mallorquí és quan mos referim a s’electrodomèstic que renta sa roba. Si vos hi fixau, veureu com una gran majoria li diu sa lavadora. I això, per molt que soni habitual, és una forma que no té cap fonament dins sa nostra llengo. Es verb lavar no existeix en mallorquí, ni ha existit mai. O qualcú de voltros diu vaig a lavar es cotxe, he de lavar ses mans o lavo es plat? No, veritat?

Idò, si no ho deim en cap altre context, tampoc no té cap sentit que ho diguem quan xerram d’aquest electrodomèstic. Si allò correcte és rentar sa roba, lo lògic és que tenguem una rentadora, i no una lavadora.

Exemples ben clars

• Vaig a rentar sa roba → Vaig a posar sa rentadora.

• He de rentar es cotxe → He de dur es cotxo a rentar.

• Renta’t ses mans → Renta’t ses mans abans de sopar.

• Això s’ha de rentar amb aigo freda → Això ho posaré a sa rentadora amb un programa curt.

Com veis, tot quadra. No hi ha cap mot lavar dins es nostro xerrar, i per tant tampoc no hi ha d’haver cap lavadora. És tan senzill com aplicar es sentit comú lingüístic.

Per què és important dir-ho bé?

Perquè cada vegada que deixam entrar una paraula que no és nostra, en perdem una que sí que ho és. I es mallorquí, com totes ses llengos, no s’empobreix de cop, sinó a base de petites renúncies quotidianes. Dir rentadora és una d’aquestes petites passes que ajuden a mantenir viu es parlar de ca nostra.

A més, és una paraula ben formada, transparent i coherent amb so sistema lingüístic. No hi ha cap motiu per no emplear-la, i sí molts per recuperar-la.

En resum

Quan te referesquis a aquest electrodomèstic, digues sempre:

— Vaig a posar sa rentadora en marxa.

Si tots ho feim, a poc a poc reviscolarem es nostro mallorquí, que bona falta li fa. I cada mot recuperat és una passa més cap a mantenir viva sa nostra manera de xerrar.

¿TONI O ANTONI?

Toni - diccionari català-valencià-balear

Toni, ben escrit i ben mallorquí: ni diminutiu ni romanços.

Aquests dies un convers a sa llengo catalana me deia que és incorrecte escriure Toni en mallorquí, perquè —segons ell— és un diminutiu d’Antoni. Idò no, aquest bon samarità va més perdut que un mul sense ses colleres. Si sabés un poc de filologia, o si hagués obert qualque vegada un diccionari que no fos de butxaca, sabria que Toni és una abreviació, no un diminutiu.

I això no ho dic jo perquè em digui Toni —que també— sinó perquè ho diu sa tradició escrita, sa documentació filològica i es diccionaris més seriosos que tenim.

Abreviació, no diminutiu.

En mallorquí, igual que en català general, una abreviació és una forma curta d’un nom complet. I una forma curta no és un diminutiu. Un diminutiu és Toniet, Toniel·lo, Tonico, Tonietó… però Toni no ho és.

Això és tan clar com dir que Pere no és un diminutiu de Peregrí, o que Joan no és un diminutiu de Joanot.

Sa prova més contundent: Mossèn Alcover.

Si qualcú encara dubta, basta mirar com escrivien es grans mallorquins. I aquí entra en escena un nom que no necessita presentació: Mossèn Antoni Maria Alcover, es pare des Diccionari Català-Valencià-Balear.

Idò bé: en Tomàs Forteza, en es pròleg de Ses Contarelles d’en Jordi d’es Recó (1885), escriu ben gros i ben clar:

“Mossèn Toni Maria Alcover”.

Si Toni fos incorrecte, si fos un invent modern, si fos un diminutiu mal fet…

Tu creus que Forteza ho hauria escrit així?

Tu creus que Alcover ho hauria permès?

Ni en broma.

Es DCVB també ho deixa clar

Es famós Diccionari Català-Valencià-Balear, començat pes propi Alcover i acabat p’en Francesc de Borja Moll, recull Toni com a forma correcta i viva. I no només això: la tracta com allò que és, una abreviació d’Antoni, sense cap marca de diminutiu.

