ES NOSTRO MALLORQUÍ.

 

Mallorquins de tota sa vida i “catalans de Mallorca”: quan s’història parla més clar que segons quins polítics

Aquesta nova casta de mallorquins que s’autoproclamen catalans de Mallorca, molts d’ells polítics i altres aspirants a profetes de sa veritat absoluta, tenen sa mania de dir-mos que sa nostra llengo és sa catalana. I ho diuen amb una seguretat que ja la voldria un cirurgià, com si haguessin descobert ells tots sols es secret de s’univers.

Però hi ha un petit detall que se’ls escapa:

a cap diccionari, a cap gramàtica i a cap obra antiga de sa llengo mallorquina no hi surt això que ells prediquen.

Ni una vegada.

Ni una referència.

Ni un apuntet.

Res de res.

I això no és opinió: és documentació.

Es testimoni de n'Amengual (1835): clar com s’aigo de sa font

Aquí en tenim una mostra ben viva: un fragment de s’història lingüística de Mallorca, concretament de sa pàgina VIII de sa Gramática Mallorquina escrita per don Juan Jusep Amengual l’any 1835. Un homo que escrivia quan encara no existien ni es partits moderns, ni es discursos identitaris, ni ses modes lingüístiques que ara alguns volen imposar.

Què diu n'Amengual?

Que aquí, a ses Illes, es que se xerrava era idioma lemosín, heretat d’aquells que mos restauraren, i que damunt aquest tronc s’hi afegiren ornaments des llatí, de s’àrab, de s’aragonès i de s’antic castellà.

I que es mallorquí, dencà, no ha deixat mai d’enriquir-lo.

I ara ve lo important:

On diu n'Amengual que això és català?

On diu que és llengo catalana?

On diu que és “català barceloní”?

Enlloc.

Perquè no ho diu.

Perquè no ho pensava.

Perquè no era així.

S’història és tossuda

I això no és un cas aïllat.

Si agafes:

• es diccionari d’Antoni Febrer i Cardona (1804)

• ses obres de Tomàs Forteza

• ses contarelles d’en Jordi d’es Recó

• es vocabulari d’Alcover

• es DCVB de Borja Moll

• ses gramàtiques mallorquines del XIX i principis des XX

A cap d’aquests llocs hi trobaràs que sa llengo mallorquina sigui “català”.

A cap.

I no perquè tenguessin res en contra de ningú, sinó perquè descrivien lo que veien:

una llengo pròpia, amb nom propi, amb tradició pròpia i amb evolució pròpia.

Es problema no és discutir: és negar s’evidència

Que qualcú vulgui dir que xerra català, perfecte.

Que qualcú vulgui dir que mallorquí i català formen part d’un mateix sistema, també és una opinió respectable.

Però negar que existeix una llengo amb una tradició gramatical i lexicogràfica mallorquina, negar que durant segles s’ha xerrat de llengo mallorquina, negar que es mateixos autors mallorquins ho escrivien així… això ja no és opinió: és ignorància o manipulació.

I d’això, per desgràcia, en tenim un bon grapat.

I per rematar-ho… s’imatge

Per si qualcú encara dubta, aquí tens s’extracte de n'Amengual.

I ja ho diuen: val més s’imatge que mil paraules.

Encara que, en aquest cas, ses paraules també són prou contundents.