GUILLEM DE TORRELLA. CAVALLER TEMPLARI, ANY 1229.

Guillem de Torrella (Turricella), cavaller templari de 1229 i fundador de Santa Margalida.

Sepulcre d'en Guillem de Torella, any 1267.

Un cavaller templari, trenta cavallers baix es seu comandament, tres-cents peons i una vida arrelada a Mallorca després de 1229.

Dins s’iglésia de Santa Margalida, en es carrer Sant Miquel de Palma, una làpida moderna i un sepulcre gòtic medieval mos permeten posar nom i rostre a un des protagonistes reals de sa fundació des regne de Mallorca.

Sa làpida de 1971

Col·locada es 31 de desembre de 1971, s'inscripció diu:

Hic iacet Guillelmus de Turricella. MCCLXVII.

En septiembre de 1229 desembarcó con treinta caballeros y trescientos  peones, que su tío el obispo de Gerona, don Guillermo de Cabanellas, a sus costas prestó al rey don Jaime I, para la conquista de Mallorca.              

Aquest “Guillelmus de Turricella” correspon an en Guillem de Torrella, cavaller templari documentat que participà activament en sa conquista an es costat d'En Jaume I.

Sa forma llatinisada Turricella és plenament coherent amb so llinatge Torrella.

Un contingent considerable

Segons sa làpida, desembarcà es setembre de 1229 amb trenta cavallers i tres-cents peons, contingent finançat pel bisbe de Girona, Guillem de Cabanelles.

Movilisar una força així implicava una capacitat econòmica notable. Sa conquista no fou una empresa improvisada, sinó una operació planificada on llinatges nobles i autoritats eclesiàstiques invertien recursos amb expectativa de terres i drets dins es nou regne.

Es sepulcre gòtic: peça des segle XIII

Dins sa mateixa iglésia se conserva es seu sepulcre gòtic des segle XIII, plenament contemporani an es període immediat posterior a sa conquista i coherent amb sa data de mort (1267).

Es cavaller hi apareix representat jacent, vestit amb hàbit blanc de s’Orde del Temple, amb sa creu rotja sobre sa capa, símbol inequívoc de sa seva condició de cavaller templari.

Encara se conserven restes de sa policromia original, que permeten identificar clarament sa creu. Damunt es sepulcre hi figura un escut amb una torre, element heràldic que remet directament an es llinatge Torrella.

A s'imatge que acompanya aquest article (fotografia d"un servidor) se pot observar es conjunt complet: es cavaller jacent, s’escut amb sa torre i, just davall, sa làpida moderna amb so nom llatinisat Guillelmus de Turricella. Aquesta convivència dins es mateix espai reforça s'identificació entre Turricella i Torrella i mostra sa continuïtat entre memòria medieval i commemoració contemporània.

Fundador de Santa Margalida

En Guillem de Torrella no fou només un combatent.

És considerat un des fundadors des convent de Santa Margalida, establit poc després de sa conquista. Sa seva filla, sor Catalina de Torrella, fou sa primera abadessa.

Aquest fet confirma s’arrelament familiar i patrimonial des llinatge dins sa nova estructura cristiana de Mallorca.

1267: una vida arrelada a Mallorca

Sa data “MCCLXVII” indica s’any de sa seva mort.

Si arribà amb s’exèrcit el 1229 i morí gairebé quaranta anys després, visqué plenament dins sa Mallorca cristiana, consolidant patrimoni i contribuint a configurar es nou regne.

Conclusió

S'història sovint mos conta a partir de reis i grans gestes, però es regne de Mallorca no se construí tot sol.

Homos com en Guillem de Torrella — cavaller templari, participant en sa conquista i fundador de Santa Margalida — foren peces essencials d’aquell moment fundacional.

Sa làpida moderna mos recorda es nom.

Es sepulcre gòtic des segle XIII mos mostra sa presència real, tangible, d’aquell cavaller que visqué i morí a Mallorca.

Més enllà de mites o simplificacions, aquesta doble memòria — pedra i inscripció — mos permet posar rostre a un des protagonistes reals de 1229.

I entendre que sa nostra història no és abstracta: té noms, té llinatges i té llocs que encara avui podem veure.

DICCIONARI MALLORQUÍ-CASTELLÀ UNOS AMIGOS, ANY 1859.

Es Diccionari manual o vocabulari complet mallorquí‑castellà (1859): una obra clau per entendre sa consciència lingüística mallorquina des segle XIX

Diccionari mallorquí-castellà, any 1859.

