DICCIONARI MALLORQUÍ-CASTELLÀ - 1878

Una obra fonamental de sa lexicografia mallorquina  des segle XIX

Jusep Tarongí i Cortès va néixer a Palma dia 10 de març de 1847 i morí a sa mateixa ciutat dia 4 de gener de 1890. Fou prevere, escriptor, poeta i estudiós de sa llengo i de sa cultura mallorquines.

Era fill d'en Gaietà Tarongí i de na Maria Jusepa Cortès i es tercer de sèt fills. Sa seva família pertanyia an es nucli xueta de Palma. Son pare era comerciant i propietari, i sa família galdia d’una situació econòmica relativament acomodada. Com altres infants xuetes de s’època, en Tarongí aprengué ses primeres lletres amb un mestre particular.

Entre 1860 i 1865 estudià a s’Institut Balear, on tengué com a mestre an en Jusep Lluís Pons i Gallarza, una figura que tengué una influència important en sa seva formació literària. Des de s’adolescència mostrà un gran interès per sa cultura de Mallorca, assistí a vetlades literàries i començà a col·laborar en publicacions com Revista Balear i Museo Balear.

L’any 1865 començà ets estudis eclesiàstics en es Seminari Diocesà de Mallorca. També passà temporades en es seminaris de Menorca i València i fou ordenat prevere a Ciutadella l’any 1872. Posteriorment estudià Sagrada Teologia i l’any 1876 obtengué sa llicenciatura en es Seminari de València.

Sa seva activitat, però, no se limità a s’àmbit religiós. Tarongí fou un destacat defensor de sa Renaixença. Participà en es Jocs Florals de Barcelona, on obtengué dos accèssits, i col·laborà en diverses publicacions literàries. Entre ses seves obres destaquen Inspiraciones (1882), El trovador mallorquín (1883) i sa novel·la Descansa en paz.

També tengué un paper destacat en sa defensa des xuetes mallorquins. Entre 1876 i 1879 mantengué una coneguda polèmica amb en Miquel Maura Montaner sobre sa qüestió xueta, i se convertí en una de ses veus més actives contra sa discriminació que patien aquests mallorquins.

L’any 1878 fou nomenat canonge des Sacromonte de Granada, on residí durant bona part dets anys següents. Posteriorment tornà a Palma, on visqué fins a sa seva mort, dia 4 de gener de 1890, quan només tenia quaranta-dos anys.

Es Diccionari mallorquí-castellà

Dins aquesta trajectòria literària i cultural s’ha de situar es seu Diccionari mallorquí-castellà, començat i publicat l’any 1878. Se tracta d’una de ses obres més interessants de sa lexicografia mallorquina des segle XIX i des darrer diccionari d’aquest tipo publicat a Mallorca durant aquell segle.

Sa portada el presenta amb so títol:

Diccionari mallorquí-castellà ordenat en vista de tots els qui s'han publicat fins es dia d'avuy, considerablement aumentat amb totes ses veus de us modern y antic que no's troben en ningún d'ells...

I continua explicant que hi vol reunir ses paraules més usuals de sa llengo catalana, valenciana i antiga llemosina, així com ses veus locals i particulars de Mallorca, Menorca i Eivissa i es vocabulari relacionat amb ses ciències, arts, oficis, professions, comerç, nàutica, indústria i agricultura.

Sa portada defineix s'autor com «un mallorquí, aficionat á sa seva llengua», i assenyala també sa col·laboració de diversos «literats entesos y cultivadors de s'hermos idioma de sas Balears».

Es diccionari quedà inacabat. Només se'n publicà un volum, imprès a Palma p'en Bartomeu Rotger l'any 1878, que arriba fins a sa lletra F i comprèn 784 pàgines.

Per elaborar-lo tengué en compte especialment ses obres lexicogràfiques que l’havien precedit. Entre ses seves fonts hi ha es primer volum des Nuevo Diccionario Mallorquín-Castellano-Latín d'en Juan Jusep Amengual, publicat el 1858, es Diccionari de la llengua catalana d'en Pere Labèrnia, en sa segona edició de 1864, i es Diccionario enciclopédico de la lengua española, publicat a Madrid l’any 1853.

Amb aquest diccionari volgué deixar constància escrita d’un vocabulari mallorquí ampli, incorporant-hi tant paraules d’ús habitual com veus antigues, locals, tècniques i procedents d’altres àmbits.

S’obra ocupa així un lloc dins sa continuïtat de sa lexicografia mallorquina des segle XIX, després des diccionaris d'en Pere Antoni Figuera i d'en Juan Jusep Amengual, i constitueix un testimoni escrit de sa llengo que se xerrava a Mallorca durant aquella època.

Avui es contengut des diccionari se pot consultar a s’Institut d’Estudis Catalans. S’IEC el cataloga com a Diccionari mallorquí-castellá, Palma de Mallorca, Imprenta d’en Bartomeu Rotger, 1878.

Per tant es Diccionari mallorquí-castellà d’en Tarongí representa, així, una altra passa dins sa voluntat de recollir, estudiar i conservar es lèxic propi de Mallorca i forma part de s'història de sa nostra lexicografia.

BERNAT, REI DE MALLORCA: LLEGENDA O VERITAT?

 Una antiga tradició historiogràfica a examen

Quan llegim llibres d’història, de vegades trobam afirmacions que, amb so pas des temps, s’han anat repetint fins a convertir-se en aparentes veritats. Una d’aquestes és s'idea que en Carlemagne i es seu nét Bernat varen esser reis de Mallorca, i que durant es segle IX va existir un regne balear baix domini carolingi. Aquesta idea encara apareix a publicacions relativament recents. Per exemple, dins Artà, periòdic independent d’informació local, de març de l’any 1992, dins s’article «L’assignatura pendent... dels mallorquins. La seva història». A sa pàgina 12, s’hi afirma que l’any 799 en Carlemagne defensà ses Balears d’una incursió musulmana i que «alguns historiadors diuen que nomenà rei de les Balears al seu nét Bernat». També hi apareix sa referència a l’any 813 i a s’actuació des comte Ermengol d’Empúries en aigos de Mallorca.

Però, què hi ha realment darrere aquesta història? És una realitat històrica documentada? O és una tradició que se va anar construint i transmetent al llarg des segles?

Ses Balears i es francs: això sí que està documentat

Per començar, hem de separar dues qüestions que sovint s’han mesclat: sa relació entre es món carolingi i ses Balears, que està documentada, i s’existència d’un suposat regne de Mallorca governat p’en Bernat, que és una altra qüestió.

L’any 798, ses Illes Balears varen esser atacades i saquejades per musulmans. L’any següent, ses illes varen demanar ajuda an es francs. Ses fonts carolíngies expliquen que, després d’haver demanat i rebut aquesta ajuda, ses Balears se varen sotmetre an es francs i varen quedar baix sa seva protecció.

Això és un fet documentat i mostra que hi va haver una relació política i militar entre ses Balears i es món carolingi, però no significa que se creàs un «Regne de Mallorca». Sa font xerra de submissió i protecció, no d’un regne independent ni d’un rei de Mallorca.

L’any 813 també trobam una altra actuació relacionada amb ses Balears. Es comte Ermenguer d’Empúries va preparar una emboscada a Mallorca contra una flota musulmana que tornava de Còrsega carregada de botí. Capturà vuit naus i hi trobà més de cinc-cents corsos captius.

Per tant, tenim documentada una intervenció carolíngia i també accions militars relacionades amb Mallorca. Però d’aquí a afirmar que Mallorca era un regne carolingi governat per un rei anomenat Bernat hi ha una passa que ses fonts contemporànies no mos permeten donar.

D’on surt, idò, el «rei Bernat de Mallorca»?

Per trobar s’origen d’aquesta tradició hem d’anar a s'historiografia posterior.

Un dets autors que va tenir un paper important en aquesta construcció va ser en Pere Antoni Beuter. A sa seva Segunda parte de la Corónica general de España, publicada l’any 1551, dins es llibre II, foli XXXI, presenta una continuïtat política entre en Carlemagne i es seu nét Bernat.

