 |
| Terra, arrel, identitat. |
Quan se xerra de sa nostra llengo, massa vegades se fa amb fredor acadèmica, com si només fos una classificació dins un arbre filològic. Però per noltros no és només això. És memòria, és casa, és sa veu des padrins, és sa manera com s’ha contat sa vida durant segles.
Sí, es mallorquí, es valencià i es català provenen des llatí vulgar, mare de totes ses llengos romàniques. D’aquella arrel llatina sorgiren diferents maneres de xerrar que, amb so temps, prengueren camins propis segons s'història de cada territori.
No hi ha cap vergonya en compartir aquell llatí vulgar. França, Itàlia o Portugal també la comparteixen amb so llatí. Però ningú diria que són lo mateix.
Tres territoris, tres camins
Es territoris que avui anomenam Catalunya, València i Mallorca formaren part d’un mateix espai polític medieval dins sa Corona d’Aragó. Però no visqueren sa mateixa trajectòria.
València consolidà institucions pròpies i un dret propi.
Mallorca se convertí en un regne amb entitat pròpia amb es Regne de Mallorca, baix es regnat d"En Jaume II de Mallorca.
No érem una simple extensió administrativa. Érem un regne. I un regne crea cultura, crea administració, crea identitat… i sa llengo respira dins aquest marc.
Sa força de s’insularitat
Mallorca és una illa. I ses illes tenen una virtut que es continent no sempre té: conserven.
S’article salat no és una anomalia. És una herència antiga que aquí no se va perdre.
Moltes formes verbals, lèxic propi, girs sintàctics… tot això no apareix per casualitat ni per caprixo modern. És fruit d’una evolució pròpia, lenta, arrelada.
Durant set segles sa llengo s’ha xerrat, s’ha transmès, s’ha modelat dins aquesta terra, entre marjades, tafones i places de poble.
Abans de 1229
Sa Mallorca islàmica fou complexa. Sa llengo de poder era s’àrab, però s'història mai és tan simple com una substitució absoluta d’un dia per s’altre.
Desgraciadament sa mancança de documents d'un romanç mallorquí viu i generalisat abans de sa conquesta pot dur males interpretacions. Però aquesta mancança no pot assegurar que tot rastre anterior hagués desaparegut completament.
Sa manca de documents no sempre equival a inexistència. Però es rigor obliga a no afirmar allò que no està provat.
I encara que tot romanç anterior s’hagués extingit, això no resta ni un gram de legitimitat a sa llengo que arrela després i que durant set segles evoluciona amb vida pròpia.
No és una guerra d’etiquetes
Es debat sovint se redueix a si és “dialecte” o “llengo”. Però per molta gent aquesta no és sa qüestió central.
Sa qüestió és si se reconeix o no sa personalitat pròpia.
Si s’accepta que Mallorca no fou mai una còpia mecànica.
Si se respecta sa manera natural d’escriure i xerrar d’aquesta terra.
Mallorquí, valencià i català comparteixen arrel romànica.
Però compartir arrel no implica uniformitat absoluta ni submissió cultural.
Una llengo és poble
Una llengo no viu dins acadèmies.
Viu dins sa gent.
Viu quan una padrina conta una rondalla.
Quan un pagès diu “dues quarterades”.
Quan qualcú escriu amb s’article salat perquè així ho ha sentit tota sa vida.
Això no és folklore. És continuïtat.
I potser sa pregunta no és si provenim des mateix tronc romànic.
Potser sa pregunta és si tenim dret a defensar sa branca que ha crescut dins aquesta illa sense que ningú mos digui que és només una ombra.
Perquè Mallorca no ha estat mai una còpia.
Ha estat, i és, una veu pròpia dins es món romànic.
