ES DECRET DE NOVA PLANTA: TRES SEGLES D’IMPOSICIONS A SA NOSTRA LLENGO.

IMPOSICIONS A SA NOSTRA LLENGO: DE 1715 A AVUI

Una mirada serena però ferma a tres segles de decisions polítiques que han marcat es xerar de ca nostra

Decret de Nova Planta, 1716.

Hi ha coses que un aprèn de petit sense que ningú se les tenqui que explicar. Jo, per exemple, vaig créixer sentint que sa nostra llengo era “de casa”: aquella que empraven es padrins quan contaven rondalles, ses mares quan renyaven amb tendresa i ets amics quan fèiem bauxa sense mirar es rellotge. Era natural, era nostra, i no hi havia motiu per pensar que qualcú la pogués mirar amb mala cara, i ningú mos havia dit encara que això, per alguns, era un problema.

Amb so temps, però, un descobreix que allò que per noltros és tan normal, tan íntim i tan estimat, no sempre ha estat tractat amb so mateix respecte. Que darrere cada paraula que xerram hi ha una història llarga, plena de cops, d’ordes, de silencis forçats i de resistències discretes. I que moltes de ses ferides que encara avui duim obertes no són fruit de cap casualitat, sinó de decisions polítiques preses lluny de ses nostres places i de ses nostres cuines.

Per això he volgut repassar qualcuns moments clau d’aquesta història. No per fer retxes noves, sinó per entendre millor d’on venim i per què, encara avui, sa llengo és molt més que un simple mitjà de comunicació: és un tros de noltros mateixos.

1715 — Es Decret de Nova Planta: s’abolició des Regne de Mallorca

Es 28 de novembre de 1715, en Felip V promulgà es decret que abolí formalment ses institucions pròpies des Regne de Mallorca. Amb aquest acte, Mallorca deixava de tenir Corts, Governació i estructura pròpia, i quedava integrada dins un model centralista inspirat en s’absolutisme borbònic.

Aquest decret polític és es que marca s’inici de sa Nova Planta a Mallorca.

No fou un canvi natural ni progressiu. Fou una decisió imposada, que trencava amb segles d’autogovern.

1716 — Sa Nova Planta de la Reial Audiència: s’organisació administrativa

Es pas següent arribà amb sa Real Cédula des 16 de març de 1716. Aquesta cèdula establia sa nova estructura judicial i administrativa de Mallorca:

• Reial Audiència reorganisada

• Funcionament segons dret castellà

• Jerarquia i càrrecs controlats per Madrid

És a dir: 1715 aboleix es Regne; 1716 implanta es nou sistema.

1768 — Sa Cèdula Reial d'uniformisació lingüística

Es 23 de juny de 1768, una nova cèdula reial reforçà sa línea uniformisadora. S’orde establia que tots es llibres oficials i documents s’havien de redactar en castellà, amb sa finalitat declarada d’estendre “el idioma general de la nación”.

Aquesta “harmonia” significava, en realitat, uniformisar. I quan hi hagué resistències —perquè n’hi hagué— s’orde fou reiterada el 1778, exigint an es batles que vigilassin an es mestres. Si qualcú no complia, podia perdre s’ensenyança pública. 

Sa llengo des poble quedava sotmesa a disciplina institucional. No era només una qüestió de paper: era una qüestió de poder.

1835 — Quan sa llengo també s’estudiava

Enmig d’aquest procés d’uniformisació, també hi hagué veus que miraven sa realitat lingüística amb uns altres ulls. L’any 1835 se publicà una gramàtica dedicada a sa llengo mallorquina, dins un context europeu on creixia s’interés per ses llengos pròpies des pobles.

Aquesta obra s’atribueix a Don Juan Jusep Amengual i Reus, que estudià i descrigué sa llengo tal com se xerrava, amb voluntat de fixar ses formes i dignificar s’ús.

Això mostra una realitat clara: mentres des món cultural hi havia consciència i interès per sa llengo pròpia, des poder polític se continuava avançant cap a sa seva substitució dins s’àmbit oficial.

Càstig de s'anell, any 1837

1837 — S’anell des càstig: quan sa vergonya entrà a s’escola

Es 22 de febrer de 1837, es Govern Superior Polític de ses Illes promulgà un edicte que avui encara fa feredat de llegir: només se podia xerrar castellà a ses escoles públiques.

