 |
| Jaume II de Mallorca |
Introducció
Quan volem conèixer de veres s’història de Mallorca —no sa que mos conten avui quatre manuals moderns, sinó sa que deixaren escrita es nostres cronistes quan encara tot era viu i recent— hem de recórrer a obres com sa Historia General del Reyno Baleárico (1632), escrita per D. Juan Dameto i Cotoner, segon cronista general de sa Ciutat i Regne de Mallorca.
Aquest llibre és una autèntica mina d’informació perquè recull, amb detall i sense filtres, com se fundaren ses nostres viles, qui foren es primers pobladors, quines alqueries existien abans, quins noms tenien en aràbic, com se repartiren ses terres després de sa Conquista i fins i tot com se batien ses primeres monedes mallorquines.
En Dameto escriu en un castellà antic, però sa seva mirada és plenament mallorquina: parla de ses nostres terres, de ses nostres aigos, de ses nostres alqueries i de ses nostres gents amb una precisió que avui seria impossible de reproduir sense ses seves paraules.
Es fragment que present a continuació és especialment valuós perquè:
explica com i per què se fundaren viles com Felanitx, Santanyí, Llucmajor, Algaida, Selva, Binissalem, Porreres, Campos o Manacor;
mostra es nom original de moltes alqueries i es seu significat;
documenta s’intervenció directa dels reis en sa creació i organisació d’aquests pobles;
i fins i tot relata com se creà sa moneda pròpia de Mallorca després de sa Conquista.
És, en definitiva, un testimoni directe de com se configurà Mallorca tal com la coneixem avui, escrit fa gairebé quatre-cents anys per un cronista que tenia accés a documents originals que avui ja no existeixen o són inaccessibles.
A continuació, vos present es text d’en Dameto, perquè cadascú pugui llegir-lo i apreciar-lo.
Informació: aquest article està traduit an es mallorquí per un servidor. S’autèntic està escrit en castellà antic de l’any 1632.
Text d’en Dameto (1632)
Vejent el rei lo molt que havien crescut es moradors i veïnats de Mallorca, determinà fundar qualcunes viles. Felanitx, abans petita alqueria en es terme de Montuïri, anomenat en aràbic Canalix, fou de ses primeres. Es principals fundadors, se diu, foren en Pere Estruç i en Ramon Desbrull.
Santanyí se poblà a unes terres que eren d’en Colau Bonet.
Llucmajor, que abans era una alqueria d’en Ramon de Sant Martí, de quantitat de vint-i-cinc jovades, d’ençà aquest temps començà a anar cresquent fins a sa grandesa que avui veim. En sa fundació d’aquesta vila, per esser molt falta d’aigos, donà el rei orde an en Ramon Desbrull i an en Bernat Bertran, que tenguessin càrrec que se fessin qualcuns aljubs.
En es territori de Montuïri, que llavonses era molt gros, hi havia tres principals alqueries:
Castellitx, que en es compartiment general tocà an en Garci Pérez de Pina, amb catorce jovades de terra;
Alghuayda, amb vint-i-nou, heretament des cavallers de l’Hospital;
i Algaida, que també tocà an es mateixos.
D’aquestes tres, desmembrà el rei sa primera de dita parròquia i la féu particular rectoria. Després, en temps del rei Sanxo de Mallorca, fill i successor del rei En Jaume, de qui anam xerrant, s’uniren totes en una sola vila amb so nom d’Algaida, que en aràbic significa bosc o brenya.
Selva també fou desmembrada de sa parròquia d’Inca: abans era una alqueria de tan sols vint jovades. Així mateix fou dividida des dit terme d’Inca s’alqueria anomenada Rubinix, que després, feta vila, agafà es nom de Binissalem.
En sa fundació i dotació de s’insigne monestir de La Real, entre altres béns que es comte Nunó li aplicà, foren dues alqueries no gaire enfora de Felanitx. Aquestes dues heretats les agafà el rei, i en elles fundà la vila de Porreres, donant en concamvi a dits religiosos qualcuns censos i molins.
Aquest mateix principi tengué la vila de Sant Juan de Sineu, anomenada així perquè en Ponç de Jardí, tercer bisbe de Mallorca, amb consentiment des Cabildo, la segregà de s’antiga i principal vila de Sineu.
En aquest mateix temps manà el rei edificar, a una alqueria que anomenaven Guayhar Alfaz, una iglèsia parroquial baix s’invocació de Sant Antoni de Viana, i li donà forma d’universitat. Es mateix privilegi concedí a la vila de Campos i a sa de Manacor, abans petita hisenda i ara grandiosa població.
