IMPOSICIONS A SA NOSTRA LLENGO: DE 1715 A AVUI
Una mirada serena però ferma a tres segles de decisions polítiques que han marcat es xerar de ca nostra
 |
| Decret de Nova Planta, 1716. |
Amb so temps, però, un descobreix que allò que per noltros és tan normal, tan íntim i tan estimat, no sempre ha estat tractat amb so mateix respecte. Que darrere cada paraula que xerram hi ha una història llarga, plena de cops, d’ordes, de silencis forçats i de resistències discretes. I que moltes de ses ferides que encara avui duim obertes no són fruit de cap casualitat, sinó de decisions polítiques preses lluny de ses nostres places i de ses nostres cuines.
Per això he volgut repassar qualcuns moments clau d’aquesta història. No per fer retxes noves, sinó per entendre millor d’on venim i per què, encara avui, sa llengo és molt més que un simple mitjà de comunicació: és un tros de noltros mateixos.
1715 — Es Decret de Nova Planta: s’abolició des Regne de Mallorca
Es 28 de novembre de 1715, en Felip V promulgà es decret que abolí formalment ses institucions pròpies des Regne de Mallorca. Amb aquest acte, Mallorca deixava de tenir Corts, Governació i estructura pròpia, i quedava integrada dins un model centralista inspirat en s’absolutisme borbònic.
Aquest decret polític és es que marca s’inici de sa Nova Planta a Mallorca.
No fou un canvi natural ni progressiu. Fou una decisió imposada, que trencava amb segles d’autogovern.
1716 — Sa Nova Planta de la Reial Audiència: s’organisació administrativa
Es pas següent arribà amb sa Real Cédula des 16 de març de 1716. Aquesta cèdula establia sa nova estructura judicial i administrativa de Mallorca:
Reial Audiència reorganisada
Funcionament segons dret castellà
Jerarquia i càrrecs controlats per Madrid
És a dir: 1715 aboleix es Regne; 1716 implanta es nou sistema.
1768 — Sa Cèdula Reial d'uniformisació lingüística
Es 23 de juny de 1768, una nova cèdula reial reforçà sa línea uniformisadora. S’orde establia que tots es llibres oficials i documents s’havien de redactar en castellà, amb sa finalitat declarada d’estendre “el idioma general de la nación”.
Aquesta “harmonia” significava, en realitat, uniformisar. I quan hi hagué resistències —perquè n’hi hagué— s’orde fou reiterada el 1778, exigint an es batles que vigilassin an es mestres. Si qualcú no complia, podia perdre s’ensenyança pública.
Sa llengo des poble quedava sotmesa a disciplina institucional. No era només una qüestió de paper: era una qüestió de poder.
1835 — Quan sa llengo també s’estudiava
Enmig d’aquest procés d’uniformisació, també hi hagué veus que miraven sa realitat lingüística amb uns altres ulls. L’any 1835 se publicà una gramàtica dedicada a sa llengo mallorquina, dins un context europeu on creixia s’interés per ses llengos pròpies des pobles.
Aquesta obra s’atribueix a Don Juan Jusep Amengual i Reus, que estudià i descrigué sa llengo tal com se xerrava, amb voluntat de fixar ses formes i dignificar s’ús.
Això mostra una realitat clara: mentres des món cultural hi havia consciència i interès per sa llengo pròpia, des poder polític se continuava avançant cap a sa seva substitució dins s’àmbit oficial.
 |
| Càstig de s'anell, any 1837 |
1837 — S’anell des càstig: quan sa vergonya entrà a s’escola
Es 22 de febrer de 1837, es Govern Superior Polític de ses Illes promulgà un edicte que avui encara fa feredat de llegir: només se podia xerrar castellà a ses escoles públiques.
Per fer-ho complir, s’imposà es tristament famós sistema de s’anell.
Un alumne rebia un anell metàl·lic si era sorprès xerrant mallorquí. Si sentia un altre company fent-ho, li podia passar s’anell. A final de setmana, qui el tenia patia càstig.
S’edicte ho deixa ben clar:
«Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que ninguno hable palabra que no sea castellano, so pena de que oyéndola no podrá negarse a recibirla; pero con el bien entendido que oyendo que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción de pasarle el anillo, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que a la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena...»
Aquest sistema fomentava sa denúncia entre infants i convertia sa llengo pròpia en motiu de càstig i vergonya. Durant dècades, generacions senceres cresqueren amb s'idea que xerrar mallorquí era motiu de càstig. Aquella humiliació institucional deixà una empremta fonda que encara avui ressona en sa memòria col·lectiva.
1986 — Sa Llei de Normalisació Lingüística: protecció o distància?
Tres segles després, es debat lingüístic continua viu. Sa Llei de Normalisació Lingüística de 1986 fou presentada com una eina de protecció i recuperació. I no sempre ha aconseguit connectar amb sa llengo viva des poble
Ha creat una distància entre sa normativa oficial i sa llengo viva des poble. Quan una normativa se percep com ajena, com imposada, es conflicte no és amb sa protecció, sinó amb sa manera com s’aplica.
Sa llengo és viva, i quan se vol tancar dins un motlo massa estret, no encaixa.
Reflexió final
Al llarg de s’història, sa nostra llengo ha estat objecte de decrets, ordes i lleis. De vegades per imposar. De vegades per regular. Sempre des poder.
Però una llengo no és només un codi. És una manera de mirar el món, de contar lo que som, de sentir-mos a ca nostra. Quan una llengo se vol uniformisar per decret, se debilita s’ànima d’un poble.
Una llengo se pot prohibir, se pot regular… però si es poble la deixa perdre, és quan realment mor. I un poble sense ànima no és lliure: és només obedient.
.jpeg)