Segons es relat d'en Beuter, Mallorca havia estat baix es domini d'en Carlemagne i, després de sa mort d’aquest, sa senyoria de ses illes passà an es seu nét Bernat, fill d'en Pipí. També explica que en Bernat va deixar an es comte Armengol d’Empúries com a governador.

Aquí és on sa tradició fa una passa més: d’una relació documentada entre es francs i ses Balears passam a una narració en què ses illes apareixen integrades dins una estructura política governada per un rei.

I aquesta idea, una vegada introduïda dins s'historiografia, tendrà continuïtat.

En Bernat: entre s’història i sa tradició

En Bernat va existir realment. Era nét d’en Carlemagne i fill d’en Pipí d’Itàlia. Es seu regne conegut i documentat fou es Regne d’Itàlia.

Això és important perquè sa figura històrica d’en Bernat no és inventada. Lo que s’ha de comprovar és una altra cosa: si, a més d’esser rei d’Itàlia, va esser també rei de Mallorca o de ses Balears.

Ja en es segle XIX trobam una actitud molt més crítica davant aquesta tradició. N’Álvaro Campaner, dins es seu Bosquejo histórico de la dominación islamita en las Islas Baleares, després d’explicar s'intervenció franca a ses Balears, diu que no se pot afirmar rotundament que sa submissió de ses illes hagués implicat una annexió a s’Imperi franc, perquè no consta que hi quedassin governadors, tropes o població franca. I, quan arriba a sa qüestió d’en Bernat, és encara més clar: diu que ignora quina «base ó fundamento histórico» tenen ses afirmacions segons ses quals, a sa mort d'en Carlemagne, es seu nét Bernat, fill d'en Pipí i rei d’Itàlia, va esser rei de Mallorca. A sa nota corresponent, Campaner remet a n’Hermilly, que havia fet aquesta afirmació, i també an en Beuter, de qui diu que afirmava que ses Balears havien pertangut an en Bernat «sin apoyarlo en ningún fundamento». N’Hermilly, per sa seva banda, a sa seva obra de 1777, remet a diversos historiadors per aquest relat, entre ells a n'Eginhard, en Zurita i en Dameto. Per això en Campaner les considera «dudosas noticias» i passa a tractar es següent fet documentat, s’acció de n'Ermenguer d’Empúries l’any 813.

És a dir, sa mateixa historiografia posterior ja havia detectat que darrere aquesta afirmació no hi havia una font contemporània que la confirmàs. 

En Binimelis i s’incorporació de sa tradició

A finals des segle XVI, en Joan Binimelis incorpora aquesta tradició dins sa seva Nueva historia de la isla de Mallorca y de otras islas a ella adyacentes. I aquí tenim una font que he pogut consultar directament: es manuscrit conservat a sa Biblioteca Nacional d’Espanya, MSS/18234, Tomo primero, pàgina 355. En aquest passatge, en Binimelis explica que demanaven an en Carlemagne que vengués o enviàs sa seva armada a «cobrar Mallorca» i que en Bernat, nét d'en Carlemagne i fill d'en Pipí, «fue rey de Mallorca». També hi apareix es comte Armengol d’Empúries com a governador.

Però es relat d'en Binimelis és encara més interessant si miram ses pàgines anteriors. En es seu relat, primer apareix sa derrota des gots i s’arribada des musulmans a Hispània i, més endavant, quan arriba a l’any 798, Mallorca torna a aparèixer dins es relat de s'intervenció d'en Carlemagne. Així, dins sa pròpia narració d'en Binimelis, abans d’arribar a s'intervenció d'en Carlemagne hi trobam sa dominació musulmana de ses illes.

Sa tradició, per tant, ja apareix clarament formada dins s'historiografia de finals des segle XVI. Uns anys més tard, en Joan Dameto, dins sa seva Historia general del Reino Baleárico, publicada l’any 1632, en es llibre I, títol IV, pàg. 181, va encara més enllà i afirma que, després de sa mort d'en Carlemagne, sa senyoria de ses illes passà al «Rey Bernardo, hijo de Pipino, y nieto de Carlos», es qual deixà com a governador an es comte Armengol d’Empúries. 

Per altra banda, n’Alexandre Font Jaume, en es seu estudi La visió de l’Antiguitat a la Història del Regne de Mallorca de Joan Baptista Binimelis, explica que en Binimelis anomena «un Bernat, nét d'en Carlemagne, comte de Mallorca». Se tractaria, per tant, de sa mateixa figura que en Binimelis presenta com a rei de Mallorca en es relat des manuscrit. En Font Jaume remet aquest passatge en es volum IV, capítol 2, pàg. 8 de s’edició de 1927.

Per tant, ja tenim perfectament formada sa tradició: Carlemagne, Mallorca, Bernat i Armengol apareixen dins una mateixa successió política.

Però una cosa és que aquest relat aparegui dins ses cròniques i una altra molt diferent és que tengui una base documental contemporània.

Es problema de ses fonts

Aquí és on, an es meu entendre, hem d’esser especialment rigorosos.

Si realment en Bernat hagués estat rei de Mallorca o de ses Balears, seria raonable esperar que una font contemporània, o almanco molt pròxima an es seu temps, en deixàs constància.

Una de ses fonts més importants per conèixer es temps d'en Carlemagne són ets Annales regni Francorum, uns annals redactats dins s’entorn de sa cort carolíngia. S’autoria des conjunt dets Annales no és segura, encara que durant molt de temps se’n va relacionar una part amb n'Eginhard, es conegut biògraf d'en Carlemagne.

I precisament aquests annals documenten ses relacions des francs amb ses Balears. Hi trobam es saqueig de 798, sa petició d’ajuda de ses illes l’any 799 i s'intervenció militar de n'Ermenguer l’any 813.  Però, dins aquesta documentació, no hi trobam que en Carlemagne fos rei de Mallorca ni que en Bernat fos nomenat rei de ses Balears.

També he revisat sa Vita Karoli Magni d’Eginhard, una font fonamental per conèixer es regnat d'en Carlemagne. I tampoc hi trob cap referència que presenti en Bernat com a rei de Mallorca o de ses Balears.

Això no significa que poguem afirmar que no existí cap relació política entre es francs i ses illes. Aquesta relació està documentada. Lo que no he trobat és sa documentació contemporània que permeti afirmar que aquesta relació se va convertir en un regne de Mallorca governat p'en Bernat.

I què passa amb n’Ermenguer?

N’Ermenguer és una altra peça important d’aquesta tradició.

L’any 813 apareix documentat com es comte d’Empúries actuà contra una flota musulmana a Mallorca. Però es fet d’haver participat en una acció militar no significa, per ell mateix, que fos governador permanent de Mallorca.

Aquesta és una passa que fa s'historiografia posterior: agafa un personatge que apareix relacionat amb Mallorca dins una font contemporània i li dona una funció política estable que sa font original no especifica.

Així, es relat va guanyant coherència interna: en Carlemagne seria es primer rei, en Bernat es seu successor i n'Ermenguer es seu governador. Es problema és que aquesta coherència apareix dins sa narració historiogràfica posterior, no dins ses fonts contemporànies que coneixem.

Carlemagne: Una relació documentada i una tradició posterior

Carlemagne va esser una figura política de primer ordre i es seu imperi va tenir una influència considerable sobre diferents territoris de sa Mediterrània occidental. Ses Balears varen tenir contacte amb so món carolingi i, com hem vist, l’any 799 varen demanar ajuda an es francs i se varen sotmetre an en Carlemagne.

Per tant, no té sentit negar aquesta relació.

Però una cosa és aquesta relació política i militar i una altra de molt diferent és xerrar d’un Regne de Mallorca carolingi amb en Carlemagne com a rei i en Bernat com a successor. Aquesta segona afirmació necessita una documentació que, almanco dins ses fonts contemporànies que he revisat, no apareix.

S'historiografia moderna reconeix aquesta relació entre es món carolingi i ses Balears, així com ses intervencions que tengueren lloc a finals des segle VIII i començaments des IX. Lo que està documentat són es contactes, sa petició d’ajuda de ses illes, sa protecció franca i determinades actuacions militars. Lo que no apareix documentat dins ses fonts contemporànies és que en Carlemagne fos rei de Mallorca o que en Bernat governàs ses Balears com a rei.

