Pes que vos agrada tot lo referent a sa nostra terra
Juan Dameto, segon cronista general des Regne de Mallorca
Introducció
A vegades, per entendre com mos veien i com mos descrivien es nostres antepassats, basta tornar a llegir es testimonis que deixaren escrits. Un d’aquests testimonis és D. Juan Dameto i Cotoner (1554–1633), segon cronista general des Regne de Mallorca i autor de s’obra monumental Historia General del Reino Baleárico (1632).
En Dameto, que escrivia en castellà antic, dedicà un petit però valuós passatge a parlar de sa llengo que se xerrava a Mallorca en es seu temps. És una descripció plena d’observacions històriques, lingüístiques i culturals, feta des punt de vista d’un mallorquí del segle XVII que coneixia bé sa realitat de s’illa.
Aquí teniu sa traducció an es mallorquí, feta per jo mateix, perquè la pogueu llegir amb naturalitat i disfrutar d’una de ses primeres mirades escrites sobre es nostre xerrar.
Llengo mallorquina segons Juan Dameto (1632):
A sa pàgina 61, paràgraf 12, mos fa una curiosíssima descripció de sa llengo mallorquina.
Vui recalcar que dit llibre està escrit en castellà antic, i per tant sa traducció an es mallorquí és obra d’un servidor.
Vet aquí lo que diu:
Descripció de sa llengo mallorquina segons Juan Dameto (1632)
«No serà impropi des nostro argument dir qualque cosa des llenguatge que per aquí vulgarment usam. És cosa sabuda que, a totes ses províncies i terres del món, ha anat canviant sa manera de xerrar conforme sa mudança des prínceps o nacions que en elles han tengut es ceptre i senyoriu.
I com ses nostres illes han estat senyorejades de tan diferents amos, com després se dirà, han tengut també diversos idiomes: cirenaic, grec, cartaginès, romà, aràbic, i es que darrerament ara se practica, que comunament s’anomena llenguatge llemosí, derivat d’una província de França, cap de sa qual és sa ciutat de Lemouix o Lemosins.
La dugueren a Catalunya es primers conquistadors d’aquell nobilíssim principat, d’on després l’heretaren es regnes de Mallorca, València i Sardenya, per medi de ses armes guanyadores des claríssims reis d’Aragó.
És vera que encara queda amb qualque mescla d’altres llengos: grega, aràbiga i llatina, d’on ella principalment s’origina.
Qualcuns mos han volgut posar nota de poc cults en so xerrar. Jo dic que, si bé entre sa gent vulgar —que ordinàriament és sa major part— se pot reprendre aquest vici, però entre sa noblesa i gent que tracta de lletres se va sempre reduint a major elegància.
Estudi en què s’han d’emplear i apreciar molt es mestres de sa joventut, corregint amb indústria i art coses que d’altres bàrbars idiomes, amb sa contratació, se mos han anat aferrant.
Sa falta més notable que en tot això hi ha és sa pronunciació gutural i es no distingir ses vocals a i e. Sa causa d’això darrer és tenir aquesta llengo ses tres vocals a, e, o duplicades, a sa manera que es grecs tenen s’omicron i s’omega, de ses quals usen qualcuns indiferentment, servint-se més vegades de sa a per sa e, faltes que fàcilment se poden remediar.
Qualcuns han cregut que sa llengo des cirenaics ha estat de ses més antigues que a s’illa s’han usat, i que d’ella se deriva es nom de Balears, que entre ells significa “estranys”.
Qui vulgui sebre altres propietats de sa llengo llemosina, que les vegi a un autor modern que tracta d’ella més per extens.»
Comentari final
Llegir avui lo que escrivia D. Juan Dameto fa gairebé quatre segles és com obrir una finestra a una Mallorca antiga, però sorprenentment familiar. Moltes de ses observacions que fa —sa mescla d’idiomes, s'influència de ses conquestes, ses diferències de pronúncia, es contrast entre es xerrar popular i es xerrar cult— continuen essent temes vius dins qualsevol conversa sobre sa nostra llengo.
És cert que en Dameto xerra des “llenguatge llemosí”, com era habitual en es segle XVII, i que interpreta s'història lingüística amb ses eines i creences de s’època. Però, malgrat això, captura una realitat essencial: que Mallorca sempre ha estat un punt de trobada de llengos, i que es mallorquí —com totes ses llengos vives— és fruit d’una història llarga, complexa i plena de capes.
També és interessant veure com ja en aquell temps hi havia qui criticava sa manera de xerrar des poble, i com en Dameto defensa que sa noblesa i sa gent de lletres procuraven una major elegància. És una discussió que, d’una manera o d’una altra, encara ressona avui.
I sobretot, sorprèn sa seva observació sobre sa pronunciació gutural i sa confusió entre a i e, dos trets que encara formen part de sa nostra identitat fonètica. És com si, a través de ses seves paraules, poguéssim sentir un eco antic de sa mateixa llengo que continuam xerrant.
En definitiva, aquest fragment és molt més que una curiositat històrica: és una prova que sa llengo mallorquina té una continuïtat profunda, que ja fa segles que desperta reflexions, i que forma part indestriable de lo que som com a poble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada