¿HI HA HAGUT INTEL.LECTUALS QUE HAGIN ESCRIT EN MALLORQUÍ O BALEAR?.

   Aquesta és una pregunta que sovint mos fan es defensors de sa llengo catalana, i que desgraciadament molts de noltros no sabem que contestar degut an es desconeixement.

   Idò sí que n’hi ha, i molts més des que mos pensam. Vet aquí una petita relació:

- Benito Español (1482 - 1553), va escriure ses seves obres i poesies en mallorquí.

- Fra Francisco Pou (1573 - 1630), va escriure es seus Sermons per sa Corema en mallorquí.

- Juan Binimelis (1538 - 1616), a 1595 va escriure una Història des Regne de Mallorca en mallorquí, i segons diferents autors va publicar una Gramàtica mallorquina.

Història des Regne de Mallorca, edició 1840 .

- Juan Fiol, a 1616 va publicar un diccionari mallorquí-llemosí. A 1651 va publicar una gramàtica  de sa llengo mallorquina- llemosina.

- Rafel Bover, poeta, a 1.625 va escriure ses seves poesies en mallorquí.

- Antoni Eliseo i Pujol, monjo Carmelita (1647 - 1713), va escriure varis devocionaris i opúsculs en llatí, mallorquí i castellà.

- Martí Serra, 1715, teòleg, ès autor de diverses obres en llatí, mallorquí i castellà.

- Antoni Balaguer, a 1723 va publicar un diccionari de sa llengo mallorquina.

- Pere Cayetano i Doménech (1728 - 1779), va publicar un vocabulari trilingüe mallorquí-castellà-llatí.

- Nicolau Ferrer de Sant Jordi (1730 – 1758), va escriure diversos relats en mallorquí.

- Juan Facundo i Sureda (1734 – 1796), va publicar un diccionari mallorquí-castellà-llatí.

- Jusep Togores i Sanglada, Comte d’Aiamans i Baró de Lloseta (1767 – 1831), va escriure un diccionari de sa llengo mallorquina i un Tractat d’ortografía de sa llengo mallorquina.

- Tomas Aguiló i Cortès (1.775 - 1.856), va escriure diverses fabules i versos en mallorquí, així com sa seva gran obra: Rondaya de Rondayas, també en mallorquí.

Fabulas en vers mallorquí, 1802.

- Juan Fiol i Estades, a 1782 va publicar es diccionari dietari de sa llengo mallorquina.

- Juan Bautista Nicolau i Seguí (1804 - 1832), va escriure poesies en mallorquí, castellà i llatí. Va traduir ses obres des poeta Virgili an es mallorquí.

- Francesc Pelegri i Mulet, a 1809 va escriure en vers i prosa en mallorquí.

- Jusep Dameto (1810 a 1864), va traduir una bul·la Papal des llatí an es mallorquí.

- F. Antoni Maria Cervera, a 1812 va publicar una "Nueva ortografía de la lengua mallorquina".

Nueva ortografía de la lengua mallorquina, 1812.

- Francesc Mayol (1871 - 1936), a 1821 va publicar un diccionari-mallorquí-castellà-llatí.

- Pere Andreu, a 1835 va publicar un diccionari mallorquí-castellà.

- Juan Guasp i Pascual, a 1835 va publicar un diccionari ortogràfic mallorquí-castellà. A 1.837 va publicar es diccionari ortogràfic mallorquí-castellà-llemosí.

- Juan Jusep Amengual, a 1835 va publicar una gramàtica de sa llengo mallorquina. A 1858 va publicar es primer tom des Nou diccionari mallorquí-castellà-llatí. A 1.872 va publicar una segona edició de sa gramàtica i a 1878 es segon tom des diccionari.

Gramática de la lengua mallorquina, 1835.

Diccionari mallorquín-castellano-latín, 1858.

- Sa "Sociedad Económica Amigos del País", a 1835 va publicar s'ortografia i diccionari mallorquí-castellà.

- Jusep Cortès, de 1837 a 1847 va escriure i publicar dos Tractats destinats a que partint de sa llengo mallorquina se pogués aprendre sa llengo castellana.

- Tomàs Forteza i Cortès (1838 – 1898), va escriure una gramàtica de sa llengo mallorquina.

