CAMPOS, 21 DE GENER DE 1528: 49 PERSONES FETES CAPTIVES

Recreació il·lustrativa d'una incursió corsària a sa costa mallorquina.

Hi ha episodis de s'història des nostros pobles que, malgrat sa seva importància, han quedat gairebé oblidats amb so pas des segles. Un d'aquests fets tengué lloc a Campos es 21 de gener de 1528, quan una incursió corsària a sa zona des Palmer acabà amb sa captura de 49 persones. No xerram d'una llegenda ni d'una tradició transmesa oralment, sinó d'un fet recollit dins es Cronicón Mayoricense (1881, p. 255), d'Àlvar Campaner, que remet, com a font, a s'apèndix de sa Historia de Campos, escrit p'en Francesc Talladas (Campos, 1746 – Palma, 1818), historiador i eclesiàstic campaner. Aquesta notícia constitueix un testimoni significatiu de sa vulnerabilitat des nuclis de població de Mallorca davant ses incursions corsàries durant es segle XVI. En Campaner, a més, identifica aquesta referència amb una notícia procedent de s'obra d'en Talladas, conservada, segons indica, dins ses Misceláneas del pare Luis de Villafranca. Ara per ara, però, no hem pogut localitzar aquest apèndix original per comprovar directament es document en què se basa sa notícia.

Segons en Campaner, aquell dia pirates moros desembarcaren en es Palmer i capturaren 49 persones. Sa notícia, breu però escarrufadora, mos permet valorar sa gravetat d'una acció que afectà directament es terme de Campos i que obligà a ses autoritats locals a prendre mesures per intentar recuperar es captius. 

Àlvar Campaner, Cronicón Mayoricense (1881), p. 255.

Es jurats de Campos, davant aquella situació, acordaren destinar entre 800 i 1.000 ducats des fons de s'Universitat —s'institució municipal de s'època— per fer front an es rescat. Sa decisió tengué conseqüències directes sobre ses obres de construcció de s'iglèsia. En Francesc Talladas, que consultà es llibres de resolucions capitulars de s'Ajuntament, explica que l'any 1528 s'ordenà sa suspensió perquè es Comú estava endeutat i havia destinat quantitats importants an es rescat des captius. També identifica es mestre d'obres, N. Cerdà, fill de Campos, i assenyala que en aquell moment s'iglèsia ja estava més o manco construïda i disposava de lo necessari per celebrar-hi es culte. 

Aquelles obres corresponien a s'antiga iglèsia parroquial de Sant Julià, situada dins es nucli urbà de Campos. Aquest temple, construït durant es segle XVI, fou substituït en es segle XIX per s'actual iglèsia parroquial, aixecada damunt es mateix solar. De s'edificació antiga encara se conserven sa capella de Santa Llúcia i es Sants Metges, així com es primers trams des campanar. 

No hem de confondre aquest temple amb s'antic oratori de Sant Blai, situat a uns quatre quilòmetros de la vila. Sant Blai havia estat sa primera seu parroquial de Campos, documentada ja l'any 1248 amb so nom de Sant Julià. Amb sa fundació de sa vila l'any 1300 i sa construcció d'un nou temple dins es nucli urbà, sa parròquia se traslladà a s'actual emplaçament de Sant Julià, mentres que s'antic temple de fora vila quedà com a oratori. Durant es segle XVI, Sant Blai també fou reconstruït, però aquesta intervenció correspon a un edifici diferent de s'iglèsia parroquial, ses obres de sa qual quedaren suspeses l'any 1528.

Aquesta notícia mostra fins a quin punt una incursió corsària podia alterar ses finances municipals i interrompre obres importants per sa comunitat.

Hem de situar aquests fets dins sa situació que vivia sa Mediterrània durant es segle XVI. Ses incursions corsàries formaven part d'un període de conflictes entre es poders cristians i musulmans, amb atacs contra embarcacions, possessions rurals i poblacions costaneres. Ses expedicions procedents des nord d'Àfrica capturaven persones que podien acabar esclavitzades o ser alliberades a canvi d'un rescat. Per ses famílies afectades, es captiveri representava una tragèdia humana; per ses viles, podia suposar, a més, una càrrega econòmica considerable, com mostra sa notícia de Campos. Aquest clima d'inseguretat condicionà durant generacions sa relació dets habitants de Mallorca amb la mar i amb ses terres més pròximes a sa costa. 

S'obra Los Reyes de Mallorca (vol. I, Promomallorca Ediciones, 1996, p. 99) relaciona s'atac de ses costes de Campos de 1528 amb en Barba-rotja, es conegut corsari otomà Hayreddin Barba-rotja. Segons aquest llibre, entre es múltiples atacs que en Barba-rotja dugué a terme contra Mallorca i Menorca, destacaren es de ses costes de Campos, l'any 1528, i es de Pollença i sa Calobra, l'any 1531. 

Los Reyes de Mallorca, vol. I, Promomallorca Ediciones, 1996, p. 99.

Aquesta referència permet recollir s'atribució an en Barba-rotja com una interpretació present a sa bibliografia consultada. Ara bé, sa notícia d'en Campaner sobre sa captura de 49 persones es 21 de gener de 1528 parla únicament de «piratas moros» i no esmenta directament es corsari. A més, Los Reyes de Mallorca no inclou notes a peu de pàgina que permetin comprovar quina documentació sustenta aquesta atribució. Per tant, convé distingir entre sa notícia de s'atac, recollida p'en Campaner, i s'identificació d'en Barba-rotja com a responsable, afirmada per aquesta obra posterior. 

Sa necessitat de protegir es territori davant aquestes amenaces contribuí a sa construcció i utilització de torres defensives i de vigilància. Dins es terme de Campos hi ha diverses construccions d'aquest tipos, entre ses quals s'esmenten ses torres de Son Lladó, Son Lladonet, Son Cosmet, sa Vinyola, Son Rosselló, Sos Julians i es Palmer. Aquestes edificacions formen part des patrimoni defensiu des medi rural i des litoral, encara que sa funció i sa cronologia de cada torre s'han de valorar individualment. També podem esmentar sa torre de senyals de Son Durí, a sa Ràpita, construïda l'any 1595, posterior, per tant, a s'atac de 1528. Aquest conjunt de construccions forma part de ses mesures de vigilància i protecció que, al llarg des temps, contribuïren a defensar sa població, ses possessions i es territori campaner davant s'amenaça corsària. 

Un altre aspecte que mereix atenció és sa possibilitat que es fets de 1528 no fossin un episodi aïllat. Una anotació marginal des manuscrit d'en Francesc Talladas aporta una dada interessant. En referir-se a Campos, en Talladas escriu que es moros havien captivat en es Palmer «diez, ó doce personas» i que «otra vez cinquenta». Sa redacció sembla al·ludir a dues captures diferents: una en què s'endugueren entre dèu i dotze persones i una altra en què es número de captius arribà a una cinquantena. Sa nota, però, no indica ses dates i no permet identificar amb certesa cap d'aquests episodis.

Francesc Talladas, Historia de la villa de Campos (1815), p. 60.

Sa coincidència entre aquesta darrera xifra —cinquanta persones— i sa notícia d'en Campaner sobre es 49 habitants capturats es 21 de gener de 1528 fa pensar que ses dues referències podrien correspondre an es mateix atac. És una hipòtesi raonable, però no una certesa: sense localitzar sa documentació original o una altra font que permeti relacionar directament ses dues notícies, no podem donar per demostrada aquesta identificació. 

En Talladas també esmenta «algunos muertos» en es passatge relatiu an aquestes captures. Sa frase, tanmateix, no permet determinar amb seguretat a quin dets episodis correspondrien aquestes morts ni quantes persones perderen sa vida. Per altra banda, tenim constància d'una incursió corsària en es Palmer dia 6 d'octubre de 1494, durant sa qual foren capturades unes dèu persones i una dòna resultà morta. Aquest episodi està documentat a partir de correspondència i registres de ses institucions mallorquines, estudiats posteriorment per n'Andreu Seguí Beltrán a sa seva tesi ¿Unas islas asediadas? La defensa de las Baleares (1480-1620). Ara bé, encara no podem establir si aquesta incursió de 1494 és sa mateixa que en Talladas esmenta quan parla de dèu o dotze persones capturades. En qualsevol cas, sa documentació apunta que es Palmer patí més d'una incursió corsària amb conseqüències greus per a sa població. 

Andreu Seguí Beltrán, ¿Unas islas asediadas? La defensa de las Baleares (1480-1620), vol. I, p. 200.

                       Andreu Seguí Beltrán, ¿Unas islas asediadas? La defensa de las Baleares (1480-1620), vol. II, apèndix B, p. 888. 

Però, més enllà des context general, lo que dona una dimensió particular an aquesta notícia és sa seva vinculació directa amb Campos. Quaranta-nou persones capturades en una mateixa incursió representaven una ferida important per sa població. Qui eren? Quines famílies perderen es seus membres? Quant de temps romangueren captius? S'aconseguí rescatar-los a tots? I qui comandava aquella expedició? Són preguntes que sa referència cronística, per si mateixa, no mos permet respondre, però que mereixen una investigació més profunda.

Avui, gairebé cinc segles després, aquesta notícia mos recorda que s'història de Campos no s'explica únicament a través de sa pagesia, ses possessions, s'iglèsia o ses transformacions des poble. També està feta de moments de por, de pèrdues i d'esforços col·lectius per afrontar situacions extremes. Recuperar aquests episodis és una manera de conèixer millor es passat de Campos i de donar a conèixer ses experiències d'aquells campaners que, molt abans que noltros, visqueren dins una Mediterrània marcada per s'inseguretat i es captiveri. Malgrat tot, encara queden qüestions obertes: no hem pogut consultar s'apèndix original citat p'en Campaner, no sabem amb certesa si sa xifra de cinquanta persones d'en Talladas correspon a s'atac de 1528 i tampoc no podem verificar de manera independent sa participació d'en Barba-rotja. Precisament per això, convé distingir entre ses dades que apareixen a ses fonts i ses interpretacions que, a s'espera de noves proves, continuen essent hipòtesis. 

