SENYORS DE MÉS, JA BASTA!!

   Des de fa decades es baleàrics hem pogut constatar, molt a pesar nostro, com certs partits polítics i entitats que deien defensar lo nostro han resultat ser més catalanistes que es mateix Fabra, i no me referesc tan sols an es tema lingüístic que tant cou dins ca nostra, sinó a ses seves constatades ànsies a catalanitzar sa nostra terra i sa nostra indiscutible mil·lenària identitat balear.

 Partits polítics com MÉS per Mallorca, Esquerra Republicana i entitats com sa catalanitzada Obra Cultural Balear i sa pancatalanitzada Assemblea Sobiranista de Mallorca, sempre amparats pes diari catalanista balears.cat, han estat, com sempre fan, ets únics en demanar a sa ciutadania que sortis an es carrer a manifestar-se contra sa sentència des Tribunal Suprem que tímidament ha condemnat an ets autors de sa fallida proclamació de sa rídicula i anticonstitucional República Catalana ara fa dos anys. ¿De quina republica xerren si vivim dins una monarquia parlamentària que garantitza sa democràcia i s'estat de benestar de tots es ciutadans, siguin d'on siguin?.

   Senyors de MÉS, ASM, OCB, balears.cat i altres bèrbes catalanistes, an es baleàrics no mos interessa gens ni mica importar dins ca nostra es problemes creats per s'independentisme català -ja en tenim prou amb voltros- i molt manco que mos digueu lo que hem de fer i defensar o que mos inciteu a donar suport a uns polítics presos -no confondre en presos polítics- que estan duguent an es seu propi poble a un pou sense sortida creant una greu confrontació entre es propis ciutadans de Catalunya, que són es qui realment pateixen aquesta desraó promoguda pes nacionalcatalanisme.

   Noltros, es baleàrics, a lo llarg des temps hem estat, som i hem de seguir essent un poble orgullós d'esser tal com som, un poble que sempre ha acollit, a vegades tímidament, però ho ha fet, a sa gent que ve de fora, intentant que poc a poc s'integrin dins es nostro dia a dia sense exigir-los res impossible. Un poble democràtic, constitucionalista i obert que de tant en tant -¿per què no dir-ho?- fa timides concentracions contra s'odiós pancatalanisme, que incomprensiblement intenta catalanitzar encara més es nostro poble, però això si, sense fer mal a ningú, i molt manco rompre ses regles establertes dins un país democràtic que garantitza sa llibertat de manifestació i sa llibertat d'expressió.

   Noltros, es vertaders baleàrics, no sortim an es carrer per incitar an es poble a que se rebeli contra s'actual Pacte de Progrés -o sigui voltros- i molt manco a incitar-lo a que s'enfronti amb insults i amenaces a sa Guàrdia Civil o a sa Polícia Nacional, ho feim pacificament. Noltros no pegam a ningú per dur una bandera estelada que elimina i esborra a sa nostra pròpia, sa balear, com si fan es radicals d'extrema esquerra amb sos que mostren una bandera des seu país. 

   Noltros, es vertaders baleàrics, no pujam damunt es cotxos de sa Guàrdia Civil, i molt manco els destrossam tal com feren es vostros homòlecs de Catalunya. Noltros som un poble pacífic i tolerant que no vol sebre res d'aquesta absurditat anomenada “el procés”. ¿Quina casta de “procés” és aquest que provoca sa fuita de milenars d'empreses de sa seva comunitat autònoma, provocant una greu confrontació entre dues catalunyes que des de s'instauració de sa fallida república catalana, allà pets anys 34, o sigui dos anys abans de sa fatídica guerra civil espanyola, mai havia dividit tant an es ciutadans de Catalunya? Noltros som un poble obert i tolerant que no necessita -ni vol- que quatre vividors de sa causa catalana com voltros intentin desastabilitzar sa convivència i sa pau entre sa ciutadania que està ben orgullosa de ser tal com és.