- Fra Pere Antoni Figuera, a 1840 va publicar es diccionari mallorquí-castellà. Es mateix any va escriure un diccionariet en mallorquí per entendre an es célebre poeta valencià Ausias March. Obra actualment reeditada pes Grupo d'Acció Balear (GAB).

Diccionari mallorquí-castellà, 1840.
edició des GAB, 2016.

- Jaume Pujol, a 1850 va publicar es seu Tractat d’ortografia de sa Llengo Mallorquina.

- Tomàs Aguiló i Forteza, a 1858 va escriure i publicar "Baladas escritas en mallorquín". Sa seva actitut de científic mallorquiniste el va allunyar des moviment de sa Renaixença catalana.

Balades escrites en mallorquí, 1858.

- "Unos Amigos", a 1859 publiquen un diccionari mallorquí-castellà.

Diccionari mallorquí-castellà, 1859.

- Pere Félio i Percho, a 1861 va escriure poesies en mallorquí i en castellà.

- D. Gabriel Mariano Ribas, prevere, a 1861 va escriure en mallorquí Es Mes de Maig ó devoció á Maria Santissima.

Es Mes de Maig ó devoció á Maria Santissima, 1861.

- Joaquín Mª Bover, a 1868 va escriure un diccionari manual de ses llengos castellana i mallorquina.

- Esteban Policée, metge, a 1.868 va escriure un tractat sobre "La muy Noble e Ilustre Ciudad de Mallorca" sobre sa llengo mallorquina, editat a Itàlia i escrit en italià.

- Damià Boatella i Maties Bosch, a 1874 publiquen sa seva obra, "Enseñanza Práctica del Castellano en Baleares" a partir des mallorquí. Obra premiada i declarada apta per s’ensenyança a s’Exposició Universal de Barcelona de 1889. Obra avui en dia reeditada pes Grupo d'Acció Balear (GAB).

Enseñanza Práctica del Castellano, sexta edició, 1889.
reeditat pes GAB. 2016.

- Bartomeu Rotger, a 1878 va escriure un diccionari de ses llengos mallorquina i castellana, dins es que se recullen ses paraules més usuals des mallorquí.

- S’Il.lustríssim Sr. D. Bernat Nadal, Bisbe de Mallorca, a 1879 manà publicar en mallorquí es Catecisme de sa Doctrina Cristiana.

Catecisme de sa Doctrina Cristiana, 1879.

-  Juan Esteban, a 1880 va publicar sa seva obra Lliçons de mallorquí-francès-castellà.

- Manuela de los Herreros i Sorá de Bonet (1845 – 1911). Escriptora, poetisa i administradora de s’Arxiduc Lluís Salvador de 1903 a 1911. Dins practicament totes ses seves obres se diu que escriu en mallorquí.

- Antoni Maria Alcover, a 1885 va publicar "Contarelles d'en Jordi des Recó, ab un prólech d'en Thomàs Forteza".

Contarelles d'en Jordí des Recó, 1885.

- Gabriel Maura, escriptor i poeta, a 1892 va publicar Aygo-forts.

Aygo-forts, 1892.

- Pere d’Alcantara Penya i Nicolau (1823 - 1906), a 1892 va publicar Poesíes en mallorquí popular.

Poesíes en mallorquí popular, 1892.

- Arxiduc Lluís Salvador, a 1895 va publicar ses Rondayes de Mallorca, escrites en mallorquí popular. Una obra d’incalculable valor reeditada actualment pes Grupo d'Acció Balear (GAB) que mos demostra com xerraven es mallorquins d'aquell temps.

Rondayes de Mallorca, 1895.
2ª edició des GAB, 2018.

- Mossèn Antoni Maria Alcover, conegut com en Jordí des Recó, a 1896 va publicar es volum I de ses Rondayes Mallorquines.

Aplech de Rondayes Mallorquines - Tom III, 1898.

- Mariano Aguiló i Fuster, a 1897 va publicar es diccionari bibliogràfic de sa literatura llemosina. Sa seva obra poètica esta escampada per diverses obres d’altres autors. <Cap nació pot dir-se pobre si per ses lletres renex. Poble que sa llengo cobra se recobra a sí matex. Mariano Aguiló>.