Sa meva conclusió

És obvi que ses Balears tengueren una relació real amb so món carolingi i que aquesta relació està documentada. Com també està documentada s'intervenció des francs i, l’any 813, sa victòria naval de n'Ermenguer d’Empúries a Mallorca.

Però a dia d'avui, i després de revisar ses fonts i s'historiografia que ha transmès aquesta tradició, no he trobat cap document contemporani que permeti afirmar que en Carlemagne va esser rei de Mallorca ni que es seu nét Bernat va esser rei de ses Balears.

Sa figura d’en Bernat com a rei d’Itàlia és històrica i està documentada. Sa seva condició de «rei de Mallorca», en canvi, apareix dins una tradició historiogràfica posterior que va anar passant d’un autor a un altre.

Això no lleva gens d’importància a s'història de Mallorca. Al contrari. Sa nostra història ja és bastant rica amb sos fets que realment podem documentar, sense necessitat d’afegir-hi reis que ses fonts contemporànies no mos confirmen.

I, evidentment, si qualcú troba una font fiable i pròxima an es fets que demostri que vaig errat, seré es primer a rectificar. Perquè s'història no consisteix en defensar una idea, sinó a cercar ses fonts i acceptar allò que realment mos diuen.

Fonts consultades

• Annales regni Francorum, especialment ses entrades corresponents an ets anys 798, 799 i 813.

• Eginhard, Vita Karoli Magni. Començaments des segle IX.

• Pere Antoni Beuter, Segunda parte de la Corónica general de España, València, 1551, llibre II, foli XXXI verso.

• Joan Binimelis, Nueva historia de la isla de Mallorca y de otras islas a ella adyacentes, manuscrit, Tomo primero, 1597, p. 355, Biblioteca Nacional de España, MSS/18234.

• Joan Dameto, Historia general del Reino Baleárico, Mallorca, 1632, llibre I, títol IV, p. 181.

• Alexandre Font Jaume, «La visió de l’Antiguitat a la Història del Regne de Mallorca de Joan Baptista Binimelis», any 2006, pàg. 18.

• Vaquette d’Hermilly, Histoire du royaume de Majorque avec ses annexes, pour servir à l’Histoire de France, & à celle d’Espagne de Dom Jean de Ferreras, Maestricht, Jean-Edme Dufour et Philippe Roux, 1777, p. 23.

• Álvaro Campaner y Fuertes, Bosquejo histórico de la dominación islamita en las Islas Baleares, Palma, Establecimiento Tipográfico de Juan Colomar y Salas, 1888, p. 13.

• Joan Dameto, Vicente Mut i Gerónimo Alemany, Historia general del Reino de Mallorca, Tom I, 1840, p. 221.

• Artà, periòdic independent d’informació local, any VIII, núm. 68, març de 1992, pàg. 12.

12 DE SETEMBRE. DIADA DE MALLORCA

Què celebram realment aquest dia?

Es 12 de setembre torna a esser sa Diada de Mallorca. Però no sempre ha estat així. Entre 2016 i 2024, sa data oficial fou es 31 de desembre. Abans d’això, des de 1997, sa Diada se commemorava es 12 de setembre.

Però, què commemoram realment es 12 de setembre?

Per entendre aquesta data hem de tornar enrere fins a l’any 1276, quan se produí un fet fonamental dins s’història de Mallorca. Aquell any va morir el rei Jaume I, es monarca que havia conquistat Mallorca l’any 1229. D’acord amb so seu testament, es territoris de sa Corona quedaren repartits entre es seus fills. An es seu segon fill, Jaume, li correspongué es Regne de Mallorca, juntament amb sos comtats del Rosselló i la Cerdanya, sa senyoria de Montpeller i altres territoris continentals.

Aquell Jaume se convertiria en Jaume II de Mallorca, primer rei de sa nova dinastia privativa. Es seu regnat començà l’any 1276 i s’allargaria fins a sa seva mort, l’any 1311. No era, per tant, simplement es successor d’en Jaume I a Mallorca: amb ell començava una nova etapa política, amb una Corona de Mallorca pròpia i amb uns territoris que, encara que dispersos, quedaven baix es govern d’un mateix monarca.

I és precisament aquí on trobam es significat de sa Diada.

Es 12 de setembre de 1276, en Jaume II va confirmar a Mallorca ses franqueses i privilegis que havia concedit son pare. Per entendre s'importància d’aquest acte, primer hem de sebre què eren aquestes franqueses.

Quan en Jaume I va conquistar Mallorca, no se limità a prendre possessió des territori. També hagué d’establir ses bases jurídiques i polítiques damunt ses quals s’havia d’organitzar sa nova societat. Per això va concedir an ets habitants de Mallorca un conjunt de privilegis i franqueses, és a dir, drets, exempcions i garanties que establien es marc jurídic dins es qual s’havia d’organitzar sa nova societat mallorquina.

Es conjunt d’aquestes disposicions és es que coneixem com es Llibre de ses Franqueses, un document fonamental per conèixer s’organització de Mallorca després de sa conquista. No és només un llibre de privilegis, sinó també un testimoni de com se pretenia estructurar es nou regne i de sa relació que s’havia d’establir entre el rei, es territori i es seus habitants.

Per això té tanta importància que en Jaume II, quan assumí es tron l’any 1276, confirmàs ses franqueses concedides per son pare. Es pergamí original d’aquell 12 de setembre acredita precisament aquesta confirmació des drets i privilegis concedits an es ciutadans de Mallorca.

Però sa tasca d’en Jaume II no se limità a confirmar ses franqueses. També volgué ordenar es territori i afavorir es poblament de sa Part Forana. L’any 1300 promulgà ses Ordinacions, que impulsaren s’organització de nous nuclis de població i viles i contribuïren a donar forma a una part important des territori mallorquí. Es procés està relacionat amb poblacions com Llucmajor, Porreres, Felanitx, Manacor, Binissalem o sa Pobla, entre d’altres.

D’aquesta manera, es regnat d’en Jaume II deixà una empremta que encara avui podem veure damunt es mapa de Mallorca. Ses institucions, s’organització territorial i moltes de ses viles que formen sa Part Forana actual són testimoni d’aquell llarg procés de construcció i ordenació des regne.

Es regnat d’en Jaume II tampoc fou tranquil. Sa relació amb so seu germà Pere, rei d’Aragó, fou complicada des des començament. En Pere no havia acceptat de bon grat es repartiment fet per son pare i, l’any 1279, en Jaume II hagué de reconèixer es seu vassallatge respecte de sa Corona d’Aragó. Això no significà sa desaparició des Regne de Mallorca, que continuà tenguent sa seva pròpia dinastia i institucions, però sí que limità s’independència política que havia previst es testament d’en Jaume I.

Malgrat aquestes dificultats, sa dinastia mallorquina continuà durant més de setanta anys. Després d’en Jaume II varen regnar en Sanç i en Jaume III, fins que aquest darrer va morir a sa batalla de Llucmajor l’any 1349. Amb ell acabaria sa dinastia privativa i es Regne de Mallorca quedaria definitivament incorporat a sa Corona d’Aragó.

Per això, es 12 de setembre té un significat diferent des 31 de desembre. Es 31 de desembre està relacionat amb sa conquista de Mallorca p’en Jaume I l’any 1229 i amb sa tradicional Festa de s’Estendard. Es 12 de setembre, en canvi, mira cap a un altre moment de s'història: es començament des regnat d’en Jaume II i sa confirmació des privilegis i franqueses que havien estat concedits a Mallorca.

Es fet que sa Diada hagi tengut diferents dates durant es darrers anys no lleva importància a sa commemoració. I potser és bo recordar què hi ha darrere aquesta data. No commemoram simplement es regnat d’un rei ni un episodi aïllat de s'història. Recordam es moment en què, després de sa mort d’en Jaume I, es seu fill Jaume va assumir es govern des territoris que formarien sa Corona de Mallorca i va començar un període propi de s’història mallorquina.