-Naixement d’un diccionari que marcà una època

L’any 1859, a una Palma que encara vivia dins es ritme lent d’una societat pagesa i preindustrial, apareix una obra singular: es Diccionario manual ó vocabulario completo mallorquín‑castellano, signat per uns autors que s’amaguen darrere es nom col·lectiu “Unos Amigos”.

Aquesta obra, impresa a s'Imprenta de sa Viuda de Villalonga, és molt més que un simple vocabulari: és un testimoni directe de sa consciència lingüística mallorquina abans de sa normativisació catalana moderna, i una mostra clara de com un grup d’intel·lectuals locals entenia sa necessitat de preservar, ordenar i dignificar sa llengo pròpia.

-Qui eren “Unos Amigos”? Una autoria col·lectiva i deliberadament anònima

Es diccionari no identifica es seus autors, però es pròleg i s’estil permeten deduir-ne algunes particularitats:

• eren homos instruïts, probablement vinculats a s’ensenyament, es clergat o s’administració;

• tenien coneixements lingüístics sòlids, especialment de fonètica i ortografia;

• coneixien bé es diccionaris castellans i sa tradició lexicogràfica europea;

• estaven familiarisats amb sa llengo viva des poble, especialment amb so mallorquí rural.

S’anonimat no és casual. En aquell temps, publicar obres en mallorquí podia ser vist com una activitat menor o poc prestigiosa dins es món acadèmic castellà. Presentar-se com “Unos Amigos” permetia:

• evitar protagonismes,

• donar una imatge de projecte col·lectiu,

• i reforçar s'idea que es diccionari era una obra feta “per servei públic”.

-Per què feren aquest diccionari? Motivacions explícites i implícites

Es pròleg ho explica amb una franquesa admirable:

“Determinamos formar un diccionario completo mallorquín‑castellano… pero el mejor servicio que podíamos prestar al público era hacer un diccionario manual que estuviese al alcance de todos.”

Això revela tres motivacions principals:

-Necessitat pràctica

Hi havia demanda real d’un diccionari mallorquí‑castellà.

Es mallorquí era sa llengo de sa vida quotidiana, però es castellà era sa llengo de s’administració, es comerç i s’escola. Un diccionari ajudava a:

• traduir documents,

• entendre sermons i textos religiosos,

• facilitar s’ensenyament,

• i millorar sa comunicació entre classes socials.

-Voluntat de modernisar sa llengo

Es diccionari mostra una clara voluntat de:

• ordenar sa llengo,

• establir criteris ortogràfics,

• i donar una imatge culta i sistemàtica des mallorquí.

Això és especialment visible dins sa secció d’Ortografía mallorquina, una de ses més completes de tot es segle XIX.

-Dignificació cultural

Tot i que no ho diuen explícitament, s’obra respira una idea profunda:

es mallorquí és una llengo digna de ser estudiada, escrita i preservada.

Això, a 1859, és una afirmació cultural potent.

-Com escrivien? Un sistema ortogràfic propi i coherent

Es diccionari de 1859 no segueix cap normativa moderna (que encara no existia), sinó que crea un sistema propi, basat en sa fonètica mallorquina i en sa tradició gràfica local.

-Tres accents per tres valors vocàlics

Distingeixen:

• ê muda (sense accent o amb accent circumflex),

• é tancada

• è oberta.

Això permet diferenciar:

• Déu / deu / dèu

• seu / séu / sèu

És es mateix sistema empleat per D. Pere Antoni Figuera en es diccionari mallorquí-castellà de 1840.

-Representació de sa r final

Observant que sovint no se pronuncia, expliquen com s’ha de llegir, però decideixen mantenir-la escrita per evitar confusions.

-Grafies consonàntiques

Es diccionari emplea:

• ñ pes so /ɲ/ (no ny),

• ss entre vocals,

• ll tradicional,

• ch només en castellanismes,

• y com a vocal i consonant segons tradició antiga.

És una ortografia mallorquina, i reflecteix fidelment es xerrar

de mitjan segle XIX.

-Estructura i metodologia des diccionari

Es diccionari és un manual, però supera ses 600 pàgines.

Es criteris declarats són moderns:

• només defineixen paraules amb més d’un sentit,

• eliminen mots antiquats,

• incorporen paraules noves “autorissades pes ús”,

• segueixen es diccionari de sa Real Academia per sa part castellana.

Això converteix s’obra en un diccionari d’ús, no només de referència.