Fonts documentals primàries

• Campaner i Fuertes, Álvaro. Cronicón Mayoricense. 1881, p. 255. Notícia de s'atac corsari en es Palmer es 21 de gener de 1528 i referència a sa captura de 49 persones.

• Talladas, Francesc. Historia de la villa de Campos, 1815. Manuscrit conservat a sa Biblioteca de s'Universitat de ses Illes Balears. Inclou una anotació marginal sobre captures de persones en es Palmer. S'apèndix citat p'en Campaner no s'ha pogut localitzar dins aquest manuscrit.

Bibliografia secundària

• Fiol Pons, Guillem. El taller de l'artista a Mallorca els segles XVI-XVIII. La nissaga dels Oms, p. 89, nota 390.

• Promomallorca Ediciones, S. L. Los Reyes de Mallorca. Vol. I. 1996, p. 99. Relaciona s'atac de ses costes de Campos de 1528 amb en Barba-roja, sense notes a peu de pàgina que permetin identificar sa font documental d'aquesta atribució.

• Seguí Beltrán, Andreu. ¿Unas islas asediadas? La defensa de las Baleares (1480-1620). Tesi doctoral, Universitat Pompeu Fabra, 2018, volum I, p. 200 (p. 294 des PDF), capítol 5, «El corso en Baleares». Documenta s'atac corsari a sa possessió des Palmer, a Campos, a començament d'octubre de 1494, amb sa captura d'unes dèu persones. Nota 554: ARM, LC, llibre 222, f. 168v; ARM, S, llibre 42, ff. 78v-79r; ARM, EU, llibre 20, ff. 217r-218r; ARM, AGC, llibre 16, ff. 6r-9v, especialment 6v-8r.

  Per ampliar s'informació sobre s'atac: volum II, apèndix B, Registro de la actividad corsaria en Baleares (1480-1620), p. 888 (p. 50 del PDF), on s'indica que es 6 d'octubre de 1494 es corsaris capturaren dèu persones i mataren una dòna. Referència: ARM, LC, llibre 222, f. 169r; Rotger Capllonch (1903, p. 127-128).

• Ajuntament de Campos. «Torres de defensa». Informació patrimonial sobre ses torres urbanes i rurals des terme i sa torre de senyals de Son Durí.

• Govern de ses Illes Balears. Documentació ambiental relativa al Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals d'Es Trenc-Salobrar de Campos, p. 11. Recull l'any 1508 com a data de sa captura de 49 persones an es Palmer, citant es document Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals d'Es Trenc-Salobrar de Campos. Memòria Ambiental i Diagnosi (PODARCIS, 2007). Aquesta data contrasta amb sa documentació historiogràfica consultada, especialment n'Àlvar Campaner (1881, p. 255), que situa s'atac i sa captura de 49 persones l'any 1528. De moment, no hem pogut aclarir s'origen de sa discrepància.

• PODARCIS. Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals de Es Trenc-Salobrar de Campos. Memòria Ambiental i Diagnosi. 2007.

NA BEL DE MALLORCA

 Sa darrera reina titular de sa Casa de Mallorca

Amb sa mort d’en Jaume IV, es febrer de 1375, sa successió dinàstica de sa Casa Reial de Mallorca recaigué en sa seva germana Elisabet, coneguda entre noltros com na Bel de Mallorca. Es regne ja feia més de trenta anys que havia quedat incorporat a sa Corona d’Aragó, però sa dinastia encara mantenia, des de s’exili, sa reivindicació des seus drets. Es testament d’en Jaume IV, otorgat a Sòria es 16 de febrer de 1375, nomenava na Bel hereva universal i li deixava es drets que encara reclamava sobre es regne de Mallorca, es comtats del Rosselló i la Cerdanya i es senyoriu de Montpeller.

Na Bel era filla d’en Jaume III de Mallorca i de na Constança d’Aragó, i sa seva vida estigué marcada per sa caiguda de sa família: patí ses conseqüències de sa derrota i sa mort de son pare a Llucmajor, passà anys de captiveri, entrà dins es món de ses aliances matrimonials de sa noblesa europea i acabà heretant des seu germà es títol i es drets que encara reclamava sa seva casa.

Una infanta de sa Casa de Mallorca

Na Bel nasqué l’any 1337. No sabem amb certesa a quin lloc: s’historiografia ha proposat Mallorca, Perpinyà o Montpeller, tres des principals centres vinculats an es dominis de son pare. Aquesta incertesa no és estranya en una època en què ses famílies reials se desplaçaven contínuament entre es seus territoris. Era sa filla primogènita d’en Jaume III i na Constança d’Aragó, i tenia un únic germà legítim, en Jaume, que després seria conegut com en Jaume IV.

Durant sa seva infantesa visqué entre diferents territoris de sa família. Durant uns anys estigué amb sa mare a Barcelona i, més tard, tornà a Montpeller amb ella. Sa seva vida, però, canviaria completament a partir de sa lluita entre son pare i en Pere el Cerimoniós.

Llucmajor i es captiveri

L’any 1349, en Jaume III intentà recuperar per ses armes es Regne de Mallorca, que havia perdut davant en Pere el Ceremoniós. Na Bel acompanyà son pare en aquella expedició i se trobava amb sa seva madrastra, Violant de Vilaragut, quan se produí sa batalla de Llucmajor.

Es 25 d’octubre de 1349, en Jaume III fou derrotat i morí a conseqüència de ses ferides. Es seu fill Jaume quedà greument ferit i fou fet presoner, mentres que na Bel també caigué en poder des vencedors. Després de sa derrota, na Bel fou enviada a València amb na Violant. Totes dues foren recloses an es convent de Santa Clara, però aquella situació no durà gaire. Es maig de 1350, en Pere el Ceremoniós ordenà que na Violant fos traslladada a una torre de sa fortalesa des Temple de València, mentres na Bel continuava baix custòdia.

Na Violant fou alliberada el 1353, després de diverses gestions diplomàtiques, mentres que na Bel continuà privada de llibertat fins a 1358. Aquell any, es seu matrimoni amb en Joan II de Montferrat posà fi an aquell llarg captiveri.

Una princesa convertida en peça diplomàtica

Durant aquests anys se plantejaren diferents matrimonis per na Bel. Un d’ells era amb en Gastó III Febus, comte de Foix i vescomte de Bearn, una unió que hauria pogut tenir una gran importància política, ja que hauria vinculat sa Casa de Mallorca amb una de ses principals potències des Pirineus. També hi hagué converses per casar-la amb so fill i hereu des comte d’Armanyac, però cap d’aquestes propostes arribà a bon terme. 

Finalment, es matrimoni que prosperà fou es de na Bel amb en Joan II Paleòleg, marquès de Montferrat, un des principals senyors des nord d’Itàlia. Ses noces se celebraren l’any 1358 i aquella unió situà l'infanta dins una de ses cases nobiliàries més destacades des nord de sa península italiana.

Abans de casar-se, na Bel hagué de negociar amb en Pere el Ceremoniós sa recuperació des seus béns patrimonials, que necessitava per pagar sa dot. El rei acceptà en principi, però condicionà s’acord a una renúncia des drets que ella pogués reclamar sobre sa Corona de Mallorca. A canvi, se comprometé a pagar-li 40.000 florins. Na Bel acceptà sa condició, però en Pere el Cerimoniós no arribà a satisfer sa quantitat promesa. Segons explica en Gabriel Alomar i Esteve, aquest incompliment l’alliberà des compromís de renúncia i li permeté reivindicar es seus drets dinàstics quan morí es seu germà, en Jaume IV, l’any 1375.

Es matrimoni amb so marquès de Montferrat

Ses noces amb en Joan II de Montferrat se celebraren a Montpeller es setembre de 1358. Sa ciutat, que ja formava part de sa Corona francesa, havia estat vinculada durant generacions a sa Casa de Mallorca.

Na Bel passà a viure dins es món de sa noblesa italiana i es matrimoni tengué una descendència important. Des seu matrimoni nasqueren n'Otó III, conegut també com Secondotto; en Joan III; en Teodor II; en Guillem; i na Margalida de Montferrat.

Es fill major, Otó, succeí son pare com a marquès de Montferrat, però morí jove, l’any 1378. Després el succeïren, un rere s’altre, es seus germans Joan III i Teodor II. Sa filla Margalida tendria, anys més tard, un paper destacat dins s'història política de sa Corona d’Aragó: se casà amb en Pere II d’Urgell i fou sa mare d’en Jaume II d’Urgell, conegut com el Dissortat, un des principals pretendents a sa Corona en es Compromís de Casp de 1412.

Així, sa descendència de na Bel s’estengué per altres grans cases nobiliàries europees molt després que es Regne de Mallorca hagués deixat d’esser independent.

Es retorn d'en Jaume IV

Mentrestant, es seu germà Jaume continuava presoner. A començament de maig de 1362 aconseguí fugir de sa seva duríssima captivitat i, després d’un llarg periple per terres occitanes i provençals, arribà a Montferrat, on se reuní amb na Bel i amb sa seva madrastra, Violant. A partir d’aquell moment, es dos germans tornaren a estar junts després d’anys de separació. En Jaume IV començaria una nova etapa de sa seva vida, marcada pes seu matrimoni amb la reina Joana de Nàpols, ses guerres europees i ses temptatives de recuperar sa posició que considerava que li corresponia com hereu d’en Jaume III. Na Bel continuà estretament vinculada a ell.