Per fer-ho complir, s’imposà es tristament famós sistema de s’anell.

Un alumne rebia un anell metàl·lic si era sorprès xerrant mallorquí. Si sentia un altre company fent-ho, li podia passar s’anell. A final de setmana, qui el tenia patia càstig.

S’edicte ho deixa ben clar:

«Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que ninguno hable palabra que no sea castellano, so pena de que oyéndola no podrá negarse a recibirla; pero con el bien entendido que oyendo que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción de pasarle el anillo, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que a la hora señalada aquel en cuyo  poder se encuentre el anillo sufra la pena...»

Aquest sistema fomentava sa denúncia entre infants i convertia sa llengo pròpia en motiu de càstig i vergonya. Durant dècades, generacions senceres cresqueren amb s'idea que xerrar mallorquí era motiu de càstig. Aquella humiliació institucional deixà una empremta fonda que encara avui ressona en sa memòria col·lectiva.

1986 — Sa Llei de Normalisació Lingüística: protecció o distància?

Tres segles després, es debat lingüístic continua viu. Sa Llei de Normalisació Lingüística de 1986 fou presentada com una eina de protecció i recuperació. I no sempre ha aconseguit connectar amb sa llengo viva des poble

Ha creat una distància entre sa normativa oficial i sa llengo viva des poble. Quan una normativa se percep com ajena, com imposada, es conflicte no és amb sa protecció, sinó amb sa manera com s’aplica.

Sa llengo és viva, i quan se vol tancar dins un motlo massa estret, no encaixa.

Reflexió final

Al llarg de s’història, sa nostra llengo ha estat objecte de decrets, ordes i lleis. De vegades per imposar. De vegades per regular. Sempre des poder.

Però una llengo no és només un codi. És una manera de mirar el món, de contar lo que som, de sentir-mos a ca nostra. Quan una llengo se vol uniformisar per decret, se debilita s’ànima d’un poble.

Una llengo se pot prohibir, se pot regular… però si es poble la deixa perdre, és quan realment mor. I un poble sense ànima no és lliure: és només obedient.

SA Ç A MALLORCA.

Una grafia romànica abans des debats moderns

En es debats actuals sobre sa nostra llengo sovint apareix una acusació curiosa: que escriure amb ç és una “catalanisació”. Segons qualcuns, es mallorquí “pur” s’hauria d’escriure sempre amb s o ss.

Però què mostren realment ses fonts històriques de Mallorca?

Quan un consulta sa documentació conservada —documents notarials, jurídics i administratius des segles medievals i moderns— veu que sa ç apareix amb normalitat en paraules com plaça, braç, força o ço. Aquest ús forma part de sa tradició gràfica romànica hereva des llatí, mare de sa nostra llengo, present durant segles en diferents llengos romàniques.

Per tant, convé dir-ho clar: sa ç no és ni mallorquina ni catalana. És simplement una grafia romànica que també s’ha emprat històricament a Mallorca.

Sa ç, coneguda com c trencada, és una grafia que prové de s’escriptura romànica medieval. Va aparèixer a partir de sa lletra c amb un petit signe a davall per indicar un so sibilant davant a, o i u, allà on sa c simple hauria representat un altre so. Aquesta grafia se va estendre durant s’Edat Mitjana a diferents llengos romàniques —com es francès, s’occità, es castellà antic o ses llengos romàniques de sa Corona d'Aragó— i durant segles va formar part natural de sa tradició escrita d’Europa occidental.

En aquest context, s’ús de sa ç dins documents mallorquins medievals no té res d’extraordinari. Al contrari, forma part de sa mateixa tradició gràfica romànica que trobam en molts altres texts medievals.

RAMON LLULL (1299)

Un des testimonis més antics de sa llengo escrita a Mallorca és s’obra d'en Ramon Llull, mallorquí universal i una de ses figures més importants de sa cultura europea medieval.

A texts lul·lians apareixen grafies pròpies de s’escriptura romànica medieval amb ç, com braç, força, endreçar, çabors o açò, formes molt habituals en sa llengo d’aquell temps. Un exemple clar se pot veure en es Tractat d’astronomia i en es Llibre de les Bèsties, on trobam paraules com:

çabors

cuidança

semblança

ço

aço

esperança

caça

força 

ordonança

Aquests tipos de grafies reflecteixen sa manera habitual d’escriure en sa llengo romànica medieval. Aquests texts se poden consultar avui en transcripcions acadèmiques com ses que recull es corpus digital Scripta, una base de dades de texts medievals utilisada habitualment en estudis filològics i basada en manuscrits conservats.

