Ny o ñ? S'història documentada de s’escriptura mallorquina
 |
Avui molta gent pensa que ny és una grafia purament catalana i que sa ñ és sa pròpia de s’escriptura mallorquina. Però quan revisam documents, diccionaris i texts antics, sa realitat és bastant més complexa.
Sa grafia ny forma part de sa tradició escrita de ses llengos romàniques i apareix documentada a Mallorca durant segles. Sa ñ, en canvi, és una grafia que neix dins s’ortografia castellana i que amb so temps també apareix a qualcuns texts mallorquins, sovint per influència ortogràfica.
Per entendre bé aquesta qüestió, convé mirar s’origen de ses dues grafies i ses fonts històriques.
Origen de sa grafia ñ
Sa ñ neix dins s’escriptura medieval hispànica.
A partir des segle XII, es copistes començaren a abreujar ses dobles nn escrivint una n petita damunt sa lletra. Amb so temps aquesta abreviatura se transformà en sa titlla (~) característica de sa ñ.
Amb so pas des segles, aquesta grafia se consolidà sobretot dins s’ortografia castellana, especialment a partir de sa seva codificació gramatical des segle XV, fins a convertir-se en una de ses lletres pròpies d’aquesta llengo.
Altres llengos romàniques adoptaren solucions diferents per representar aquest mateix so:
A sa península Ibèrica hi ha diverses llengos romàniques que representen aquest so amb grafies diferents.
Per exemple, es català, es valencià, es balear i s’aragonès no adoptaren originàriament sa ñ, sinó que continuaren utilisant ny per representar aquest so.
En aquestes llengos trobam formes com: any, senyor, company, guanyar
Una situació semblant se troba també en es gallec, que tradicionalment utilisa nh, una grafia molt pròxima a sa que utilisa es portuguès.
Això confirma que sa grafia ñ no és una solució universal dins sa llengo romànica, sinó una adopció concreta dins una tradició ortogràfica determinada.
Sa grafia ny dins sa tradició de sa Corona d’Aragó
Diversos estudis sobre sa documentació medieval mostren que sa grafia ny era habitual dins s’escriptura romànica de territoris vinculats a sa Corona d’Aragó.
Dins aquests territoris —que incloïen Mallorca (i totes ses Balears), València, Catalunya i zones d’Aragó— sa representació d’aquest so palatal se feia generalment mitjançant sa grafia ny, tal com apareix en nombrosos texts administratius, notarials i literaris de s’època.
Aquest fet confirma que sa grafia ny formava part de sa tradició escrita pròpia d’aquest espai cultural i lingüístic.
No se tracta, per tant, d'una innovació moderna, sinó d'una continuitat històrica ben documentada.
Una tradició documentada durant segles
Sa presència de ny dins texts mallorquins se pot seguir a lo llarg des segles.
En col·leccions documentals com Scripta mallorquina, que recull documents des de 1297 fins a 1997, apareixen numerosos exemples d’aquesta grafia.
Aquest fet mostra que sa grafia ny ha format part de sa tradició escrita mallorquina durant més de set segles.
Ramon Llull (1297)
Un des primers testimonis d’aquesta grafia se troba en texts medievals vinculats an en Ramon Llull, com es seu Tractat d’astronomia o es Llibre de les Bèsties on apareixen paraules escrites amb any com: angyn, senyors, sènyer, companyons, senyoria.
Això mostra clarament que aquesta grafia ja apareixia dins sa tradició escrita mallorquina en època medieval.
Jaume II (1300)
A ses Ordinacions del rei En Jaume II de Mallorca, escrites a l’any 1300 amb s'objectiu de reorganisar es territori i afavorir es creixement demogràfic i econòmic, s'hi troben paraules com: senyor, senyors, vinyes.
Anselm Turmeda
Un altre testimoni medieval rellevant és n’Anselm Turmeda (segles XIV–XV), escriptor mallorquí que també forma part de sa tradició literària de s’època.
Es seus texts s’inscriuen dins es mateix sistema gràfic romànic on sa representació d’aquest so se feia mitjançant combinacions com ny, fet que reforça que aquesta grafia formava part de sa tradició escrita mallorquina ja en època medieval com: senyor, fedenya, menys, menyat, banya, enginar.
Testament d’en Juan Binimelis (1591)
Una prova important se troba en es testament de s’historiador mallorquí i primer cronista general des Regne de Mallorca, Juan Binimelis, datat l’any 1591.
Segons sa transcripció publicada a Scripta mallorquina, dins aquest document apareixen formes com: any, senyor, juny, Company.
Totes elles escrites amb ny.
