«AMB» O «EMB»? QUÈ DIUEN REALMENT ES DOCUMENTS MALLORQUINS

 

De tant en tant reapareix un debat que sembla que no s'hagi d'acabar mai. Hi ha qui afirma que es mallorquins hauríem d'escriure «emb» perquè «amb» és una forma introduïda p'en Pompeu Fabra.

He de reconèixer que, durant aquests darrers anys, més d'una vegada m'han criticat per escriure «amb». Per això fa temps vaig publicar un petit escrit sobre aquesta qüestió a Facebook. En aquell moment vaig dir que, més endavant, faria un article molt més complet i documentat.

Idò bé, aquest article és precisament aquell compromís.

Durant aquestes darreres setmanes he revisat diccionaris, llibres i periòdics mallorquins des segle XIX i començament des XX. No cercava donar sa raó a ningú, ni tampoc llevar-la.  Només volia comprovar què deien realment es documents.

Després de llegir-los, he arribat a una conclusió molt clara: abans d'opinar, val més obrir un llibre.

No escric aquest article per dir a ningú com ha d'escriure. Si qualcú prefereix sa grafia «emb», és ben lliure de fer-ho. Però una cosa són ses preferències personals i una altra ben distinta són es documents.

A Mallorca no hi havia una ortografia fixa

Sa primera dada la vaig trobar en es Diccionari Mallorquí-Castellà d'en Pere Antoni Figuera.

A ses notes preliminars escriu:

«Com nôltros no tením ortografía ficsa, sino que cadahú escríu segóns li dicta el séu câp, algúns térmes qui no se trobarân per ba, pa, ra, etc. se encontrarân per be, pe, re, etc., y al revés.»

Difícilment se podria explicar més clar.

En Figuera reconeix que en es seu temps no existia una ortografia fixa i que una mateixa paraula podia aparèixer escrita amb a o amb e, i també a s'enrevés.

En Juan José Amengual confirma aquest criteri

Una altra obra imprescindible és es Nuevo Diccionario Mallorquín-Castellano-Latin, d'en Juan José Amengual.

És cert que adopta sa grafia «emb» com entrada des diccionari. Però també és cert que, a sa introducció, escriu:

«Las a e mudas tienen igual sonido...»

I tot seguit afegeix:

«...en caso de duda invencible, las usamos indiferente.»

Per tant, es mateix autor que escriu «emb» també explica que sa a i sa e mudes tenen es mateix so i que, en cas de dubte, s'empleen indistintament.

Aquest mateix criteri també apareix en es manual Unos Amigos, on llegim que sa a i sa e mudes «tienen un mismo sonido» i que, si una paraula no se troba escrita amb una d'aquestes vocals, se cerqui amb s'altra.

No sembla, idò, que aquesta diferència ortogràfica tengués es caràcter absolut que qualcuns li volen donar avui.

D'«ab» a «amb»

Hi ha encara un altre detall que convé recordar.

Sa forma més antiga d'aquesta preposició és «ab», documentada durant segles a ses llengos romàniques. Amb so pas des temps aparegueren també ses grafies «amb» i «emb». En es cas de «amb», no se tracta de cap paraula nova, sinó simplement de sa mateixa preposició «ab» amb una m intercalada entre sa a i sa b, una evolució fonètica ben coneguda.

Per tant, quan avui escrivim «amb», no empleam cap paraula nova ni cap invent modern. Empleam una forma que ja existia i que, com hem vist, també apareix documentada a Mallorca molt abans de 1918.

I què diuen es documents?

Aquí és on ses opinions deixen pas an es fets.

A 1892, en Gabriel Maura i Muntaner publicava Aygoforts. A una de ses seves pàgines hi podem llegir:

«...amb un tancà i obrí d'ulls...»

És a dir, vint-i-sis anys abans de sa publicació de sa Gramàtica catalana d'en Pompeu Fabra.

Després vaig revisar es periòdic mallorquí L'Ignorància. Bastà obrir un sol número per trobar-hi diversos exemples de sa grafia «amb», empleada amb tota naturalitat.

Vaig continuar amb sa revista mallorquina La Roqueta, apareguda l'any 1902. Ja en sa mateixa presentació de sa revista podem llegir:

«...ilustrada amb fotografiats d'els fets que senyali...»

Finalment vaig consultar es Bolletí de sa Societat Arqueològica Lul·liana.

Aquí convé fer una puntualisació. Es primers volums estan redactats majoritàriament en castellà i es pocs textos en mallorquí solen conservar una ortografia molt més antiga, on predomina sa forma «ab». Tot i així, també hi apareix sa grafia «amb». Per exemple, en es número 34, de dia 23 de maig de 1886, hi trobam s'expressió:

«...amb una barrera...»

Això demostra que, durant aquell temps, ab, emb i amb coexistien, segons s'autor, s'obra o es criteri ortogràfic empleat.

Una reflexió final

Quan vaig començar aquesta recerca no pretenia demostrar que una grafia fos millor que una altra.

Només volia sabre si era cert que «amb» era un invent modern.

Però després de llegir tota aquesta documentació, crec que sa resposta és evident.

No.

Sa forma «amb» ja era empleada per escriptors i publicacions mallorquines molt abans de 1918.

Per això me pareix poc encertat atacar o desqualificar una persona simplement perquè escriu «amb» en lloc de «emb», i encara manco afirmar que, per aquest motiu, no escriu mallorquí.

He de reconèixer que jo mateix he canviat sa manera d'escriure aquesta preposició. No perquè m'ho hagi imposat ningú, sinó perquè, ja abans de consultar tota aquesta documentació, vaig arribar a sa conclusió que «amb» també forma part de sa nostra tradició escrita. Aquesta recerca no ha fet més que confirmar-ho documentalment.

A més, hi ha una reflexió que crec que convé fer. Defensar sa llengo mallorquina no consisteix en quedar ancorats en una ortografia de fa dos-cents anys. Consisteix en conèixer sa nostra història, entendre com ha evolucionat i respectar també aquesta evolució quan està documentada.

Per tant cadascú és ben lliure d'escriure «ab», «emb» o «amb». Jo he triat escriure «amb» després de llegir i comparar tota aquesta documentació.

Però crec que tots hauríem d'estar d'acord en una cosa: abans d'afirmar segons què, sempre és millor deixar xerrar es documents.

Documents consultats: Pere Antoni Figuera, Diccionari Mallorquí-Castellà; Juan Jusep Amengual, Nuevo Diccionario Mallorquín-Castellano-Latín; Unos Amigos, Diccionario Mallorquin-Castellano; L'Ignorància; La Roqueta; Bolletí de sa Societat Arqueològica Lul·liana; Gabriel Maura i Muntaner, Aygoforts.

ALFÀBIA, UN LLEGAT VIU DE SA MALLORCA MUSULMANA

 

Sempre he pensat que una de ses grans riqueses de Mallorca és que sa seva història no només s'ha conservat dins llibres antics o documents guardats an ets arxius. També continua viva a molts d'endrets que encara podem visitar. Només fa falta aturar-se, observar i deixar que siguin ses pedres, ses parets i es camins qui mos contin lo que han vist passar durant segles.

