S'ESPANYOLITAT DE CATALUNYA.

   Sorprenent i escarrufador es món des secesionisme, un món de fantasia i odi creat per un sector de polítics i ciutadans liderats pes profuga Carles Puigdemont i Oriol Junqueres, empressonat. Tots dos creuen que es futur de sa seva comunitat autònoma, -perquè és lo que són, una comunitat autònoma com totes ses altres-, passa per allunyar-se de s'estat espanyol, a fi que sa superioritat catalana prevalgui damunt ets altres ciutadans que ells anomenen espanyolistes i feixistes pes simple fet de que refuen sa divisió i sa desraó.  Ni ells mateixos saben cap on els durà aquesta repetitiva ànsia de separar-se de sa nació que mos uneix a tots ets espanyols: Espanya. Una nació democràtica, moderna i oberta al món  que ets antics intel.lectuals  catalans, igual que es baleàrics, tenien clar que era sa seva i sa que tenien es deure de defensar davant es fantasma de sa divisió.

 Així ho considerava, per exemple, en Jusep Lluís Pons i Fuster que, despres de sa restauració des Jocs Florals de l'any 1859, a sa revista Catalunya, si referia amb aquestes paraules: <<som espanyols, sí, som espanyols; ho som ab orgull, ho som de bon cor, y de bon cor y ab orgull ho serém fins al darrer suspir, fins al últim sacrifici. Mès també som catalans, volem serho, nos gloriám de serho, no podem deixar de serho, ja que catalá fou lo bressol que’ns gronxaba (...) y catalanas sòn nostras afeccions, nostra llengua, y nostra historia. Som espanyols pera servir al Estat, y saber morir, cuant convé per la Reyna y sa bandera (...) y som catalans pera no deixar morir jamay la memoria dels ínclits barons que de prop y de lluny>>.

   Si anam més enrere, trobam com en es segle XVII, més concretament l'any  1627, ses comarques transpirinenques del Rosselló, que encara formaven part de sa Corona espanyola i per tant de Catalunya,  demanaren al rei Felip IV sa seva voluntat de separar-se de Catalunya per amor a Espanya, expressant d'aquesta manera sa seva total disconformitat a formar part de Catalunya, però si d'Espanya. Es motiu principal era sa desmessurada fiscalitat de sa Generalitat catalana, que asfixiava an es rossellonesos. Així, el 1627, ses autoritats del Rosselló traslladaren a sa Cort de Madrid un memorial de greuges on demanaven respectuosament que el Rosselló formàs un regne separat de Catalunya, però dins sa Monarquia Hispànica. Manifestaven així sa seva llealtat a Espanya i sa seva voluntat de sostenir financerament ses tropes castellanes que els protegien.

 

   Una cosa parescuda, per cert, a lo que ha passat a la Vall d'Aran que tampoc vol formar part d'una Catalunya independent. Una voluntat que quedà reflexada a s'anterior consulta des 9-N. A la Vall d'Aran ets independentistes obtengueren es resultat més baix favorable a s'independència de tota Catalunya. Una comarca molt allunyada des separatisme, com ho demostra es fet que sigui sa suma des PP, es PSC i es Partit Nacionalista Aranès qui actualmet té sa majoria consistorial en es principals pobles de la Vall.

   A un mallorquí, balear, espanyol i europeu com jo, lo que més m'escarrufa és que en ple segle XXI, quan disfrutam de democràcia i d'un ben estar mai vist, -que ho demanin si no an es nostros pares i padrins- haguem d'aguantar aquestes ànsies separatistes, igual que a s'octubre de 1934, uns fets que desembocaren as cap de dos anys en sa fatídica guerra civil espanyola. Ara i llavors, es separatisme pretén desastabilitzar s'estat i crear, com a consequència, una ruptura sense precedents dins Catalunya que podria resultar contagiosa perquè se podria escampar a d'altres territoris com Balears. Més per Mallorca somiava fins fa dos dies en un referèndum el 2030 que liquidi sa nostra autonomia balear, no sabem si una continuació de sa tan desitjada República catalana per anar pastant es mals anomenats Paísos Catalans. I dic mal anomenats perquè mai han existit, ni ara ni en es passat.  

   Després d'aguantar tot lo sant dia i un dia sí i un altre  també ses absurdes idees de qui se sent la mare superiora de tots noltros, sorgeixen un parell de preguntes que mos feim molts de constitucionalistes. ¿Per què no volen aprendre dets errors comesos dins es passat i perquè no escolten d'una vegada a sa gran majoria de ciutadans que no creuen amb una Catalunya separada d'Espanya i d'Europa? ¿Que no veuen que serà sa pròpia Catalunya sa més perjudicada si segueixen endavant amb aquesta ruptura? ¿Que no veuen sa divisió social que provoquen i es mil•lenars d'empreses que ja han fuit de Catalunya degut a s'inestibilitat política? ¿És això, sa ruïna i sa fractura social, lo que volen pes seu poble? Sincerament, crec que sa comandera no els deixa veure sa realitat. ¡Quina llàstima!.