Quan en Joan II de Montferrat morí, l’any 1372, na Bel quedà viuda. Abandonà sa residència de Casale i, a partir d’agost de 1373, se traslladà a sa península Ibèrica per compartir amb so seu germà, Jaume IV, aquella darrera etapa de sa seva aventura política.

Sa darrera temptativa

L’any 1374, na Bel acompanyà en Jaume IV en sa seva darrera temptativa militar de recuperar es territoris perduts per sa Casa de Mallorca. S’expedició travessà el Rosselló i intentà entrar a Catalunya, però fracassà davant ses forces d’en Pere el Ceremoniós. Després d’aquell fracàs, en Jaume arribà greument malalt a Sòria, on morí es febrer de 1375, amb na Bel an es seu costat. Poc abans de morir, es 16 de febrer de 1375, otorgà testament i nomenà sa seva germana hereva universal, deixant-li es drets que considerava que encara corresponien a sa seva casa: es Regne de Mallorca, es comtats del Rosselló i la Cerdanya i es drets sobre es senyoriu de Montpeller. 

Aquest testament és es document que convertí a na Bel en sa darrera hereva des drets dinàstics de sa Casa Reial de Mallorca. En Jaume IV no li deixava simplement es seus béns personals, sinó també sa Corona que havia pertangut a sa seva família i que ell encara reclamava. A partir d’aquell moment, na Bel podia continuar sa reivindicació dinàstica de sa seva casa i assumir es títol de reina titular de Mallorca, encara que no recuperàs es regne ni arribàs a governar-lo.

Sa darrera reina titular

Na Bel, però, no arribà a governar mai Mallorca. Es regne continuava baix es domini de sa Corona d’Aragó i no hi havia cap possibilitat real que una princesa exiliada, sense territori ni exèrcit, pogués recuperar per ella mateixa sa Corona. Això no significa que es títol fos simplement simbòlic des principi. Segons explica en Gabriel Alomar i Esteve, na Bel era s’hereva des drets dinàstics que li havia transmès es seu germà i començà a emprar es títol de Reina de les Mallorques, amb un segell que duia sa fórmula llatina Regina Maioricarum. 

Sa seva titularitat durà pocs mesos. S’agost de 1375, na Bel cedí es seus drets an en Lluís I d’Anjou mitjançant un acord que no era una simple renúncia: en Lluís se comprometia a intentar recuperar per ses armes es territoris de sa Corona de Mallorca i a pagar-li una quantitat important, que, segons es document estudiat per n’Alomar, ascendia a 120.000 florins. Na Bel se reservà, a més, determinats drets territorials, entre es quals figuraven es de la Cerdanya, es vescomtat de Carlat i sa sobirania de Morea-Acaia. 

Es projecte, però, no arribà a complir-se. En Lluís d’Anjou no pogué dur a terme sa guerra promesa contra en Pere el Ceremoniós i morí l’any 1384 sense haver recuperat es territoris. Més endavant, el 1389, na Bel cedí es drets que encara reivindicava an en Joan III d’Armanyac. Malgrat aquestes cessions, es successors de sa Casa d’Anjou continuarien emprant durant anys es títol de reis de Mallorca.

Es segon matrimoni

Després de sa mort des marquès de Montferrat, na Bel inicià una nova etapa de sa seva vida. L’any 1375 se casà secretament amb en Conrad von Reischach zu Jungnau, un noble alemany que durant molt de temps fou presentat per alguns historiadors com un cavaller de poca importància, però que, segons explica en Gabriel Alomar, pertanyia a una família noble de certa categoria. Sa documentació relacionada amb aquest matrimoni fou localitzada a Alemanya i contribuí a aclarir aquesta etapa de sa vida de na Bel. 

D’aquest segon matrimoni nasqué en Miquel von Reischach, s’únic fill d’aquesta unió. En Miquel no continuà sa reivindicació des drets sobre sa Corona de Mallorca, de manera que aquesta branca familiar no mantengué una pretensió efectiva sobre es regne.

Pesenàs i París

Na Bel també conservava qualcuns drets sobre Montpeller. Després d’haver quedat viuda, cedí al rei de França es drets secundaris que encara li quedaven sobre sa baronia de Montpeller. A canvi, el rei li concedí es comtat de Pesenàs, situat a prop de Montpeller, però fora des seu territori, amb una dotació de 5.000 lliures. Aquest patrimoni, però, no li donà una situació estable.

Cap a 1376, deixà Pesenàs i se retirà a París, on rebé una pensió del rei de França. S’establí en es priorat de Santa Caterina des Val des Écoliers, a prop de Saint-Paul, on passaria bona part des darrers anys de sa seva vida. Segons sa documentació estudiada p'en Gabriel Alomar i Esteve, encara cobrava aquesta pensió l’any 1403, i el 1408 ja era morta.

És una imatge molt diferent de sa que podríem imaginar quan pensam en una reina. Sa filla d’un rei, germana d’un altre i hereva d’una corona acabà es seus anys lluny de Mallorca, sense palau, sense regne i sense cap possibilitat real de recuperar sa terra des seus pares.

Es darrers anys de na Bel

Sa data exacta de sa mort de na Bel ha estat objecte de discussió. Durant molt de temps s’ha repetit l’any 1404, mentres que altres fonts l’han situada el 1406. S’investigació d'en Gabriel Alomar i Esteve aporta una dada documental important: l’any 1403 encara trobam na Bel viva, cobrant sa pensió que li pagava el rei de França i residint an es priorat de Santa Caterina de París. Es mateix estudi assenyala que el 1408 ja era morta. Per tant, a partir de sa documentació que analitza, n’Alomar situa sa seva mort entre 1403 i 1408 i considera que es seu darrer retir fou París, on probablement fou enterrada dins es vell priorat de Santa Caterina, avui desaparegut.

Posteriorment, en Bernard Atger, en un estudi publicat en es botlletí municipal de Galargues es desembre de 2023, situa sa mort de na Bel en aquesta localitat es 29 de desembre de 1406. Sa seva investigació se basa en documentació d’arxius francesos i de sa Corona d’Aragó. Entre aquests documents hi ha una comunicació secreta del rei Martí d’Aragó, datada es 31 de juriol de 1407, en què feia referència a sa mort de l’infanta a Galargues i demanava que s’investigàs discretament si havia deixat testament. 

Aquesta investigació aporta nous elements a favor de sa data de 1406 i situa sa mort a Galargues, mentres que n’Alomar havia defensat que es darrer retir de na Bel fou París i que probablement hi fou enterrada. S'ha de tenir en compte s’aportació de n'Atger, però també deixar constància de s'interpretació anterior de n'Alomar, ja que es lloc de sa mort i es de s’enterrament no han quedat resolts de manera definitiva. Així, es final de sa darrera reina titular de Mallorca continua envoltat d’incerteses. 

Sa fi d'una dinastia

Amb na Bel s’acabava sa línea reial que havia començat amb en Jaume I i que havia governat Mallorca durant més d’un segle. Amb en Jaume III havia desaparegut es poder efectiu de sa Casa de Mallorca; amb en Jaume IV, sa darrera esperança de recuperar es regne per ses armes; i amb na Bel desapareixia sa darrera hereva directa d’aquella casa que encara podia reclamar, des punt de vista dinàstic, sa Corona de Mallorca.

Però sa seva història també mos mostra que una dinastia no desapareix necessàriament es mateix dia que perd es seu territori. Durant dècades, els reis i prínceps de Mallorca continuaren formant part des joc polític europeu. Es seus matrimonis, ses seves aliances i es seus drets dinàstics mantengueren un cert valor polític, encara que ja no disposassin des poder necessari per recuperar es regne.

Na Bel és es millor exemple d’aquesta continuïtat. Era sa filla d’en Jaume III que havia vist morir son pare a Llucmajor; sa nina que havia caigut presonera després de sa derrota; sa germana d’en Jaume IV, amb qui compartí anys d’exili i d’esperança; i, finalment, s’hereva a qui es seu germà transmeté es drets dinàstics de sa Casa Reial de Mallorca.

Durant uns mesos fou reina titular de Mallorca, però no arribà a governar es regne, ni tornà a Mallorca ni recuperà es Palau Reial. Conservà, però, es títol i sa memòria d’una corona que havia estat de sa seva família i que es seus antepassats havien intentat recuperar durant generacions. Després d’ella, ja no quedà cap altre membre de sa línea reial directa que pogués continuar aquella reivindicació. N’Elisabet de Mallorca, na Bel, sa darrera reina titular de sa Casa de Mallorca.

Bibliografia

ALOMAR I ESTEVE, Gabriel, «Sobre l’estatge final i sa sepultura d’Isabel, darrera Reina titular de les Mallorques», Bolletí de sa Societat Arqueològica Lul·liana, núm. 49, Palma, 1993, p. 65–74.

ATGER, Bernard, «Isabelle de Majorque», M@G, butlletí municipal de Galargues, núm. 29, desembre de 2023. 

LECOY DE LA MARCHE, Albert, Les relations politiques de la France avec le royaume de Majorque, París, 1892.

WILLEMSEN, Carl A., Der Untergang des Königreiches Mallorca und das Ende der mallorquinischen Dynastie, Berlín, 1958.

CRÒNICA DE MALLORCA, «Testament de Jaume IV de Mallorca», Sòria, 16 de febrer de 1375. 

DICCIONARI MALLORQUÍ-CASTELLÀ - 1878

Una obra fonamental de sa lexicografia mallorquina  des segle XIX

Jusep Tarongí i Cortès va néixer a Palma dia 10 de març de 1847 i morí a sa mateixa ciutat dia 4 de gener de 1890. Fou prevere, escriptor, poeta i estudiós de sa llengo i de sa cultura mallorquines.

Era fill d'en Gaietà Tarongí i de na Maria Jusepa Cortès i es tercer de sèt fills. Sa seva família pertanyia an es nucli xueta de Palma. Son pare era comerciant i propietari, i sa família galdia d’una situació econòmica relativament acomodada. Com altres infants xuetes de s’època, en Tarongí aprengué ses primeres lletres amb un mestre particular.