Confés que sempre m'han fascinat aquests llocs. No tant per sa seva bellesa, que sovint és indiscutible, sinó perquè permeten imaginar com era sa vida de ses persones que mos precediren. Cada vegada que visit una possessió antiga intent anar més enllà de lo que veuen es meus ulls. M'agrada demanar-me qui la va construir, qui hi va viure, com treballaven aquelles terres i quines històries amaguen aquelles parets que han resistit es pas des temps.

Dins aquest article intentaré donar a conèixer un dets endrets més singulars de Mallorca: sa possessió d'Alfàbia.

Situada en es terme de Bunyola, a una vall privilegiada baix es Coll de Sóller, Alfàbia és coneguda pes seus jardins i per ses seves elegants cases. Però sa seva verdadera història és molt més antiga. De fet, molt abans que aquelles façanes adquirissin s'aspecte actual, aquell mateix endret ja era una important alqueria durant sa dominació musulmana de Mallorca.

Fins i tot es seu nom mos remet an aquell passat. Curiosament, sa paraula mallorquina tradicional és aufàbia. Tant en Joan Josep Amengual com en Pere Figuera la recullen en es seus diccionaris amb so significat de «tinaja», és a dir, una gran gerra de terrissa destinada a contenir líquids. No deixa de ser una curiosa coincidència que aquest endret, ric en fonts i en aigo, conservi un nom relacionat precisament amb un recipient per guardar-ne.

Ho sabem perquè, després de sa conquista de s'illa per part del rei En Jaume I l'any 1229, Alfàbia ja apareix documentada en es Llibre des Repartiment, es document que recull com se distribuïren ses terres conquistades entre es participants de s'expedició. Aquest fet, que podria semblar una simple anotació administrativa, mos diu una cosa molt important: Alfàbia ja era en aquell temps una explotació agrícola de gran valor.

Quan avui sentim sa paraula alqueria, molts pensen en una casa de camp. Però una alqueria era molt més que això. Era una petita comunitat agrícola perfectament organisada, formada per habitatges, magatzems, corrals, horts, arbres fruitals i terres de conreu. Tot estava pensat per aprofitar es recursos naturals i obtenir es màxim rendiment.

I si hi havia un recurs que determinava sa riquesa d'una alqueria, aquest era s'aigo.

Es musulmans posseïen uns coneixements extraordinaris d'enginyeria hidràulica. Sabien que controlar s'aigo era assegurar sa vida. Per això construïren síquies, canals, safareigs i conduccions que permetien repartir-la amb una precisió sorprenent. Res se deixava a s'atzar.

No és casualitat que triassin aquesta vall de Bunyola. Sa proximitat de sa Serra proporciona fonts abundants que, ben aprofitades, convertien aquelles terres en un espai extraordinàriament fèrtil. Mentres altres endrets depenien exclusivament de sa pluja, aquí s'aigo circulava de manera constant gracis a un sistema que encara avui desperta s'admiració de qualsevol persona que el contempla.

És precisament aquest tipo de patrimoni lo que més m'agrada donar a conèixer. No només perquè és antic, sinó perquè mos explica com vivien es mallorquins de fa vuit o nou segles. A vegades pensam que s'història només és cosa de reis, batalles o grans personatges, quan en realitat també és s'història de pagesos que sabien cultivar sa terra, conduir s'aigo i aixecar unes explotacions agrícoles d'una eficàcia admirable.

Quan passejam per Alfàbia és fàcil quedar embadalits davant sa bellesa des jardins i des jocs d'aigo. Però si mos hi fixam bé, descobrim que lo més extraordinari no és només lo que contemplam avui, sinó tot allò que encara conserva d'aquell passat musulmà. Molts des canals que encara duen s'aigo segueixen es mateixos traçats que fa segles. Pensar que aquesta aigo continua recorrent camins dissenyats fa gairebé nou-cents anys és, senzillament, fascinant.

Quan Mallorca passà a mans cristianes després de sa conquista de 1229, moltes d'aquestes alqueries canviaren de propietaris, però no desaparegueren. Alfàbia fou assignada an en Nunó Sanç, comte de Rosselló i Cerdanya, dins es repartiment ordenat pel rei En Jaume I. Segons sa tradició més acceptada, poc després passà a sa família musulmana Ben Abet, que continuà vinculada a sa possessió. Amb so pas des segles anà passant per diferents mans fins arribar a sa família Zafortesa, que encara avui és sa propietària. Hauria estat un autèntic desbarat destruir unes explotacions agrícoles que funcionaven perfectament. Es nous senyors aprofitaren bona part des sistemes de reg, mantengueren es conreus i adaptaren ses construccions a ses noves necessitats.

Amb so pas des segles, Alfàbia evolucionà. Ses cases foren ampliades i embellides, especialment entre es segles XVII i XVIII, fins adquirir s'aspecte senyorial que avui coneixem. També es jardins experimentaren importants transformacions, incorporant elements artístics i ornamentals propis de cada època.

Tanmateix, davall totes aquestes reformes encara batega s'antiga alqueria musulmana. Basta observar amb atenció per adonar-se que es vertader cor d'Alfàbia no són únicament ses seves façanes, sinó sa relació íntima entre s'homo, sa terra i s'aigo que ja existia molts de segles abans.

Confés que una de ses coses que més m'impressionen quan visit aquest endret és pensar en totes ses generacions que han trepitjat aquells mateixos camins. Pagesos musulmans treballant ets horts, nous pobladors cristians reorganisant ses terres després de sa conquista, jornalers, hortolans, senyors de sa noblesa... Tots ells, sense imaginar-ho, contribuïren a conservar un llegat que avui encara podem contemplar.

Hi ha llocs que, quan els visites, simplement t'agraden. I n'hi ha d'altres que te fan pensar. Alfàbia és un d'aquests. Mentres hi passeges costa no imaginar s'aigo corrent exactament pes mateixos canals que fa gairebé nou segles construïren uns homos que mai haurien imaginat que, tants de segles després, encara admiraríem sa seva obra. És a moments com aquests quan un comprèn que s'història no és una cosa llunyana. La tenim davall es peus.

És també en moments com aquests quan un comprèn que es patrimoni històric no és una simple acumulació de pedres antigues. És sa memòria viva d'un poble. És lo que mos permet entendre d'on venim i per què Mallorca és com és. Cada síquia, cada paret de pedra en sec, cada arbre que continua donant ombra dins aquella vall són petites peces d'una història que ha arribat fins es nostro temps gairebé intacta.

A vegades tenc sa sensació que passam massa de pressa per aquests llocs. Entram, feim unes fotografies, admiram sa bellesa des jardins i continuam es nostro camí. Però si dedicam una estona a conèixer sa seva història, sa visita canvia completament. Lo que semblava només una possessió elegant se converteix en un testimoni excepcional de gairebé nou segles de sa nostra història.

I això és, precisament, lo que més m'agrada des nostro patrimoni. No només el podem estudiar dins llibres o contemplar a fotografies antigues. El podem trepitjar, escoltar i viure. Podem seguir es curs de s'aigo pes mateixos canals que altres homos construïren fa segles, tocar ses mateixes pedres i contemplar es mateix paisatge que, amb petites diferències, també contemplaren aquells mallorquins que visqueren durant sa dominació musulmana.

Per això sempre defensaré que conservar es nostro patrimoni és molt més que mantenir uns edificis en bon estat. També significa explicar sa seva història, donar-la a conèixer i despertar sa curiositat de ses noves generacions. Perquè només lo que se coneix s'acaba estimant, i només lo que s'estima se protegeix de veres.