   Senyors catalanistes, sa tasca des polítics i de ses entitats ciutadanes és, i ha de seguir sent, es vetlar pets interessos des ciutadans, pes seu benestar i per garantitzar una convivència pàcifica entre es propis ciutadans, no crear crispació i ruptura entre ells per dur endavant uns somnis secesionistes que a la llarga no duen res de bo, a no ser enfrontaments innecessaris i bregues entre noltros mateixos.

  Recordau-lo sempre, es baleàrics ni volem ni hem de mester polítics de sa vostra casta. Deixau-mos viure tal com som. Deixau-mos viure en pau. ¿Vos ha quedat clar?

BALÉÀ O BALEAR, ¿COM QUEDAM AQUÍ?

 

   Sovint molts de mallorquins me demanen com hem d'escriure sa definició Balear, ja que per ses xarxes socials ho veuen escrit de dues diferents maneres, baléà/balear, lo que lògicament els provoca una greu confusió an es respecte i no saben quina és sa definició correcte. Com és de suposar me veig amb s'obligació de contestar amb llibres i documents que deixen ben definit com s'ha d'escriure.

  Abans de començar vui recordar que un servidor antigament escrivia Baléà, perquè aixì m'ho ensenyaren quan vaig entrar dins es món des balearisme, però amb so pas des temps trobava que aquesta definició, a més de no esser reconeguda per una gran majoria de ciutadans, no m'acabava de quadrar. Per tal fet vaig cercar en es diccionaris i vocabularis existents de sa llengo mallorquina quina era sa definició correcta a s'hora d'anomenar a sa nostra terra. Es resultat fou contundent, ja que en es diccionari mallorquí de Fra Pere Antoni Figuera de 1840, en es de D. Juan Jusep Amengual de 1858, en es de s'entitat cultural Unos Amigos de 1859, i més modernament en es de D. Toni Roig Artigues de 1994, a tots, i sense cap excepció, escriuen Balear. 

   Ara aquí segurament molts de voltros vos demanareu, ¿idò d'on surt sa definició Baléà? Sa resposta és molt fàcil i bona de contestar, perquè a l'any 2005 s'Acadèmi de sa llengo Baléà actualitzà sa seva gramàtica eliminant ses "r" finals romaniques dets infinitius i des substantius quan aquestes no se pronuncien, assignant a ses vocals ets accents corresponents a ses diferents pronunciacions (oberta, tancada i neutra), de tal manera que se llegesqui tal com s'escriu i viceversa. Amb això, i ja que hi som, també és mester dir que es diccionaris mallorquins dins es seu pròleg diuen que es mallorquins dins es nostro xerrar hem eliminat certes "r" finals romàniques, però que a s'hora d'escriure s'han de mantenir, i així ho fan tots ets autors mencionats.

   Ja per acabar, i esperant que aquest article hagi servit per respondre a ses inquietuds de molts de mallorquins, vui deixar ben clar que alab i admir sa feina feta per s'Acadèmi de sa llengo Baléà, i que cadascú es lliure d'escriure sa definició com més li agradi. Jo només m'he remès a exposar es perquè actualment escric Balear i no Baléà.

  Perquè vegeu que lo exposat no són invencions meves, sinó documentades, aquí teniu ses definicions des tres diccionaris mallorquins publicats en es segle XIX. 

Diccionari mallorquí-castellà Fra Pere Antoni Figuera, 1840.

Diccionari mallorquí-castellà-llatí Juan Jusèp Amengual, 1858.

Diccionari mallorquí-castellà Unos Amigos, 1859.

Diccionari balear Toni Roig Artigues, 1994.

ANTIGUES PORTES DE SA CIUTAT DE PALMA.

Antiga Porta des Moll. 