Es mapa de sa Ciutat de Mallorca (1644)
Una altra prova antiga se troba en es mapa de sa ciutat de Mallorca elaborat l’any 1644 per Antonio Garau.
En aquest mapa apareix sa denominació: “Les Minyones Orfens”.
Aquest document confirma que sa grafia ny seguia essent habitual dins s’escriptura mallorquina des segle XVII.
Aquest fet és especialment revelador, perquè mostra que sa grafia ny no és un invent modern ni una creació recent, sinó una grafia que se manté viva durant segles en diferents tipos de texts.
Aquesta presència continuada en fonts tan diverses mostra que sa grafia ny ha format part de sa tradició escrita mallorquina durant segles.
Es segle XIX i es diccionaris mallorquins
Diccionari d’en Pere Antoni Figuera (1840)
Durant es segle XIX apareixen diversos diccionaris dedicats a sa llengo mallorquina.
Un d’ells és es diccionari d’en Pere Antoni Figuera on sa grafia ñ s’utilisa de manera sistemàtica per representar aquest so.
En canvi, ses formes amb ny apareixen clarament dins s’apartat de paraules antigues o que ja no se usen, és a dir, en aquest apartat reconeix sa ny amb absència total de sa ñ.
Per exemple, hi trobam paraules com: affany, endeny, fenyer, giny, menys, ponyar, punya, seny.
Aquest fet indica que, per certs autors des segle XIX, ny podia ser percebuda com una grafia antiga, mentres que ñ era considerada una solució ortogràfica més moderna o simplificada.
Un des més importants és es Diccionario mallorquin-castellano-latín d’en Juan José Amengual (1858-1878). En ell s'utilisa exclusivament sa ñ.
Però un detall revelador és que s’obra està redactada en castellà, fet que reflecteix s’influència cultural i administrativa d’aquell moment.
En es pròleg, n’Amengual explica que en diversos aspectes segueix es criteris de sa Real Academia Española.
Aquest fet ajuda a entendre que s'ús de ñ en aquest diccionari respon sovint a criteris normatius externs més que a sa tradició escrita pròpia.
Diccionari d’Unos Amigos (1859)
En es pròleg des diccionari publicat per Unos Amigos apareix un fragment molt revelador:
“Siguiendo la antigua costumbre algunos en vez de la ñ emplean la ny…”
Aquest text reconeix explícitament que ny era sa costum antiga.
A més afegeix:
“El antiguo signo puede dejarse en los apellidos; como Alemany, etc.”
Això mostra que sa grafia ny continuava viva dins es llinatges mallorquins.
Però dins aquests tres diccionaris hi ha un fet que crida s’atenció: tant en Pere Figuera com Unos Amigos escriuen añy, és a dir, utilisen sa y darrera sa ñ. En canvi, en Juan José Amengual elimina sa y i escriu añ.
Tres autors i dues maneres d’escriure, símptoma inequívoc de sa mancança d’una norma ortogràfica unificada.
Influència des model castellà
Durant es segles XVIII i XIX, sa presència creixent des castellà dins s’administració i s’ensenyament també va influir en s’escriptura mallorquina.
En absència d’una norma ortogràfica pròpia, certs autors adoptaren solucions gràfiques procedents des model castellà, com sa grafia ñ.
Aquest procés s’ha d’entendre també dins es context des Decret de Nova Planta (1715), que instaurà es castellà com a llengo de s’administració i reforçà es seu ús dins s’ensenyament i altres àmbits oficials.
Aquesta nova situació provocà una progressiva castellanisació de s’escriptura, ja que es model lingüístic que s’ensenyava i considerava culte era es castellà.
En aquest context, no és estrany que certss autors mallorquins adoptassin solucions gràfiques pròpies d’aquesta llengo, com sa grafia ñ.
No obstant això, sa documentació històrica mostra que sa grafia tradicional a Mallorca havia estat ny.
Sa convivència de ny i ñ
A finals des segle XIX i principis des segle XX apareixen texts on ses dues grafies conviuen.
Antoni Maria Alcover (1897)
Una prova especialment significativa se troba en ses Rondayes Mallorquines (1897) d’Antoni Maria Alcover, abans d'esser adaptades a criteris ortigràfics posteriors.
En aquest text, de caràcter popular i recollit de sa llengo viva, apareixen formes com: senyor, anys.
Totes elles escrites amb ny i amb absència total de sa grafia ñ.
Es fet que això se produesqui a finals des segle XIX demostra que sa grafia ny no només és antiga, sinó que se manté viva fins a èpoques en què ja existia una forta influència ortogràfica castellana.