Entre 1860 i 1865 estudià a s’Institut Balear, on tengué com a mestre an en Jusep Lluís Pons i Gallarza, una figura que tengué una influència important en sa seva formació literària. Des de s’adolescència mostrà un gran interès per sa cultura de Mallorca, assistí a vetlades literàries i començà a col·laborar en publicacions com Revista Balear i Museo Balear.

L’any 1865 començà ets estudis eclesiàstics en es Seminari Diocesà de Mallorca. També passà temporades en es seminaris de Menorca i València i fou ordenat prevere a Ciutadella l’any 1872. Posteriorment estudià Sagrada Teologia i l’any 1876 obtengué sa llicenciatura en es Seminari de València.

Sa seva activitat, però, no se limità a s’àmbit religiós. Tarongí fou un destacat defensor de sa Renaixença. Participà en es Jocs Florals de Barcelona, on obtengué dos accèssits, i col·laborà en diverses publicacions literàries. Entre ses seves obres destaquen Inspiraciones (1882), El trovador mallorquín (1883) i sa novel·la Descansa en paz.

També tengué un paper destacat en sa defensa des xuetes mallorquins. Entre 1876 i 1879 mantengué una coneguda polèmica amb en Miquel Maura Montaner sobre sa qüestió xueta, i se convertí en una de ses veus més actives contra sa discriminació que patien aquests mallorquins.

L’any 1878 fou nomenat canonge des Sacromonte de Granada, on residí durant bona part dets anys següents. Posteriorment tornà a Palma, on visqué fins a sa seva mort, dia 4 de gener de 1890, quan només tenia quaranta-dos anys.

Es Diccionari mallorquí-castellà

Dins aquesta trajectòria literària i cultural s’ha de situar es seu Diccionari mallorquí-castellà, començat i publicat l’any 1878. Se tracta d’una de ses obres més interessants de sa lexicografia mallorquina des segle XIX i des darrer diccionari d’aquest tipo publicat a Mallorca durant aquell segle.

Sa portada el presenta amb so títol:

Diccionari mallorquí-castellà ordenat en vista de tots els qui s'han publicat fins es dia d'avuy, considerablement aumentat amb totes ses veus de us modern y antic que no's troben en ningún d'ells...

I continua explicant que hi vol reunir ses paraules més usuals de sa llengo catalana, valenciana i antiga llemosina, així com ses veus locals i particulars de Mallorca, Menorca i Eivissa i es vocabulari relacionat amb ses ciències, arts, oficis, professions, comerç, nàutica, indústria i agricultura.

Sa portada defineix s'autor com «un mallorquí, aficionat á sa seva llengua», i assenyala també sa col·laboració de diversos «literats entesos y cultivadors de s'hermos idioma de sas Balears».

Es diccionari quedà inacabat. Només se'n publicà un volum, imprès a Palma p'en Bartomeu Rotger l'any 1878, que arriba fins a sa lletra F i comprèn 784 pàgines.

Per elaborar-lo tengué en compte especialment ses obres lexicogràfiques que l’havien precedit. Entre ses seves fonts hi ha es primer volum des Nuevo Diccionario Mallorquín-Castellano-Latín d'en Juan Jusep Amengual, publicat el 1858, es Diccionari de la llengua catalana d'en Pere Labèrnia, en sa segona edició de 1864, i es Diccionario enciclopédico de la lengua española, publicat a Madrid l’any 1853.

Amb aquest diccionari volgué deixar constància escrita d’un vocabulari mallorquí ampli, incorporant-hi tant paraules d’ús habitual com veus antigues, locals, tècniques i procedents d’altres àmbits.

S’obra ocupa així un lloc dins sa continuïtat de sa lexicografia mallorquina des segle XIX, després des diccionaris d'en Pere Antoni Figuera i d'en Juan Jusep Amengual, i constitueix un testimoni escrit de sa llengo que se xerrava a Mallorca durant aquella època.

Avui es contengut des diccionari se pot consultar a s’Institut d’Estudis Catalans. S’IEC el cataloga com a Diccionari mallorquí-castellá, Palma de Mallorca, Imprenta d’en Bartomeu Rotger, 1878.

Per tant es Diccionari mallorquí-castellà d’en Tarongí representa, així, una altra passa dins sa voluntat de recollir, estudiar i conservar es lèxic propi de Mallorca i forma part de s'història de sa nostra lexicografia.

BERNAT, REI DE MALLORCA: LLEGENDA O VERITAT?

 Una antiga tradició historiogràfica a examen

Quan llegim llibres d’història, de vegades trobam afirmacions que, amb so pas des temps, s’han anat repetint fins a convertir-se en aparentes veritats. Una d’aquestes és s'idea que en Carlemagne i es seu nét Bernat varen esser reis de Mallorca, i que durant es segle IX va existir un regne balear baix domini carolingi. Aquesta idea encara apareix a publicacions relativament recents. Per exemple, dins Artà, periòdic independent d’informació local, de març de l’any 1992, dins s’article «L’assignatura pendent... dels mallorquins. La seva història». A sa pàgina 12, s’hi afirma que l’any 799 en Carlemagne defensà ses Balears d’una incursió musulmana i que «alguns historiadors diuen que nomenà rei de les Balears al seu nét Bernat». També hi apareix sa referència a l’any 813 i a s’actuació des comte Ermengol d’Empúries en aigos de Mallorca.

Però, què hi ha realment darrere aquesta història? És una realitat històrica documentada? O és una tradició que se va anar construint i transmetent al llarg des segles?

Ses Balears i es francs: això sí que està documentat

Per començar, hem de separar dues qüestions que sovint s’han mesclat: sa relació entre es món carolingi i ses Balears, que està documentada, i s’existència d’un suposat regne de Mallorca governat p’en Bernat, que és una altra qüestió.

L’any 798, ses Illes Balears varen esser atacades i saquejades per musulmans. L’any següent, ses illes varen demanar ajuda an es francs. Ses fonts carolíngies expliquen que, després d’haver demanat i rebut aquesta ajuda, ses Balears se varen sotmetre an es francs i varen quedar baix sa seva protecció.

Això és un fet documentat i mostra que hi va haver una relació política i militar entre ses Balears i es món carolingi, però no significa que se creàs un «Regne de Mallorca». Sa font xerra de submissió i protecció, no d’un regne independent ni d’un rei de Mallorca.

L’any 813 també trobam una altra actuació relacionada amb ses Balears. Es comte Ermenguer d’Empúries va preparar una emboscada a Mallorca contra una flota musulmana que tornava de Còrsega carregada de botí. Capturà vuit naus i hi trobà més de cinc-cents corsos captius.

Per tant, tenim documentada una intervenció carolíngia i també accions militars relacionades amb Mallorca. Però d’aquí a afirmar que Mallorca era un regne carolingi governat per un rei anomenat Bernat hi ha una passa que ses fonts contemporànies no mos permeten donar.

D’on surt, idò, el «rei Bernat de Mallorca»?

Per trobar s’origen d’aquesta tradició hem d’anar a s'historiografia posterior.

Un dets autors que va tenir un paper important en aquesta construcció va ser en Pere Antoni Beuter. A sa seva Segunda parte de la Corónica general de España, publicada l’any 1551, dins es llibre II, foli XXXI, presenta una continuïtat política entre en Carlemagne i es seu nét Bernat.

Segons es relat d'en Beuter, Mallorca havia estat baix es domini d'en Carlemagne i, després de sa mort d’aquest, sa senyoria de ses illes passà an es seu nét Bernat, fill d'en Pipí. També explica que en Bernat va deixar an es comte Armengol d’Empúries com a governador.

Aquí és on sa tradició fa una passa més: d’una relació documentada entre es francs i ses Balears passam a una narració en què ses illes apareixen integrades dins una estructura política governada per un rei.

I aquesta idea, una vegada introduïda dins s'historiografia, tendrà continuïtat.

En Bernat: entre s’història i sa tradició

En Bernat va existir realment. Era nét d’en Carlemagne i fill d’en Pipí d’Itàlia. Es seu regne conegut i documentat fou es Regne d’Itàlia.

Això és important perquè sa figura històrica d’en Bernat no és inventada. Lo que s’ha de comprovar és una altra cosa: si, a més d’esser rei d’Itàlia, va esser també rei de Mallorca o de ses Balears.

Ja en es segle XIX trobam una actitud molt més crítica davant aquesta tradició. N’Álvaro Campaner, dins es seu Bosquejo histórico de la dominación islamita en las Islas Baleares, després d’explicar s'intervenció franca a ses Balears, diu que no se pot afirmar rotundament que sa submissió de ses illes hagués implicat una annexió a s’Imperi franc, perquè no consta que hi quedassin governadors, tropes o població franca. I, quan arriba a sa qüestió d’en Bernat, és encara més clar: diu que ignora quina «base ó fundamento histórico» tenen ses afirmacions segons ses quals, a sa mort d'en Carlemagne, es seu nét Bernat, fill d'en Pipí i rei d’Itàlia, va esser rei de Mallorca. A sa nota corresponent, Campaner remet a n’Hermilly, que havia fet aquesta afirmació, i també an en Beuter, de qui diu que afirmava que ses Balears havien pertangut an en Bernat «sin apoyarlo en ningún fundamento». N’Hermilly, per sa seva banda, a sa seva obra de 1777, remet a diversos historiadors per aquest relat, entre ells a n'Eginhard, en Zurita i en Dameto. Per això en Campaner les considera «dudosas noticias» i passa a tractar es següent fet documentat, s’acció de n'Ermenguer d’Empúries l’any 813.

És a dir, sa mateixa historiografia posterior ja havia detectat que darrere aquesta afirmació no hi havia una font contemporània que la confirmàs. 