- Damià Boatella, a l898 va publicar un diccionari mallorquí-castellà (premi Rosa d’Or des Jocs Florals de Barcelona - 1898).

- A sa "Revista Literaria Decenal", a 1899, se diu: «El muy Ilustre señor D. Antonio María Alcover, Provisor de este Obispado y Catedrático de Lengua y Literatura mallorquina, nos ha ofrecido un ejemplar de la edición de esta revista en nuestro idioma, que ha hecho el nuevo Plan de Estudios del Seminario Conciliar. Edita en él un vocabulario mallorquín etimológico. El 18 de mayo de 1899 empezaron los exámenes de Lengua y Literatura mallorquinas y de Historia de Mallorca. Con anterioridad había publicado las Rondayas Mallorquinas, escritas en mallorquín.»

- Antoni Maria Alcover (1904). Sermó de La Conquista de Mallorca que va predicar es 31 de desembre de 1904.

Sermó de la Conquista de Mallorca, 1904.

- Es Prevere Ildefonso Rullán, a 1.906 va traduir «el Quijote» an es mallorquí.

Don Quixote de La Mancha, 1905.

- Antoni Maria Alcover, a 1930 va començar a publicar en fascicles es monument lingüístic titulat: Diccionari Català-Valencià-Balear, que distingueix clarament ses tres llengos.

Diccionari Català-Valencià-Balear.

- Miquel Porcel i Riera, pedagogista (1.869 – 1.933). Autor des llibres escolars “Grado Preparatorio, Grado Elemental, Grado Medio y Grado Superior”, que s’estudiaren per tota Espanya fins ets anys 50 des segle XX, en què va aparèixer s'Enciclopèdia Álvarez. An es final de cada un des graus hi  havia un vocabulari temàtic de mallorquí-castellà. A ses edicions de Galicia es vocabulari era de gallec-castellà.

Vocabulari mallorquí-espanyol - 1933.

- Antoni Vives Ginart, a 1.935 va publicar es Vocabulario Mallorquin-Espanyol, editat a s’imprenta de Mossèn Antoni Mª Alcover i prologada per D. Francesc de Borja Moll alabant sa llengo mallorquina i recomenant que tots es mallorquins l’haurien de tenir, recordant s’existència d’una sèrie de gramàtiques i diccionaris en llengo mallorquina des segles XIX i XX. Posteriorment, a 1.983, es mateix Francesc de Borja Moll i sa seva filla Aina, a una reunió dins s'U.I.B. quan se'ls va demanar quina diferència hi havia entre una llengo i un dialecte, tots dos varen dir que per esser  llengo aquesta havia de tenir gramàtiques i diccionaris, afirmant que es català era una llengo perquè sí en tenia, i  com es mallorquí no en tenia només era un dialecte des català. Fals!! 

Vocabulario mallorquín-español, 1935.

- Llorençs Vidal, a 1959 va publicar sa 1ª edició  de sa Petita Ortografía Balear, reeditada a 1960 en unes circunstàncies molt diferents de ses actuals, on va complir una missió molt concreta. Tenia una intenció divulgadora per a no iniciats, raons que evitaren es tecnicismes de sa terminologia gramatical. Ès un testimoni de sa situació durant ses dècades des passats anys 50 i 60, i conté aclariments normatius -especialment per lo que fa referència a s’ús de s’article sibilant- que actualment certs “normalisadors” no tenen massa clars en transcriure toponímics o en escriure en mallorquí popular.

Petita ortografía balear, 1960.

- Es Centro Cultural Mallorquí, a 1980 va publicar sa Nova Ortografía Balear.

Nova Ortografía Balear, 1980.

- Mikèl Garau i Rosselló, a 1991 va escriure i publicar en mallorquí es llibre Històri política d’es Reys de Mallorca.

Històri politica d'es Réys de Mallorca, 1991.

- Antoni Roig Artigues, a 1994 va publicar es "Diccionari Balear-Español".

Diccionari Balear-Español, 1994.

- Antoni Roig Artigues, a 1997 va publicar sa "Gramática del Balear", redactada en castellà.

Gramática Balear, 1997

- Acadèmi de sa Llengo Baléà, a 2005 va publicar sa Gramàtica normativa de sa Llengo Baléà.

Gramàtica d'es Baléà, 2005.

