SENYORS DE MÉS, JA BASTA!!

Des de fa dècades, es balears hem pogut constatar, molt a pesar nostro, com determinats partits polítics i entitats que afirmaven defensar lo nostro han acabat promovent plantejaments que no s’ajusten a sa realitat ni a s'identitat pròpia de ses Illes Balears. I no me referesc únicament an es tema lingüístic, que tant debat genera dins ca nostra, sinó també a ses seves reiterades ànsies d’influir en sa nostra manera d’entendre i viure sa nostra identitat balear, indiscutible i mil·lenària.

Formacions com MÉS per Mallorca o Esquerra Republicana, així com entitats com s’Obra Cultural Balear o s’Assemblea Sobiranista de Mallorca, sovint amparades pes diari balears.cat, han estat, com és habitual, ets únics en demanar movilisacions ciutadanes contra sa sentència des Tribunal Suprem que condemnà ets autors de sa fallida proclamació d’una República Catalana. ¿De quina república xerren, si vivim dins una monarquia parlamentària que garanteix sa democràcia i s’estat de benestar de tots es ciutadans?

Senyors de MÉS, ASM, OCB, balears.cat i altres col·lectius afins: an es balears no mos interessa gens importar dins ca nostra es conflictes generats per s’independentisme català —ja en tenim prou amb ses nostres pròpies qüestions—, i molt manco acceptam que se mos indiqui lo que hem de defensar o com hem d’actuar. Tampoc compartim que se mos inciti a donar soport a uns polítics presos —no confondre amb presos polítics— que han conduït an es seu propi poble a una situació de fractura social i institucional que encara avui pateixen es ciutadans de Catalunya.

Noltros, es balears, a lo llarg des temps hem estat, som i hem de continuar essent un poble orgullós de ser tal com és. Un poble que sempre ha acollit, amb més o manco timidesa, a sa gent que ve de fora, facilitant que poc a poc s’integrin dins es nostro dia a dia sense exigir-los res impossible. Un poble democràtic, constitucionalista i obert que, de tant en tant —¿per què no dir-ho?—, expressa pacíficament es seu rebuig a determinades ingerències que no responen a sa nostra realitat. I ho feim sempre dins es marc de sa llei, respectant sa llibertat d’expressió i de manifestació.

Noltros, es vertaders balears, no sortim an es carrer per incitar an es poble a rebel·lar-se contra s’actual Pacte de Progrés —o sigui, voltros— ni per fomentar enfrontaments amb insults o amenaces contra sa Guàrdia Civil o sa Polícia Nacional. Ho feim pacíficament. Noltros no pegam a ningú per dur una bandera, ni atacam a qui mostra es símbols que considera seus.

Noltros, es vertaders balears, tampoc pujam damunt es cotxos de sa Guàrdia Civil ni els destrossam, tal com s’ha vist en altres territoris. Som un poble pacífic i tolerant que no vol sabre res d’aquesta absurditat anomenada “el procés”. ¿Quina casta de “procés” és aquest que ha provocat sa fuita de milenars d’empreses i una fractura social profunda entre ciutadans que abans convivien sense problemes? Som un poble obert i tolerant que no necessita —ni vol— que determinats col·lectius intentin desestabilisar sa convivència i sa pau d’una societat que està ben orgullosa de ser tal com és.

Senyors, sa tasca des polítics i de ses entitats ciutadanes és, i ha de continuar essent, vetlar pes interessos des ciutadans, pes seu benestar i per garantisar una convivència pacífica entre tots. No és crear crispació ni ruptura per alimentar projectes secessionistes que, a la llarga, només generen enfrontaments innecessaris i tensions entre noltros mateixos.

Recordau-ho sempre: es balears ni volem ni hem de mester polítics que no respectin sa nostra manera de ser. Deixau-mos viure tal com som. Deixau-mos viure en pau. ¿Vos ha quedat clar?

BALÉÀ O BALEAR, ¿COM QUEDAM AQUÍ?

 

Sovint molts de mallorquins me demanen com hem d’escriure sa definició balear, ja que per ses xarxes socials la veuen escrita de dues maneres diferents: baléà o balear, cosa que els provoca confusió i no saben quina és sa forma correcta. Com és de suposar, me veig amb s’obligació de contestar amb llibres i documents que deixen ben definit com s’ha d’escriure.