   Es segon cronista general des regne de Mallorca, D. Juan Dameto i Cotoner, (Palma, 1554-1633), en es seu llibre Historia general del Reino Baleárico publicat a 1631, mos relata com era sa ciutat de Palma a principis des segle XVII. Amb aquest cas fent referència a ses portes de s'antiga ciutat de Palma mos diu: "tenia vuit principals portes: sa d'es Moll, sa de sa Portella, sa de sa Calatrava, sa d'es Camp, sa de Sant Antoni, sa Pintada, que ara s'ha mudat a una altra part una mica més a llevant, amb un portal i  pont grandiosos; sa de Jesús, que abans se deia Plegadissa, i sa de Santa Catalina. En temps des moros n'hi havia deu: sa de Belalcofol, ara Pintada; Barbolet, que és sa de Jesús: Bebalbelet, que és una porta tancada enfront des baluard que anomenen de Don Urries; sa de Portopi, que estava a prop de sa que tenia es mateix nom, i ara novament, es de Santa Catalina; Balbelet, devora sa Drassana; Hicolbelet, de sa Portella. Ses altres quatre estaven, una enfront de l'iglèsia de Sant Juan, a un arc que ara està desfet; s'altra devora s'almudi, que està a sa boca des carrer que anomenam de la Mar; s'altra a sa Drassana; i sa darrera devora es portal des Temple. Està tota sa ciutat defensada amb un fossat molt fondo, i amb molt forts i grandiosos baluards i murs fets pes repar de tota casta d'artilleria, a sa traça moderna; qual fàbrica se va acabant, sense mai cessar, en que se gasten cada any vint-i-quatre mil lliures, que paguen igualment, es Reial patrimoni i s'Universitat d'aquest regne.

P.D. Ses imatges d'aquest article són ses de sa Porta des Moll, s'única que se conserva avui en dia, i que està situada devora es Consolat de Mar, an es final des carrer de la Mar.

Porta des Moll a finals des segle XIX.

Esbucament de ses murades de sa Porta des Moll  a 1902.

Antiga Porta des Moll a s'actualitat.

SA LLENGO I S'ESTATUT.

Estatut d'Autonomia de ses Illes Balears.

   Sa Transició i Constitució del 78 suposà sa reconciliació entre espanyols. Pero constatam amb tristesa com 40 anys després un sector polític romp s'statu quo democràtic i trenquen sa Constitució, s'Estatut d'Autonomia i sa Llei en es Parlament de Catalunya amb tal d'aconseguir es seus fins.

   Encara que qualcuns ho mirin amb distància s'independentisme català inclou a Balears en es seu “Procés”. Amb s'excusa de sa llengo mantenen una mesurada equidistància, però aquest cel.lofà ha caigut i sa realitat està clara: es seu Cavall de Troya cap es seus inexistents "Països Catalans", que certs partits i entitats de Balears donen suport amb ses seves accions i demanant un “referèndum” secessionista per 2030.

   Mos rebel.lam devant això i proposam una solució jurídica que existeix i funciona: está a sa Comunitat Valenciana. Es seu Estatut d'Autonomia, constitucional i legal, afirma que sa llengo de València, ademés des castellà, és es valencià. S'Estatut d'Autonomia Balear ha d'afirmar que sa llengo de Balears, ademés des castellà, són ses nostres modalitats des balear propi de cada illa, o sía es mallorquí, es menorquí, i s'eivissenc-formenterenc.

   Empara aquesta postura sa nostra realitat sociolingüística, ja que tenim dues llengos. Mos fan creure que s'espanyol no és llengo pròpia, però amb un succint repàs històric comprovam que sí ho és de forma irrefutable. Fins i tot en Juan Alcover firmava ses seves cartes com “Juan” i no "Joan", com qualcuns mos pretenen fer pensar.

   Denominar nostra a una altra llengo com “català” no és innocent, està cercat de propòsit. Es decret Regulador de sa preautonomia balear (1978) aturà s'intent d'incloure aquesta denominació de “llengua catalana” com a pròpia de Balears. Però la mos colaren a s'Estatut, elevant a categoria jurídica s'error de que "es català és sa llengo pròpia de ses Illes Balears".