Cada vegada que visitam un endret com Alfàbia i mos interessam pes seu passat, feim una passa més per entendre s'història de Mallorca i, en definitiva, sa nostra pròpia història. Perquè aquest llegat no pertany només an es passat; continua formant part de qui som. I mentres continuem estimant-lo i donant-lo a conèixer, també contribuirem a assegurar que ses generacions que vendran darrere noltros el puguin contemplar amb sa mateixa admiració que sentim avui.

LLENGO MALLORQUINA.

«Lengua Mallorquina»: què deia don Juan Dameto sobre sa nostra llengo l'any 1632?

Quan pensam en s'història de sa nostra llengo, solem anar directament a figures com en Ramon Llull o Mossèn Antoni Maria Alcover. Però entre aquests dos noms hi ha segles sencers d'història que sovint passen desapercebuts. Un d'aquests testimonis és sa Historia General del Reyno Baleárico, publicada l'any 1632 per don Juan Dameto i Cotoner, una de ses obres més importants per conèixer sa Mallorca des segle XVII.

Abans d'entrar en lo que escriu sobre sa llengo, convé conèixer breument qui era aquest autor. En Juan Dameto va néixer a Palma l'any 1554 dins una família de sa noblesa mallorquina. Durant sa seva vida ingressà a sa Companyia de Jesús, residí durant anys a Barcelona, Calatayud i Saragossa, viatjà per França i Itàlia i se doctorà en dret. L'any 1631 fou nomenat segon cronista general des Regne de Mallorca pes Gran i General Consell, càrrec des qual emprengué sa tasca de recopilar i ordenar s'història de Mallorca. Es Gran i General Consell era es principal òrgan de govern des Regne de Mallorca durant s'època foral, fet que dona una idea de s'importància institucional des càrrec que ocupà en Dameto. Fruit d'aquest treball fou sa Historia General del Reyno Baleárico, publicada en castellà l'any següent.

Entre es molts de temes que tracta aquest llibre n'hi ha un que crida especialment s'atenció. En Dameto dedica s'apartat 12 (pàgs. 82-83) a xerrar de sa llengo des regne. I no ho fa amb cap nom estrany ni amb explicacions complicades. S'apartat du per títol, senzillament: «Lengua Mallorquina».

Només aquest detall ja resulta interessant. No perquè resolgui cap debat actual, sinó perquè mos permet veure com un historiador mallorquí des segle XVII identificava sa realitat lingüística de sa seva terra. P'en Dameto, sa denominació era tan natural que ni tan sols considera necessari justificar-la.

Però lo que fa especialment valuós aquest apartat és que no se limita a posar un nom a sa llengo. També intenta explicar-la.

De fet, es mateix Dameto anuncia que xerrarà "del lenguaje que por acá vulgarmente usamos", és a dir, de sa llengo que s'empleava habitualment entre ets habitants de Mallorca en es seu temps

En Dameto comença recordant que Mallorca havia estat habitada per pobles molt diferents i que, a lo llarg des segles, s'hi havien xerrat diverses llengos. Menciona es grecs, es cartaginesos, es romans i ets àrabs, entre d'altres. Després passa a explicar quina era sa llengo que se xerrava a Mallorca en es seu temps i d'on creia que procedia.

Aquí entram en un aspecte molt interessant. En Dameto afirma que sa llengo que s'empleava a Mallorca era coneguda comunament com a «llenguatge llemosí». En paraules seves, aquesta llengo "comúnmente se llama lenguaje lemosín". Avui aquesta idea pot sorprendre, però durant es segles XVI i XVII era una teoria àmpliament acceptada entre molts d'erudits. En aquell temps se pensava que sa llengo literària que s'havia estès per Mallorca, València i Catalunya procedia des Llemosí, una regió des sud de França.

Naturalment, sa lingüística moderna ha revisat aquestes interpretacions i avui coneixem molt millor s'origen i s'evolució de ses llengos romàniques. Però precisament per això es text d'en Dameto és tan valuós. No perquè mos expliqui lo que sabem avui, sinó perquè mos mostra lo que pensaven ets intel·lectuals mallorquins de fa gairebé quatre-cents anys.

En Dameto també relaciona sa difusió d'aquesta llengo amb ses conquistes dels reis d'Aragó. Segons explica, primer arribà a Catalunya i posteriorment passà a Mallorca, València i Sardenya per medi de ses armes guanyadores dels claríssims reis d’Aragó. Aquesta és s'interpretació que recull en Dameto a partir des coneixements històrics disponibles en es seu temps. També afegeix que encara quedava amb qualque mescla d’altres llengos: grega, aràbiga i llatina, d’on ella principalment s’origina. Es lector actual hi pot estar més o manco d'acord, però lo important és que estam davant una explicació històrica elaborada des de sa perspectiva des segle XVII, molt anterior a qualsevol debat identitari contemporani.

També recull una teoria historiogràfica molt antiga quan afirma que qualcuns creien que sa llengo des cirenaics havia estat una de ses més antigues que s’havien usat a ses Balears i que d’ella derivava es nom mateix de ses illes. Es cirenaics eren ets habitants de Cirene, una antiga ciutat grega situada a s’actual Líbia. Avui aquestes teories no són acceptades per s'historiografia moderna, però resulten molt interessants perquè mos mostren quines explicacions empleaven ets erudits des segle XVII per interpretar es passat de Mallorca i des conjunt de ses Balears.

Ara bé, probablement sa part més curiosa des capítol no és aquesta teoria sobre es seus orígens, sinó ses observacions que fa sobre sa manera de xerrar des mallorquins. En Dameto afirma que una de ses característiques més notables era sa «pronunciación gutural» i també comenta que es mallorquins no distingien clarament entre ses vocals A i E. Sa causa d’això darrer és es tenir aquesta llengo ses tres vocals a-e-o duplicades, a sa manera que es grecs tenen s’òmicron i s’omega, de ses quals usen qualcuns indiferentment, servint-se més vegades de sa A per sa E, faltes que fàcilment se poden remeiar.

Aquestes observacions poden semblar senzilles, però tenen un gran valor documental. No estam davant un anàlisis lingüístic modern, sinó davant es testimoni directe d'un observador des segle XVII que descriu característiques des xerrar que escoltava cada dia.

Llegit avui, aquest passatge resulta fascinant. No perquè en Dameto fos lingüista —aquesta disciplina encara no existia tal com l'entenem actualment—, sinó perquè estam llegint ses impressions d'un observador des segle XVII sobre es xerrar viu des seu temps. En certa manera, és una de ses primeres descripcions impreses que coneixem de característiques pròpies des xerrar mallorquí.

També sorprèn sa valoració que fa de sa llengo. Lluny de considerar-la un xerrar vulgar o sense importància, defensa que entre sa noblesa i sa gent de lletres se perfeccionava i guanyava elegància. És una observació que reflecteix una realitat sovint olvidada: sa llengo no era només un instrument de comunicació quotidiana, sinó també un element cultural que mereixia esser cultivat.

Per això aquest petit apartat té un interès que va molt més enllà des seu títol. Gracis a ell mos podem acostar a sa manera com un mallorquí de 1632 entenia sa llengo de sa seva terra. Podem veure quines explicacions considerava vàlides, quines característiques hi observava i quin valor li atribuïa.