Abans de començar, vui recordar que un servidor antigament escrivia baléà, perquè així m’ho ensenyaren quan vaig entrar dins es món des balearisme. Però amb so pas des temps vaig considerar necessari revisar-ho amb criteris històrics i documentals, no només ideològics.

I és aquí on sa documentació parla per ella mateixa.

En es diccionari mallorquí de Don Pere Antoni Figuera (1840), en es de Don Juan Jousep Amengual (1858), en es de s’entitat cultural Unos Amigos (1859), i més modernament en es de Don Toni Roig Artigues (1994), tots escriuen balear. Sense cap excepció.

Això no és un detall menor. Xerram de vocabularis i diccionaris elaborats en es segle XIX, en una època anterior a qualsevol debat contemporani sobre normativa. Aquests autors no escrivien condicionats per discussions actuals, sinó reflectint s’ús escrit que consideraven correcte segons sa tradició culta mallorquina.

A més, en es pròlegs dets mateixos diccionaris s’explica clarament que, encara que en sa parla s’hagin perdut certes “r” finals romàniques, aquestes s’han de mantenir a s’hora d’escriure. És a dir: distingien perfectament entre pronunciació i grafia, mantenguent sa coherència amb sa tradició escrita romànica.

Idò, d’on surt sa forma baléà?

L’any 2005, s’Acadèmi de sa Llengo Baléà modificà sa seva gramàtica eliminant ses “r” finals romàniques dets infinitius i des substantius quan no se pronuncien, i introduint una accentuació adaptada a ses diferents pronunciacions. És una decisió normativa perfectament legítima dins es seu marc, però que respon a una antiga lexicogràfica històrica mallorquina, no a una reforma contemporània.

Per tant, quan un servidor escriu balear, no ho fa per cap renúncia, sinó precisament per fidelitat documental a sa tradició escrita que ja apareix fixada en es segle XIX.

Ja per acabar, i amb tot es respecte cap a totes ses sensibilitats, alab i admir sa feina feta per s’Acadèmi de sa Llengo Baléà, i consider que cadascú és lliure d’escriure com més li agradi. Jo només m’he limitat a exposar es motius històrics i documentals pels quals actualment escric balear i no baléà.

Diccionari mallorquí-castellà Fra Pere Antoni Figuera, 1840.

Diccionari mallorquí-castellà-llatí Juan Jusèp Amengual, 1858.

Diccionari mallorquí-castellà Unos Amigos, 1859.

Diccionari balear Toni Roig Artigues, 1994.

ANTIGUES PORTES DE SA CIUTAT DE PALMA.

SES PORTES DE SA PALMA EMMURALLADA SEGONS D. JUAN DAMETO 

Una aproximació històrica a sa ciutat fortificada des segle XVII

Ciutat de Mallorca, any 1644.

Es segon cronista general des Regne de Mallorca, D. Juan Dameto i Cotoner (Palma, 1554-1633), és una figura fonamental per entendre s'història de Mallorca durant s’època moderna. Sa seva obra, Historia general del Reino Baleárico (1632), és una de ses fonts més completes i valuoses per reconstruir com era sa ciutat de Palma a principis des segle XVII, quan encara conservava íntegrament ses murades medievals i renaixentistes.

Un des passatges més destacats és aquell on en Dameto descriu ses portes d’accés de s’antiga ciutat, tant ses que existien en època cristiana com ses que provenien de s’etapa islàmica. Aquesta informació és essencial per comprendre sa topografia urbana i militar de sa Palma d’aquell temps.

📜 Sa descripció d'en Dameto 

En Dameto enumera vuit portes principals de aa ciutat cristiana:

• Porta d'es Moll

• Porta de sa Portella

• Porta de sa Calatrava

• Porta d'es Camp

• Porta de Sant Antoni

• Porta Pintada

• Porta de Jesús (abans Plegadissa)

• Porta de Santa Catalina

A continuació, explica que en temps islàmics n’hi havia hagut deu, amb noms com Belalcofol, Barbolet, Bebalbelet, Portopí, Balbelet o Hicolbelet, a més d’altres accessos menors situats devora Sant Juan, s’Almudi, sa Drassana i el Temple.