No s’ha d’entendre que aquesta hagi estat sa primitiva fundació d’aquests llocs, des quals en efecte ja se fa menció en es Llibre des Repartiment general de ses terres, sinó que s’augmentaren i posaren en forma de viles, com queda declarat.
Això quedi apuntat sobre sa fundació de ses viles; diguem algo des nou batiment de monedes.
Després que el sereníssim rei En Jaume el Conquistador hagué tret des bàrbar senyoriu des moros es regnes de Mallorca i València, determinà que en ells corregués sa seva pròpia i particular moneda, que manà anomenar reals de València. En es quals volgué que s’estampàs sa senyal vivífica de sa creu damunt un arbre a manera de flor, i en es revers un cap coronat, com llargament se pot veure a un privilegi despatxat es 8 de maig de l’any 1247.
De llavors ençà quedaren abolides ses monedes que abans corrien, així a Aragó com a Catalunya; és a sabre: malgrins, jaquesos, tornesos, barcelonesos, morabatins comuns i alfonsins, masmodines, jusepines (anomenades així d’en Jusep, rei moro que les manà acunyar) i altres.
Després que es Regne de Mallorca fos desmembrat de sa Corona d’Aragó, paregué convenient i necessari que tengués sa seva moneda particular i distinta. Així l’otorgà el rei En Jaume II, essent jurats de Mallorca:
en Ferran Rodríguez Cavaller,
en Bernat de Saragossa,
en Francesc Sacosta,
en Guiem Arnau Sesesglèsies,
en Bernat de Susina,
i en Guiem de Montsó.
Per aquesta causa prometé tot es regne pagar-li de set en set anys per sempre un morabatí, o en lloc d’aquell vuit sous per cada veïnat que tendria casa i béns que arribassin an es valor de deu lliures. Això és lo que anomenam fogatge.
Tot això se determinà a s’iglèsia de Santa Eulàlia, on s’havia ajuntat es Regiment de Mallorca i es procuradors de ses viles, com consta per s’instrument, qual data és es 10 de ses calendes d’abril de l’any 1300. Testimonis foren es noble Ramon de Canet, Jaume Morey, Berenguer de Caldés, Jaume de Sant Martí, Guiem de Puigdorfila, Jaume Cadell, Romeu Valentí i altres.
De llavors ençà se començà a batre en aquest regne moneda d’argent i de velló.
Després, a l’any 1310, manà que se batessin monedes d’or. I s’ha de notar que, per sa gran contratació que hi hagué en aquest regne en temps passats, com després veurem, se batia tan grossa i extraordinària còpia de monedes, així d’argent com d’or, que vengué a dir el rei Alfons, a un privilegi despatxat l’any 1442:
Que per tenir aquest regne veïnatge amb sos senyorius i terres des bàrbars, d’on se treu s’or, era tan profitosa, excel·lent i rica la seca de Mallorca, que entre ses altres des seus regnes i terres, on se baten monedes d’or, ella du s’aventatge.
Això, en quant a ses monedes, per ara me paregué ajuntar aquí, posat que haguem botat deu anys endavant.
Conclusió
Llegir aquest fragment de D. Juan Dameto és com obrir una finestra directa a s’història viva de Mallorca. No és una interpretació moderna, ni una reconstrucció feta segles després: és sa veu d’un cronista mallorquí del segle XVII, que encara tenia a s’abast documents, testimonis i memòries que avui ja no existeixen.
En Dameto mos mostra, amb una claredat admirable, com nasqueren ses nostres viles, com se repartiren ses terres, quins noms tenien ses alqueries abans de sa Conquista, quins cavallers i quins reis intervingueren en cada fundació, i fins i tot com se creà i se regulà sa moneda pròpia de Mallorca. Tot plegat és una lliçó magistral de com s’illa que coneixem avui se va anar formant peça per peça.
A més, aquest text té un valor afegit:
mos recorda que Mallorca té una història pròpia, rica, documentada i perfectament definida, molt abans que qualcú intentàs uniformar-la o reinterpretar-la des de fora. Ses paraules d'en Dameto són un testimoni preciós d’una Mallorca que encara respirava es batec medieval, amb ses alqueries, ses jovades, ses universitats de vila i ses primeres institucions pròpies.
Per això és tan important recuperar, llegir i difondre aquests textos:
perquè mos tornen sa memòria, mos retornen es fil d’on venim i mos ajuden a entendre per què som com som.
Que cadascú llegeixi aquest fragment amb calma, i que hi trobi —com jo hi he trobat— una part essencial de sa nostra identitat mallorquina, escrita fa gairebé quatre-cents anys però viva encara avui dins cada poble, cada topònim i cada racó de sa nostra illa.