Es 12 de setembre de 1276 és, per tant, una data que mos du directament an en Jaume II i a sa formació des Regne de Mallorca. Una història que després continuaria amb en Sanç i en Jaume III, i que deixaria una empremta profunda en ses institucions, es dret i sa memòria històrica de Mallorca.

Conèixer aquesta història és també una manera d’entendre millor sa nostra illa. Perquè una Diada no hauria d’esser només una data assenyalada dins es calendari, sinó una ocasió per recordar d’on venim i conèixer es passat que ha contribuït a formar sa Mallorca d’avui.

Bon 12 de setembre. Bona Diada de Mallorca.

ES MARTIRI D'ES TARONGÍ

Es dia que l'Inquisició va cremar una part de sa memòria de Mallorca

Al llarg de sa seva història, Mallorca ha viscut episodis que avui mos poden semblar difícils d'entendre. Històries de violència, persecucions i morts provocades per una cosa tan íntima com sa religió. Homos i dònes que varen esser perseguits, empresonats, torturats o assassinats perquè ses seves creences no coincidien amb ses que imposava es poder des seu temps.

I hi ha una cosa que no hauríem d'oblidar: aquelles persones eren mallorquines. Havien nascut a s'illa o hi vivien des de feia generacions. No eren gent arribada de fora, sinó membres de sa mateixa societat mallorquina.

A finals des segle XVII, l'Inquisició va intensificar sa persecució contra es conversos d'origen jueu de Mallorca. Entre aquestes famílies hi havia es Tarongí.

L'any 1691, després d'anys de vigilància, denúncies, empresonaments i processos, na Caterina Tarongí, es seu germà Rafel Benet Tarongí i es rabí Rafel Valls varen esser condemnats a morir cremats vius a sa foguetera.

Per entendre què va passar, hem de tornar uns anys enrere.

Una comunitat davall sospita

A Mallorca hi havia famílies de conversos, descendents des jueus que s'havien convertit an es cristianisme durant es segle XV, que continuaven essent vigilades pel Sant Ofici. Una part mantenia, en secret, determinades pràctiques de sa religió jueva, mentres que d'altres vivien ja plenament com a cristians.

A partir de sa segona mitat des segle XVII, sa pressió inquisitorial tornà augmentar. L'any 1677 començaren ses detencions massives contra es conversos que practicaven secretament es judaisme, i es processos de 1678 varen provocar una forta ruptura dins aquesta comunitat.

Entre es llinatges afectats hi havia es Tarongí.

Sa fugida de 1688

L'any 1688, un grup de conversos mallorquins intentà fugir de s'illa a bord d'un vaixell anglès amb so propòsit d'arribar a Livorno, un des principals llocs de refugi pes jueus sefardites. Però es vaixell no pogué partir i sa temptativa de fugida acabà essent descoberta. Es participants foren detenguts i començaren uns processos que durarien tres anys.

Lo que havia de ser una fugida se va convertir en es començament d'un procés que acabaria l'any 1691 amb una de ses majors tragèdies de s'història des xuetes de Mallorca.

Tres anys dins ses presons de l'Inquisició

Des de 1688 fins a 1691, es detenguts romangueren empresonats i sotmesos an es procediments del Sant Ofici. Es processos inquisitorials podien esser llargs i durs, i es reus quedaven completament sotmesos a una institució que disposava de mitjans molt poderosos per obtenir confessions i condemnes.

Una part dets acusats acabaren abjurant de ses seves creences i foren reconciliats amb sa fe catòlica. Però no tots varen cedir.

Entre es que se mantengueren ferms hi havia na Caterina Tarongí, es seu germà Rafel Benet Tarongí i es rabí Rafel Valls. Per a l'Inquisició, negar-se a renunciar a ses creences considerades herètiques podia significar esser condemnats com a «relaxats en persona», és a dir, lliurats an es braç secular per esser executats.

Es processos inquisitorials se redactaven en castellà, sa llengo de s'administració i des tribunal, mentres que dins sa documentació mallorquina trobam també declaracions i documents que originàriament s'havien fet en sa llengo des regne i que després se traduïen an es castellà. Aquest fet mostra sa coexistència de ses dues llengos dins sa documentació de s'època.

Però aquesta diferència lingüística no era es motiu de sa persecució. Sa «pertinàcia» que apareix dins ses sentències inquisitorials tenia un significat religiós: se referia an aquells que, segons es criteri del Sant Ofici, persistien en ses seves creences i se negaven a abjurar de sa fe jueva.

I així arribam a l'any 1691.

Es quatre autos de fe de 1691

Durant aquell any se celebraren a Mallorca quatre autos de fe, es 7 de març, s'1 i 6 de maig i es 2 de juny. En es conjunt d'aquests actes, sa font contemporània d'en Francisco Garau xerra de 88 reus i 37 relaxats, entre es quals només tres varen esser considerats pertinaces fins a sa mort.

Dia 6 de maig de 1691 tengué lloc es tercer i més tràgic des quatre autos. Entre es condemnats hi havia na Caterina Tarongí, es seu germà Rafel Benet Tarongí i es rabí Rafel Valls.

Es tres varen esser cremats vius a sa foguetera. En Garau ho deixa escrit de manera explícita: na Caterina fou lliurada an es braç secular «para ser quemada viva»; en Rafel Benet, «para ser abrasado vivo», i en Rafel Valls també fou condemnat a morir a ses flames.

Ses altres persones executades en es conjunt d'aquells autos varen esser mortes abans d'esser cremades, principalment a garrot. Es tres que varen esser cremats vius foren precisament na Caterina Tarongí, en Rafel Benet Tarongí i en Rafel Valls.

Na Caterina tenia quaranta-cinc anys.

Sa font de 1691

La Fee Triunfante (1691), obra des jesuïta Francisco Garau, recull es processos i ses condemnes des quatre autos de fe celebrats a Mallorca aquell any. En es cas de na Caterina Tarongí, es text descriu sa seva actitud com a «pertinaz» i assenyala que se va mantenir sense renunciar a ses seves creences.

Es document mos mostra així sa naturalesa religiosa de sa condemna segons es criteri del Sant Ofici. També hi apareix es seu nom escrit com «Catalina Terongí», una forma pròpia de sa llengo castellana en què està redactada s'obra.

És important recordar que La Fee Triunfante és una font contemporània, però no neutral: en Garau escriu des de sa perspectiva de l'Inquisició i presenta es càstig com una victòria de sa fe catòlica. S'historiografia posterior també ha assenyalat es caràcter propagandístic de s'obra.

Na Caterina Tarongí va morir a sa foguetera sense renunciar a ses seves creences.

Sa condemna no acabà amb sa foguetera

Però es càstig no acabava amb sa mort.

Es sambenitos, penjats en es convent de Sant Domingo, servien per mantenir públicament es record des condemnats i des seus llinatges. Amb so pas des temps, aquesta estigmatització s'acabà convertint en una marca social que afectà es quinze llinatges que tradicionalment han estat identificats com a xuetes.

Sa persecució no acabà, per tant, amb ses execucions. Sa memòria des condemnats va continuar vinculada an es seus llinatges i va contribuir a mantenir durant generacions una forta discriminació social contra es descendents des conversos.

L'Inquisició acabaria desapareguent, però sa marca que havia deixat damunt aquests llinatges continuaria durant generacions.

Sa memòria de na Caterina Tarongí encara és present a Palma

Més de tres-cents anys després d'aquelles fogueteres, sa memòria des condemnats continua present dins sa mateixa ciutat on varen esser perseguits.

Dia 2 de setembre de 2018 s'inaugurà, a sa plaça Gomila de Palma, es Memorial an es xuetes, dedicat a ses víctimes des darrers autos de fe de 1691.

Na Caterina també té avui un carrer amb so seu nom a Palma. Dia 4 de maig de 2018, s'antic carrer Belchite, a Sa Vileta, va passar a dir-se carrer de Caterina Tarongí. Una publicació de s'UIB confirma aquesta dedicació i situa es carrer a sa barriada de Sa Vileta.