En Binimelis i s’incorporació de sa tradició

A finals des segle XVI, en Joan Binimelis incorpora aquesta tradició dins sa seva Nueva historia de la isla de Mallorca y de otras islas a ella adyacentes. I aquí tenim una font que he pogut consultar directament: es manuscrit conservat a sa Biblioteca Nacional d’Espanya, MSS/18234, Tomo primero, pàgina 355. En aquest passatge, en Binimelis explica que demanaven an en Carlemagne que vengués o enviàs sa seva armada a «cobrar Mallorca» i que en Bernat, nét d'en Carlemagne i fill d'en Pipí, «fue rey de Mallorca». També hi apareix es comte Armengol d’Empúries com a governador.

Però es relat d'en Binimelis és encara més interessant si miram ses pàgines anteriors. En es seu relat, primer apareix sa derrota des gots i s’arribada des musulmans a Hispània i, més endavant, quan arriba a l’any 798, Mallorca torna a aparèixer dins es relat de s'intervenció d'en Carlemagne. Així, dins sa pròpia narració d'en Binimelis, abans d’arribar a s'intervenció d'en Carlemagne hi trobam sa dominació musulmana de ses illes.

Sa tradició, per tant, ja apareix clarament formada dins s'historiografia de finals des segle XVI. Uns anys més tard, en Joan Dameto, dins sa seva Historia general del Reino Baleárico, publicada l’any 1632, en es llibre I, títol IV, pàg. 181, va encara més enllà i afirma que, després de sa mort d'en Carlemagne, sa senyoria de ses illes passà al «Rey Bernardo, hijo de Pipino, y nieto de Carlos», es qual deixà com a governador an es comte Armengol d’Empúries. 

Per altra banda, n’Alexandre Font Jaume, en es seu estudi La visió de l’Antiguitat a la Història del Regne de Mallorca de Joan Baptista Binimelis, explica que en Binimelis anomena «un Bernat, nét d'en Carlemagne, comte de Mallorca». Se tractaria, per tant, de sa mateixa figura que en Binimelis presenta com a rei de Mallorca en es relat des manuscrit. En Font Jaume remet aquest passatge en es volum IV, capítol 2, pàg. 8 de s’edició de 1927.

Per tant, ja tenim perfectament formada sa tradició: Carlemagne, Mallorca, Bernat i Armengol apareixen dins una mateixa successió política.

Però una cosa és que aquest relat aparegui dins ses cròniques i una altra molt diferent és que tengui una base documental contemporània.

Es problema de ses fonts

Aquí és on, an es meu entendre, hem d’esser especialment rigorosos.

Si realment en Bernat hagués estat rei de Mallorca o de ses Balears, seria raonable esperar que una font contemporània, o almanco molt pròxima an es seu temps, en deixàs constància.

Una de ses fonts més importants per conèixer es temps d'en Carlemagne són ets Annales regni Francorum, uns annals redactats dins s’entorn de sa cort carolíngia. S’autoria des conjunt dets Annales no és segura, encara que durant molt de temps se’n va relacionar una part amb n'Eginhard, es conegut biògraf d'en Carlemagne.

I precisament aquests annals documenten ses relacions des francs amb ses Balears. Hi trobam es saqueig de 798, sa petició d’ajuda de ses illes l’any 799 i s'intervenció militar de n'Ermenguer l’any 813.  Però, dins aquesta documentació, no hi trobam que en Carlemagne fos rei de Mallorca ni que en Bernat fos nomenat rei de ses Balears.

També he revisat sa Vita Karoli Magni d’Eginhard, una font fonamental per conèixer es regnat d'en Carlemagne. I tampoc hi trob cap referència que presenti en Bernat com a rei de Mallorca o de ses Balears.

Això no significa que poguem afirmar que no existí cap relació política entre es francs i ses illes. Aquesta relació està documentada. Lo que no he trobat és sa documentació contemporània que permeti afirmar que aquesta relació se va convertir en un regne de Mallorca governat p'en Bernat.

I què passa amb n’Ermenguer?

N’Ermenguer és una altra peça important d’aquesta tradició.

L’any 813 apareix documentat com es comte d’Empúries actuà contra una flota musulmana a Mallorca. Però es fet d’haver participat en una acció militar no significa, per ell mateix, que fos governador permanent de Mallorca.

Aquesta és una passa que fa s'historiografia posterior: agafa un personatge que apareix relacionat amb Mallorca dins una font contemporània i li dona una funció política estable que sa font original no especifica.

Així, es relat va guanyant coherència interna: en Carlemagne seria es primer rei, en Bernat es seu successor i n'Ermenguer es seu governador. Es problema és que aquesta coherència apareix dins sa narració historiogràfica posterior, no dins ses fonts contemporànies que coneixem.

Carlemagne: Una relació documentada i una tradició posterior

Carlemagne va esser una figura política de primer ordre i es seu imperi va tenir una influència considerable sobre diferents territoris de sa Mediterrània occidental. Ses Balears varen tenir contacte amb so món carolingi i, com hem vist, l’any 799 varen demanar ajuda an es francs i se varen sotmetre an en Carlemagne.

Per tant, no té sentit negar aquesta relació.

Però una cosa és aquesta relació política i militar i una altra de molt diferent és xerrar d’un Regne de Mallorca carolingi amb en Carlemagne com a rei i en Bernat com a successor. Aquesta segona afirmació necessita una documentació que, almanco dins ses fonts contemporànies que he revisat, no apareix.

S'historiografia moderna reconeix aquesta relació entre es món carolingi i ses Balears, així com ses intervencions que tengueren lloc a finals des segle VIII i començaments des IX. Lo que està documentat són es contactes, sa petició d’ajuda de ses illes, sa protecció franca i determinades actuacions militars. Lo que no apareix documentat dins ses fonts contemporànies és que en Carlemagne fos rei de Mallorca o que en Bernat governàs ses Balears com a rei.

Sa meva conclusió

És obvi que ses Balears tengueren una relació real amb so món carolingi i que aquesta relació està documentada. Com també està documentada s'intervenció des francs i, l’any 813, sa victòria naval de n'Ermenguer d’Empúries a Mallorca.

Però a dia d'avui, i després de revisar ses fonts i s'historiografia que ha transmès aquesta tradició, no he trobat cap document contemporani que permeti afirmar que en Carlemagne va esser rei de Mallorca ni que es seu nét Bernat va esser rei de ses Balears.

Sa figura d’en Bernat com a rei d’Itàlia és històrica i està documentada. Sa seva condició de «rei de Mallorca», en canvi, apareix dins una tradició historiogràfica posterior que va anar passant d’un autor a un altre.

Això no lleva gens d’importància a s'història de Mallorca. Al contrari. Sa nostra història ja és bastant rica amb sos fets que realment podem documentar, sense necessitat d’afegir-hi reis que ses fonts contemporànies no mos confirmen.

I, evidentment, si qualcú troba una font fiable i pròxima an es fets que demostri que vaig errat, seré es primer a rectificar. Perquè s'història no consisteix en defensar una idea, sinó a cercar ses fonts i acceptar allò que realment mos diuen.

Fonts consultades

• Annales regni Francorum, especialment ses entrades corresponents an ets anys 798, 799 i 813.

• Eginhard, Vita Karoli Magni. Començaments des segle IX.

• Pere Antoni Beuter, Segunda parte de la Corónica general de España, València, 1551, llibre II, foli XXXI verso.

• Joan Binimelis, Nueva historia de la isla de Mallorca y de otras islas a ella adyacentes, manuscrit, Tomo primero, 1597, p. 355, Biblioteca Nacional de España, MSS/18234.

• Joan Dameto, Historia general del Reino Baleárico, Mallorca, 1632, llibre I, títol IV, p. 181.

• Alexandre Font Jaume, «La visió de l’Antiguitat a la Història del Regne de Mallorca de Joan Baptista Binimelis», any 2006, pàg. 18.

• Vaquette d’Hermilly, Histoire du royaume de Majorque avec ses annexes, pour servir à l’Histoire de France, & à celle d’Espagne de Dom Jean de Ferreras, Maestricht, Jean-Edme Dufour et Philippe Roux, 1777, p. 23.

• Álvaro Campaner y Fuertes, Bosquejo histórico de la dominación islamita en las Islas Baleares, Palma, Establecimiento Tipográfico de Juan Colomar y Salas, 1888, p. 13.

• Joan Dameto, Vicente Mut i Gerónimo Alemany, Historia general del Reino de Mallorca, Tom I, 1840, p. 221.

• Artà, periòdic independent d’informació local, any VIII, núm. 68, març de 1992, pàg. 12.

12 DE SETEMBRE. DIADA DE MALLORCA

Què celebram realment aquest dia?

Es 12 de setembre torna a esser sa Diada de Mallorca. Però no sempre ha estat així. Entre 2016 i 2024, sa data oficial fou es 31 de desembre. Abans d’això, des de 1997, sa Diada se commemorava es 12 de setembre.

Però, què commemoram realment es 12 de setembre?

Per entendre aquesta data hem de tornar enrere fins a l’any 1276, quan se produí un fet fonamental dins s’història de Mallorca. Aquell any va morir el rei Jaume I, es monarca que havia conquistat Mallorca l’any 1229. D’acord amb so seu testament, es territoris de sa Corona quedaren repartits entre es seus fills. An es seu segon fill, Jaume, li correspongué es Regne de Mallorca, juntament amb sos comtats del Rosselló i la Cerdanya, sa senyoria de Montpeller i altres territoris continentals.

Aquell Jaume se convertiria en Jaume II de Mallorca, primer rei de sa nova dinastia privativa. Es seu regnat començà l’any 1276 i s’allargaria fins a sa seva mort, l’any 1311. No era, per tant, simplement es successor d’en Jaume I a Mallorca: amb ell començava una nova etapa política, amb una Corona de Mallorca pròpia i amb uns territoris que, encara que dispersos, quedaven baix es govern d’un mateix monarca.