- Es lèxic: un retrat viu de sa Mallorca des XIX

Es diccionari recull milers de paraules de:

• sa vida pagesa,

• es món domèstic,

• sa religió,

• la mar,

• ses feines tradicionals,

• sa vida quotidiana.

Aquest lèxic és un patrimoni cultural de primer ordre.

- Conclusió

Es Diccionario manual ó vocabulario completo mallorquín‑castellano (1859) és una obra essencial per entendre:

• sa consciència lingüística mallorquina,

• sa tradició ortogràfica pròpia de s’illa,

• es lèxic viu des nostres padrins,

• i sa voluntat d’un grup d’intel·lectuals de dignificar sa llengo pròpia.

És una obra feta per mallorquins, per a mallorquins, i representa una de ses aportacions més importants a s'història cultural de Mallorca.

Per llegir o descarregar es diccionari clica damunt aquest enllaç.

👇👇

https://drive.google.com/file/d/16aKNrnJtMYDaEa50n2j2sbHST6ZO-DML/view?usp=sharing

RONDAYA DE RONDAYAS, ANY 1817.

 Palma 1817: sa llengo mallorquina impresa en paper

 

Rondaya de Rondayas, any 1817.

Hi ha documents que no admeten discussions. I un d'ells és sa Rondaya de Rondayas en mallorquí de D. Tomàs Aguiló i Cortès.

Aquesta obra fou impresa per primera vegada a Palma l'any 1815, a s'imprenta d'en Felip Guasp -devora sa presó-, com es mateix autor deixa escrit. Però sa portada que expós correspon a sa segona impressió, de 1817, també estampada a Palma. 

No és teoria. 

No és interpretació.

És paper imprès.

Una obra mallorquina, impresa a Mallorca

Sa portada ho diu clar:

    "An sa imprenta de Felip Guasp"

A 1817, en ple segle XIX i dècades després de sa Nova Planta, quan sa llengo pròpia havia quedat defora de s'àmbit oficial, a Palma s'imprimia un llibre en mallorquí.

Sense acadèmies. 

Sense normatives modernes.

Sense cap reconeixement oficial. 

I, tanmateix, s'escrivia. I s'imprimía.

No és un recull filblòric 

Sa Rondaya de Rondayas no és un aplec de rondalles populars com es que, més endavant, recolliria Mossèn Antoni Maria Alcover.

És una peça literària breu, amb to moralisant i influències barroques - com es Cuento de cuentos  d'en Francisco de Quevedo - però amb un valor afegit: està escrita en mallorquí i impresa a Mallorca.

Un testimoni que pesa

Sa segona impressió de 1817 que expòs és una prova material que sa llengo mallorquina:

· Era escrita.

· Era llegida.

· I era ben viva per sortir d'imprenta.

No xerram d'una tradició exclusivament oral. Xerram d'una llengo que també tenia presència en es món imprès.

Una baula de sa nostra història

D. Tomàs Aguiló no fundà cap escola ni redactà cap gramàtica. Però amb aquesta obra deixà constància d'una realitat: sa llengo mallorquina era present dins sa cultura escrita mallorquina a principis des segle XIX.

I sa portada de 1817 que expòs és sa prova visible.

A vegades, un document antic diu més que moltes paraules modernes.

SANXO I DE MALLORCA, EL PACÍFIC.

 Sanxo I de Mallorca, el Rei Pacífic (1274–1324)

Un monarca prudent que mantengué viu es nostro regne en temps d’incerteses

El rei Sanxo I de Mallorca.

En Sanxo I de Mallorca nasqué a Montpeller l’any 1276. Fill d’en Jaume II i de n’Esclaramunda de Foix, fou es segon rei de sa dinastia mallorquina. Heretà una corona formada per ses Illes Balears i diversos territoris continentals, entre els quals hi havia el Rosselló, la Cerdanya i Montpeller. Aquest conjunt de territoris, separats geogràficament i amb interessos propis, plantejava importants reptes de govern.

Sa vida cortesana de sa dinastia mallorquina transcorria en contacte amb altres cases reials i amb sos principals centres polítics de s’època. Aquest entorn permetia establir relacions, negociar pactes i crear aliances, instruments indispensables per a una corona que havia de defensar sa seva posició davant altres potències.

Durant es regnat d’en Sanxo, ses relacions amb sa Corona d’Aragó i es Regne de França tengueren una importància especial. Sa situació política exigia combinar sa defensa des drets de sa dinastia amb sa negociació diplomàtica, en un període en què ses relacions entre monarques podien alternar acords i tensions.