- Mikèl Garau i Rosselló, a 2010 va escriure i publicar, ja en llengo balear, es llibre Es Réys de Mallorca, d’el 799 a n’el 1376.

Es Réys de Mallorca, 2010.

- Gabriel Carbonell i Sastre, a 2018 va escriure i publicar sa novel.la Na Catalina de Plassa.

Na Catalina de Plassa, 2018.

- Mikèl Garau i Rossellò, a 2018 va publicar es diccionari Español-Balear i viceversa.

Diccionari Español-Balear, 2018.

SA LLENGO MALLORQUINA EN ES SEGLE XVIII.

  

 Si pegam una ullada a ses darreres dècades des nacionalcatalanisme podrem veure com a basse de mentides han anat ensenyant a ses noves generacions que es mallorquí no existeix, inculcant-los un vertader odi i despreci a tot lo que faci referència a sa nostra ancestral manera de xerrar, fent-los creure que sa catalana és sa llengo mare des baleàrics. A més tots aquests que han sembrat aquest odi i adoctrinament s’han encaparrotat en usurpar a sa nostra pròpia llengo, com si lo nostro fos de sa seva propietat, amb sa ridiculesa afagida de tractar-mos de catalanófobics an es que no compartim es seus ideals lingüístics.

   Però lo que no diuen aquests bons samaritans és que es mallorquí fou reconegut durant molts de segles, essent a finals des segle XX quan començaren a gastar-se sumes millonàries per fer-mos canviar sa nostra manera de xerrar.

   Per contrastar tal desastre lingüístic aquí tenim un article publicat l’any 1772 per D. Francisco Manuel de Mena, mercader de Llibres, a s’obra “Tomo tercero de autos acordados”, en es qual no fa cap menció ni una de sa suposada “llengua” catalana que tant alaben es nostros polítics.

¿Per què serà?.

I DIC JO....

Catecisme mallorquí, any 1879

   Si es conversos a sa llengo catalana (llengua segons ells) me diuen feixista, franquista, radical, incult i altres definicions deshonestes pes simple fet de defensar sa meva llengo materna, sa mallorquina, talment com ho feien don Juan Jusep Amengual, autor de sa gramàtica mallorquina (1835) i des diccionari mallorquí-castellà-llatí (1858-1878); fra Pere Antoni Figuera, autor des diccionari mallorquí-castellà (1840); Unos Amigos, autors d'un diccionari mallorquí-castellà (1859); mossèn Antoni Maria Alcover, autor de ses Rondayes Mallorquines (1898); s'arxiduc Lluís Salvador, autor de ses Rondayes de Mallorca (1895); don Damià Boatella i don Maties Bosch, autors de "Enseñanza Práctica del Castellano en Baleares" a partir des mallorquí (1876); don Bartomeu Rotger, autor d'un diccionari mallorquí-castellà (1878); s’il.lustríssim don Bernat Nadal, bisbe de Mallorca, autor des Catecisme de sa Doctrina Cristiana en mallorquí (1879); don Gabriel Maura, escriptor i poeta, autor d'Aygo-forts (1892); don Ildefonso Rullán, autor de sa traducció de Don Quixote an es mallorquí (1905); don Toni Vives Ginart, autor des Vocabulari de ses llengos mallorquina i espanyola (1935); don Joaquín Mª Bover, autor d'un diccionari manual de ses llengos castellana i mallorquina (1935); don Tomàs Aguiló i Forteza, autor de Poesías Fantàsticas en Mallorquí (1858), i altres molts més escriptors que no remetré per esser massa llarg, ¿també eren aquests bons senyors feixistes, franquistes, radicals i incults com jo?

Què m'ho expliquin aquests bons samaritans, si és que ho saben.

RESPECTAR SES NOSTRES TRADICIONS I ANTIGUES COSTUMS, ÈS ESTIMAR SA NOSTRA TERRA I SA NOSTRA ANTIQUÍSSIMA LLENGO.