Es seu nom, que un dia va esser pronunciat dins un tribunal inquisitorial abans d'enviar-la a sa foguetera, avui forma part des nomenclàtor de Palma.

Una memòria que encara és nostra

Es cas de na Caterina Tarongí és s'història d'una comunitat mallorquina perseguida per ses seves creences i marcada durant generacions per un estigma que va sobreviure a sa pròpia Inquisició.

Ses fogueteres de 1691 fa més de tres-cents anys que s'apagaren. Però sa memòria d'aquells fets continua formant part de Mallorca.

Recordar-los no és mirar enrere per simple curiositat. És reconèixer una part de sa nostra història, també quan aquesta història mos incomoda.

Perquè es passat de Mallorca no està fet només de lo que mos agrada recordar. També està fet d'allò que no hauríem de tornar oblidar.

Fonts consultades

Francisco Garau, La Fee Triunfante en quatro autos celebrados en Mallorca por el Santo Oficio de la Inquisición en que han salido ochenta y ocho reos, y de treinta y siete relajados solo hubo tres pertinaces, Mallorca, Viuda Guasp, 1691. Font contemporània dets autos de fe i des processos.

Antoni Picazo Muntaner, «Chuetas de Mallorca: el caso de los hermanos Tarongí», Cuadernos Judaicos, núm. 37, 2020, Universitat de les Illes Balears, pàg. 125-139.

Ruth Miguel Franco i Assumpció Rost Bagudanch, estudis sobre es contacte lingüístic i sa documentació històrica de Mallorca, amb exemples de documents i declaracions originàriament en «sa llengo des país» traduïts posteriorment an es castellà.

Universitat de les Illes Balears, estudis i materials sobre sa persecució des xuetes i ets autos de fe de 1691.

Gran Enciclopèdia Catalana, veu «Xueta». Font de consulta general sobre es xuetes, es seus llinatges i sa persecució inquisitorial.

Laura Miró Bonnín, «Felet, no’t dons! Caterina Tarongí, una dona valenta», Última Hora, 31 de gener de 2017.

IB3 Notícies, materials sobre sa commemoració de ses víctimes de sa «Cremadissa» de 1691.

dBalears, informació sobre es Memorial an es xuetes de sa plaça Gomila i es carrer de Caterina Tarongí, 2018.

S'HISTÒRIA DE BALEARICA REGNA

Va existir es «Regne Baleàric» abans de sa conquista musulmana? 

Quan llegim La Historia General del Reyno Baleárico, d’en Joan Dameto, publicada l’any 1632, hi trobam afirmacions que desperten sa curiositat i conviden a anar una mica més enfora, fins a ses fonts que utilitza s’autor. Una d’aquestes afirmacions apareix en es llibre I, paràgraf 14, pàgina 67, quan en Dameto escriu:¹

«De lo cual se infiere, que se engaño notoriamente un moderno en decir, que estas islas con sus agregadas tuvieron titulo de Reyno de Mallorca desde que las ocuparon los moros, porque a mas de lo dicho, tenemos la autoridad del famoso astrologo, y poeta Manilio, el cual llama a nuestras islas, Balearica Regna.»

Juan Dameto, 1632, p. 67. «Balearica Regna» i referència a Escolano.

Ses paraules d’en Dameto plantegen una qüestió ben interessant. Segons ell, n’Escolano s’hauria equivocat en afirmar que ses Balears, amb ses illes que hi estaven agregades, havien tengut es títol de Regne de Mallorca des de sa seva ocupació pes musulmans. Per reforçar sa seva posició, en Dameto recorr an en Manili i an aquestes dues paraules: Balearica regna.

Però què vol dir exactament aquesta expressió? I, sobretot, mos permet afirmar que existia un «Regne Baleàric» molts de segles abans de sa conquista musulmana?

Per respondre aquestes preguntes, haurem de mirar què diuen realment ses fonts i, sobretot, què volia dir en Dameto quan va escriure Balearica regna.

Una cita que he pogut comprovar

En aquest cas no m’he limitat a repetir lo que diu en Dameto, sinó que he anat directament a sa font que ell cita: Gaspar Escolano, Década primera de la Historia de la insigne y coronada ciudad y Reyno de Valencia, llibre IV, capítol VII, pàg. 716.² Allà n’Escolano escriu textualment: «Tuvieron todas estas Islas con las demás agregadas, título de Reyno de Mallorca, desde que las ocuparon los Moros...»

Gaspar Escolano, 1610, llibre IV, cap. VII, pàg. 716. «Reyno de Mallorca».

És significatiu que, en aquest passatge, n’Escolano no indiqui cap font per justificar aquesta afirmació sobre es «título de Reyno de Mallorca», mentres que a sa mateixa pàgina sí que apareixen referències marginals per a altres informacions. Sa consulta directa d’aquesta obra permet, en canvi, comprovar que sa cita que en fa Dameto és literal i correspon efectivament an es text de n’Escolano.

Qui era en Gaspar Escolano?

Gaspar Escolano (1560–1619) fou un historiador i cronista valencià, autor d’una de ses obres històriques més importants des seu temps: sa Década primera de la Historia de la insigne y coronada ciudad y Reyno de Valencia. Sa comparació entre sa seva obra i sa d’en Juan Dameto mostra que en Dameto coneixia bé es treball de n’Escolano i que el va consultar com a font per a qüestions relacionades amb ses Balears. Això no vol dir que en Dameto depengués exclusivament de n’Escolano, però sí que permet considerar-lo una de ses fonts que va consultar per elaborar sa seva pròpia obra.

Qui era en Manili?

Per rebatre a n’Escolano, en Dameto recorr a una autoritat molt més antiga: en Marcus Manilius, poeta i astròleg romà que visqué probablement entre es segles I aC i I dC i autor des poema didàctic Astronomica³, també conegut com Astronomicó, escrit en hexàmetres i dividit en cinc llibres. En Manili no era historiador ni jurista, sinó poeta, i això és important a s’hora d’interpretar ses seves paraules, perquè dins un text poètic és habitual trobar expressions solemnes o figurades que no necessàriament descriuen amb precisió una realitat política o administrativa.

Què significa Balearica regna?

En Dameto cita en Manili amb una expressió ben curiosa: Balearica regna. Traduïda literalment, significa «es regnes baleàrics» o, si ho volem dir d’una manera més natural, «es regnes de ses Balears». I aquí hi ha un detall que convé tenir en compte: regna és plural. Per tant, sa forma mateixa de s’expressió fa referència a més d’un regnum, mentres que no mos permet identificar per ella mateixa cap institució política concreta. A més, en llatí clàssic, regnum no tenia necessàriament es sentit estricte d’un regne com a institució política, sinó que, segons es context, també se podia referir a un territori o a un domini.

Per què existeixen lectures diferents?

Pot sorprendre que unes edicions llegeixin Balearica regna i altres Balearica rura, però sa raó és ben senzilla: s’obra original d’en Marc Manili no s’ha conservat. S’autògraf escrit pes mateix autor se va perdre fa molts de segles i lo que ha arribat fins an es nostres dies són còpies medievals de còpies encara més antigues, fetes a mà per diferents escrivans. Com és natural, amb so pas des temps aquestes còpies varen introduir petites diferències dins es text, i per això es filòlegs han de comparar es manuscrits que se conserven per intentar reconstruir, tan fidelment com sigui possible, lo que probablement va escriure en Manili.

És precisament d’aquesta comparació que neix es debat entre ses lectures Balearica regna i Balearica rura. I aquesta és, en realitat, sa feina de sa crítica textual: no triar arbitràriament sa paraula que més mos convé, sinó estudiar es diferents testimonis que han sobreviscut i intentar arribar a sa lectura que té més possibilitats d’acostar-se an es text original.

Un detall que fa encara més interessant aquesta cita

A sa recerca d’aquesta lectura de Balearica regna hi apareix també una qüestió que mereix esmentar. Dins s’edició comentada de s’Astronomicon publicada p'en Richard Bentley a Londres l’any 1739, en es llibre IV, pàg. 225, hi trobam aquesta nota crítica sobre es vers 641:⁴

V. 641. Balearica regna. Vetusti quattuor melius RURA. Ut infra versu 767. Dorica rura.

És a dir: «Vers 641. Balearica regna. Quatre manuscrits antics ofereixen una lectura millor: rura. Com també més avall, an es vers 767: Dorica rura.»