En definitiva, més que una simple referència a sa «Lengua Mallorquina», es text d'en Juan Dameto és una finestra oberta a sa percepció lingüística de sa Mallorca des segle XVII. I precisament per això continua essent un document tan interessant quasi quatre-cents anys després d'esser escrit.

Documents com aquest tenen un valor especial perquè són testimonis contemporanis. No mos expliquen com interpretam avui s'història de sa llengo, sinó com la percebien es mateixos mallorquins de fa quasi quatre segles. Precisament per això constitueixen una font insubstituïble per comprendre sa consciència lingüística de s'època

Per tant, quan llegim aquestes pàgines no hi hem de cercar respostes a debats actuals. Es seu valor és un altre: permeten escoltar directament sa veu d'un historiador mallorquí de 1632 analisant sa llengo que se xerrava a sa seva terra. I això, per ell tot sol, ja converteix aquest apartat en una petita joia de s'historiografia i de s'història lingüística de Mallorca.

Aquest article no pretén resoldre debats lingüístics contemporanis ni reinterpretar es passat amb ulls actuals. Se tracta simplement d'un estudi divulgatiu sobre un document històric relacionat amb sa llengo mallorquina: s'apartat «Lengua Mallorquina» de sa Historia General del Reyno Baleárico d'en Juan Dameto i Cotoner, publicada l'any 1632. Com a tota font històrica, es seu interès resideix tant en lo que explica com en sa manera en què un mallorquí des segle XVII entenia, descrivia i valorava sa llengo de sa seva terra.

Font principal de s'estudi:

Dameto i Cotoner, Juan. Historia General del Reyno Baleárico. Mallorca, 1632. Apartat XII: «Lengua Mallorquina», pàgs. 82-83.

Nota metodològica:

Totes ses cites i referències emprades en aquest article procedeixen des text original de 1632. Ses interpretacions modernes sobre lingüística i historiografia s'han incorporat únicament per contextualisar es contengut des document.

SA MEMÒRIA AMAGADA DE SES PARAULES

Es diccionariet d’en Pere Antoni Figuera

Una finestra oberta a sa llengo mallorquina que començava a canviar

Dins es facsímil des Diccionari mallorquí-castellà de D. Pere Antoni Figuera, publicat l'any 1840, hi trobam una petita joia que sovint passa desapercebuda: es Diccionariet de varios termes mallorquins antiquats o que ja no se usen.

Fa anys que consult aquest diccionariet. He compartit paraules, he citat fragments i hi he tornat una vegada i una altra cercant mots antics i formes mallorquines que ja gairebé no sentim. Però amb so temps vaig començar a tenir sa sensació que allà hi havia qualque cosa més que un simple recull de paraules.

Per això vaig decidir tornar-lo llegir amb calma i estudiar-lo amb més deteniment. I com més l'anava llegint, més clar tenia que aquestes pàgines explicaven una història que anava molt més enllà des vocabulari.

Es seu títol ja és tota una declaració d'intencions: no se tracta només de recollir mots, sinó de conservar formes mallorquins que ja en aquell temps començaven a caure en desús.

Llegint-lo amb deteniment, un s'adona que aquestes pàgines amaguen molt més que un llistat de vocabulari antic. Hi trobam rastres de com xerraven es nostros antepassats, de com evolucionava sa llengo i, fins i tot, de com es castellà anava guanyant terreny dins es nostro lèxic.

Aquest article no pretén ser un estudi acadèmic. Només vol compartir ses conclusions a ses quals he arribat després de molts d'anys consultant aquesta obra i de tornar-la llegir amb una mirada més reposada.

Un diccionariet amb tres mirades

Quan un s’hi endinsa, s’adona que no és un diccionari qualsevol. Cada entrada funciona com un petit pont entre tres mons: sa paraula mallorquina antiga, sa seva explicació amb formes més modernes (en es temps de s’autor) i sa traducció an es castellà.

Això no és casual. És es reflex d’una època on sa llengo pròpia encara era ben viva, però ja començava a conviure —i a competir— amb so castellà, que guanyava pes dins àmbits formals, administratius i culturals.

Per exemple, mots com angoxa conviuen amb congoxa i amb congoja. O realme amb reyne i reino. 

No és només una traducció. És una fotografia d’un canvi en marxa, on es castellà ja no és només una ajuda, sinó una presència cada vegada més determinant que acabaria desplaçant moltes paraules mallorquines.

Per què se va escriure aquest diccionariet?

S’autor ho diu clarament: volia ajudar a entendre millor es versos de n'Ausiàs March, gran poeta valencià des segle XV.

Això ja mos dona una pista important: hi havia paraules pròpies, antigues, que encara connectaven amb sa literatura clàssica, però que ja no eren transparents pes lectors des seu temps.

Per tant, aquest diccionariet no només conserva mots. També actua com una clau d'accés a una tradició literària que, sense aquestes explicacions, s'hauria fet cada vegada més difícil d'entendre.

Sa pèrdua de lèxic: un procés lligat a s'història

Llegint aquestes pàgines se fa evident una cosa: sa pèrdua de lèxic no va ser de cop, sinó progressiva. Però tampoc va ser neutra.

Després des Decret de Nova Planta, es castellà se va imposar com a llengo de poder a s’administració, a sa justícia, a s’ensenyament i a molts d’altres àmbits oficials.

Aquest fet no només va canviar sa llengo des papers. També va influir en sa manera de pensar, d’escriure i fins i tot d’explicar sa realitat.

I és aquí on es diccionariet d’en Figuera pren encara més valor. Llegint-lo, costa no tenir sa sensació que estam davant un moment de canvi, on es mallorquí conserva bona part de sa seva riquesa, però es castellà ja comença a deixar una empremta cada vegada més visible.

Hi trobam paraules que han arribat fins avui, com parmí o agreujar. D'altres han evolucionat, com afexir, que acabaria donant pas a afegir. I també n'hi ha que han desaparegut gairebé del tot, com fembrer o fenyer.

En paral·lel, formes com fastidiar o firmar no només apareixen com a traduccions, sinó com alternatives reals dins sa llengo viva.

No és un cas aïllat

I això és lo que més me va cridar s'atenció.

Aquest mateix fenomen també se pot observar en es posteriors diccionaris mallorquí-castellà, on es castellà ja no només acompanya, sinó que condiciona cada vegada més es lèxic, ses definicions i fins i tot ses preferències d’ús.

Per tant no és només aquest diccionariet. És tot un model lexicogràfic que reflecteix una influència creixent des castellà sobre sa llengo pròpia.                                                                                      

Entendre-ho no és anar-hi en contra

Reconèixer aquest procés no és anar contra es mallorquí. Ben al contrari. És entendre d’on ve. És veure com ha canviat. És cercar ses seves arrels reals, sense idealisar ni simplificar. Perquè una llengo viva no és pura ni estàtica: és es resultat de sa seva història.

Més que paraules: una manera de viure

Aquest diccionariet no xerra només de lèxic. Xerra d’un món.

Cada paraula que desapareix no és només un mot que se'n va. És una manera diferent de veure sa realitat. 

Paraules com abtesa o fenyer contenien matisos, usos i vivències que avui ja no sempre tenim tan a mà.

I aquest canvi no és casual. Va lligat a una transformació cultural profunda, on una llengo de poder va anar guanyant espai a costa d’una llengo pròpia que quedava arraconada en molts d’àmbits.