   Històricament es baleàrics no hem estat mai catalans. Es comtats de lo que avui coneixem com a Catalunya estaven baix jurisdicció del rei de França quan se produïa sa conquista de Mallorca (de Balears); ademés com a comtats no tenien preeminència damunt lo que era un regne independent. Territoris per cert de molt pocs habitants, on se promovia sa seva repoblació, per lo que és inverosímil que a Balears se produís una arribada intensiva de “nous catalans” que arraconàs an es pobladors nadius preexistents. No quadra que venguessin amb sa seva llengo i sa seva cultura i an es final només quedàs sa llengo, abandonant ses seves altres costums, idò está clar que en gastronomia, balls regionals, forma de construir, de vestir, etc., Balears té ses seves tradicions i costums, pròpies de cada illa, ben diferenciades.

   Ja abans de sa reconquista aragonesa se xerrava es “romanç mallorquí”, llengo vulgar que se mantengué en ús durant sa dominació àrab. Degut an es contacte permanent entre aquests territoris per sa navegació de cabotatge i es comerç, rebé influències íberes i d'altres llengos des mediterràni oriental. En Cecili Metel afirmava que aquí se xerrava "Balearicum eloquium". Es filòsof àrab Ibn Sidah afirmava que es seu àrab no era pur per viure enrevoltat de persones que xerraven en "romanç". En Ramon Llull afirmava haver escrit qualcuna de ses seves obres en "pla de Mallorca”. En es segle XVI teniem literats que escrivien en "mallorquí". No en va tenim ortografies i diccionaris de mallorquí i balear, de llarga tradició i antics en es temps, molts fins i tot anteriors a ses gramàtiques o diccionaris de català.

   Si li queda qualque dubte an es lector, sàpiguen que a Galícia també hi hagué aquest debat: “gallec o portuguès” (Galaic-portuguès). I ho anomenaren gallec. Es danès, es noruec i es suec són un altre exemple d'això. Són ses denominades llengos mutuament intel.ligibles, idò es seus parlants poden entendre-se correctament entre ells. Però jurídicament són llengos distintes: Danès, Noruec, Suec. Gallec i Portuguès. Català i Valencià. Així se recull en es seus texts legals.

   I no ho oblidin: a 1980 se celebrà a Palma es XVI Congrés de Llengos Romániques, on més de 700 professors i especialistes se negaren a suscribir es document de conclusions que se presentà a firma, per pro-catalanista. Defensaren sa diversitat i sa pluralitat; no els desautoritzem ara.

   Demanam per Balears, per ses nostres modalitats insulars pròpies, que s'Estatut d'Autonomia Balear afirmi que sa llengo de Balears, ademés des castellà, són ses nostres modalitats de balear propi de cada illa: mallorquí, menorquí i eivissenc-formenter. No ho deixem de costat. En això mos va sa nostra pròpia esència, sa nostra forma de ser i sa nostra cultura. No deixem que desaparegui. Així ha d'estar recollit. De lo contrari ja sabem cap on mos aboca es “Procés”. Estam avisats.

Toni Deudero - Convivència Balear
Toni Ballester - Grupo d'Acció Balear

Article publicat en es diari El Mundo de Baleares 09/04/2019

HISTÒRIA D'EN GUIEM CABRIT I D'EN GUIEM BASSA.

Castell d'Alaró.

   Si hi ha una història tenebrosa que mos recorda un desagradable fet succeït durant es temps des nostros reis, sense cap dubte aquesta és sa d'en Guiem Cabrit i en Guiem Bassa, dos fidels defensors des castell d'Alaró davant ses tropes del rei Alfons III, més conegut com es Salvatge.

   S’història mos conta que es 19 de novembre de 1285, vegent es de Ciutat (avui Palma) que sense s'ajuda de s’exèrcit d'en Jaume II se faria molt difícil resistir, i que en cas de guanyar seria a costa de sa pèrdua de moltes vides civils, ja que es cos de tropes mallorquines no era abastament gros i ses murades no aguantarien una escomesa forta de fonèbols, resolgueren entregar sa ciutat i regne a n'Alfons III d'Aragó i I de València, com a nou rei de Mallorca pes representants des Consell i Universitat des Regne, convocant Junta General per nomenar es Síndics què, oficialment i ceremonialment, en nom de sa Ciutat i Regne de Mallorca jurassin obediència i fidelitat a n’Alfons, fent es jurament es dia 20 dins l'iglèsia de Santa Eulàlia.