I és precisament aquí on trobam es significat de sa Diada.

Es 12 de setembre de 1276, en Jaume II va confirmar a Mallorca ses franqueses i privilegis que havia concedit son pare. Per entendre s'importància d’aquest acte, primer hem de sebre què eren aquestes franqueses.

Quan en Jaume I va conquistar Mallorca, no se limità a prendre possessió des territori. També hagué d’establir ses bases jurídiques i polítiques damunt ses quals s’havia d’organitzar sa nova societat. Per això va concedir an ets habitants de Mallorca un conjunt de privilegis i franqueses, és a dir, drets, exempcions i garanties que establien es marc jurídic dins es qual s’havia d’organitzar sa nova societat mallorquina.

Es conjunt d’aquestes disposicions és es que coneixem com es Llibre de ses Franqueses, un document fonamental per conèixer s’organització de Mallorca després de sa conquista. No és només un llibre de privilegis, sinó també un testimoni de com se pretenia estructurar es nou regne i de sa relació que s’havia d’establir entre el rei, es territori i es seus habitants.

Per això té tanta importància que en Jaume II, quan assumí es tron l’any 1276, confirmàs ses franqueses concedides per son pare. Es pergamí original d’aquell 12 de setembre acredita precisament aquesta confirmació des drets i privilegis concedits an es ciutadans de Mallorca.

Però sa tasca d’en Jaume II no se limità a confirmar ses franqueses. També volgué ordenar es territori i afavorir es poblament de sa Part Forana. L’any 1300 promulgà ses Ordinacions, que impulsaren s’organització de nous nuclis de població i viles i contribuïren a donar forma a una part important des territori mallorquí. Es procés està relacionat amb poblacions com Llucmajor, Porreres, Felanitx, Manacor, Binissalem o sa Pobla, entre d’altres.

D’aquesta manera, es regnat d’en Jaume II deixà una empremta que encara avui podem veure damunt es mapa de Mallorca. Ses institucions, s’organització territorial i moltes de ses viles que formen sa Part Forana actual són testimoni d’aquell llarg procés de construcció i ordenació des regne.

Es regnat d’en Jaume II tampoc fou tranquil. Sa relació amb so seu germà Pere, rei d’Aragó, fou complicada des des començament. En Pere no havia acceptat de bon grat es repartiment fet per son pare i, l’any 1279, en Jaume II hagué de reconèixer es seu vassallatge respecte de sa Corona d’Aragó. Això no significà sa desaparició des Regne de Mallorca, que continuà tenguent sa seva pròpia dinastia i institucions, però sí que limità s’independència política que havia previst es testament d’en Jaume I.

Malgrat aquestes dificultats, sa dinastia mallorquina continuà durant més de setanta anys. Després d’en Jaume II varen regnar en Sanç i en Jaume III, fins que aquest darrer va morir a sa batalla de Llucmajor l’any 1349. Amb ell acabaria sa dinastia privativa i es Regne de Mallorca quedaria definitivament incorporat a sa Corona d’Aragó.

Per això, es 12 de setembre té un significat diferent des 31 de desembre. Es 31 de desembre està relacionat amb sa conquista de Mallorca p’en Jaume I l’any 1229 i amb sa tradicional Festa de s’Estendard. Es 12 de setembre, en canvi, mira cap a un altre moment de s'història: es començament des regnat d’en Jaume II i sa confirmació des privilegis i franqueses que havien estat concedits a Mallorca.

Es fet que sa Diada hagi tengut diferents dates durant es darrers anys no lleva importància a sa commemoració. I potser és bo recordar què hi ha darrere aquesta data. No commemoram simplement es regnat d’un rei ni un episodi aïllat de s'història. Recordam es moment en què, després de sa mort d’en Jaume I, es seu fill Jaume va assumir es govern des territoris que formarien sa Corona de Mallorca i va començar un període propi de s’història mallorquina.

Es 12 de setembre de 1276 és, per tant, una data que mos du directament an en Jaume II i a sa formació des Regne de Mallorca. Una història que després continuaria amb en Sanç i en Jaume III, i que deixaria una empremta profunda en ses institucions, es dret i sa memòria històrica de Mallorca.

Conèixer aquesta història és també una manera d’entendre millor sa nostra illa. Perquè una Diada no hauria d’esser només una data assenyalada dins es calendari, sinó una ocasió per recordar d’on venim i conèixer es passat que ha contribuït a formar sa Mallorca d’avui.

Bon 12 de setembre. Bona Diada de Mallorca.

ES MARTIRI D'ES TARONGÍ

Es dia que l'Inquisició va cremar una part de sa memòria de Mallorca

Al llarg de sa seva història, Mallorca ha viscut episodis que avui mos poden semblar difícils d'entendre. Històries de violència, persecucions i morts provocades per una cosa tan íntima com sa religió. Homos i dònes que varen esser perseguits, empresonats, torturats o assassinats perquè ses seves creences no coincidien amb ses que imposava es poder des seu temps.

I hi ha una cosa que no hauríem d'oblidar: aquelles persones eren mallorquines. Havien nascut a s'illa o hi vivien des de feia generacions. No eren gent arribada de fora, sinó membres de sa mateixa societat mallorquina.

A finals des segle XVII, l'Inquisició va intensificar sa persecució contra es conversos d'origen jueu de Mallorca. Entre aquestes famílies hi havia es Tarongí.

L'any 1691, després d'anys de vigilància, denúncies, empresonaments i processos, na Caterina Tarongí, es seu germà Rafel Benet Tarongí i es rabí Rafel Valls varen esser condemnats a morir cremats vius a sa foguetera.

Per entendre què va passar, hem de tornar uns anys enrere.

Una comunitat davall sospita

A Mallorca hi havia famílies de conversos, descendents des jueus que s'havien convertit an es cristianisme durant es segle XV, que continuaven essent vigilades pel Sant Ofici. Una part mantenia, en secret, determinades pràctiques de sa religió jueva, mentres que d'altres vivien ja plenament com a cristians.

A partir de sa segona mitat des segle XVII, sa pressió inquisitorial tornà augmentar. L'any 1677 començaren ses detencions massives contra es conversos que practicaven secretament es judaisme, i es processos de 1678 varen provocar una forta ruptura dins aquesta comunitat.

Entre es llinatges afectats hi havia es Tarongí.

Sa fugida de 1688

L'any 1688, un grup de conversos mallorquins intentà fugir de s'illa a bord d'un vaixell anglès amb so propòsit d'arribar a Livorno, un des principals llocs de refugi pes jueus sefardites. Però es vaixell no pogué partir i sa temptativa de fugida acabà essent descoberta. Es participants foren detenguts i començaren uns processos que durarien tres anys.

Lo que havia de ser una fugida se va convertir en es començament d'un procés que acabaria l'any 1691 amb una de ses majors tragèdies de s'història des xuetes de Mallorca.

Tres anys dins ses presons de l'Inquisició

Des de 1688 fins a 1691, es detenguts romangueren empresonats i sotmesos an es procediments del Sant Ofici. Es processos inquisitorials podien esser llargs i durs, i es reus quedaven completament sotmesos a una institució que disposava de mitjans molt poderosos per obtenir confessions i condemnes.

Una part dets acusats acabaren abjurant de ses seves creences i foren reconciliats amb sa fe catòlica. Però no tots varen cedir.

Entre es que se mantengueren ferms hi havia na Caterina Tarongí, es seu germà Rafel Benet Tarongí i es rabí Rafel Valls. Per a l'Inquisició, negar-se a renunciar a ses creences considerades herètiques podia significar esser condemnats com a «relaxats en persona», és a dir, lliurats an es braç secular per esser executats.

Es processos inquisitorials se redactaven en castellà, sa llengo de s'administració i des tribunal, mentres que dins sa documentació mallorquina trobam també declaracions i documents que originàriament s'havien fet en sa llengo des regne i que després se traduïen an es castellà. Aquest fet mostra sa coexistència de ses dues llengos dins sa documentació de s'època.

Però aquesta diferència lingüística no era es motiu de sa persecució. Sa «pertinàcia» que apareix dins ses sentències inquisitorials tenia un significat religiós: se referia an aquells que, segons es criteri del Sant Ofici, persistien en ses seves creences i se negaven a abjurar de sa fe jueva.

I així arribam a l'any 1691.

Es quatre autos de fe de 1691

Durant aquell any se celebraren a Mallorca quatre autos de fe, es 7 de març, s'1 i 6 de maig i es 2 de juny. En es conjunt d'aquests actes, sa font contemporània d'en Francisco Garau xerra de 88 reus i 37 relaxats, entre es quals només tres varen esser considerats pertinaces fins a sa mort.

Dia 6 de maig de 1691 tengué lloc es tercer i més tràgic des quatre autos. Entre es condemnats hi havia na Caterina Tarongí, es seu germà Rafel Benet Tarongí i es rabí Rafel Valls.

Es tres varen esser cremats vius a sa foguetera. En Garau ho deixa escrit de manera explícita: na Caterina fou lliurada an es braç secular «para ser quemada viva»; en Rafel Benet, «para ser abrasado vivo», i en Rafel Valls també fou condemnat a morir a ses flames.

Ses altres persones executades en es conjunt d'aquells autos varen esser mortes abans d'esser cremades, principalment a garrot. Es tres que varen esser cremats vius foren precisament na Caterina Tarongí, en Rafel Benet Tarongí i en Rafel Valls.

Na Caterina tenia quaranta-cinc anys.

Sa font de 1691

La Fee Triunfante (1691), obra des jesuïta Francisco Garau, recull es processos i ses condemnes des quatre autos de fe celebrats a Mallorca aquell any. En es cas de na Caterina Tarongí, es text descriu sa seva actitud com a «pertinaz» i assenyala que se va mantenir sense renunciar a ses seves creences.