   Una terra que olvida ses seves pròpies tradicions, ja siguí per desidia des seus habitants, o per s'injusta imposició d'altres terres invassores, se pot convertir en una terra sense futur. Un poble no pot seguir cresquent sense es seu passat. Ses Illes Balears tenen una gran carga tradicional, amb constums inspirades i lligades a la mar Mediterrània que les besa, i en quant a lo agrari, hem de considerar que vàrem tenir una gran dominació musulmana que si bé donà impuls agricola en benefici des pagès mallorquí, millorava sense dubte es manteniment des seu exèrcit i sa seva extensa cavalleria. No hem d'olvidar que es camp balear encara conserva es pas dets aràbs amb ses seves cançons d'una decadència que encara perdura a ses nostres ments.

Qualcuna de ses tradicons des camp mallorquí se remonta a temps anteriors a sa denominació àrab, com per exemple es batre amb ses seves caracteristiques eres que provenen des romans. De totes maneres es batre ja el trobam a sa Biblia.

En quant a s'alimentació, hem de dir que també mos garantisa una antiguetat balear evident, posat que es pamboli té es seu origen a ses jueries, degut a que an es jueus sa seva religió els prohibia menjar productes des porc, per qual motiu optaren per untar es pamboli, que a ses Balears el varen millorar amb s'ús de sa tomàtiga, menjar utilisat modernament a Catalunya. En quant an es cocorrois són mencionats en es Talmud. És bo recordar que es Talmud és es llibre de sa religió juea amb sos preceptes ensenyats pes seus doctors i observats rigurosament. Balears, continuant amb sa garantia de s'antiguetat, direm que es crespells tenen sa forma de s'estrella de David, i ses panades tipícament mallorquines, coincidents amb sa Pasco del Senyor. També confirma una antiguetat a sa nostra terra s'existència des tumbet mallorquí i ses faves esqueldines.

   Sa terra mallorquina/balear té un encant especial, com compta en Robert Graves en es seu llibre "La Diosa Blanca".

    Es nostro amic Pere Parpal Lladó va escriure sobre sa possibilitat de que n'Anníbal hagués nascut a una de ses nostres illes, coincidint sa seva afirmació amb s'opinió de varis historiadors, com en Binimelis, en Dameto, etc. i degut a ses bones relacions que mantenien es cartaginesos amb sos pobladors de Balears, qualcuns escriptors diuen que n'Amílcar s'havia casat amb una espanyola riquíssima i de notable hermosura que frecuentava Mallorca pets anys 224 a. de J.C., freqüentant aquesta il.lustre parella s'Illa de Cabrera, a sa qual existia es temple de na Juno, lo qual afirma n'Estrabó en comentar que es gentils tenien i veneraven a na Juno com a misser des naixements. I continua en Binimelis: "i estant aquesta senyora a sa dita Illa, degut a sa gran devoció que tenia a sa deesa Juno, li nesqué un fill an es qual anomenaren Anníbal". 

   Aquest Amílcar, ademés de n'Anníbal tengué altres tres fills, n'Asdrúbal, en Magon i n'Hannón. 

 

Seria oportú recordar qualque cosa sobre n'Estrabó, que era un celebre grec, disciple des gramàtic Aristodem. Va néixer a l'any 60 a.de J.C. i va morir en temps d'en Tiberi en ets anys 25 de sa nostra era. Va compondre "Memorias Históricas", obra de 43 volums. Un detall se destaca d'aquest celebre personatge que confirma s'existència des Temple de na Juno, diguent, referint-se a ses Balears: "aquestes són ses Illes en sa part d'aquí de ses columnes d'Hèrcules." Mos comentava es citat amic Pere, que essent Comandant Militar de Cabrera va coneixer a dos aviadors nord-americans que practicaven submarinisme, que devant de sa Conillera hi havia un temple sumergit baix de ses aigos. ¿Seria es temple de na Juno an es que se refereix s'historiador Binimelis?

Actualment a Cabrera s'han fet qualcunes prospeccions i s'ha confirmat s'existència d'un monestir amb una comunitat de religiosos.

   Hi ha noticies d'una carta que Sant Agustí va enviar a dits religiosos devés ets anys 398, i el Papa Sant Gregori es Gran devés l'any 590 va enviar uns escrits a dits monjos de Cabrera.

Es nostro amic se demanava ¿Per què ses fabuloses cantitats per imposar es català a Balears en perjudici des mallorquí no s'inverteixen per investigar lo que me varen confirmar ets aviadors nord-americans?