Dins aquest context, es Palau dels Reis de Mallorca a Perpinyà fou un des principals centres de govern de sa dinastia. A més de residència reial, era un espai de representació política i de recepció d’ambaixades, on se tractaven qüestions relacionades amb s’administració des territoris i ses relacions amb altres poders. Avui, es palau continua essent un testimoni destacat de sa història de sa Corona de Mallorca.

Palau dels reis de Mallorca, a Perpinyà

Accés an es tron i consolidació des regne

Quan es seu germà major renuncià an es seus drets successoris per dedicar-se a sa vida religiosa, en Sanxo passà a ocupar es primer lloc en sa línea de successió i, finalment, esdevengué rei de Mallorca l’any 1311.

Una vegada coronat, hagué d’afrontar es repte de mantenir s’estabilitat des regne i defensar es drets davant ses pressions exteriors. Sa seva política estigué marcada per sa necessitat de preservar s’autonomia des territoris de sa Corona de Mallorca, mantenir relacions diplomàtiques amb ses potències veïnades i afavorir s’activitat econòmica.

Durant es seu regnat, ses institucions reials i municipals continuaren exercint ses seves funcions dins s’organització política des regne. El rei havia de comptar amb sos representants de ses ciutats, amb sa noblesa i amb altres sectors privilegiats per governar uns territoris que tenien interessos propis i que no sempre coincidien amb sos de sa monarquia.

Així, es govern d’en Sanxo s’ha d’entendre dins es procés de consolidació de sa Corona de Mallorca, en què mantenir s’equilibri entre s’autoritat reial, ses institucions des regne i ses relacions amb altres potències era essencial per garantir sa continuïtat.

Un rei de pau enmig d’un món convuls

En un temps marcat per ses rivalitats entre monarquies i per sa competència comercial dins la Mediterrània, en Sanxo I de Mallorca procurà mantenir s’estabilitat des seu regne i defensar ets interessos sense recórrer constantment a s’enfrontament militar.

• Diplomàcia i equilibri polític: mantengué relacions amb sa Corona d’Aragó i es Regne de França, dues potències que condicionaven sa política mallorquina. Aquestes relacions, però, alternaren moments d’entesa amb períodes de tensió.

• Impuls des comerç marítim: afavorí s'expansió de s’activitat comercial, que feia de Mallorca un punt important de connexió entre es ports de la Mediterrània occidental i es mercats del nord d’Àfrica.

• Relacions comercials exteriors: es mercaders mallorquins mantenien contactes amb diversos territoris, entre es quals hi havia Gènova, Pisa i es ports nord-africans. Aquests intercanvis contribuïen a sa prosperitat econòmica des regne.

En Sanxo ha passat a s'historiografia amb es sobrenom d’el Pacífic, que reflecteix s'imatge d’un monarca que cercava s’entesa diplomàtica. Això no significa, tanmateix, que durant es seu regnat no hi hagués conflictes ni tensions polítiques: sa qüestió successòria i ses relacions amb Aragó continuaren essent problemes importants.

Durant ses seves estades a Mallorca, en Sanxo també estigué vinculat an es Palau del Rei Sanxo, a Valldemossa. Aquest edifici havia estat començat per son pare, en Jaume II, que impulsà sa construcció perquè es seu fill pogués galdir d’un clima més favorable a causa de sa seva salut delicada. Amb so temps, es conjunt se convertí en cartoixa i arribà fins an es nostres dies com un des testimonis arquitectònics més coneguts de s'història des regne.

Palau del rei Sanxo I, a Valldemossa.

Matrimoni, cultura i problema successori

En Sanxo se casà amb na Maria de Nàpols, filla d'en Carlos II de Nàpols, dia 20 de setembre de 1304. Aquest matrimoni reforçava es vincles dinàstics entre es Regne de Mallorca i sa casa reial napolitana. 

Sa parella no tengué descendència legítima que asseguràs sa continuïtat de sa corona. Davant aquest problema, en Sanxo designà hereu es seu nebot Jaume, fill d’en Ferran de Mallorca, i establí disposicions per garantir sa successió. Aquesta decisió provocà tensions amb en Jaume II d’Aragó, que aspirava a recuperar es Regne de Mallorca si en Sanxo moria sense hereu legítim.

Durant es seu regnat, també se mantengueren ses institucions religioses i culturals des regne. Ara bé, per afirmar que protegí especialment s’activitat cultural i religiosa, o que impulsà directament sa construcció de temples i convents, convendria documentar cada una d’aquestes actuacions amb exemples concrets.