Aquesta enumeració és d’un valor excepcional perquè permet identificar quines portes provenien de Mayūrqa islàmica i quines foren creades o modificades després de sa conquista de 1229.

Vet aquí s'explicació exacta en es llibre (1632):

“Tenia vuit principals portes: sa d’es Moll, sa de sa Portella, sa de sa Calatrava, sa d’es Camp, sa de Sant Antoni, sa Pintada —que ara s’ha mudat a una altra part una mica més a llevant, amb un portal i pont grandiosos—, sa de Jesús, que abans se deia Plegadissa, i sa de Santa Catalina. 

En temps des moros n’hi havia deu: sa de Belalcofol, ara Pintada; Barbolet, que és sa de Jesús; Bebalbelet, que és una porta tancada enfront des baluard que anomenen de Don Urries; sa de Portopí, que estava aprop de sa que tenia es mateix nom, i ara novament és sa de Santa Catalina; Balbelet, devora sa Drassana; Hicolbelet, de sa Portella. 

Ses altres quatre estaven: una enfront de l’iglèsia de Sant Juan, a un arc que ara està desfet; s’altra devora s’Almudi, que està a sa boca des carrer que anomenam de la Mar; s’altra a sa Drassana; i sa darrera devora es portal del Temple. 

Està tota sa ciutat defensada amb un fossat molt fondo, i amb molt forts i grandiosos baluards i murs fets pes repar de tota casta d’artilleria, a sa traça moderna; qual fàbrica se va acabant, sense mai cessar, en què se gasten cada any vint-i-quatre mil lliures, que paguen igualment es Reial Patrimoni i s’Universitat d’aquest Regne.”

(Dameto, 1632)

🧱 Una ciutat fortalesa

En Dameto també descriu amb detall es sistema defensiu de Palma:

• Fossat profund que envoltava tota sa ciutat

• Baluards de traça italiana, adaptats a s’artilleria moderna

• Murades reforçades i en constant manteniment

• Obres contínues, amb una despesa anual de 24.000 lliures

• Finançament compartit entre es Reial Patrimoni i s’Universitat des Regne

Aquesta informació mostra que Palma era, en aquell moment, una plaça forta de primer ordre dins sa Mediterrània occidental, amb una infraestructura militar comparable a altres capitals des món hispànic.

🏰 Sa Porta d'es Moll: s’únic vestigi que encara podem veure

Sa Porta d'es Moll, any 1902.

De totes ses portes que en Dameto descriu, només una ha arribat fins an es nostres dies: sa Porta d'es Moll, també coneguda com Porta de Santa Margalida.

Situada devora es Consolat de Mar, és un des darrers testimonis físics de sa Palma emmurallada i un element patrimonial de primer ordre que mos permet imaginar com era s’accés a sa ciutat fa quatre segles.

📚 Notes i referències

[1] Dameto, Juan. Historia general del Reino Baleárico. Palma, 1631.

Edicions consultables a:

— Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

— Arxiu del Regne de Mallorca

— Biblioteca de Catalunya

Bibliografia complementària

— Barceló, M. La ciutat islàmica de Mayūrqa. Documenta Balear.

— Rosselló Verger, V. M. Les murades de Palma. Ajuntament de Palma.

— Mut Calafell, A. Fortificacions renaixentistes de Mallorca. Lleonard Muntaner Editor.

   

Esbucament de ses murades de sa Porta d'es Moll  a 1902.

Antiga Porta d'es Moll a s'actualitat.

SA LLENGO I S'ESTATUT.

Estatut d'Autonomia de ses Illes Balears.

Sa llengo i s’Estatut: una reflexió necessària

Sa Transició i sa Constitució de 1978 suposaren una etapa de reconciliació entre espanyols. Però, quaranta anys després, constatam amb tristesa com un sector polític ha romput s’statu quo democràtic i ha vulnerat sa Constitució, s’Estatut d’Autonomia i sa Llei en es Parlament de Catalunya per aconseguir es seus fins.

Encara que qualcuns ho mirin amb distància, s’independentisme català inclou Balears dins es seu “Procés”. Amb s’excusa de sa llengo mantenen una equidistància calculada, però aquest cel·lofà ja ha caigut: es seu Cavall de Troia són ets inexistents “Països Catalans”, un projecte que certs partits i entitats de Balears alimenten demanant fins i tot un “referèndum” secessionista per 2030.