Alfons III, rei d'Aragó.

   Vist això, a un primer moment en Galcerà de Pinós i en Ponç Saguardia amb sos seus cavallers, que devien esser una dotzena, se feren forts dins es castell del Temple. I es cavallers de la Pagesia pujaren an es castells d’Alaró, Pollença i Montuïri, no essent entre tots més de tres-cents. Mentres, el bisbe Pons de Jardí escapà de cap a Roma a donar explicacions al Papa de lo succeït.

   No tenguent sa població civil qui els defensàs, vila per vila, juraren fidelitat a n’Alfons III, així dia 22 de novembre ho feren es de la vila d’Inca.

.- Dia 23 de novembre es de la vila de Llucmajor, Rubines, Selva, Castellitx i Santanyí.

.- Dia 24 de novembre es d’Alcúdia, Guinyent, Campanet, Montuïri, Porreres i Campos.

.- Dia 25 de novembre es d’Artà, Muro, Manacor, Bellver (avui Sant Llorenç), Petra, Sóller i Santa Maria del Camí.

.- Dia 26 de novembre es de Santa Margalida.

.- Dia 30 de novembre es de Marratxí.

.- Dia 2 de desembre de 1285 es de Valldemossa i  Alaró.

.- Dia 3 de desembre es de Banyalbufar, Sopéra, Esporles i Bunyoli, en es portal de l'iglèsia de Sant Pere d'Esporles.

.- Dia 5 de desembre es de Calvià.

.- I dia 9 de desembre es d’Escorca.

   Aquesta relació mos dóna compte des pobles que a 1285 ja existien jurídicament, essent: Ciutat de Mallorca, Sineu, Llucmajor, Rubines, Selva, Santanyí, Alcúdia, Guinyent, Campanet, Montuïri, Porreres, Artà, Muro, Manacor, Bellver (Sant Llorenç), Petra, Sóller, Santa Maria del Camí, Marratxí, Valldemossa, Alaró, Banyalbufar, Sopéna, Esporles, Bunyolí, Calvià i Escorca. (Es demés, Maria, Costitx, Lloseta, Ariany, etc, eren llogarets sense entitat).

   Ara bé, no tots es pobles juraren, ja que se té constància que les viles de Felanitx, Andratx, Caimari, Puigpunyent i Pollença, no ho feren per unes raons o altres que no se diuen, llevat de Pollença. I és que es de Pollença no ho juraren perquè totes aquestes terres i vila eren propietat des Templaris, i aquests no estaven obligats a fer cap classe de jurament a ningú que no fos a Déu. (Aquests, com sabem eren occitans; i d’aquí els ve an es pollensins es xerrar amb so “el” i “la”; ja que es templaris xerraven normalment en occità i aquesta llengo no té es “sa i es”.

  

Cavallers templaris.

  Es castell d'Alaró estava governat p'en Ramon Palaudano, es de Pollença p'en Berenguer Arnau d’Yla, i es de Montuïri p'en Tornalditx. Es cavallers mallorquins des castells an es principi tenien s'esperança que un dia o s’altre desembarcaria en Jaume II per reconquistar s'illa. Cosa que preocupava molt a n'Alfons III, per això, sense perdre un minut envià missatgers amb missatges an es governadors des tres castells comminant-los a que s’entregassin, prometent tractar-los bé si ho feien sense batallar. Es des castells de Montuïri i Pollença així ho feren, vegent que no hi havia temps material perquè en Jaume II arribàs, i que es poble havia jurat fidelitat a s’aragonès. Però es d'Alaró se negà en redó.

Jaume II de Mallorca.

   Avisat n’Alfons III d'aquest fet, de cap allà parteix amb s’exèrcit, i ell davant de tot.