Recuperar, entendre, continuar

Llegir avui en Pere Antoni Figuera és fer un exercici de memòria. Mos mostra d’on venim, com xerràvem i com, sense gairebé esser conscients, hem anat deixant enrere paraules que havien estat ben nostres.                 

Però també mos dona una oportunitat: recuperar consciència.                             

No se tracta de tornar enrere, sinó d’entendre millor es camí fet. 

Perquè una llengo no només se xerra. També se recorda. I, sobretot, se decideix cada dia.

I potser, si tornam a mirar aquests mots antics amb ulls nous, encara en podrem salvar qualcun i entendre que no és una catalanisació, sinó una mallorcanisació des nostro lèxic.

Conclusió

Potser aquest diccionari no surt en es grans manuals ni ha estat objecte d’estudis destacats, però això no el fa manco valuós. Ben al contrari.

Precisament en aquestes obres menors, allunyades des centre acadèmic, és on sovint se conserva una realitat més crua i manco filtrada: sa llengo tal com se xerrava, tal com canviava i tal com se transformava.

Es diccionariet d’en Pere Antoni Figuera no és només un recull de paraules. És una instantània d’un moment de transició: paraules que encara són vives, paraules que evolucionen i paraules que desapareixen. Tot això dins un mateix llibre.

I potser és precisament perquè ningú l’ha estudiat a fons que avui el podem llegir amb ulls nets, sense filtres, i entendre-hi coses que han passat desapercebudes.

Perquè a vegades no fa falta que qualcú t’ho expliqui.

Basta llegir.

SA COMETA D'ES MORTS

Es mallorquins que reposen dins sa roca de Lluc

Allà on sa muntanya estreny es pas i es silenci té més pes que ses paraules, hi ha endrets que no fan renou però que ho diuen tot. Sa Cometa d'es Morts n'és un.

És un endret que molts de mallorquins desconeixem, fora des circuits més transitats, discret fins es punt de passar desapercebut. Però allà, dins sa roca, hi descansa una part molt antiga de s’història.

No és una sola cova: és un conjunt funerari

Quan xerram de sa Cometa d'es Morts, en realitat xerram d’un petit conjunt.

Per una banda hi ha sa cova principal (Cova I), coneguda des de fa segles, on ja s’hi havien vist ossos humans a flor de terra. És d’aquí d’on prové es nom.

A prop seu hi ha una segona cavitat (Cova II), molt més petita i amagada, que durant molt de temps va passar totalment desapercebuda.

De fet, aquesta galeria fou descoberta per casualitat l'any 1977 per un grup d’al·lots de s’Escolania de Lluc que exploraven sa zona. Quan s'endinsaren per una petita obertura, trobaren restes humanes i estructures funeràries que fins aquell moment havien passat inadvertides.

Aquesta galeria subterrània fou estudiada en detall p'en Cristòfol Veny, arqueòleg mallorquí i una de ses figures clau en s’estudi de sa prehistòria de ses Illes Balears.

Això és important: es nom de Cometa d'es Morts prové de sa presència d’ossos humans visibles dins sa cova principal, i no d’una interpretació simbòlica.

Abans de tot: es primers habitants

Sa Cova II mostra que aquest endret ja era utilisat com a lloc d’enterrament durant s’Edat des Bronzo (c. 1500–1300 aC), dins sa cultura naviforme.

Aquella gent vivia a poblats de pedra, coneixia bé es territori i havia construït una manera de viure adaptada a s’illa, amb agricultura, ramaderia i una organisació pròpia.

D’aquest primer moment s'han trobat ceràmiques fetes a mà, de formes arredonides, petits objectes d’os i restes humans dispersos. Era un ús senzill i col·lectiu, sense grans estructures.

Un segon moment: es talaiòtics i es sarcòfags

Segles més tard, ja dins es món talaiòtic final (c. segles V–IV aC), sa cova se torna utilisar.

I aquí és on apareix un dets elements més singulars de tot es jaciment: sarcòfags de fusta.

Fets a partir de troncs de pi buidats, aquests bubuls feien aproximadament un metro i poc més de llarg i tenien una cavitat interior molt ajustada.

Tot indica que es cossos eren col·locats en posició doblegada i, possiblement, subjectats amb cordes per poder cabre dins s’espai disponible.

A més, dins sa cova s’hi han trobat objectes de bronzo i ferro, comptes de vidre i ceràmica feta a torn, fet que indica contactes amb altres pobles i una societat més complexa.  

Què s’hi va trobar

Ses excavacions dirigides p'en Cristòfol Veny permeteren recuperar un conjunt de materials que confirmen es doble ús de sa cova al llarg des temps.

D’una banda, corresponents a s’etapa més antiga (Edat des Bronzo), hi aparegueren ceràmiques fetes a mà de formes arredonides, petits objectes d’os com botons o peces que se duien penjades com adorn i restes humanes molt fragmentats.

D’altra banda, en es nivell més modern (talaiòtic final), es materials són diferents i indiquen una societat més complexa: objectes de bronzo com anells, peces de ferro com punxons, comptes de collar de pasta vítria de color blau intens i ceràmica feta a torn, possiblement d’importació.

També se documentaren restes de sarcòfags de fusta i elements associats an ets enterraments, fet poc habitual dins sa prehistòria mallorquina.

Un espai petit… però amb intenció

Sa galeria és estreta, baixa i d’accés incòmodo, fins es punt que a qualcuns trams obliga a avançar arrossegant-se.

S’hi han detectat acumulacions de pedres que podrien correspondre a antics murs destinats a tancar o protegir s’espai funerari.

Tot apunta que no se tractava d’una gran necròpolis, sinó d’un espai secundari, probablement destinat a un grup reduït i vinculat a sa cova principal.

Un lloc que encara pesa

Quan avui qualcú entra dins sa Cometa d'es Morts, ho nota.

Ses galeries són estretes, sa llum desapareix en pocs metros i es silenci és absolut.

No era un lloc pensat per quedar-hi, sinó per deixar-hi es que ja no hi eren.

I potser és precisament això lo que encara avui se percep.

Es nom i sa memòria

Es nom de Cometa d'es Morts ja s’aplicava des de temps antics an aquest endret.

Segons descriu en Cristòfol Veny, prové de sa presència d’ossos humans visibles dins sa cova principal.

Per lo que fa an es terme “cometa”, es seu significat no és del tot clar. Tot i que podria estar relacionat amb formes des relleu com ses comes, que designen petites fondalades de muntanya, no se pot assegurar amb certesa quin és es seu origen exacte en aquest cas.

Com arribar-hi

Arribar a sa Cometa d'es Morts no és difícil, però tampoc és un d’aquests llocs que te duen de sa mà.

Sortint des Santuari de Lluc, basta agafar es camí cap es Camí Vell de Lluc a Pollença (GR-221).

Després de travessar es torrent, s’ha de deixar es camí principal i seguir un tirany manco evident que s’endinsa dins es bosc.

No hi ha grans indicadors, i s’entrada és petita i fàcil de passar per alt.

Un tros de noltros

Sa Cometa d'es Morts no és només una cova.

És un rastre.

Un rastre de mallorquins que, fa milers d’anys, ja vivien, estimaven i enterraven an es seus amb sentit.

Gent que no ha deixat paraules, però sí gestos.

I aquests gestos encara avui romanen dins sa roca de Lluc.

No com una història llunyana, sinó com una part fonda de lo que som.