   Estimat lector: ¡Quanta importància tenen ses nostres Illes Balears davant s'història! Desitjam que en justícia, un dia, siguem lliures en s'ús de sa nostra llengo, a s'igual que la resta de provincies espanyoles.

   S'antiguetat de sa nostra llengo i de sa nostra història, mos atestigua amb dret a disfrutar de lo que som sense intervencions egoistes d'altres provincies.

   José A. Ripoll.

DIRIGIT AN ES NOSTROS POLÍTICS.

DIRIGIT A NA FRANCINA ARMENGOL, EN BIEL BARCELÓ, ANTONI NOGUERA, N'ALBERT JARABO, EN BIEL COMPANY I DEMÉS POLÍTICS DE BALEARS.

   Senyors polítics, senyors governants, des de fa temps vostès an es que defensam es mallorquí mos tractau de secta ignorant, discriminant amb tals injustes afirmacions an es mil·lenars de ciutadans de Balears que a dia d'avui seguim emprant sa nostra ancestral i única llengo vernacla, sa balear. Una manera de xerrar que com vostès saben és exclusiva des baleàrics, una llengo que ja xerraven es nostros antepassats des de fa molts d'anys i que la mos ensenyaren es nostros pares i padrins des des bres.

   És vera que sa llengo catalana i balear se semblen, en això no hi ha cap dubte ni ho qüestion. Però vostès, essent polítics votats precisament per aquest gran poble i tenguent en ses mans s'educació des nostros fills, ¿heu perdut un sols instant intentant sebre es perquè se pareixen dites llengos? Per ventura no sabeu que ses dues procedeixen des llatí i que sa llengo balear s'ha anat enriquint amb so pas des temps degut a ses diferents conquistes i cultures que han anat passant per sa nostra terra, diferenciant-se per tal fet de sa catalana? I de sa gramàtica mallorquina i diccionari mallorquí de D. Juan Jusep Amengual de 1835 - 1858, o des diccionari mallorquí-castellà de Fra Pere Antoni Figuera de 1840, o des diccionari mallorquí-castellà de 1859 escrit per s'entitat mallorquina Unos Amigos, o més modernament de sa Gramática de la Lengua Balear (1994) i es diccionari Español-Balear (1997) de D. Toni Roig Artigues, tampoc sabeu res?.

   ¿I de sa carta publicada es dia 19 de març de 1919 en es diari la Vanguardia de Baleares per mossèn Antoni Maria Alcover demanant disculpes an es poble mallorquí per sa seva traició i reneg a sa llengo mallorquina tampoc sabeu res? En canvi sí que sabeu de sa gramàtica escrita a l'any 1918 per s'incult (lingüísticament xerrant) químic Pompeu Fabra.

   Per favor senyors polítics i governants, deixau de despreciar an es baleàrics i centrau-vos en protegir sa vertadera llengo, cultura i història d'aquest gran poble, i com no, procurau fer-vos enfora de ses mentides i falsedats històriques contades pes nacionalcatalanisme que només cerca un escarrufador fi, esborrar i eliminar qualsevol vestigi d'aquest gran tresor lingüístic-cultural que tenim es baleàrics.

   Si de veres estimau es poble que vos ha vist néixer, si de veres vos sentiu balears, començau a emprar sa seva llengo amb s'inconfundible article salat, i com no, tornau-mos ses nostres pròpies paraules i expressions que tan bé vos ha anat canviar per unes que no són nostres.

EXTREMISTA!

   D’un temps de cap aquí hi ha persones (catalanistes elles) de totes ses tendències politiques que vegent en noltros una amenaça pes seus objectius econòmics i socials van escampant per aquí i per allà que a noltros no mos han de fer cas perquè som extremistes.

   No resulta molt dificil, en aquest cas, deduir sa seva capacitat d’anàlisi i es grau d’implicació d’aquestes persones en sa destrucció de s’identitat balear, sustituint-la per una identitat catalana, o més ben dit, per una identitat forastera.

O sia, que perquè no pensam com ells, som extremistes.

Que perquè defensam pacíficament es dret de conservar sa llengo que mos ensenyaren ses nostres mares, som extremistes.

Que perquè demanam pacíficament que a ses escoles s’ensenyi es balear, amb ses modalitats fonètiques conegudes com a mallorquí, menorquí i eivissenc-formenterenc, som extremistes.