   Arriba a Alaró i fa es preparatius per assetjar es castell, plantant tendes en es pla que hi ha entre es poble i aquell. As cap d’un parell de dies pujà fins a ses portes des castell i conminà an es de sa barbacana perquè obrissin sa porta.

   Es capità d'aquesta força li contestà: “¡¡¿Qui sou vos que mos manau obrir ses portes!!?”.

– “¡¡Jo som n’Anfós, rei d'Aragó, València i Mallorca!!”.

   I un altre capità que estava devora es primer li respongué: “s’anfós se menja en salsa!!”; afegint es capità que primer havia xerrat: “¡¡ i noltros no reconeixem a altre rei que no sigui en Jaume II, a qui jurarem obediència i homenatge, només a ell son fidels!!!”.

   N’Alfons III, tot empipat, lis demanà com se nomien, contestant es segon capità que havia xerrat: “¡Jo som en Guiem Capel·lo (Cabrit) i aquest és en Guiem Bassa!.

Replicant n’Alfons: “¡Puis jo et juro que tal com el teu nom, et torraré com un cabrit!.

   En Guiem Cabrit (Capel·lo) era un cavaller nascut al Rosselló, i en Guiem Bassa un jurista de Montpeller. Amb ells dos hi havia en Ramón Palaudano, en Leonardo Marcelo, es capellà Tomàs, en Ramon Ballester, n’Arnau Ramon, en Pere Poi i n’Albert Perpinyà. Tots ells mallorquins, uns nascuts fora i altres aquí.

   Estaven ja damunt Nadal de 1285 quan es des castell, forçats per sa fam després d'un mes d'estar allà d'alt, sense haver tengut temps material de replegar menjar ni animals suficients per resistir varis mesos, s'entregaren. I tal com ho jurà ho féu. Enmig des poble d'Alaró féu encendre una bona fogatera, i quan fou caliu vermell féu fermar a unes argrelles gegants an en Guiem Cabrit i an en Guiem Bassa, torrant-los de viu en viu.

Mort d'en Cabrit i en Bassa a la vila d'Alaró.

     Sa noticia d'aquest suplici i atrocitat corregué més aviat que es vent, i es que encara estaven p'en Jaume II, li espitjaren cap es port que tenien més a prop per embarcar-se cap al Rosselló i Montpeller. Però enterat n'Alfons es Salvatge, ordenà que posassin guardes a tots es ports de Mallorca, perquè no s'escapàs ni un més des que ja havien fuit. Així que se pot dir que tancà es ports de Portopí, Port de Manacor, Portocolom, Port de Santanyí, Port d'Andratx, Port de Sóller, Sa Calobra, Banyalbufar, Pollença, Capdepera i Valldemossa.

   Havent-se escampat per tota Europa es martiri d'en Cabrit i d'en Bassa a Alaró, el Papa Honori IV ordenà sentència d'excomunió contra el rei d'Aragó Alfons III. Qui empenedint-se de lo fet demanà clemència i absolució al Papa, es que li contestà que només ho absoldria si tornava an es seu conco Jaume II es regne que li havia pres. També li diguè que en penitència edificàs un altar per Honra de Déu, la Verge i tots es Sants, entre es quals hi fossin inclosos en Cabrit i en Bassa, i que també dins La Seu de Mallorca es primer diumenge després de Tots Sants de cada any se fes festa an aquests dos màrtirs. I així se féu fins es segle XVII, en què se prohibí pel Bisbe Santandreu. Es mateix que ordenà que se predicàs sa paraula de Déu en “balearico eloquio”. 

Costelles d'en Cabrit i en Bassa guardades a la Seu de Mallorca.

*Nota informativa: aquesta història està treta des llibre "Es Réys de Mallorca d'el 799 a n'el 1376", escrit per s'historiador Don Mikèl Garau i Rosselló.

ES ROMANÇ MALLORQUÍ SEGONS MOSSÈN ANTONI MARIA ALCOVER.