📚 Bibliografia

Cristòfol Veny (1979). El complejo funerario de una galería subterránea de la Cometa dels Morts (Lluc, Escorca, Mallorca).

Diccionari català-valencià-balear.

QUAN ES PIRATES FEIEN TREMOLAR MALLORCA

 

Avui, quan miram ses torres de defensa que encara s’aixequen damunt penyals i costes mallorquines, molta gent les veu com simples restes antigues o com un element més des paisatge. Formen part de ses excursions, des miradors i de ses fotografies de posta de sol. Però durant segles aquelles torres no foren cap ornament. Eren una qüestió de supervivència.

Mallorca va viure durant centenars d’anys davall sa por constant de pirates i corsaris. La mar, que avui associam amb tranquil·litat, pesca o turisme, era antigament una porta oberta an es perill. Qualsevol dia podien aparèixer veles a s’horitzó. I quan això passava, es pànic s’escampava ràpidament per possessions, ports i viles costaneres.

Durant es segles XV, XVI i XVII, ses costes mallorquines sofriren nombrosos atacs de corsaris barbarescs i otomans. Molts arribaven des nord d’Àfrica, aprofitant sa vulnerabilitat de ses Illes Balears dins una Mediterrània plena de conflictes, guerres i lluites comercials.

No se tractava simplement de robar mercaderies. Moltes incursions acabaven amb cases cremades, collites destruïdes i persones capturades per ser venudes com esclaus. Es pirates desembarcaven ràpidament, saquejaven tot lo que podien i desapareixien abans que arribassin reforços.

Per això Mallorca hagué d’organisar un sistema defensiu que encara avui deixa petjada dins es territori. Talaies, torres de vigilància i punts de guaita cobrien bona part de sa costa. Quan qualcú divisava una embarcació sospitosa, s’encenien fogueteres o se feien senyals de fum per avisar ses viles des voltant.

Aquest sistema permetia que s’avís corregués amb rapidesa. En poc temps, diferents punts de sa costa podien sebre que hi havia perill. A moltes viles, sa gent fugia cap a s’interior o cercava refugi dins iglèsies fortificades i murades.

De fet, diverses viles mallorquines reforçaren murades i sistemes defensius precisament per protegir-se dets atacs pirates. Palma és probablement es cas més conegut, amb unes murades imponents que durant segles defensaren sa ciutat tant de possibles invasions com des corsaris que amenaçaven sa badia.

Altres viles com Alcúdia, Pollença, Andratx o Santanyí també adoptaren mesures defensives importants. Alcúdia encara conserva gran part de ses seves murades medievals, construïdes i reforçades a una època on s’inseguretat marítima era constant. Pollença, tot i no tenir unes murades tan grosses, reforçà sa defensa urbana després de diferents incursions pirates.

A Santanyí encara avui destaca sa Porta Murada, testimoni d’aquell antic recinte defensiu que ajudava a protegir la vila des perill que arribava per la mar. I a Andratx, sa proximitat amb sa costa convertia sa zona en especialment vulnerable davant desembarcaments i saquejos.

De fet Andratx fou una de ses viles mallorquines més castigades per ets atacs corsaris. Durant es segles XVI i XVII patí diverses incursions pirates, destacant especialment es saqueig de 1578, quan centenars de corsaris otomans desembarcaren en es Port d’Andratx i atacaren la vila.

Tot això mostra fins a quin punt es perill corsari marcava sa vida mallorquina. Ses murades no eren simplement un element arquitectònic o simbòlic. Eren una necessitat real per intentar protegir sa població.

Una de ses figures més temudes d’aquell temps fou es famós corsari otomà Dragut, considerat un des pirates més temuts des Mediterrani. Juntament amb altres noms temuts, com en Barba-rotja, sembrà durant dècades sa por a moltes costes mediterrànies, inclosa Mallorca. Ses seves incursions i ses d’altres corsaris barbarescs marcaren profundament sa vida de moltes generacions de mallorquins.

No és casualitat que tantes viles mallorquines tenguin històries, llegendes o festes relacionades amb atacs de pirates. A Sóller, per exemple, encara avui se recorda s’atac de s'11 de maig de 1561 amb ses conegudes festes de Moros i Cristians. Segons conta sa tradició, centenars de corsaris intentaren assaltar la vila, però es sollerics resistiren i aconseguiren defensar-la.

A Pollença també existeix una memòria semblant amb sa figura des mític Juan Mas. L’any 1550, ses tropes des corsari Dragut atacaren la vila durant sa nit des 30 an es 31 de maig. Segons relaten ses cròniques, en Juan Mas avisà an es pollencins i encapçalà sa defensa de la vila davant uns pirates molt superiors en numero. De fet, es 31 de maig de 1550, en Dragut hauria intentat saquejar Pollença, però trobà una resistència inesperada. Sa població de la vila, reforçada amb homos d’armes d’Inca, Campanet i Selva, repel·lí s’atac, encara que amb greus conseqüències: prop de 180 efectius se perderen entre morts i capturats que pus mai tornaren. Aquell episodi quedà tan marcat dins sa memòria popular que encara avui se representa cada any durant ses festes de sa Patrona amb sa tradicional batalla de Moros i Cristians.

Mentrestant, a moltes possessions costaneres, sa vida quotidiana estava marcada per sa por. No era estrany que pescadors o pagesos fessin feina amb s’ull posat a la mar. Qualsevol moviment estrany podia significar una desgràcia.

Moltes famílies evitaven viure massa a prop de sa costa. De fet, qualcuns nuclis antics mallorquins cresqueren més cap a s’interior precisament per protegir-se des perill constant que arribava per la mar. Aquell Mediterrani que avui veim com una font de turisme i bellesa també fou, durant segles, una frontera insegura.

Encara avui Mallorca conserva moltes d’aquelles torres defensives. Qualcunes continuen dominant penyals impossibles, vigilants damunt la mar com si encara esperassin qualque galera enemiga. Torres com sa des Verger, sa Talaia d’Albercutx o ses antigues construccions defensives repartides per Llevant i Tramuntana són testimonis silenciosos d’una època dura i incerta.

Curiosament, amb so pas des temps, sa memòria d’aquells atacs s’ha anat convertint en part de s’identitat mallorquina. Lo que abans provocava por avui forma part de festes, rondalles i relats populars. Però darrere aquestes històries hi hagué persones reals que visqueren moments dramàtics.

Quan avui contemplam la mar des d’una cala tranquil·la o des d’un mirador de sa costa, costa imaginar que aquell mateix horitzó podia anunciar antigament saquejos, destrucció i captiveri.

I potser per això ses torres i murades encara impressionen tant. Perquè no són simplement pedres antigues. Són es record d’un temps on Mallorca havia de vigilar constantment la mar per poder sobreviure.

Font i inspiració històrica: cròniques mallorquines, documentació mediterrània des segles XVI i XVII i memòria popular de ses Illes.

SES DIFERENTS MANERES D’ESCRIURE ES MALLORQUÍ: UNITAT O DESCONEXIÓ?

 

Molta gent que me segueix segurament ho haurà pensat més d’una vegada: per què hi ha persones i entitats que escriuen es mallorquí de maneres tan diferents? Per què qualcuns empleen unes paraules, uns accents o unes formes, i altres ho fan completament diferent?