• Afavorí, quan n’hi ha constància documental, es monestirs i es convents.

• Contribuí an es manteniment de ses institucions eclesiàstiques.

• Mantengué relacions amb la Santa Seu, un element important dins sa política de qualsevol monarquia cristiana medieval.

Conflictes latents amb Aragó

Tot i que durant es seu regnat no esclatà cap conflicte obert de grans dimensions amb sa Corona d’Aragó, en Sanxo hagué de governar enmig de tensions polítiques que afectaven sa relació entre ses dues corones. Sa voluntat de mantenir s'independència des Regne de Mallorca coexistia amb ses pressions derivades des vincles de vassallatge i de ses pretensions de sa monarquia aragonesa.

En Sanxo aconseguí preservar s’estabilitat des regne durant bona part des seu govern, però no resolgué definitivament ses diferències amb Aragó. A sa seva mort, aquestes tensions continuarien presents i contribuirien a configurar es conflictes polítics des regnat des seu successor.

Mort i llegat

Sepulcre del rei Sanxo I de Mallorca a Perpinyà

En Sanxo I de Mallorca morí dia 4 de setembre de 1324 a Formiguera, al Capcir. Ses seves despulles i sa seva estàtua jacent se troben a sa catedral de Sant Juan Baptista de Perpinyà, a França. Sa seva mort posà fi a un regnat de tretze anys, durant es qual procurà mantenir s’estabilitat des Regne de Mallorca i preservar sa continuïtat política.

Es seu llegat s’associa amb sa prudència i sa recerca d’equilibris polítics en un temps de tensions entre sa Corona de Mallorca i ses monarquies veïnades. Es seu regnat recorda que sa continuïtat d’un regne no depèn únicament de sa força militar, sinó també de sa capacitat de defensar es propis interessos, negociar amb altres poders i mantenir s’autonomia política.

Reflexió històrica: en Sanxo, un rei que governà amb prudència

Durant es seu regnat, en Sanxo hagué de governar en un període de tensions polítiques i d’equilibris delicats entre es diferents poders de sa Corona d’Aragó. Com a comte del Rosselló i regent des Regne de Mallorca, es seu paper estigué marcat per sa necessitat de mantenir s’estabilitat des territoris que tenia baix sa seva responsabilitat.

Es seu govern no destaca per grans conquistes militars ni per campanyes d’expansió territorial. Sa seva importància s’ha de cercar, sobretot, en sa manera d’afrontar ses dificultats polítiques d’aquell temps. Sa diplomàcia, sa negociació i sa prudència eren instruments necessaris per conservar es poder i evitar que es conflictes amb altres senyors i amb sa Corona comprometessin sa continuïtat des regne.

Governar un territori de dimensions reduïdes, amb interessos propis i sotmès a pressions exteriors, exigia molt més que força militar. Era necessari mantenir relacions amb altres poders, defensar es drets propis i procurar que ses decisions polítiques no posassin en perill s’estabilitat des territoris governats.

Per això, es regnat d’en Sanxo mereix ser estudiat no només per ses grans gestes que pogués protagonitzar, sinó també per sa seva actuació política i per ses circumstàncies en què hagué de governar. S'història no se construeix únicament a través de batalles i conquistes; també s’explica mitjançant pactes, negociacions i decisions que condicionen es futur d’un territori.

Quan miram cap a Valldemossa o Perpinyà, hem de tenir present es context històric en què aquests endrets s’integraven dins es conjunt de territoris vinculats a sa dinastia mallorquina. Més que veure-hi només palaus i monuments, podem entendre’ls com a testimonis d’una època en què sa continuïtat política, es manteniment des drets i s’equilibri entre poders eren qüestions fonamentals.

Recordar en Sanxo és, per tant, una manera de comprendre millor una etapa de s'història de Mallorca i des territoris que formaren part des seu entorn polític.

ES COLL DE SA BATALLA.

 

Es Coll de sa Batalla: ni d'en Jaume ni de sa Conquista

Es Coll de sa Batalla

Encara avui molta gent associa es Coll de sa Batalla (també conegut com es Coll de sa Bataia) amb sa Conquista d’en Jaume I.

Però no.

Es nom des Coll de sa Batalla no té res a veure amb en Jaume I. 

No hi ha cap document medieval que vinculi aquest endret amb cap episodi de sa Conquista, i es recorregut de ses tropes del rei no passa per aquí. 