Que perquè volem que se deixí d’ensenyar es català, som extremistes.

Que perquè demanam pacíficament un referèndum sobre sa llengo, som extremistes.

Però…, que un director (catalaniste) d’un col.legi fassi apología des països catalans i de s’independència, aixó no és esser extremistes.

Fer pintades a favor dets inexistents “països catalans”, això no és esser extremistes.

Coaccionar an ets alumnes a baixar-los sa nota si no xerran en català, això no és esser extremistes.

Emplear ets alumnes per fer manifestacions a favor de sa “llengua” catalana, això no és esser extremistes.

Per lo que se veu tenir aquest comportament feixista no és esser extremista, és esser un patriota, un atxa digne d’una corona de llorer.

I en vista de s’èxit que tenen, sa comprensió que reben per part des polítics i de s’alta societat balear, i es cas que els fan es medis de comunicació, no sé si seria convenient fer-los a ells exactament lo que ells fan an ets altres, ni més ni pus, exactament lo mateix. D’aquesta manera (segons s’escala de valors que ells manetgen), ja no seriem extremistes, seriem patriotes.

Però jo pens, particularment, que si defensar amb mètodes pacífics i democràtics sa llengo que m'ensenyà mu mare des de que vaig néixer és esser extremista, senyores i senyors, ¡JO VUI SEGUIR SENT EXTREMISTA!.

M.G.

VESTIGIS ÀRABS A MALLORCA.

  Aràbs a Mallorca.

   Avui en dia ja mos queden poques restes d’importància de s’antiga Mallorca àrab, sa qual per aquell temps s’anomenava Madina Mayurka a sa capital. Es més importants son s’Arc de s’Almudaina i es Banys Àrabs.

   S’Arc de s’Almudaina és una porta d’origen romà situada en es carrer Almudaina que formava part des recinte amurallat de sa Palma romana. En temps de s’època islàmica era una de ses portes que donaven accés a sa zona administrativa de s’Almudaina. Fou transformada a lo llarg de s’Edat Mitja, primer pes musulmans i llavonses pes cristians. Actualment està molt modificada i no té ses característiques dets arcs àrabs.

Arc de s’Almudaina

   Es Banys Àrabs estan situats en es carrer de Ca’n Serra de Palma, ben a prop de s’edifici des Col.legi Oficial d’Arquitectes. Possiblement sigui sa construcció més ben conservada de s’època islàmica. Se creu que data de sa primera mitat des segle XII, i que fou construït reutilisant materials procedents d’edificis destruïts durant s’atac a Palma en ets anys 1114 -1115. Hem de recalcar que antigament an es seu costat hi havia una mesquita i una necròpolis que arribava fins es carrer Miramar.

Banys Àrabs

   També podem trobar dins Palma altres testimonis clars d’aquests vestigis arquitectònics, com són a s’Almudaina i a s’Hort d’El Rei, allà on encara hi ha un aqüeducte i s’Arc de s’Adrassana, de devuit metres de llum.

Aqüeducte s’Hort del Rei.

   Però allà on podem dir que també se troba vestigi amb molta força és a qualcuna de ses sinies i siquies i en sa toponimia des pobles, com són es de Binissalem, Biniali, Biniaraix, Biniama, Binibona i Biniarroi; i a finques com Biniforani, Binicodrell, Binifaldó, Biniorella, Binigual, Binibasi, Biniatró, Biniatzar, etc., que esmalten tota sa geografia mallorquina. Altres noms àrabs són es de: Marratxí, que vol dir natural de Marrakex; Algaida, que significa bosc; Almudaina, que significa ciutadella; Alcúdia; Randa, etc,etc.

Síquia àrab a sa finca de Son Brondo (Valldemossa)

   Una construcció molt important des temps de sa dominació musulmana és sa possessió d'Alfàbia, una antiga alqueria mora ja documentada en es llibre des repartiment fet després de sa conquista cristiana de Mallorca a l'any 1229 pel rei En Jaume I. Dita possessió, avui en dia propietat de sa família Safortesa, se troba en es terme de Bunyola, a una vall an es sud-oest de sa serra des mateix nom, baix es Coll de Sóller.

                                                        

 Possessió d'Alfàbia