 M. Manilii Astronomicon, Londini, 1739, llibre IV, p. 225. «Balearica rura» / «Balearica regna».

Sa nota mos diu una cosa bastant significativa: s’edició d’en Bentley posa Balearica rura dins es text, mentres que an es v. 641 assenyala que quatre manuscrits antics també oferien rura i considera aquesta lectura millor que regna.

Però aquesta variant ja era coneguda molt abans d’en Bentley. Dins s’edició de s’Astronomicon d’en Joseph Justus Scaliger, publicada l'any 1559, pàg. 348, hi trobam aquesta anotació:

V. 30. «Balearica regna. Gemb. Balearica rura.»

És a dir: «Vers 30. Balearica regna. Es Gemblacensis llegeix Balearica rura.»

M.Manili Astronomicon, Joseph Justus Scaliguer, Leiden, 1559, pàg. 348

I encara podem anar més enrere. Sa primera edició impresa coneguda de s’Astronomicon, publicada p’en Johann Müller de Königsberg (Regiomontanus) a Nuremberg l’any 1473 (1473-1474 segons alguns catàlegs), ja presenta Balearica regna ⁵.

Manilius, Astronomicon, Nuremberg, 1473–1474. «Balearica regna»

Per tant, aquesta lectura ja circulava impresa molt abans de n’Scaliger, i no va ser ell qui la va introduir.

Lo que encara no podem sebre amb certesa és d’on la va treure Regiomontanus. Podria haver reproduït fidelment un manuscrit que avui s’ha perdut o podria haver seguit una tradició editorial anterior. Amb ses fonts que tenim a mà, no és possible determinar-ho amb seguretat. I precisament aquí és on s’història d’unes paraules aparentment tan senzilles com Balearica regna se fa més interessant: darrere una lectura de dues paraules hi ha tota una cadena de manuscrits, còpies, edicions i filòlegs que se remonta a molts de segles enrere.

Té raó en Dameto?

Sa resposta necessita qualcuns matisos.

En Dameto no inventa sa cita. Sa lectura Balearica regna existia molt abans de sa publicació de sa seva obra i apareix documentada, com a mínim, a sa primera edició impresa coneguda de s’Astronomicon. Ara bé, això no demostra necessàriament que existís una entitat política oficial anomenada «Regne Baleàric» ni tampoc un «Regne de Mallorca».

Lo que fa en Dameto és oposar dues autoritats. Per una banda, n’Escolano sosté que ses Balears reberen es títol de Regne de Mallorca d’ençà que ses illes foren conquistades pes musulmans. Per s’altra, en Dameto replica que en Manili ja emprava molts de segles abans s’expressió Balearica regna i ho utilitza com argument per defensar una antiguetat molt més remota de s’idea de «regne» aplicada a ses Balears.

Es problema és que aquest argument parteix d’una expressió poètica, i una expressió poètica no equival necessàriament a una denominació política oficial.

Què podem afirmar realment sobre un «Regne Baleàric»?

Aquí convé anar alerta amb ses conclusions. No podem concloure simplement: «En temps d’en Manili no hi havia cap Regne Baleàric.» Això seria una afirmació històrica absoluta que s’article no demostra directament.

En canvi, sí que podem concloure una cosa molt més sòlida: en temps d’en Manili no tenim cap evidència històrica que permeti afirmar que ses Balears constituïssin un regne anomenat «Regne Baleàric». I, tenguent en compte es context històric, resulta molt difícil interpretar Balearica regna com una referència a un vertader «Regne Baleàric».

Quan en Manili escriu, ses Balears formen part de s’òrbita de Roma i, després de sa conquista d’en Quint Cecili Metel l’any 123 aC, queden incorporades a s’estructura política romana. Per tant, s’expressió d’en Manili sembla respondre molt més a un recurs poètic que no a sa descripció d’una realitat política concreta.

Això no significa que poguem descartar qualsevol forma d’organització política anterior a Roma. Significa que no tenim proves que permetin identificar aquella organització amb un «Regne Baleàric».

I abans des romans?

Si miram encara més enrere, fins an es període anterior a s’arribada des romans, sa qüestió se fa encara més difícil de precisar. Ses comunitats pretalaiòtiques i talaiòtiques de Mallorca i Menorca no mos han deixat fonts escrites que permetin conèixer amb detall com s’organitzaven políticament. Lo que mos han arribat són sobretot restes arqueològiques i, més endavant, testimonis antics que xerren dets habitants de ses illes i, molt especialment, de sa fama des foners balears.

Amb sa documentació disponible avui, per tant, no tenim proves que permetin afirmar s’existència d’un «Regne Baleàric» unificat abans de sa conquista romana. Això no vol dir que poguem sebre amb exactitud com s’organitzaven totes ses comunitats de Mallorca i Menorca, sinó simplement que ses fonts conservades no mos permeten arribar tan lluny.

Una manera d'escriure pròpia des seu temps

An es segles XVI i XVII era habitual que ets historiadors fonamentassin ses seves interpretacions en sos testimonis dets autors grecs i romans. Quan un autor clàssic semblava donar soport a una determinada explicació des passat, sa seva autoritat tenia un pes considerable. En Dameto fa precisament això quan recorr an en Manili per rebatre s’interpretació de n’Escolano.

Per entendre, idò, què significa Balearica regna dins s’obra d’en Dameto, convé tenir present aquest context. No l’hem de llegir com si fos una inscripció oficial que demostràs per si mateixa s’existència d’un regne, sinó com part de s’argumentació històrica d’un autor des segle XVII, que recorr a un testimoni de s’Antiguetat per reforçar sa seva interpretació des passat de ses Balears.

Reflexió final

Aquest petit debat entre n’Escolano i en Dameto mos mostra també com treballaven ets historiadors des segle XVII. No se limitaven a narrar es fets, sinó que contrastaven ses opinions des seus predecessors i recorrien sovint a s’autoritat dets autors clàssics per donar força a ses seves interpretacions. En aquest cas, sa consulta directa de n’Escolano mos ha permès comprovar que en Dameto citava correctament sa seva font.

An es mateix temps, s’estudi de sa tradició textual d’en Manili ha posat damunt sa taula una qüestió ben interessant. Sa lectura Balearica regna ja apareix a sa primera edició impresa coneguda de s’Astronomicon, de 1473, mentres que una nota crítica vinculada a sa tradició editorial d’en Joseph Scaliger assenyala que quatre manuscrits antics transmetien sa lectura Balearica rura. Avui, per tant, podem afirmar documentalment que Balearica regna formava part, com a mínim, de sa tradició impresa des segle XV. Lo que encara no podem establir amb certesa és d’on procedia aquesta variant ni si sa lectura impresa reproduïa un manuscrit que avui ja no se conserva.

I aquí és on convé separar dues qüestions que sovint se mesclen. Una cosa és poder demostrar que una determinada lectura existeix dins sa tradició textual d’en Manili, i una altra de molt distinta és interpretar què significa aquesta lectura i si mos permet afirmar s’existència d’una determinada realitat política. En aquest cas, sa documentació permet afirmar sa presència de Balearica regna dins sa tradició textual d’en Manili, però no permet demostrar, per ella tota sola, que aquesta expressió fos es nom d’un vertader «Regne Baleàric». Aquesta diferència, més que tancar es debat, mos ajuda a entendre fins on arriben ses fonts i on comencen ses interpretacions. I probablement és aquesta sa conclusió més interessant que podem treure de tota aquesta investigació.

Nota final

Aquesta investigació continua oberta. Arribar fins aquí ha requerit consultar directament fonts originals, edicions antigues, incunables, biblioteques digitals, fons patrimonials i edicions crítiques, amb s’objectiu de comprovar personalment ses cites i ses diferents variants des text. Precisament per això, he volgut distingir sempre entre lo que avui podem demostrar documentalment i lo que encara no passa d’una hipòtesi. Amb textos tan antics, aquesta precaució no és un obstacle per a s’investigació, sinó sa millor manera d’avançar.