El rei, segons sa seva pròpia crònica, va desembarcar a Santa Ponça i sa batalla decisiva fou en es Puig de sa Morisca i després a Portopí. Es recorregut posterior cap a Madina Mayurqa tampoc passa per aquell coll.

Sa confusió és moderna i respon més a sa força simbòlica des nom que no a cap realitat històrica.

Es nom no neix d’una gesta medieval gloriosa.

Neix d’un temps aspre i violent.

No xerrarem de croats ni de musulmans. Xerrarem de sang mallorquina vessada per mallorquins.

D’un període en què Mallorca se dividí en dos bàndols irreconciliables: Canamunt i Canavall.

Quan s’enemic no venia de fora.

Venia de sa part alta o de sa part baixa de Ciutat.

Tenia es teu mateix accent.

I, sovint, es teu mateix llinatge.

Un coll que controla un pas clau de s'illa

Es Coll de sa Batalla —antigament conegut com es Grau de Lluc— és un pas natural entre Caimari i Lluc, dins sa Serra de Tramuntana.

Qui controla aquest coll, controla un dets accessos interiors cap el nord de s’illa.

Militarment és un lloc ideal per una emboscada, per tallar es pas o per sorprendre s’adversari.

I això, en temps de bandositats, era determinant.

Un conflicte real

Entre finals des segle XVI i bona part des XVII, Mallorca visqué un llarg període de violència interna perfectament documentada.

No era una guerra internacional.

Era una guerra de bàndols.

Canamunt, amb famílies poderoses com es Sureda o es Safortesa, vinculades a sectors nobiliaris i grans propietaris.

Canavall, amb famílies com es Berga, més arrelades en ambients urbans i mercantils.

Famílies poderoses.

Interessos creuats.

Pleits.

Honors ferits.

Hi hagué assassinats.

Hi hagué tirs d’arcabús.

Hi hagué emboscades pes camins.

Hi hagué atacs a possessions.

Hi hagué bandolers armats circulant per sa Serra.

Entre aquests grups destacà sa coneguda colla de Selva, adscrita a Canamunt.

Segons expliquen ets historiadors Gaspar Valero i Jaume Serra, aquesta colla estava dirigida per sa família Ferragut, coneguts com es Boda, i actuava principalment per sa zona de Bunyola, Lluc, Inca i es Raiguer.

No eren quatre homos amagats. Arribaren a movilisar una trentena d’homos armats.

Es xoc en es Grau de Lluc

Recreació batalla Canamunt i Canavall

Segons recullen aquests mateixos historiadors, un dets episodis més greus se produí en es Grau de Lluc.

Allà, dins aquell pas de muntanya estratègic, se produí un gran enfrontament entre sa colla vinculada a Canamunt i es seus adversaris.

No xerram d’exèrcits regulars. Xerram de bandolers armats.

S’intercanviaren tirs. Hi hagué lluita cos a cos. I hi hagué morts.

Aquell episodi fou bastant impactant perquè, segons aquesta interpretació historiogràfica, es lloc acabàs essent conegut com es Coll de sa Batalla.

No per una croada.

No per una conquesta.

Sinó per un xoc intern entre mallorquins.

Memòria i prudència

Sa conflictivitat entre Canamunt i Canavall està àmpliament acreditada en documentació d’època.

Sa vinculació concreta des topònim amb s’episodi des Grau de Lluc mos arriba a través de síntesis d’historiadors moderns com en Valero i en Serra.

No conservam una crònica detallada amb descripció minutada des combat.

Però es context de violència armada a sa zona és real i documentat, i dóna coherència històrica an aquesta interpretació.

Conclusió

Es Coll de sa Batalla no és memòria d’una gesta medieval.                                     

És memòria d’una illa dividida.     

D’un temps en què ets enemics no eren de fora.  

Eren d'aquí.

Conèixer aquest passat mos recorda que sa nostra història no és només 1229 ni reis conquistadors.

També és conflicte intern.
També és ferida.
També és memòria incòmoda.

I es Coll de sa Batalla, silenciós avui entre Caimari i Lluc, encara conserva aquell eco.

Sa documentació conservada no permet reconstruir amb detall aquell episodi concret, però sí confirma un context real de violència bandolera que dóna coherència històrica an es topònim.

I, sobretot, mos recorda una veritat incòmoda: a vegades, es conflictes que més mos marquen no venen de fora, sinó de dins ca nostra.