És una pregunta ben normal. I sa realitat és que dins es món des mallorquinisme lingüístic conviuen diferents sensibilitats i maneres d’entendre com s’hauria d’escriure sa nostra manera de xerrar.

I això, lluny d'esser cap problema, demostra una realitat ben viva: hi ha gent preocupada per preservar es xerrar tradicional de Mallorca davant s'uniformisació cada vegada més forta que arriba des català estàndard.

Ara bé, una cosa és defensar es mallorquí… i una altra convertir sa qüestió ortogràfica en una guerra permanent entre entitats i particulars. I, sincerament, això tampoc hauria de sorprendre a ningú.

Perquè es mallorquí, com qualsevol llengo viva, sempre ha tengut varietat. Basta escoltar com xerren a Sóller, a Manacor, a Campos, a Lloseta o a Pollença per entendre que hi ha matisos, paraules i expressions que canvien d’un lloc a un altre. Per exemple, una mateixa cosa pot rebre noms diferents segons es poble: xítxeros, pèsols, estiragassons o pitxos. I aquesta riquesa forma part precisament de sa seva identitat.

I ningú s’escandalisava per això. Formava part de sa normalitat des poble.

També passa lo mateix a s’hora d’escriure. Perquè si una cosa veu molta gent des carrer és que avui hi ha diverses formes d’escriure es mallorquí, i cada col·lectiu segueix es seus propis criteris. Uns empleen una ortografia més acostada an es model que marca s’Estatut, però recuperant lèxic, article salat i formes pròpies mallorquines. Altres prefereixen sistemes més diferenciats per remarcar encara més sa personalitat des xerrar mallorquí. I entre una visió i s’altra, sovint apareixen debats intensos sobre quina és sa millor manera de representar per escrit sa nostra realitat lingüística.

Es problema principal és que qualcunes d’aquestes propostes ortogràfiques més antigues sovint transmeten una imatge massa arcaica que dificulta enormement que sa gent jove s’hi senti identificada. Moltes de ses seves formes pareixen més pensades per marcar distància amb so català estàndard que no per facilitar una escriptura des mallorquí viu que encara se conserva a molts de pobles.

I aquí és on apareix sa gran contradicció: si realment volem que es mallorquí tengui futur, s’ha de convertir en una eina útil, moderna i assumible per sa gent, no en un exercici complicat que allunyi sa joventut.

Sa nostra manera de xerrar no va néixer dins cap despatx. Va néixer dins ses cases, en es carrer, a la mar, en es camp i en ses converses de padrins i padrines que durant generacions varen transmetre una manera única de veure i explicar el món.

I aquesta manera de xerrar no necessita laboratoris ortogràfics ni guerres d’egos. Necessita esser digna, respectable i visible. I això s’aconsegueix acostant s’escriptura a sa gent, llevant accents i lèxic que molta gent ja no emplea, no allunyant-la amb experiments impossibles o amb normes excessivament rígides.

A més, convé recordar una cosa que sovint s’olvida: durant segles es mallorquí no va tenir una normativa fixa. Sa gent escrivia com sabia, mesclant criteris, adaptant formes i reflectant es xerrar real de cada lloc. Pretendre avui imposar una “puresa absoluta” és, en certa manera, anar contra sa mateixa naturalesa viva de sa nostra llengo.

Des des Racó Mallorquí ho tenim clar: se pot defensar s’identitat lingüística mallorquina sense necessitat de convertir cada debat en una batalla personal. Hi pot haver diferents sensibilitats i diferents criteris ortogràfics, però lo important és que es mallorquí continuï viu, visible i present en es carrer, a ses xarxes, a sa cultura i dins es cor de sa gent. Sobretot de sa joventut, perquè seran ets encarregats de transmetre aquest llegat lingüístic a ses generacions venideres.

Per tant, sa realitat és una: una llengo no sobreviu només per ses normes. Sobreviu quan un poble encara la xerra, la estima, la transmet… i també l’escriu.

Aquest article és una reflexió personal. I així com ho pens, ho dic, sempre des des respecte i sense intenció d’ofendre a ningú.

SA CIUTAT DE MALLORCA (1644): UNA FINESTRA AN ES SEGLE XVII

 

Mapa de “La Civtat de Mallorca”, realisat per Antoni Garau l’any 1644. Un des testimonis gràfics més detallats de sa Mallorca del segle XVII.

Quan avui miram Palma des de la mar, costa imaginar com era aquella ciutat antiga tancada darrere murades, plena de convents, campanars i carrers estrets. Bona part d’aquella ciutat ja no existeix. Ses murades foren esbucades, molts d'edificis desaparegueren i sa ciutat se transformà completament entre es segles XIX i XX.

Per això, documents com aquest mapa de 1644, titulat “La Civtat de Mallorca” i realisat per Antoni Garau, prevere mallorquí, tenen un valor extraordinari.

No és només un mapa antic. És gairebé una fotografia des passat.

Qui era Antoni Garau?

Antoni Garau era un prevere mallorquí des segle XVII. I això ja és interessant per si mateix.

Avui solem imaginar an es cartògrafs com a tècnics o militars, però durant segles molts d'homos de llengo i cultura pertanyien an es món eclesiàstic. Eren persones amb formació, accés a llibres i coneixements de geometria, història i escriptura.

Aquest mapa demostra, a més, un coneixement molt detallat de sa ciutat. No és una representació improvisada: hi ha voluntat de descriure, ordenar i deixar constància de sa Mallorca des seu temps.

“Ciutat de Mallorca”

Una de ses primeres coses que criden s’atenció és es nom.

No diu Palma. Diu “La Civtat de Mallorca”.

I això no era una excentricitat ni una manera poètica de xerrar. Durant segles, sa ciutat fou coneguda habitualment com a Ciutat de Mallorca.

De fet, quan molta gent de fora de Palma encara diu simplement “Ciutat”, està conservant una forma antiga de referir-se a sa capital.

Aquest nom tenia sentit perquè sa ciutat representava es centre polític, religiós i administratiu des Regne de Mallorca. Era sa capital i, en certa manera, simbolisava tot es territori.

Una ciutat tancada dins pedra

Lo primer que impressiona des gravat és sa força visual de ses murades.

Mallorca apareix completament enrevoltada per una línea defensiva potent, plena de bastions angulars preparats per resistir atacs. No hem d’olvidar que es Mediterrani des segle XVII era un espai insegur, amb conflictes constants, pirateria i amenaces militars.

Sa ciutat vivia literalment tancada dins ses seves defenses.

I així continuaria durant segles.

De fet, s’esbucament de ses murades no començaria fins a principis des segle XX, especialment a partir de 1902. Ses primeres demolicions, segons diverses fonts històriques, se varen fer gairebé d’amagat i durant sa nit, per evitar protestes i oposició popular.

Per molta gent, ses murades no eren només pedra. Formaven part de s'identitat de sa ciutat.

Avui costa imaginar-ho, però durant segles ses murades definiren literalment sa forma i es límits de sa ciutat.

Una ciutat atapïda dins murades

Dins es recinte fortificat, es mapa mostra una ciutat compacta, plena de construccions i carrers estrets.

No hi havia grans avengudes ni espais oberts com avui. Sa Ciutat des segle XVII era un espai fet per caminar, per viure apinyat dins murades i aprofitar cada pam de terreny disponible.

Entre totes ses construccions sobresurten especialment es campanars i edificis religiosos.

I això no és casual.