Encara queda pendent determinar d’on surt exactament sa lectura Balearica regna i si en Regiomontanus reproduïa fidelment un manuscrit que avui ha desaparegut o si seguia una tradició editorial anterior. És una qüestió que requeriria continuar aprofundint dins sa tradició manuscrita i editorial de s’Astronomicon.

Notes

¹ Joan Dameto, La Historia General del Reyno Baleárico, Mallorca, 1632, llibre I, pròleg 14, p. 88.

² Gaspar Escolano, Década primera de la Historia de la insigne y coronada ciudad y Reyno de Valencia, llibre IV, capítol VII.

³ Marcus Manilius, Astronomica, llibre IV.

⁴ M. Manilii Astronomicon, edició derivada de sa tradició editorial d'en Joseph Scaliger. Nota crítica an es vers 641: «V. 641. Balearica regna. Vetusti quattuor melius rura. Ut infra versu 767. Dorica rura.»

⁵ Astronomicon. Nuremberg: Johann Müller de Königsberg (Regiomontanus), 1473 (1473-1474 segons alguns catàlegs), primera edició impresa coneguda de s'obra. En es llibre IV imprimeix sa lectura «Balearica regna.»

ABANS DES REPARTIMENT: LO QUE D. JOAN DAMETO EXPLICA AN ES LECTOR

 

Hi ha llibres que no s'acaben mai de llegir. Per moltes vegades que hi tornis, sempre hi trobes qualque detall que t'havia passat per alt. Això mateix m'ha succeït aquests dies mentres continuava amb sa correcció de sa meva traducció an es mallorquí de sa Historia General del Reino Baleárico, publicada per D. Joan Dameto i Cotoner, segon cronista general des Regne de Mallorca, l'any 1632.

No ha estat un gran descobriment arqueològic ni un document desconegut. Tot ha nascut de tornar a llegir amb calma es paràgraf S1 des llibre II (pàg. 271), just allà on en Dameto inicia sa seva explicació des repartiment de ses terres an es nous pobladors.

Confés que ses primeres vegades li havia fet poc cas. Com passa amb tants de pròlegs, un s'endinsa tot d'una dins es moll de s'os: sa conquista, es Repartiment, es pobladors, es privilegis... Aquesta vegada, però, vaig decidir aturar-m'hi i, ben mirat, potser és un des capítols més interessants de tota s'obra.

Comença xerrant del rei En Jaume. No el presenta únicament com es gran conquistador de Mallorca. Lo que admira sobretot és lo que féu una vegada acabada sa guerra.

En sa meva traducció, aquest passatge diu:

«Així com l'invictíssim rei En Jaume en sa conquista present se mostrà príncep de cor excels i superior a tots es perills que se li oferien, que foren molts en número i en grandesa quasi immensos i incontrastables, no fou menor sa seva llibertat i llarguesa després de conquistada s'illa en repartir ses despulles i heretats d'ella entre es que l'havien seguit i servit, aventurant ses seves vides i emprant ses seves hisendes en s'avançament de sa seva reial corona.»

En poques línees resumeix tota una manera d'entendre sa monarquia. Es Repartiment no apareix com una simple distribució de terres conquistades. És sa recompensa an es qui seguiren al rei, arriscaren sa vida i empraren es seus propis doblers perquè aquella empresa arribàs a bon port.

Encara reforça aquesta idea quan diu que en Jaume I no cercava tant «es seu propi acreixement» com «s'exaltació de la santa fe, propagació des cult diví i s'honra i profit des seus fidels vassalls».

És una visió profundament medieval. Es bon rei no és només aquell que venç. És aquell que sap recompensar an es seus i comparteix es fruits de sa victòria. No és estrany que aquest hagués d'esser s'exemple de tots es prínceps.

Només després d'haver explicat es sentit des Repartiment passa a xerrar des document. I aquí torna a sorprendre. Abans de demanar que es lector li tengui confiança, explica d'on surt es Llibre des Repartiment, qui el redactà, qui revisà ses còpies, on se conservava s'original i com havia arribat fins an es seu temps.

Quan acaba aquesta explicació escriu una frase que, an es meu entendre, resumeix tota sa seva manera de treballar:

«He volgut advertir tot això perquè se vegi es crèdit i autoritat que en aquest llibre se deu.»

És una frase que convé retenir. No fonamenta sa seva autoritat en sa seva opinió, sinó en es documents que té davant.

Abans d'entrar en matèria encara s'atura a explicar què és una jovada, una quarterada, una alqueria o un rafal. També recorda que molts topònims conserven es seus noms àrabs. Sap perfectament que un lector que no entengui aquests conceptes difícilment podrà seguir es Repartiment.

I és llavors quan apareixen unes paraules que, personalment, són ses que més m'han fet pensar:

«Lector: si no fossis natural d'aquest regne o no tenguessis particular inclinació a ses nostres coses, torna sa fulla i passa endavant, perquè aquestes antiguetats i memòries només podran donar gust i satisfacció an es nostros.»

Vaig tornar a llegir aquest fragment. Després el vaig rellegir una altra vegada. Aquesta frase, tota sola, ja diu moltes coses.

No escriu pes curiosos, ni per guanyar fama ni per entretenir ets erudits de fora. Escriu perquè es mallorquins coneguin sa seva història.

Ses expressions «natural d'aquest regne», «ses nostres coses» i, sobretot, «an es nostros» tenen una força extraordinària. Juntes defineixen, en poques paraules, es propòsit de tota sa seva obra: conservar sa memòria des Regne de Mallorca pes mateixos mallorquins. I és precisament aquesta voluntat sa que dona sentit a tot lo que escriurà a continuació.

També resulta revelador que, quan xerra des territoris de sa Corona, ho faci amb absoluta naturalitat. Xerra des Regne de Mallorca, des Regne d'Aragó i des Principat de Catalunya, cadascun amb so seu nom propi. No els confon ni els dilueix. Així és com un mallorquí des segle XVII entenia sa realitat política que l'envoltava.

Però hi ha un altre passatge que també m'ha fet pensar.

Reconeix que en es Llibre des Repartiment no hi apareixen tots es qui participaren en sa conquista. I no intenta amagar-ho. Ben al contrari: ho explica amb tota naturalitat.

Després de sa presa de Mallorca, diu que el rei féu venir «d'Aragó i de Catalunya molts altres cavallers i gent principal». Quan aquests arribaren, es repartiment general ja s'havia fet i, per això, es seus noms no hi aparegueren, encara que moltes de ses cases principals des seu temps descendien precisament d'aquells pobladors.

No sé si vos passa com a jo, però vaig haver de rellegir aquest fragment un parell de vegades. No perquè sigui difícil d'entendre, sinó perquè és d'una sinceritat sorprenent.

No escriu per defensar cap teoria ni necessita donar sa raó a ningú. Simplement explica allò que ha trobat en es documents que consulta. Si es Llibre des Repartiment és incomplet, ho diu. Si més endavant arribaren altres cavallers, també ho diu. I si hi falten moltes de ses famílies que se trobaren a sa conquista, també explica es motiu: es repartiment general ja s'havia fet i, per això, es seus noms no hi foren incorporats, encara que d'elles descendien moltes cases principals i pairals que encara florien en es seu temps.

Això, que pot semblar una observació menor, té molta importància. Perquè massa vegades encara sentim afirmar que després de sa conquista de Mallorca no hi hagué cap repoblació o que aquesta és una teoria inventada molt més tard. Però en Dameto, que escriu l'any 1632, dona aquest fet per descomptat. No ho presenta com una teoria ni com una interpretació personal. Ho explica perquè necessita justificar una realitat documental: hi ha famílies que no apareixen en es Llibre des Repartiment senzillament perquè arribaren després que es repartiment general ja s'havia fet.

I això, evidentment, no resol tots es debats sobre es repoblament de sa Mallorca des segle XIII. S'història és molt més complexa que qualsevol consigna. Però sí que desmenteix una afirmació concreta: que s'idea d'una arribada posterior de nous pobladors sigui una invenció moderna. Per D. Joan Dameto, això era un fet prou conegut perquè ni tan sols sentís sa necessitat de demostrar-lo.