Referències

Valero i Gaspar. Estudis sobre ses bandositats mallorquines i sa colla de Selva dins es conflicte de Canamunt i Canavall.

Serra, Jaume. "Sangre , pólvora y venganza entre Canamunt y Canavall". Ultima Hora, 4 de setembre de 2022

MALLORCA DINS S'HISTÒRIA. ARREL, VEU I IDENTITAT.

Terra, arrel, identitat.

No som una còpia: som una continuïtat amb ànima pròpia.

Quan se xerra de sa nostra llengo, massa vegades se fa amb fredor acadèmica, com si només fos una classificació dins un arbre filològic. Però per noltros no és només això. És memòria, és casa, és sa veu des padrins, és sa manera com s’ha contat sa vida durant segles.

Sí, es mallorquí, es valencià i es català provenen des llatí vulgar, mare de totes ses llengos romàniques. D’aquella arrel llatina sorgiren diferents maneres de xerrar que, amb so temps, prengueren camins propis segons s'història de cada territori.

No hi ha cap vergonya en compartir aquell llatí vulgar. França, Itàlia o Portugal també la comparteixen amb so llatí. Però ningú diria que són lo mateix.

Tres territoris, tres camins

Es territoris que avui anomenam Catalunya, València i Mallorca formaren part d’un mateix espai polític medieval dins sa Corona d’Aragó. Però no visqueren sa mateixa trajectòria.

València consolidà institucions pròpies i un dret propi.

Mallorca se convertí en un regne amb entitat pròpia amb es Regne de Mallorca, baix es regnat d"En Jaume II de Mallorca.

No érem una simple extensió administrativa. Érem un regne. I un regne crea cultura, crea administració, crea identitat… i sa llengo respira dins aquest marc.

Sa força de s’insularitat

Mallorca és una illa. I ses illes tenen una virtut que es continent no sempre té: conserven.

S’article salat no és una anomalia. És una herència antiga que aquí no se va perdre.

Moltes formes verbals, lèxic propi, girs sintàctics… tot això no apareix per casualitat ni per caprixo modern. És fruit d’una evolució pròpia, lenta, arrelada.

Durant set segles sa llengo s’ha xerrat, s’ha transmès, s’ha modelat dins aquesta terra, entre marjades, tafones i places de poble.

Abans de 1229

Sa Mallorca islàmica fou complexa. Sa llengo de poder era s’àrab, però s'història mai és tan simple com una substitució absoluta d’un dia per s’altre.

Desgraciadament sa mancança de documents d'un romanç mallorquí viu i generalisat abans de sa conquista pot dur males interpretacions. Però aquesta mancança no pot assegurar que tot rastre anterior hagués desaparegut completament.

Sa manca de documents no sempre equival a inexistència. Però es rigor obliga a no afirmar allò que no està provat.

I encara que tot romanç anterior s’hagués extingit, això no resta ni un gram de legitimitat a sa llengo que arrela després i que durant set segles evoluciona amb vida pròpia.

No és una guerra d’etiquetes

Es debat sovint se redueix a si és “dialecte” o “llengo”. Però per molta gent aquesta no és sa qüestió central.

Sa qüestió és si se reconeix o no sa personalitat pròpia.

Si s’accepta que Mallorca no fou mai una còpia mecànica.

Si se respecta sa manera natural d’escriure i xerrar d’aquesta terra.

Mallorquí, valencià i català comparteixen arrel romànica.

Però compartir arrel no implica uniformitat absoluta ni submissió cultural.

Una llengo és poble

Una llengo no viu dins acadèmies.

Viu dins sa gent.

Viu quan una padrina conta una rondalla.

Quan un pagès diu “dues quarterades”.

Quan qualcú escriu amb s’article salat perquè així ho ha sentit tota sa vida.

Això no és folklore. És continuïtat.

I potser sa pregunta no és si provenim des mateix tronc romànic.

Potser sa pregunta és si tenim dret a defensar sa branca que ha crescut dins aquesta illa sense que ningú mos digui que és només una ombra.

Perquè Mallorca no ha estat mai una còpia.

Ha estat, i és, una veu pròpia dins es món romànic.

DON PERE ANTONI FIGUERA. ES PRIMER QUE FIXÀ SA LLENGO VIVA.

A Mallorca, moltes vegades, sa llengo s’ha transmès més per boca que per ploma. Ha estat una llengo de carrer, de cuina, de feina i de família; una llengo viva que ha passat de generació en generació sense manuals ni acadèmies. Per això, cada vegada que qualcú, enmig d’aquell món tan oral, decidí posar-la per escrit, ho feia amb una valentia especial.