Es document mos mostra així sa naturalesa religiosa de sa condemna segons es criteri del Sant Ofici. També hi apareix es seu nom escrit com «Catalina Terongí», una forma pròpia de sa llengo castellana en què està redactada s'obra.

És important recordar que La Fee Triunfante és una font contemporània, però no neutral: en Garau escriu des de sa perspectiva de l'Inquisició i presenta es càstig com una victòria de sa fe catòlica. S'historiografia posterior també ha assenyalat es caràcter propagandístic de s'obra.

Na Caterina Tarongí va morir a sa foguetera sense renunciar a ses seves creences.

Sa condemna no acabà amb sa foguetera

Però es càstig no acabava amb sa mort.

Es sambenitos, penjats en es convent de Sant Domingo, servien per mantenir públicament es record des condemnats i des seus llinatges. Amb so pas des temps, aquesta estigmatització s'acabà convertint en una marca social que afectà es quinze llinatges que tradicionalment han estat identificats com a xuetes.

Sa persecució no acabà, per tant, amb ses execucions. Sa memòria des condemnats va continuar vinculada an es seus llinatges i va contribuir a mantenir durant generacions una forta discriminació social contra es descendents des conversos.

L'Inquisició acabaria desapareguent, però sa marca que havia deixat damunt aquests llinatges continuaria durant generacions.

Sa memòria de na Caterina Tarongí encara és present a Palma

Més de tres-cents anys després d'aquelles fogueteres, sa memòria des condemnats continua present dins sa mateixa ciutat on varen esser perseguits.

Dia 2 de setembre de 2018 s'inaugurà, a sa plaça Gomila de Palma, es Memorial an es xuetes, dedicat a ses víctimes des darrers autos de fe de 1691.

Na Caterina també té avui un carrer amb so seu nom a Palma. Dia 4 de maig de 2018, s'antic carrer Belchite, a Sa Vileta, va passar a dir-se carrer de Caterina Tarongí. Una publicació de s'UIB confirma aquesta dedicació i situa es carrer a sa barriada de Sa Vileta.

Es seu nom, que un dia va esser pronunciat dins un tribunal inquisitorial abans d'enviar-la a sa foguetera, avui forma part des nomenclàtor de Palma.

Una memòria que encara és nostra

Es cas de na Caterina Tarongí és s'història d'una comunitat mallorquina perseguida per ses seves creences i marcada durant generacions per un estigma que va sobreviure a sa pròpia Inquisició.

Ses fogueteres de 1691 fa més de tres-cents anys que s'apagaren. Però sa memòria d'aquells fets continua formant part de Mallorca.

Recordar-los no és mirar enrere per simple curiositat. És reconèixer una part de sa nostra història, també quan aquesta història mos incomoda.

Perquè es passat de Mallorca no està fet només de lo que mos agrada recordar. També està fet d'allò que no hauríem de tornar oblidar.

Fonts consultades

Francisco Garau, La Fee Triunfante en quatro autos celebrados en Mallorca por el Santo Oficio de la Inquisición en que han salido ochenta y ocho reos, y de treinta y siete relajados solo hubo tres pertinaces, Mallorca, Viuda Guasp, 1691. Font contemporània dets autos de fe i des processos.

Antoni Picazo Muntaner, «Chuetas de Mallorca: el caso de los hermanos Tarongí», Cuadernos Judaicos, núm. 37, 2020, Universitat de les Illes Balears, pàg. 125-139.

Ruth Miguel Franco i Assumpció Rost Bagudanch, estudis sobre es contacte lingüístic i sa documentació històrica de Mallorca, amb exemples de documents i declaracions originàriament en «sa llengo des país» traduïts posteriorment an es castellà.

Universitat de les Illes Balears, estudis i materials sobre sa persecució des xuetes i ets autos de fe de 1691.

Gran Enciclopèdia Catalana, veu «Xueta». Font de consulta general sobre es xuetes, es seus llinatges i sa persecució inquisitorial.

Laura Miró Bonnín, «Felet, no’t dons! Caterina Tarongí, una dona valenta», Última Hora, 31 de gener de 2017.

IB3 Notícies, materials sobre sa commemoració de ses víctimes de sa «Cremadissa» de 1691.

dBalears, informació sobre es Memorial an es xuetes de sa plaça Gomila i es carrer de Caterina Tarongí, 2018.

S'HISTÒRIA DE BALEARICA REGNA

Va existir es «Regne Baleàric» abans de sa conquista musulmana? 

Quan llegim La Historia General del Reyno Baleárico, d’en Joan Dameto, publicada l’any 1632, hi trobam afirmacions que desperten sa curiositat i conviden a anar una mica més enfora, fins a ses fonts que utilitza s’autor. Una d’aquestes afirmacions apareix en es llibre I, paràgraf 14, pàgina 67, quan en Dameto escriu:¹

«De lo cual se infiere, que se engaño notoriamente un moderno en decir, que estas islas con sus agregadas tuvieron titulo de Reyno de Mallorca desde que las ocuparon los moros, porque a mas de lo dicho, tenemos la autoridad del famoso astrologo, y poeta Manilio, el cual llama a nuestras islas, Balearica Regna.»

Juan Dameto, 1632, p. 67. «Balearica Regna» i referència a Escolano.

Ses paraules d’en Dameto plantegen una qüestió ben interessant. Segons ell, n’Escolano s’hauria equivocat en afirmar que ses Balears, amb ses illes que hi estaven agregades, havien tengut es títol de Regne de Mallorca des de sa seva ocupació pes musulmans. Per reforçar sa seva posició, en Dameto recorr an en Manili i an aquestes dues paraules: Balearica regna.

Però què vol dir exactament aquesta expressió? I, sobretot, mos permet afirmar que existia un «Regne Baleàric» molts de segles abans de sa conquista musulmana?

Per respondre aquestes preguntes, haurem de mirar què diuen realment ses fonts i, sobretot, què volia dir en Dameto quan va escriure Balearica regna.

Una cita que he pogut comprovar

En aquest cas no m’he limitat a repetir lo que diu en Dameto, sinó que he anat directament a sa font que ell cita: Gaspar Escolano, Década primera de la Historia de la insigne y coronada ciudad y Reyno de Valencia, llibre IV, capítol VII, pàg. 716.² Allà n’Escolano escriu textualment: «Tuvieron todas estas Islas con las demás agregadas, título de Reyno de Mallorca, desde que las ocuparon los Moros...»

Gaspar Escolano, 1610, llibre IV, cap. VII, pàg. 716. «Reyno de Mallorca».

És significatiu que, en aquest passatge, n’Escolano no indiqui cap font per justificar aquesta afirmació sobre es «título de Reyno de Mallorca», mentres que a sa mateixa pàgina sí que apareixen referències marginals per a altres informacions. Sa consulta directa d’aquesta obra permet, en canvi, comprovar que sa cita que en fa Dameto és literal i correspon efectivament an es text de n’Escolano.

Qui era en Gaspar Escolano?

Gaspar Escolano (1560–1619) fou un historiador i cronista valencià, autor d’una de ses obres històriques més importants des seu temps: sa Década primera de la Historia de la insigne y coronada ciudad y Reyno de Valencia. Sa comparació entre sa seva obra i sa d’en Juan Dameto mostra que en Dameto coneixia bé es treball de n’Escolano i que el va consultar com a font per a qüestions relacionades amb ses Balears. Això no vol dir que en Dameto depengués exclusivament de n’Escolano, però sí que permet considerar-lo una de ses fonts que va consultar per elaborar sa seva pròpia obra.

Qui era en Manili?

Per rebatre a n’Escolano, en Dameto recorr a una autoritat molt més antiga: en Marcus Manilius, poeta i astròleg romà que visqué probablement entre es segles I aC i I dC i autor des poema didàctic Astronomica³, també conegut com Astronomicó, escrit en hexàmetres i dividit en cinc llibres. En Manili no era historiador ni jurista, sinó poeta, i això és important a s’hora d’interpretar ses seves paraules, perquè dins un text poètic és habitual trobar expressions solemnes o figurades que no necessàriament descriuen amb precisió una realitat política o administrativa.

Què significa Balearica regna?

En Dameto cita en Manili amb una expressió ben curiosa: Balearica regna. Traduïda literalment, significa «es regnes baleàrics» o, si ho volem dir d’una manera més natural, «es regnes de ses Balears». I aquí hi ha un detall que convé tenir en compte: regna és plural. Per tant, sa forma mateixa de s’expressió fa referència a més d’un regnum, mentres que no mos permet identificar per ella mateixa cap institució política concreta. A més, en llatí clàssic, regnum no tenia necessàriament es sentit estricte d’un regne com a institució política, sinó que, segons es context, també se podia referir a un territori o a un domini.

Per què existeixen lectures diferents?

Pot sorprendre que unes edicions llegeixin Balearica regna i altres Balearica rura, però sa raó és ben senzilla: s’obra original d’en Marc Manili no s’ha conservat. S’autògraf escrit pes mateix autor se va perdre fa molts de segles i lo que ha arribat fins an es nostres dies són còpies medievals de còpies encara més antigues, fetes a mà per diferents escrivans. Com és natural, amb so pas des temps aquestes còpies varen introduir petites diferències dins es text, i per això es filòlegs han de comparar es manuscrits que se conserven per intentar reconstruir, tan fidelment com sigui possible, lo que probablement va escriure en Manili.

És precisament d’aquesta comparació que neix es debat entre ses lectures Balearica regna i Balearica rura. I aquesta és, en realitat, sa feina de sa crítica textual: no triar arbitràriament sa paraula que més mos convé, sinó estudiar es diferents testimonis que han sobreviscut i intentar arribar a sa lectura que té més possibilitats d’acostar-se an es text original.