Si qualcú vol discutir amb Alcover i Moll, que ho faci. Però que no vengui a donar lliçons a noltros.

I per rematar-ho… es DNI

Ah, i que consti:

a un servidor, en es seu DNI, hi posa TONI.

I no crec que a s’Estat espanyol li faci gràcia posar diminutius a documents oficials.

Això ja ho diu tot.

En resum.

— Toni és correcte.

— Toni és mallorquí.

— Toni és una abreviació, no un diminutiu.

— I qui digui es contrari, que s’ho faci mirar o que llegeixi un poc més.

Perquè, com sempre, val més una imatge que mil paraules, i en aquest cas ses imatges són clares:

Forteza escriu Toni, Alcover accepta Toni, es DCVB recull Toni, i es DNI diu Toni.

Què més volen?

Toni - Contarelles d'en Jordi d'es Recó.

ES NOSTRO MALLORQUÍ.

 

Mallorquins de tota sa vida i “catalans de Mallorca”: quan s’història parla més clar que segons quins polítics

Aquesta nova casta de mallorquins que s’autoproclamen catalans de Mallorca, molts d’ells polítics i altres aspirants a profetes de sa veritat absoluta, tenen sa mania de dir-mos que sa nostra llengo és sa catalana. I ho diuen amb una seguretat que ja la voldria un cirurgià, com si haguessin descobert ells tots sols es secret de s’univers.

Però hi ha un petit detall que se’ls escapa:

a cap diccionari, a cap gramàtica i a cap obra antiga de sa llengo mallorquina no hi surt això que ells prediquen.

Ni una vegada.

Ni una referència.

Ni un apuntet.

Res de res.

I això no és opinió: és documentació.

Es testimoni de n'Amengual (1835): clar com s’aigo de sa font

Aquí en tenim una mostra ben viva: un fragment de s’història lingüística de Mallorca, concretament de sa pàgina VIII de sa Gramática Mallorquina escrita per don Juan Jusep Amengual l’any 1835. Un homo que escrivia quan encara no existien ni es partits moderns, ni es discursos identitaris, ni ses modes lingüístiques que ara alguns volen imposar.

Què diu n'Amengual?

Que aquí, a ses Illes, es que se xerrava era idioma lemosín, heretat d’aquells que mos restauraren, i que damunt aquest tronc s’hi afegiren ornaments des llatí, de s’àrab, de s’aragonès i de s’antic castellà.

I que es mallorquí, dencà, no ha deixat mai d’enriquir-lo.

I ara ve lo important:

On diu n'Amengual que això és català?

On diu que és llengo catalana?

On diu que és “català barceloní”?

Enlloc.

Perquè no ho diu.

Perquè no ho pensava.

Perquè no era així.

S’història és tossuda

I això no és un cas aïllat.

Si agafes:

• es diccionari d’Antoni Febrer i Cardona (1804)

• ses obres de Tomàs Forteza

• ses contarelles d’en Jordi d’es Recó

• es vocabulari d’Alcover

• es DCVB de Borja Moll

• ses gramàtiques mallorquines del XIX i principis des XX

A cap d’aquests llocs hi trobaràs que sa llengo mallorquina sigui “català”.

A cap.

I no perquè tenguessin res en contra de ningú, sinó perquè descrivien lo que veien:

una llengo pròpia, amb nom propi, amb tradició pròpia i amb evolució pròpia.

Es problema no és discutir: és negar s’evidència

Que qualcú vulgui dir que xerra català, perfecte.

Que qualcú vulgui dir que mallorquí i català formen part d’un mateix sistema, també és una opinió respectable.

Però negar que existeix una llengo amb una tradició gramatical i lexicogràfica mallorquina, negar que durant segles s’ha xerrat de llengo mallorquina, negar que es mateixos autors mallorquins ho escrivien així… això ja no és opinió: és ignorància o manipulació.

I d’això, per desgràcia, en tenim un bon grapat.

I per rematar-ho… s’imatge

Per si qualcú encara dubta, aquí tens s’extracte de n'Amengual.

I ja ho diuen: val més s’imatge que mil paraules.

Encara que, en aquest cas, ses paraules també són prou contundents.