Es pes de sa religió

Una de ses coses que més sorprenen quan se llegeix sa llegenda des mapa és sa quantitat d’iglèsies, convents i institucions religioses que hi apareixen.

La Seu domina clarament sa silueta urbana, però no tota sola.

També hi trobam:

• convents franciscans
• dominics
• hospitals religiosos
• parròquies
• monestirs

Sa religió tenia un pes enorme dins sa vida quotidiana, social i política de sa ciutat.

Moltes d’aquestes institucions no només servien per resar. També gestionaven educació, assistència an es pobres, hospitals i part important de sa vida pública.

Es port: s'obertura de sa ciutat a la mar

Un altre element que destaca és es port.

S'autor el representa ple de vaixells, deixant clar que Mallorca era una ciutat profundament connectada amb la mar.

Per aquí entraven mercaderies, notícies, viatgers i influències de tot es Mediterrani. Per tant Mallorca no era un lloc aïllat, era un punt de connexió entre territoris i cultures.

Es text en llatí

A sa part superior esquerra hi apareix una descripció en llatí.

Aquest text defineix Mallorca com una ciutat rica, fèrtil i important, destacant sa seva situació geogràfica i sa seva funció com a capital des Regne de Mallorca.

No era estrany que aquests textos fossin escrits en llatí. Continuava essent sa llengo culta i acadèmica d’Europa.

Però aquí hi ha un detall especialment interessant.

Una llegenda escrita en mallorquí

Mentres sa descripció general és en llatí, ses explicacions concretes de sa ciutat —és a dir, sa llegenda des costat dret— estan escrites en mallorquí.

“Ses descripcions de sa llegenda no estan escrites en llatí ni en castellà, sinó en mallorquí.”

I això té molt de valor.

Perquè mostra quina era sa llengo empleada per identificar espais, edificis i realitats quotidianes de sa ciutat.

Per tant, no xerram d’una traducció moderna ni d’una reinterpretació posterior, sinó de s'escriptura mallorquina vigent en aquell temps; o sia d'un document des segle XVII.

A més, també hi apareixen grafies antigues i formes pròpies de s’època, com Civtat, que reflecteixen una tradició escrita anterior a qualsevol normalisació contemporànea.

Un mapa que és molt més que un mapa

Aquest document no només serveix per veure com era sa Ciutat.

També permet entendre:

• com s’organisava 
• quins espais tenien importància
• quin paper jugaven sa religió i sa defensa
• i fins i tot quina llengo s’empleava per descriure-ho tot

En certa manera, es mapa d’Antoni Garau és una síntesi visual de sa Ciutat des segle XVII.

Una ciutat murada, mediterrànea, religiosa, activa i plenament conscient de sa seva identitat.

I precisament aquí hi ha sa grandesa d’aquest document.

No només dibuixa una ciutat d'un altre temps. També conserva sa manera com aquella ciutat s’entenia a si mateixa.

ES REGNE DE MALLORCA.

ES REGNE DE MALLORCA: CORONA, FRANQUESES I DIGNITAT

 Regnum Maioricarum. Expressió testamentària (1272)
conservada a s’Arxiu de sa Corona d’Aragó.

Hi ha conceptes que amb sos pas des temps s’han anat empetitint, no perquè hagin perdut significat, sinó perquè s’han explicat fora de context. Paraules com regne, franqueses o soberania sovint s’interpreten amb una mirada actual que no encaixa amb sa realitat medieval, i és aquí on neixen moltes de ses confusions.

Mallorca fou un regne, i no és cap metàfora ni cap exageració. No xerram d’un estat modern, sinó d’una realitat política medieval amb entitat pròpia, amb institucions, amb dret i amb capacitat d’organisació. Aquesta condició no és fruit d’un relat posterior, sinó que se troba documentada. Es testament d’en Jaume I de 1272, efectiu el 1276, menciona explícitament es regnum Maioricarum, és a dir, es Regne de Mallorca, i aquest document se conserva a s’Arxiu de sa Corona d'Aragó, una font clau per entendre sa seva existència jurídica.

Otorgament de ses Franqueses (1230).
Fonament jurídic des futur regne.

Aquest regne, però, no apareix des no-res. Ja el 1230, després de sa conquista, en Jaume I otorga sa Carta de Franquesa de Mallorca, un text fonamental que estableix un marc jurídic propi. Hi regula garanties judicials, exempcions fiscals, règim de propietat i formes d’organisació municipal. No és només un conjunt de privilegis, sinó un vertader pacte fundacional que defineix una comunitat amb normes pròpies i amb una manera concreta d’entendre es poder.

Amb sa creació efectiva des regne el 1276, durant es regnat d'en Jaume II de Mallorca, aquesta base jurídica se converteix en una estructura institucional consolidada. Mallorca passa a disposar de cort pròpia, administració diferenciada, hisenda pròpia i òrgans de representació. Ara bé, aquesta realitat s’ha d’entendre dins es marc feudal, on sa soberania no era absoluta, sinó condicionada per vincles personals. Després des Tractat de Perpinyà de 1279, el rei de Mallorca queda vinculat al rei d’Aragó per relació vassallàtica, fet que limita es seu marge d’actuació, però no elimina sa seva condició reial ni sa personalitat jurídica des regne. Mallorca no esdevé una província, sinó que continua essent un regne dins una estructura política més ampla.

Llucmajor, 1349.
Fi de sa dinastia privativa mallorquina.

Aquest equilibri se romp a mitjan segle XIV, quan en Pere IV d'Aragó, cosí segon d'en Jaume III de Mallorca, intervé contra ell. Tot i que sa justificació formal se basa en arguments feudals, es resultat és clar: una incorporació per la força. Es 25 d’octubre de 1349, a Llucmajor, en Jaume III de Mallorca mor combatent, i aquest fet té una lectura política evident: un rei que mor defensant es seu territori no exerceix una funció delegada, sinó un poder propi.

Amb sa seva mort s’acaba, en sa pràctica, una dinastia. Es seu fill, Jaume IV de Mallorca, encara ho intentaria, però fou capturat i passà anys empresonat dins territoris de sa Corona d’Aragó. Tot i esser alliberat, no aconseguí recuperar es regne i morí el 1375 sense haver pogut exercir es poder reial. Sa seva germana, Bel de Mallorca, mantengué sa legitimitat dinàstica en s’exili, però sense capacitat real de restauració.

Malgrat aquesta ruptura, Mallorca no perd immediatament es seu sistema propi. Durant segles manté dret propi, institucions com es Gran i General Consell i un sistema fiscal diferenciat, hereus d’aquell esperit pactista nascut amb ses Franqueses. Aquesta continuïtat institucional s’estén fins a 1715, quan se produeix una transformació profunda des model polític amb sa nova organisació borbònica.

Per tot això, afirmar que Mallorca fou un regne no és cap recurs retòric, sinó una constatació històrica basada en documentació i en una lectura ajustada an es seu context. No era un estat modern, però tampoc una simple dependència administrativa. Era un regne amb entitat pròpia dins es marc feudal.

Recordar-ho no és exagerar. És posar cada cosa an es seu lloc.

Fonts i referències

– Testament d’en Jaume I (1272)
– Carta de Franquesa de Mallorca (1230), Arxiu de sa Corona d'Aragó
– Crònica de Pere IV d'Aragó
– Documentació sobre Jaume IV de Mallorca (captivitat i mort, 1375)