Un detall que fa encara més interessant aquesta cita

A sa recerca d’aquesta lectura de Balearica regna hi apareix també una qüestió que mereix esmentar. Dins s’edició comentada de s’Astronomicon publicada p'en Richard Bentley a Londres l’any 1739, en es llibre IV, pàg. 225, hi trobam aquesta nota crítica sobre es vers 641:⁴

V. 641. Balearica regna. Vetusti quattuor melius RURA. Ut infra versu 767. Dorica rura.

És a dir: «Vers 641. Balearica regna. Quatre manuscrits antics ofereixen una lectura millor: rura. Com també més avall, an es vers 767: Dorica rura.»

 M. Manilii Astronomicon, Londini, 1739, llibre IV, p. 225. «Balearica rura» / «Balearica regna».

Sa nota mos diu una cosa bastant significativa: s’edició d’en Bentley posa Balearica rura dins es text, mentres que an es v. 641 assenyala que quatre manuscrits antics també oferien rura i considera aquesta lectura millor que regna.

Però aquesta variant ja era coneguda molt abans d’en Bentley. Dins s’edició de s’Astronomicon d’en Joseph Justus Scaliger, publicada l'any 1559, pàg. 348, hi trobam aquesta anotació:

V. 30. «Balearica regna. Gemb. Balearica rura.»

És a dir: «Vers 30. Balearica regna. Es Gemblacensis llegeix Balearica rura.»

M.Manili Astronomicon, Joseph Justus Scaliguer, Leiden, 1559, pàg. 348

I encara podem anar més enrere. Sa primera edició impresa coneguda de s’Astronomicon, publicada p’en Johann Müller de Königsberg (Regiomontanus) a Nuremberg l’any 1473 (1473-1474 segons alguns catàlegs), ja presenta Balearica regna ⁵.

Manilius, Astronomicon, Nuremberg, 1473–1474. «Balearica regna»

Per tant, aquesta lectura ja circulava impresa molt abans de n’Scaliger, i no va ser ell qui la va introduir.

Lo que encara no podem sebre amb certesa és d’on la va treure Regiomontanus. Podria haver reproduït fidelment un manuscrit que avui s’ha perdut o podria haver seguit una tradició editorial anterior. Amb ses fonts que tenim a mà, no és possible determinar-ho amb seguretat. I precisament aquí és on s’història d’unes paraules aparentment tan senzilles com Balearica regna se fa més interessant: darrere una lectura de dues paraules hi ha tota una cadena de manuscrits, còpies, edicions i filòlegs que se remonta a molts de segles enrere.

Té raó en Dameto?

Sa resposta necessita qualcuns matisos.

En Dameto no inventa sa cita. Sa lectura Balearica regna existia molt abans de sa publicació de sa seva obra i apareix documentada, com a mínim, a sa primera edició impresa coneguda de s’Astronomicon. Ara bé, això no demostra necessàriament que existís una entitat política oficial anomenada «Regne Baleàric» ni tampoc un «Regne de Mallorca».

Lo que fa en Dameto és oposar dues autoritats. Per una banda, n’Escolano sosté que ses Balears reberen es títol de Regne de Mallorca d’ençà que ses illes foren conquistades pes musulmans. Per s’altra, en Dameto replica que en Manili ja emprava molts de segles abans s’expressió Balearica regna i ho utilitza com argument per defensar una antiguetat molt més remota de s’idea de «regne» aplicada a ses Balears.

Es problema és que aquest argument parteix d’una expressió poètica, i una expressió poètica no equival necessàriament a una denominació política oficial.

Què podem afirmar realment sobre un «Regne Baleàric»?

Aquí convé anar alerta amb ses conclusions. No podem concloure simplement: «En temps d’en Manili no hi havia cap Regne Baleàric.» Això seria una afirmació històrica absoluta que s’article no demostra directament.

En canvi, sí que podem concloure una cosa molt més sòlida: en temps d’en Manili no tenim cap evidència històrica que permeti afirmar que ses Balears constituïssin un regne anomenat «Regne Baleàric». I, tenguent en compte es context històric, resulta molt difícil interpretar Balearica regna com una referència a un vertader «Regne Baleàric».

Quan en Manili escriu, ses Balears formen part de s’òrbita de Roma i, després de sa conquista d’en Quint Cecili Metel l’any 123 aC, queden incorporades a s’estructura política romana. Per tant, s’expressió d’en Manili sembla respondre molt més a un recurs poètic que no a sa descripció d’una realitat política concreta.

Això no significa que poguem descartar qualsevol forma d’organització política anterior a Roma. Significa que no tenim proves que permetin identificar aquella organització amb un «Regne Baleàric».

I abans des romans?

Si miram encara més enrere, fins an es període anterior a s’arribada des romans, sa qüestió se fa encara més difícil de precisar. Ses comunitats pretalaiòtiques i talaiòtiques de Mallorca i Menorca no mos han deixat fonts escrites que permetin conèixer amb detall com s’organitzaven políticament. Lo que mos han arribat són sobretot restes arqueològiques i, més endavant, testimonis antics que xerren dets habitants de ses illes i, molt especialment, de sa fama des foners balears.

Amb sa documentació disponible avui, per tant, no tenim proves que permetin afirmar s’existència d’un «Regne Baleàric» unificat abans de sa conquista romana. Això no vol dir que poguem sebre amb exactitud com s’organitzaven totes ses comunitats de Mallorca i Menorca, sinó simplement que ses fonts conservades no mos permeten arribar tan lluny.

Una manera d'escriure pròpia des seu temps

An es segles XVI i XVII era habitual que ets historiadors fonamentassin ses seves interpretacions en sos testimonis dets autors grecs i romans. Quan un autor clàssic semblava donar soport a una determinada explicació des passat, sa seva autoritat tenia un pes considerable. En Dameto fa precisament això quan recorr an en Manili per rebatre s’interpretació de n’Escolano.

Per entendre, idò, què significa Balearica regna dins s’obra d’en Dameto, convé tenir present aquest context. No l’hem de llegir com si fos una inscripció oficial que demostràs per si mateixa s’existència d’un regne, sinó com part de s’argumentació històrica d’un autor des segle XVII, que recorr a un testimoni de s’Antiguetat per reforçar sa seva interpretació des passat de ses Balears.

Reflexió final

Aquest petit debat entre n’Escolano i en Dameto mos mostra també com treballaven ets historiadors des segle XVII. No se limitaven a narrar es fets, sinó que contrastaven ses opinions des seus predecessors i recorrien sovint a s’autoritat dets autors clàssics per donar força a ses seves interpretacions. En aquest cas, sa consulta directa de n’Escolano mos ha permès comprovar que en Dameto citava correctament sa seva font.

An es mateix temps, s’estudi de sa tradició textual d’en Manili ha posat damunt sa taula una qüestió ben interessant. Sa lectura Balearica regna ja apareix a sa primera edició impresa coneguda de s’Astronomicon, de 1473, mentres que una nota crítica vinculada a sa tradició editorial d’en Joseph Scaliger assenyala que quatre manuscrits antics transmetien sa lectura Balearica rura. Avui, per tant, podem afirmar documentalment que Balearica regna formava part, com a mínim, de sa tradició impresa des segle XV. Lo que encara no podem establir amb certesa és d’on procedia aquesta variant ni si sa lectura impresa reproduïa un manuscrit que avui ja no se conserva.

I aquí és on convé separar dues qüestions que sovint se mesclen. Una cosa és poder demostrar que una determinada lectura existeix dins sa tradició textual d’en Manili, i una altra de molt distinta és interpretar què significa aquesta lectura i si mos permet afirmar s’existència d’una determinada realitat política. En aquest cas, sa documentació permet afirmar sa presència de Balearica regna dins sa tradició textual d’en Manili, però no permet demostrar, per ella tota sola, que aquesta expressió fos es nom d’un vertader «Regne Baleàric». Aquesta diferència, més que tancar es debat, mos ajuda a entendre fins on arriben ses fonts i on comencen ses interpretacions. I probablement és aquesta sa conclusió més interessant que podem treure de tota aquesta investigació.

Nota final

Aquesta investigació continua oberta. Arribar fins aquí ha requerit consultar directament fonts originals, edicions antigues, incunables, biblioteques digitals, fons patrimonials i edicions crítiques, amb s’objectiu de comprovar personalment ses cites i ses diferents variants des text. Precisament per això, he volgut distingir sempre entre lo que avui podem demostrar documentalment i lo que encara no passa d’una hipòtesi. Amb textos tan antics, aquesta precaució no és un obstacle per a s’investigació, sinó sa millor manera d’avançar.

Encara queda pendent determinar d’on surt exactament sa lectura Balearica regna i si en Regiomontanus reproduïa fidelment un manuscrit que avui ha desaparegut o si seguia una tradició editorial anterior. És una qüestió que requeriria continuar aprofundint dins sa tradició manuscrita i editorial de s’Astronomicon.

Notes

¹ Joan Dameto, La Historia General del Reyno Baleárico, Mallorca, 1632, llibre I, pròleg 14, p. 88.

² Gaspar Escolano, Década primera de la Historia de la insigne y coronada ciudad y Reyno de Valencia, llibre IV, capítol VII.

³ Marcus Manilius, Astronomica, llibre IV.

⁴ M. Manilii Astronomicon, edició derivada de sa tradició editorial d'en Joseph Scaliger. Nota crítica an es vers 641: «V. 641. Balearica regna. Vetusti quattuor melius rura. Ut infra versu 767. Dorica rura.»

⁵ Astronomicon. Nuremberg: Johann Müller de Königsberg (Regiomontanus), 1473 (1473-1474 segons alguns catàlegs), primera edició impresa coneguda de s'obra. En es llibre IV imprimeix sa lectura «Balearica regna.»