Avui en dia xerrar de mallorquí és com xerrar d’una rondalla, d’una brusca nostra, com si tots es que el xerram fóssim uns incults i uns analfabets davant es que se senten més cults i lletrats perquè “enraonen el parlar de Catalunya”. ¡Com si noltros no tenguéssim sa nostra pròpia manera d’expressar-mos! ¿I com ho fan aquests set-ciències que tenen Catalunya per mirall? Molt fàcil, tergiversant i amagant sa vertadera realitat, no fos cosa que ses mentides surtin a sa llum pública. S’agafa primer a un mentider que a un coix, diu es refrany.
¿Com? Simplement amb documents i escrits que així ho demostren, que n’hi ha molts, per això avui me remetré a tres que crec que són suficients per demostrar que sa manera de xerrar des nostro poble no és ni prop fer-hi es català barceloní d’en Pompeu Fabra que mos volen fer empassolar. Vet aquí lo que mos expliquen dos erudits lletrats en temes lingüístics.
Comencem amb en Pompeu Fabra, pare des catalanisme modern. Es 31 de març de 1891 declarà en es diari L’Avenç de Barcelona: “Afirm que la mateixa ortografia pel català, el valencià i el balear resulta impossible per esser contra natura”. An es mateix temps afegia: “Nosaltres, els catalans, no voldríem altra cosa, sinó que els valencians i els baleàrics emprenguessin una forta depuració de les seves respectives llengues i que s’acostessin a la llengua catalana”. Paraules que deixen ben clar que en Fabra entenia que es valencians i es baleàrics disposaven d’una manera de xerrar ben diferenciada des català, tant que només forçant molt –prèvia depuració que, no mos enganem, és lo que està passant ara– podien arribar a compartir sa mateixa ortografia.
Per altra banda, mossèn Antoni Maria Alcover, lingüista reconegut i coautor des diccionari català-valencià-balear, declarà en es Ratio Estadorium des Seminari de Mallorca: “No pot seriament afirmar-se que mai hagi existit una unitat lingüística de ses tres llengos, valenciana-balear-catalana“. Com podem veure, en cap moment diu que sa llengo des baleàrics sigui sa catalana, ni tan sols s’atreveix a xerrar de dialecte.
I ja per acabar, es Bolletí Oficial de sa Reial Acadèmia Espanyola de setembre-desembre de l’any 1959, tom XXXIX, publicà una resolución que deia: “Y no está exenta de alcance político la rectificación que se ha hecho en las definiciones del catalán, valenciano, mallorquín y balear con el fin de ajustarlas a las exigencias de la lingüística moderna, dando de paso espontánea satisfacción a los naturales de las respectivas regiones… y la nueva definición del catalán pondrá fin a las consultas… “lengua romance vernácula que se habla en Cataluña y en otros dominios de la antigua Corona de Aragón“.
En poques paraules, quan governava el 1959 es Generalíssim Francisco Franco Bahamonde, sa Reial Acadèmia Espanyola va admetre que per motius polítics (“no exenta de alcance político”) es mallorquí (o balear) passaria a ser un dialecte de sa llengo catalana. Per tant, s’afirmació tan estesa que durant es regim des dictador se va prohibir sa llengo catalana a Catalunya és totalment falsa, de fet s’enriquí i s’afavorí a costa de sa mallorquina.
Si qualque Sant Tomàs no ho creu, que segurament més d’un no s’ho creurà, que cerqui aqueixa publicació en es Bolletí Oficial de sa RAE de l’any 1959 i que ho comprovi amb sos seus propis ulls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada