 |
| Gramàtica mallorquina, any 1835. |
Sa llengo mallorquina: una realitat històrica que no admet discussió
Sa llengo que xerram no l’hem apresa en cap despatx: l’hem apresa a ca nostra, des nostres pares i padrins, i forma part de qui som. Per això, sa llengo mallorquina no surt de debats moderns ni de decisions administratives. Sa seva existència com a forma lingüística pròpia està acreditada per s'història. L’any 1835, es mallorquí Juan Jusep Amengual va redactar sa Gramàtica de la llengua mallorquina, un treball gramatical complet dedicat expressament an es xerrar de Mallorca.
Aquest fet, tot sol, desmonta qualsevol intent de voler presentar es mallorquí com una adaptació tardana o com una realitat de segona. Abans de qualsevol estandarisació ajena a s’illa, es mallorquí ja havia estat descrit, ordenat i estudiat com a llengo viva, nascuda de s’ús real des poble mallorquí.
Negar es mallorquí no és una qüestió científica, és una posició política contra sa memòria històrica de Mallorca. És fer veure que no existeixen documents, és despreciar generacions senceres i és voler diluir una identitat que no pertany a cap acadèmia, sinó a sa gent d’aquesta terra.
Davant aquest negacionisme, afirm allò que és evident: Mallorca té veu pròpia, història pròpia i llengo pròpia.
Defensar es mallorquí no és folklore ni nostàlgia; és defensar es nostro patrimoni cultural, respectar ses nostres arrels i mantenir sa dignitat col·lectiva.
Perquè sa llengo no se demana.
Sa llengo se defensa.