Sa realitat és que vivim un temps en què s'història sovint se presenta en blanc o negre. O tot fou d'una manera, o tot fou de sa contrària. I, tanmateix, es documents antics gairebé mai són tan simples.

Allò que mos deixen veure és una realitat molt més matisada, molt més humana i, probablement, molt més pròxima a lo que realment succeí.

Potser aquesta és sa gran lliçó que m'enduc d'aquesta nova lectura. De vegades cercam ses grans revelacions en documents desconeguts, quan basta tornar a llegir amb calma un text que fa segles que tenim davant. En aquelles pàgines que tantes vegades passam de llarg hi havia un autor preocupat per explicar es sentit de sa conquista, per justificar s'autoritat des documents que utilitzava i, sobretot, per conservar sa memòria des seu poble.

És per això que aquestes línees continuen arribant-mos amb tanta força. Perquè, quatre segles després, encara hi ha mallorquins que obrim aquests llibres antics amb sa mateixa il·lusió amb què D. Joan Dameto va escriure aquelles pàgines. I perquè, de qualque manera, també noltros continuam essent «es nostros».

Nota: Totes ses cites de D. Joan Dameto reproduïdes en aquest article corresponen a sa meva traducció an es mallorquí de sa Historia General del Reino Baleárico (1632).

«AMB» O «EMB»? QUÈ DIUEN REALMENT ES DOCUMENTS MALLORQUINS

 

De tant en tant reapareix un debat que sembla que no s'hagi d'acabar mai. Hi ha qui afirma que es mallorquins hauríem d'escriure «emb» perquè «amb» és una forma introduïda p'en Pompeu Fabra. 

He de reconèixer que, durant aquests darrers anys, més d'una vegada m'han criticat per escriure «amb». Per això fa temps vaig publicar un petit escrit sobre aquesta qüestió a Facebook. En aquell moment vaig dir que, més endavant, faria un article molt més complet i documentat. Idò bé, aquest article és precisament aquell compromís. 

Durant aquestes darreres setmanes he revisat diccionaris, llibres i periòdics mallorquins des segle XIX i començament des XX. No cercava donar sa raó a ningú, ni tampoc llevar-la. Només volia comprovar què deien realment es documents. 

Després de llegir-los, he arribat a una conclusió molt clara: abans d'opinar, val més obrir un llibre. No escric aquest article per dir a ningú com ha d'escriure. Si qualcú prefereix sa grafia «emb», és ben lliure de fer-ho. Però una cosa són ses preferències personals i una altra ben distinta són es documents.

 

A Mallorca no hi havia una ortografia fixa

Sa primera dada la vaig trobar en es Diccionari Mallorquí-Castellà d'en Pere Antoni Figuera.

A ses notes preliminars escriu:

«Com nôltros no tením ortografía ficsa, sino que cadahú escríu segóns li dicta el séu câp, algúns térmes qui no se trobarân per ba, pa, ra, etc. se encontrarân per be, pe, re, etc., y al revés.»

Difícilment se podria explicar més clar. En Figuera reconeix que en es seu temps no existia una ortografia fixa i que una mateixa paraula podia aparèixer escrita amb a o amb e, i també a s'enrevés.

En Juan José Amengual confirma aquest criteri

Una altra obra imprescindible és es Nuevo Diccionario Mallorquín-Castellano-Latin, d'en Juan José Amengual.

És cert que adopta sa grafia «emb» com entrada des diccionari. Però també és cert que, a sa introducció, escriu:

«Las a e mudas tienen igual sonido...»

I tot seguit afegeix:

«...en caso de duda invencible, las usamos indiferente.»

Per tant, es mateix autor que escriu «emb» també explica que sa a i sa e mudes tenen es mateix so i que, en cas de dubte, s'empreen indistintament.

Aquest mateix criteri també apareix en es manual Unos Amigos, on llegim que sa a i sa e mudes «tienen un mismo sonido» i que, si una paraula no se troba escrita amb una d'aquestes vocals, se cerqui amb s'altra.

No sembla, idò, que aquesta diferència ortogràfica tengués es caràcter absolut que qualcuns li volen donar avui.

D'«ab» a «amb»

Hi ha encara un altre detall que convé recordar.

Sa forma més antiga d'aquesta preposició és «ab», documentada durant segles a ses llengos romàniques. Amb so pas des temps aparegueren també ses grafies «amb» i «emb». En es cas de «amb», no se tracta de cap paraula nova, sinó simplement de sa mateixa preposició «ab» amb una m intercalada entre s'a i sa b, una evolució fonètica ben coneguda.

Per tant, quan avui escrivim «amb», no empra'm cap paraula nova ni cap invent modern. Empra'm una forma que ja existia i que, com hem vist, també apareix documentada a Mallorca molt abans de 1918.

I què diuen es documents?

Aquí és on ses opinions deixen pas an es fets.

A 1892, en Gabriel Maura i Muntaner publicava Aygoforts. A una de ses seves pàgines hi podem llegir:

«...amb un tancà i obrí d'ulls...»

És a dir, vint-i-sis anys abans de sa publicació de sa Gramàtica catalana d'en Pompeu Fabra.

Després vaig revisar es periòdic mallorquí L'Ignorància. Bastà obrir un sol número per trobar-hi diversos exemples de sa grafia «amb», emprada amb tota naturalitat.

Vaig continuar amb sa revista mallorquina La Roqueta, apareguda l'any 1902. Ja en sa mateixa presentació de sa revista podem llegir:

«...ilustrada amb fotografiats d'els fets que senyali...»

Finalment vaig consultar es Bolletí de sa Societat Arqueològica Lul·liana.

1. Aquí convé fer una puntualització. Es primers volums estan redactats majoritàriament en castellà i es pocs textos en mallorquí solen conservar una ortografia molt més antiga, on predomina sa forma «ab». Tot i així, també hi apareix sa grafia «amb». Per exemple, en es número 34, de dia 23 de maig de 1886, hi trobam s'expressió:

«...amb una barrera...»

Això demostra que, durant aquell temps, ab, emb i amb coexistien, segons s'autor, s'obra o es criteri ortogràfic emprat.

Una reflexió final

Quan vaig començar aquesta recerca no pretenia demostrar que una grafia fos millor que una altra. Només volia sabre si era cert que «amb» era un invent modern.

Però després de llegir tota aquesta documentació, crec que sa resposta és evident: no. Sa forma «amb» ja era emprada per escriptors i publicacions mallorquines molt abans de 1918.

Per això me pareix poc encertat atacar o desqualificar una persona simplement perquè escriu «amb» en lloc de «emb», i encara manco afirmar que, per aquest motiu, no escriu mallorquí.

He de reconèixer que jo mateix he canviat sa manera d'escriure aquesta preposició. No perquè m'ho hagi imposat ningú, sinó perquè, ja abans de consultar tota aquesta documentació, vaig arribar a sa conclusió que «amb» també forma part de sa nostra tradició escrita. Aquesta recerca no ha fet més que confirmar-ho documentalment.

A més, hi ha una reflexió que crec que convé fer. Defensar sa llengo mallorquina no consisteix en quedar ancorats en una ortografia de fa dos-cents anys. Consisteix en conèixer sa nostra història, entendre com ha evolucionat i respectar també aquesta evolució quan està documentada.

Per tant, cadascú és ben lliure d'escriure «ab», «emb» o «amb». Jo he triat escriure «amb» després de llegir i comparar tota aquesta documentació.

Però crec que tots hauríem d'estar d'acord en una cosa: abans d'afirmar segons què, sempre és millor deixar xerrar es documents.

Documents consultats: Pere Antoni Figuera, Diccionari Mallorquí-Castellà; Juan Jusep Amengual, Nuevo Diccionario Mallorquín-Castellano-Latín; Unos Amigos, Diccionario Mallorquin-Castellano; L'Ignorància; La Roqueta; Bolletí de sa Societat Arqueològica Lul·liana; Gabriel Maura i Muntaner, Aygoforts.