Una solució jurídica que ja existeix

Mos rebel·lam davant això i proposam una solució que ja funciona: es model valencià.

S’Estatut d’Autonomia de sa Comunitat Valenciana, constitucional i plenament legal, afirma que sa llengo pròpia és es valencià, a més des castellà.

Per coherència i dignitat, s’Estatut d’Autonomia Balear hauria d’afirmar que sa llengo pròpia de Balears són ses nostres modalitats insulars: mallorquí, menorquí i eivissenc-formenterenc.

Una realitat sociolingüística innegable

A Balears conviuen dues llengos. Mos volen fer creure que s’espanyol no és llengo pròpia, però un repàs històric ho desmenteix:

• S’espanyol s’ha empleat a Balears de manera continuada des de s’Edat Moderna.

• Fins i tot en Joan Alcover firmava “Juan”, com era habitual en sa seva època.

• Ses institucions, es comerç i sa vida jurídica han empleat es castellà durant segles.

Una denominació introduïda amb intenció

Dir que sa nostra llengo és “català” no és innocent. Es Decret Regulador de sa Preautonomia Balear (1978) ja va evitar que s’introduís aquesta denominació. Però finalment s’imposà a s’Estatut, convertint en categoria jurídica s’afirmació que “es català és sa llengo pròpia de ses Illes Balears”.

Una realitat històrica que no quadra amb so relat catalanista

Històricament, es baleàrics no hem estat mai catalans:

• En temps de sa Conquista (1229), es comtats catalans eren vassalls del rei de França, no un estat soberà.

• Un comtat no tenia preeminència damunt un Regne, com era Mallorca.

• Catalunya medieval tenia poca població i fomentava sa repoblació; és inversemblant una arribada massiva que arraconàs es pobladors nadius.

• Si haguessin vengut amb sa seva cultura completa, per què només quedà sa llengo i no ses seves tradicions? A Balears tenim gastronomia, arquitectura, indumentària i balls pròpiament illencs, ben diferenciats.

Es “romanç mallorquí”: una llengo viva abans de sa Conquista

Abans de sa reconquista aragonesa, a Mallorca ja se xerrava romanç mallorquí, una llengo vulgar que pervisqué durant sa dominació islàmica.

Diverses fonts ho corroboren:

• En Cecili Metel xerrava de Balearicum eloquium.

• Es filòsof àrab Ibn Sidah afirmava que es seu àrab no era pur per viure envoltat de gent que xerrava “romanç”.

• En Ramon Llull escrivia en “pla de Mallorca”.

• En es segle XVI ja hi havia literats que escrivien en “mallorquí”.

• Tenim ortografies i diccionaris de mallorquí i balear anteriors a moltes gramàtiques catalanes.

Llengos intel·ligibles, però diferents

Si qualcú encara té dubtes, basta mirar altres casos:

• Gallec i portuguès: llèngos germanes, però jurídicament diferents.

• Danès, noruec i suec: s’entenen entre ells, però cada un és una llengo oficial.

• Valencià i català: així ho recullen es texts legals.

Sa intel·ligibilitat no defineix una llengo; ho defineix sa comunitat que la xerra i es seu reconeixement jurídic.

Un precedent important: Palma, 1980

A 1980 se celebrà a Palma es XVI Congrés de Llengos Romàniques. Més de 700 professors i especialistes se negaren a firmar es document final per ser massa pro-catalanista. Defensaren sa diversitat i sa pluralitat. No els desautorisem ara.

Per Balears, per sa nostra essència

Demanam que s’Estatut d’Autonomia Balear afirmi clarament que sa llengo pròpia de Balears, a més des castellà, són ses nostres modalitats insulars: mallorquí, menorquí i eivissenc-formenterenc.

No ho deixem de costat. En això mos hi va sa nostra essència, sa nostra forma de ser i sa nostra cultura. Si no actuam, ja sabem cap on mos aboca es “Procés”.

Estam avisats.

Toni Deudero Toni Ballester

HISTÒRIA D'EN GUIEM CABRIT I D'EN GUIEM BASSA.

Castell d'Alaró.