Un d’aquests noms és Don Pere Antoni Figuera, un frare llucmajorer que, l’any 1840, publicà es Diccionari mallorquí‑castellà, es primer diccionari mallorquí-castellà imprès que coneixem. Una obra discreta, sense pretensions, però d’un valor immens: recull sa llengo tal com se xerrava, sense filtres, sense correccions i sense complexos.

Aquest article és un homenatge a ell i a tot allò que va preservar: sa parla viva d’una Mallorca que encara mos acompanya cada vegada que deixam sortir es mallorquí que duim dedins.

🧑‍🦳 Sa vida: silenci, constància i llengo

Don Pere Antoni Figuera i Tomàs va néixer a Llucmajor l’any 1775, a una Mallorca encara plenament oral, pagesa i arrelada. Ingressà dins s’orde franciscà, fet que li permeté accedir a estudis i a una cultura escrita, però sense allunyar-se mai de sa llengo que sentia cada dia a carrers i fora vila.

No fou un personatge públic ni cercà protagonisme. De fet, sa seva biografia és poc coneguda, gairebé silenciosa. Sabem que l’any 1835, amb ses exclaustracions, deixà sa vida conventual, i que morí a Palma es 16 de març de 1847.

No deixà grans discursos ni tractats, però deixà paraules —i això, sovint, és molt més.

Paraules que fixen una manera de xerrar, un món i una identitat que, sense ell, haurien quedat molt més difuminats.

📘 Es Diccionari mällorquí‑castellà (1840)

Publicat a Palma l’any 1840, aquest diccionari no és una obra literària ni acadèmica en es sentit modern. És una obra necessària, feta amb seny, observació i respecte per sa llengo xerrada.

Es mateix autor ho deixa clar ja en es títol: “y el primer que se ha donad a llum”.

I no exagera: abans no n’hi havia cap.

🔹 Què és —i què no és— es diccionari d'en Figuera

• Pensat per entendrer-se i traduir, no per teorisar.

• Ordenat alfabèticament, com toca a un diccionari pràctic.

• Entrades breus, clares i útils.

• Un lèxic majoritàriament:

  • col·loquial

  • rural

  • popular

No intenta embellir sa llengo ni adaptar-la a models externs: la recull tal com és, tal com la sentia a Llucmajor, a Palma i per tota Mallorca.

És, en essència, un retrat fidel de sa llengo viva de principis des segle XIX.

✍️ Escriure com se xerra

Un des grans valors d’aquesta obra és sa seva ortografia fonètica i personal. En Figuera escriu com sona es mallorquí d'aquella època: reflecteix sa pronúncia real, emplea grafies pròpies i no corregeix ni dissimula formes populars.

Llegir avui aquest diccionari és, literalment, sentir xerrar es mallorquí des segle XIX. És com obrir una finestra a una Mallorca viva, pagesa i quotidiana, que xerrava sense complexos i sense filtres.

🗣️ Un tresor de llengo viva

Dins es diccionari hi trobam mots avui desapareguts, formes antigues, expressions genuïnes i maneres de dir que només vivien dins sa parla quotidiana.

És molt més que un diccionari: és memòria oral feta paper.

Paraules que, sense en Figuera, s’haurien perdut dins es silenci des temps. Paraules que mos mostren com xerraven es nostres antepassats de fa dos segles, sense filtres ni correccions.

🧠 Importància i llegat

Abans de n’Alcover, abans d’en Moll, abans de qualsevol gran projecte filològic, hi hagué en Figuera.

Ell fou es primer que dignificà es mallorquí escrit, que el considerà digne de ser fixat i que deixà constància impresa d’una llengo viva. No amb una obra grossa, sinó amb una obra valenta i honesta, feta amb so convenciment que sa llengo del poble mereixia ser preservada.

Gracis a ell, avui podem llegir un mallorquí d'aquell temps i sense artificis —un mallorquí que encara ressona dins es nostre xerrar.

🧩 Cloenda

Don Pere Antoni Figuera no escrigué per passar a s’història; escrigué perquè sa llengo no se perdés.

Paraula a paraula, sense renou ni protagonismes, deixà constància d’allò que es mallorquins érem quan xerràvem sense pensar-hi, amb naturalitat i sense filtres.

Avui, llegir es seu diccionari és sentir xerrar es nostros antepassats. És recordar d’on venim. Perquè una terra que conserva sa seva llengo, conserva també sa seva ànima.