 

Las fuentes históricas de la reconquista de Mallorca, 1930.

  Una de ses meves passions és empapar-me de sa vertadera història des nostro antiquíssim poble, dedicació que me du a cercar i a trescar pes diferents llibres i documents on a lo llarg des segles ets autors han deixat plasmat es seu parer i saviesa sobre sa nostra mil.lenària terra. Però aquesta vegada, i com a cosa extraordinària, m'han cridat s'atenció ses declaracions fetes per s'erudit Mossèn Antoni Maria Alcover en es seu llibre publicat a 1930 "Las Fuentes Historicas de la Reconquista de Mallorca". 

   Dins dit llibre, més concretament a ses pàgines 13 i 14, Mn. Alcover reconeix s'existència d'un romanç insular a Mallorca abans de sa conquista duita a terme a 1229 pes jove guerrer Jaume I el Conquistador. Com és lògic obviaré lo que diu referent a sa repoblació per catalans, ja que aquest és un tema que du molta coa i no és lo que realment cercam en aquest article d'avui. 

   Però això no acaba aquí, ja que aquest bon samarità a més de reconèixer un romanç insular, o sia un romanç mallorquí, també diu que es catalans mos dugueren un dialecte que anomena romanç, talment com es que teniem es mallorquins des de feia segles amb s'anterior dominació romana. Lo que en cristià vol dir que tant mallorquins com catalans provenim d'un mateix tronc lingüístic, es llatí, però cadascuna d'elles evolucionada de diferent manera, i més a Mallorca essent una illa. 

Romans mallorquí.

   Ja per acabar mos diu que de sa fusió des romanç mallorquí amb so romanç duit p'en Jaume I resultà s'idioma mallorquí actual. Afirmació que mos dóna sa raó a sa tan extesa teoria de que quan el rei En Jaume I arribà a sa Palomera no hagué de mester cap traductor per xerrar amb n'Ali de sa Palomera, un jove nadiu que li donà ses noves sobre ses tropes des Vali, el rei moro de Mallorca, oferint-li s'ajuda per conquistar Mallorca.

Idioma mallorquí.

   Analitzades aquestes afirmacions de Mn. Alcover sa pregunta és: ¿Si es catalans anomenen català a sa seva llengo, i si es valencians anomenen valencià a sa seva, per què noltros es baleàrics li hem de dir català a sa nostra? 

EXPOLI DE SA LLENGO MALLORQUINA.

  

    ¿Sabíeu què pes novembre de 1995, i sent president des Govern Balear en Cristòfol Soler (PP), actualment president de sa catalanista Assamblea Sobiranista de Mallorca (ASM), es nostro mallorquí va ser objecte d’un expoli sense precedents per part de s’Institut d’Estudis  Catalans (IEC)? Idò si, en total unes 600 paraules des nostro diccionari passaren a engrossar sa nova edició des diccionari de “la llengua catalana”. I això no és res més que sa demostració de que es mallorquí i es català son dues llengos diferents, perquè 600 paraules són més que suficients per diferenciar una llengo de s’altra (balear-catalana), amb unes diferències tan substancials que ses mateixes paraules tenen diferent significat, com per exemple:

GAT, en mallorquí és “borracho” i en català “gato”.

MOIX, en mallorquí és “gato” i en català “borracho”.

MISSATGE, en mallorquí és “mozo de labranza” i en català “mensaje”.

POLL, en mallorquí ès “pollo” i en català “piojo”.

PALLISSA, en mallorquí és “paliza” i en català “pajar”.

Però clar, després vénen es defensors des tot en català a dir-mos que es mallorquí és un dialecte, i que per lo tant tot això són barbarismes. Idò no, això no és així, es barbarisme més gros és es voler-mos fer creure que es català és sa llengo des baleàrics.

I per demostrar que això és sa veritat i que no són invencions meves, aquí teniu sa publicació que va fer es diari El Mundo Baleares es dia 26 de novembre de 1995, informant de dit expoli a sa nostra pròpia llengo vernacla.