   Si hi ha una història tenebrosa que mos recorda un desagradable fet succeït durant es temps des nostros reis, sense cap dubte aquesta és sa d'en Guiem Cabrit i en Guiem Bassa, dos fidels defensors des castell d'Alaró davant ses tropes del rei Alfons III, més conegut com es Salvatge.

   S’història mos conta que es 19 de novembre de 1285, vegent es de Ciutat (avui Palma) que sense s'ajuda de s’exèrcit d'en Jaume II se faria molt difícil resistir, i que en cas de guanyar seria a costa de sa pèrdua de moltes vides civils, ja que es cos de tropes mallorquines no era abastament gros i ses murades no aguantarien una escomesa forta de fonèbols, resolgueren entregar sa ciutat i regne a n'Alfons III d'Aragó i I de València, com a nou rei de Mallorca pes representants des Consell i Universitat des Regne, convocant Junta General per nomenar es Síndics què, oficialment i ceremonialment, en nom de sa Ciutat i Regne de Mallorca jurassin obediència i fidelitat a n’Alfons, fent es jurament es dia 20 dins l'iglèsia de Santa Eulàlia.

Alfons III, rei d'Aragó.

   Vist això, a un primer moment en Galcerà de Pinós i en Ponç Saguardia amb sos seus cavallers, que devien esser una dotzena, se feren forts dins es castell del Temple. I es cavallers de la Pagesia pujaren an es castells d’Alaró, Pollença i Montuïri, no essent entre tots més de tres-cents. Mentres, el bisbe Pons de Jardí escapà de cap a Roma a donar explicacions al Papa de lo succeït.

   No tenguent sa població civil qui els defensàs, vila per vila, juraren fidelitat a n’Alfons III, així dia 22 de novembre ho feren es de la vila d’Inca.

.- Dia 23 de novembre es de la vila de Llucmajor, Rubines, Selva, Castellitx i Santanyí.

.- Dia 24 de novembre es d’Alcúdia, Guinyent, Campanet, Montuïri, Porreres i Campos.

.- Dia 25 de novembre es d’Artà, Muro, Manacor, Bellver (avui Sant Llorenç), Petra, Sóller i Santa Maria del Camí.

.- Dia 26 de novembre es de Santa Margalida.

.- Dia 30 de novembre es de Marratxí.

.- Dia 2 de desembre de 1285 es de Valldemossa i  Alaró.

.- Dia 3 de desembre es de Banyalbufar, Sopéra, Esporles i Bunyoli, en es portal de l'iglèsia de Sant Pere d'Esporles.

.- Dia 5 de desembre es de Calvià.

.- I dia 9 de desembre es d’Escorca.

   Aquesta relació mos dóna compte des pobles que a 1285 ja existien jurídicament, essent: Ciutat de Mallorca, Sineu, Llucmajor, Rubines, Selva, Santanyí, Alcúdia, Guinyent, Campanet, Montuïri, Porreres, Artà, Muro, Manacor, Bellver (Sant Llorenç), Petra, Sóller, Santa Maria del Camí, Marratxí, Valldemossa, Alaró, Banyalbufar, Sopéna, Esporles, Bunyolí, Calvià i Escorca. (Es demés, Maria, Costitx, Lloseta, Ariany, etc, eren llogarets sense entitat).

   Ara bé, no tots es pobles juraren, ja que se té constància que les viles de Felanitx, Andratx, Caimari, Puigpunyent i Pollença, no ho feren per unes raons o altres que no se diuen, llevat de Pollença. I és que es de Pollença no ho juraren perquè totes aquestes terres i vila eren propietat des Templaris, i aquests no estaven obligats a fer cap classe de jurament a ningú que no fos a Déu. (Aquests, com sabem eren occitans; i d’aquí els ve an es pollensins es xerrar amb so “el” i “la”; ja que es templaris xerraven normalment en occità i aquesta llengo no té es “sa i es”.

  

Cavallers templaris.

  Es castell d'Alaró estava governat p'en Ramon Palaudano, es de Pollença p'en Berenguer Arnau d’Yla, i es de Montuïri p'en Tornalditx. Es cavallers mallorquins des castells an es principi tenien s'esperança que un dia o s’altre desembarcaria en Jaume II per reconquistar s'illa. Cosa que preocupava molt a n'Alfons III, per això, sense perdre un minut envià missatgers amb missatges an es governadors des tres castells comminant-los a que s’entregassin, prometent tractar-los bé si ho feien sense batallar. Es des castells de Montuïri i Pollença així ho feren, vegent que no hi havia temps material perquè en Jaume II arribàs, i que es poble havia jurat fidelitat a s’aragonès. Però es d'Alaró se negà en redó.