A més, en altres rondalles de sa mateixa època i edició (1897), se pot observar es mateix patró. Hi apareixen formes com: senyora, guanyat.
Aquest fet confirma que no se tracta d’un cas puntual, sinó d’un ús sistemàtic dins s’obra, fet que reforça sa presència natural de sa grafia ny dins s’escriptura mallorquina de finals des segle XIX.
Arxiduc Lluís Salvador (1901)
Una altra prova rellevant se troba en s’obra Veus d’origen àrab en la llengua de les Balears (1901), de s’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria.
En aquest treball de caràcter filològic apareix sa forma: tacany. On se pot observar clarament s’ús de sa grafia ny, fins i tot dins un context d’estudi lingüístic.
Aquest fet confirma que sa grafia ny no se limita a texts populars o literaris, sinó que també apareix en obres cultes i científiques, reforçant sa seva presència dins sa tradició escrita mallorquina.
Encanvi, a ses Rondayes de Mallorca (1895) escriu exclusivament amb sa ñ.
S'ús de sa ñ en aquesta obra respon probablement a criteris ortogràfics influïts pes model castellà dominant a s'època i a sa manca d'una norma fixada per s'escriptura mallorquina.
Ildefonso Rullan (1905)
En sa traducció mallorquina de Don Quixote, publicada l’any 1905 per n'Ildefonso Rullan, es mateix títol ja presenta sa paraula enginyós escrita amb ny: L’enginyos hidalgo Don Quixote de la Mancha.
Dins es llibre apareixen, entre altres, formes com: anyell, penyora, seny, s'anyora.
Però també n'hi ha amb ñ, com: añs, señyora.
Catecisme de 1927
En es Catecisme de sa Doctrina Cristiana publicat a Palma l’any 1927 en mallorquí, apareixen paraules com: ensenyança, pertany, senyor, ensenyar, senyal.
Totes elles escrites amb ny i amb absència total de sa ñ.
Antoni Vives Ginard (1935)
En es Vocabulari mallorquí-espanyol, publicat l’any 1935 per Antoni Vives Ginard, s’observa un fet especialment rellevant.
A diferència d’altres obres anteriors, aquest vocabulari utilisa de manera exclusiva sa grafia ny, sense presència de sa ñ en cap moment.
Aquest fet indica que, ja entrat es segle XX, sa grafia ny no només continuava present, sinó que s’empleava amb total normalitat i coherència dins s’escriptura mallorquina.
Gramàtica de 1998
Una altra referència ja dins s’època contemporànea és sa Gramática del balear (1998) d’Antonio Roig Artigues.
En aquesta obra, de caràcter didàctic i normatiu, s’emplea de manera sistemàtica sa grafia ny per representar aquest so.
Aquest fet confirma que, fins i tot en èpoques recents, sa grafia ny continua essent considerada vàlida i coherent dins s’escriptura des balear.
Matís sobre sa grafia ñ
A sa mateixa obra, s’autor menciona sa possibilitat d’emplear sa grafia ñ en determinats contexts, considerant-la una forma amb “caràcter i propietat”.
No obstant això, aquest criteri teòric no se reflecteix en sa seva pràctica escrita.
De fet, en es seu diccionari espanyol-balear (1994), s’autor utilisa de manera sistemàtica sa grafia ny, sense presència de sa ñ.
Aquest fet és especialment significatiu, ja que mostra que, fins i tot en autors que contemplen sa ñ a nivell teòric, sa forma que s’imposa en s’ús real és ny.
Conclusió
Quan se posen totes aquestes peces juntes —texts medievals, documents notarials, diccionaris des segle XIX i llibres des segle XX— s’imatge que apareix és clara.
Sa ñ és una grafia procedent de s’ortografia castellana que s’anà introduint a Mallorca, sobretot a partir des segles XVIII i XIX, en un context de forta influència administrativa i cultural.
Sa ny, en canvi, forma part de sa tradició escrita més antiga de sa llengo mallorquina.
I sa conclusió és clara:
Sa ny no és cap grafia exclusivament catalana, sinó una grafia pròpia que també forma part de sa tradició escrita de València, Balears i Aragó.
Des d’en Ramon Llull fins a texts des segle XXI, més de set segles de documentació mostren que sa grafia ny ha estat present de manera continuada dins s’escriptura mallorquina.
Per tant, escriure amb ny no és cap desbarat ni cap element ajè, sinó que respon a una tradició pròpia documentada durant segles.
Aquest article no pretén establir cap norma, sinó aportar documentació històrica que permeti entendre millor s’evolució de s’escriptura mallorquina.
.jpeg)
