ES CAP DES MORO

   Caminant pes carrers de Palma trobam diferents vestigis històrics que mos tornen a situar a s'Edat mitja i que les passes de llarg si no hi poses esment. Un d'ells, que està a un carrer molt transitat de sa vella Palma, ès es famós Cap des Moro, una petita escultura que constituex un des símbols des temps des corsarisme i dets enfrontaments entre cristians i islàmics a sa Mediterrània occidental.

Aquest cap, que fins no fa gaire estava amagat dins una marquesina comercial, i ara s’exposa un altre pic, se troba a una confluència entre es Born, sa Plassa Juan Carlos I i es carrer de Jovellanos. Ets historiadors compten que aquest cap recorda es reiterats triumfs des capità Antoni Barceló i Pont de la Terra (1716-1797), mariner que arribà a tenir es títol de capità general de s’Armada Espanyola i que va conseguir que només es seu nom fos es terror des berberiscs. Es seus gestos a la mar li donaren una fama llegendària. Avui encara circula una dita per Andalusia que diu: <<ser más valiente o tener más fama que Barceló por la mar..>>. També una copla andalusa d’aquell temps deia: <<Si el rey de España tuviera cuatro como Barceló, Gibraltar fuera de España que de los ingleses no>>


Fins i tot Don Carlos Martínez-Valverde, a un punt de sa seva biografia, diu: << Fue Barceló un general muy discutido en su tiempo. No tuvo muchos amigos entre los jefes de la Armada, pero contaba con numerosos émulos. Contribuía a ello seguramente su tosquedad en el hablar y lo brusco de sus modales, como también la expresión de suspicacia que le hacía tener su sordera, defecto que le ennoblecía por haber sido causado por el estampido de los cañones. Su cara tampoco era muy atrayente, sobre todo después que la cruzó la cicatriz de una de sus heridas. Su instrucción se limitaba a saber escribir su nombre. Pero si bien no tenía muchas simpatías entre los jefes, era en cambio el ídolo de sus marineros. Con ellos se mostraba cariñoso y afable y les trataba con familiaridad, no obstante ser con ellos exigente hasta el extremo, cuando la ocasión lo pedía>>.

Segons altres cròniques, es capità Barceló quan tornava a Palma després d’una acció naval de vegades feia tallar es cap des seus presoners. Aquestes execucions se feien en es Born, devora des cap de cantó on se troba es cap.

Un text de s’època crític amb sa crueldat des capità Barceló diu que: <<de sus mocedades conserva en Mallorca muy fresca la memoria del mal trato que dió a una infeliz galeota usando la barbaridad de degollar a toda la tripulación.>> Tant impactaren aquestes accions que fins i tot es cap des moro decapitat forma part de s’escut d’armes de sa família Barceló.

SA LLENGO D'EN RAMON LLULL.

   No sé què passa, però darrerament a sa majoria de converses surt es tema des mallorquí-català i d’en Ramon Llull. Fins i tot n'hi ha que en pla despectiu me demanen si sabia qui era i com escrivia, deixant caure que, segons aquests setciències, ja escrivia en català, una teoria molt estesa dins es catalanisme.

   Segons me consta a mi, era fill d'en Ramon Llull i de na Maria Heril. Nascut a Ciutat de Mallorca i batiat a l’iglèsia de Santa Eulàlia es 25 de desembre de 1235, passà gran part de sa seva vida entre Montpeller i Mallorca. Tant son pare com ell mateix foren persones de confiança del Rei en Jaume. Quan comptava amb tan sols 14 anys el Rei el nomenà preceptor des seu fill, el príncep Jaume, que més tard seria el rei de Mallorca com a Jaume II. Aquest nomenà an en Llull senescal i majordom de sa Casa Reial i passà d'aquesta manera a formar part des sèquit de consellers i acostats íntims del rei, que eren quasi exclusivament montpellerins i aragonesos.

   Segons me consta, en Llull escrigué ses seves obres pensant en sos seus lectors, per això ho féu en llatí, perquè era sa llengo oficial de sa cristiandat, en àrab perquè tenia s'intenció de cristianisar el nord d'Àfrica, i en “vulgar” perquè així ho poguessin llegir es seus paísans mallorquins.

Segurament aquí més d'un se demanarà, ¿com és què un homo tan cult com ell no anomenava “català” a sa manera d'escriure des seus paísans? Resposta: perquè sa paraula “català” no forma part des seu vocabulari, per ell no existeix tal terme referit a sa llengo. Ell escrivia amb una estructura lingüística mallorquina i no catalana, per això llegint es seus escrits s’hi veuen articles com "sa" i "ses", o pronoms també propis de Balears, com per exemple: l ey (l'hey), qu ey (qu'hey), no y (no'y), nostro, ta (ta mare), o disseccions pròpies de Balears: veyas, llengo, homo, orde, dimars, divenres, fruyt, fruyts, trebays, beneyt, conseya, veya, cayguerem, caygut, feya, matex, axi. I com ès natural també feia ús de s'estructura occitana: lo, los, el, la, nostra, les, els, ta, sos, etc... que trobam també a sa mallorquina. En Llull escrivia en "vulgar" pes seus paisans vulgars, perquè pes cultes de tot el món ja emprava es llatí.

   Per afegitó, a sa seva bibliografia se pot veure que sa primera obra impresa a Mallorca fou es “Llibre del Orde de Cavaylería”, publicada l'any 1465 a s'imprenta de s'enginyós valldemossí Mestre Nicolau Calafat, i mirau per on… està escrita en llemosí. També està documentat que sa primera edició a imprenta de s’obra “Blanquerna" s'imprimí a València l'any 1521, traduïda des vulgar a sa llengo valenciana. Per tant, crec que se pot afirmar, o al manco debatre, que s'erudit i beat Ramon Llull Heril féu es seus escrits en vulgar o pla, llatí i àrab. En cap moment diu que estiguin escrits en català, dialecte inexistent en aquella època.