Jaume II de Mallorca.

   Avisat n’Alfons III d'aquest fet, de cap allà parteix amb s’exèrcit, i ell davant de tot.

   Arriba a Alaró i fa es preparatius per assetjar es castell, plantant tendes en es pla que hi ha entre es poble i aquell. As cap d’un parell de dies pujà fins a ses portes des castell i conminà an es de sa barbacana perquè obrissin sa porta.

   Es capità d'aquesta força li contestà: “¡¡¿Qui sou vos que mos manau obrir ses portes!!?”.

– “¡¡Jo som n’Anfós, rei d'Aragó, València i Mallorca!!”.

   I un altre capità que estava devora es primer li respongué: “s’anfós se menja en salsa!!”; afegint es capità que primer havia xerrat: “¡¡ i noltros no reconeixem a altre rei que no sigui en Jaume II, a qui jurarem obediència i homenatge, només a ell son fidels!!!”.

   N’Alfons III, tot empipat, lis demanà com se nomien, contestant es segon capità que havia xerrat: “¡Jo som en Guiem Capel·lo (Cabrit) i aquest és en Guiem Bassa!.

Replicant n’Alfons: “¡Puis jo et juro que tal com el teu nom, et torraré com un cabrit!.

   En Guiem Cabrit (Capel·lo) era un cavaller nascut al Rosselló, i en Guiem Bassa un jurista de Montpeller. Amb ells dos hi havia en Ramón Palaudano, en Leonardo Marcelo, es capellà Tomàs, en Ramon Ballester, n’Arnau Ramon, en Pere Poi i n’Albert Perpinyà. Tots ells mallorquins, uns nascuts fora i altres aquí.

   Estaven ja damunt Nadal de 1285 quan es des castell, forçats per sa fam després d'un mes d'estar allà d'alt, sense haver tengut temps material de replegar menjar ni animals suficients per resistir varis mesos, s'entregaren. I tal com ho jurà ho féu. Enmig des poble d'Alaró féu encendre una bona fogatera, i quan fou caliu vermell féu fermar a unes argrelles gegants an en Guiem Cabrit i an en Guiem Bassa, torrant-los de viu en viu.

Mort d'en Cabrit i en Bassa a la vila d'Alaró.

     Sa noticia d'aquest suplici i atrocitat corregué més aviat que es vent, i es que encara estaven p'en Jaume II, li espitjaren cap es port que tenien més a prop per embarcar-se cap al Rosselló i Montpeller. Però enterat n'Alfons es Salvatge, ordenà que posassin guardes a tots es ports de Mallorca, perquè no s'escapàs ni un més des que ja havien fuit. Així que se pot dir que tancà es ports de Portopí, Port de Manacor, Portocolom, Port de Santanyí, Port d'Andratx, Port de Sóller, Sa Calobra, Banyalbufar, Pollença, Capdepera i Valldemossa.

   Havent-se escampat per tota Europa es martiri d'en Cabrit i d'en Bassa a Alaró, el Papa Honori IV ordenà sentència d'excomunió contra el rei d'Aragó Alfons III. Qui empenedint-se de lo fet demanà clemència i absolució al Papa, es que li contestà que només ho absoldria si tornava an es seu conco Jaume II es regne que li havia pres. També li diguè que en penitència edificàs un altar per Honra de Déu, la Verge i tots es Sants, entre es quals hi fossin inclosos en Cabrit i en Bassa, i que també dins La Seu de Mallorca es primer diumenge després de Tots Sants de cada any se fes festa an aquests dos màrtirs. I així se féu fins es segle XVII, en què se prohibí pel Bisbe Santandreu. Es mateix que ordenà que se predicàs sa paraula de Déu en “balearico eloquio”. 

Costelles d'en Cabrit i en Bassa guardades a la Seu de Mallorca.

*Nota informativa: aquesta història està treta des llibre "Es Réys de Mallorca d'el 799 a n'el 1376", escrit per s'historiador Don Mikèl Garau i Rosselló.

ES ROMANÇ MALLORQUÍ SEGONS MOSSÈN ANTONI MARIA ALCOVER.

 

Las fuentes históricas de la Reconquista de Mallorca

Una de ses meves passions és empapar-me de sa vertadera història des nostro antiquíssim poble, dedicació que me du a cercar i a trescar per diferents llibres i documents, on, a lo llarg des segles, ets autors han deixat plasmat es seu parer i sa seva saviesa sobre sa nostra mil·lenària terra.

Però aquesta vegada, i com a cosa extraordinària, m’han cridat s’atenció ses declaracions fetes per s’erudit Mossèn Antoni Maria Alcover en es seu llibre publicat l’any 1930, Las Fuentes Históricas de la Reconquista de Mallorca.

Dins dit llibre, més concretament a ses pàgines 13 i 14, Mn. Alcover reconeix s’existència d’un romanç insular a Mallorca abans de sa conquista duita a terme el 1229 pes jove guerrer Jaume I, conegut com el Conquistador. Com és lògic, obviaré lo que diu referent a sa repoblació per catalans, ja que aquest és un tema que du molta coa i no és lo que realment cercam en aquest article d’avui.

Però això no acaba aquí, ja que aquest bon samarità, a més de reconèixer un romanç insular —o sia, un romanç mallorquí—, també diu que es catalans mos dugueren un dialecte que anomena romanç, talment com es que ja teníem es mallorquins des de feia segles amb s’anterior dominació romana. Lo que, en cristià, vol dir que tant mallorquins com catalans provenim d’un mateix tronc lingüístic, es llatí, però cadascuna d’aquestes llengos ha evolucionat de manera diferent, i encara més en es cas de Mallorca, per sa seva condició d’illa.

Romans mallorquí.

Ja per acabar, mos diu que de sa fusió des romanç mallorquí amb so romanç duit pel rei En Jaume I resultà s’idioma mallorquí actual. Una afirmació que mos dona sa raó a sa tan estesa teoria que, quan el rei En Jaume I arribà a sa Palomera, no hagué de mester cap traductor per xerrar amb n’Ali de sa Palomera, un jove nadiu que li donà ses noves sobre ses tropes des vali, el rei moro de Mallorca, oferint-li s’ajuda per conquistar s’illa.

Idioma mallorquí.

Analisades aquestes afirmacions de Mn. Alcover, sa pregunta és: 

si es catalans anomenen català a sa seva llengo, i si es valencians anomenen valencià a sa seva, per què noltros, es baleàrics li hem de dir català a sa nostra? 

EXPOLI DE SA LLENGO MALLORQUINA.

  

    ¿Sabíeu què pes novembre de 1995, i sent president des Govern Balear en Cristòfol Soler (PP), actualment president de sa catalanista Assamblea Sobiranista de Mallorca (ASM), es nostro mallorquí va ser objecte d’un expoli sense precedents per part de s’Institut d’Estudis  Catalans (IEC)? Idò si, en total unes 600 paraules des nostro diccionari passaren a engrossar sa nova edició des diccionari de “la llengua catalana”. I això no és res més que sa demostració de que es mallorquí i es català son dues llengos diferents, perquè 600 paraules són més que suficients per diferenciar una llengo de s’altra (balear-catalana), amb unes diferències tan substancials que ses mateixes paraules tenen diferent significat, com per exemple:

GAT, en mallorquí és “borracho” i en català “gato”.

MOIX, en mallorquí és “gato” i en català “borracho”.

MISSATGE, en mallorquí és “mozo de labranza” i en català “mensaje”.

POLL, en mallorquí ès “pollo” i en català “piojo”.

PALLISSA, en mallorquí és “paliza” i en català “pajar”.

Però clar, després vénen es defensors des tot en català a dir-mos que es mallorquí és un dialecte, i que per lo tant tot això són barbarismes. Idò no, això no és així, es barbarisme més gros és es voler-mos fer creure que es català és sa llengo des baleàrics.

I per demostrar que això és sa veritat i que no són invencions meves, aquí teniu sa publicació que va fer es diari El Mundo Baleares es dia 26 de novembre de 1995, informant de dit expoli a sa nostra pròpia llengo vernacla.