MAPA DE SA CIUTAT DE PALMA (1644) 

Mapa Ciutat de Palma, any 1644.

Ara bé, ses fonts també mostren que a Mallorca convivien diferents maneres d’escriure. Un exemple molt interessant és es mapa de sa ciutat de Palma de 1644, obra de Antonio Garau. En aquest mapa apareixen formes com:

La Plaſa de Cort

La Plaſa Nova

La Plaſa del Born

La Plaſa de St. Antoni

En aquests casos sa paraula apareix escrita plasa amb s. Sa lletra que hi veim és en realitat una s llarga (ſ), una grafia molt habitual en s’escriptura i en s’impremta des segles XVI i XVII.

DICCIONARI D'EN PERE ANTONI FIGUERA (1840)

Aquesta variació també se pot observar a obres mallorquines des segle XIX. En es diccionari publicat el 1840 per Don Pere Antoni Figuera, on a s’apartat dedicat a termes mallorquins antiquats s’autor utilisa sa ç seguint sa grafia tradicional.

Diccionari mallorquí Pere Antoni Figuera (1840)

Entre aquests exemples hi trobam paraules com:

ço, 

continença, 

dreçar, 

falç, 

fallença

llença

lligança

parença

seny.

Aquest fet indica que, per certs autors des segle XIX, sa  ç era percebuda com una grafia antiga dins s’escriptura mallorquina.

ANTONI MARIA ALCOVER (1897)

Una prova especialment significativa se troba en ses Rondayes Mallorquines (1897) d’Antoni Maria Alcover. 

Rondaya Sa jaya Xeloch i sa java Biguelot (1897)

En aquest text, perteneixent a sa rondaya Sa jaya Xeloch i sa jaya Biguelot, de caràcter popular i recollit de sa llengo viva, apareixen tant formes amb ç (com feliç i dolços) com formes sense (comensà, comensava), fet que reflecteix una ortografia  encara no fixada o variable:

ARXIDUC LLUÍS SALVADOR (1901)

Una altra prova rellevant se troba en s’obra Veus d’origen àrab en la llengua de les Balears (1901), de s’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria.

Veus d'origen àrab.

En aquest treball de caràcter filològic apareix sa forma:

alcaçaba

açot

açuçena

ANTONI VIVES GINARD (1935)

En es Vocabulario mallorquin-español, publicat l’any 1935 per Antoni Vives Ginard, s’observa un fet especialment rellevant.

Aquest vocabulari utilisa de manera exclusiva sa grafia ç.

Vocabulari mallorquí Antoni Vives Ginard (1935)

En aquest vocabulari mallorquí hi apareixen formes com: 

feliç

feroç

braç

braça

capçalera

comerç

plaça

Aquests fets confirmen que sa grafia ç no se limita a texts populars o literaris, sinó que també apareix en obres cultes i científiques, reforçant sa seva presència dins sa tradició escrita mallorquina i que se manté viva.

Per tant, ses fonts documentals mostren que dins s'història escrita de Mallorca podem trobar tant plaça, braç, força com també plasa, bras, forsa. Totes aquestes formes formen part, d’una manera o d’una altra, de sa tradició escrita de sa nostra llengo.

En realitat, estudiar sa llengo mallorquina és cercar ses seves arrels, tornar an ets inicis escrits d’una llengo tan nostra i observar com s’ha transmès al llarg des segles.

Com he dit abans, sa ç no és exclusiva ni mallorquina ni catalana. És una grafia romànica medieval, una lletra que ha coexistit durant segles dins s’escriptura mallorquina. Per tant, és un error afirmar que se tracta d’una catalanisació quan hi ha tants de documents històrics que mostren clarament s’ús d’aquesta grafia molt abans des debats actuals.

Aquest article no pretén establir cap norma, sinó aportar documentació històrica que permeti entendre millor s’evolució de s’escriptura mallorquina.

Fonts:

• Texts medievals d'en Ramon Llull conservats a diversos manuscrits i consultables en es corpus digital Scripta.

• Mapa de sa ciutat de Palma (1644), de Antonio Garau.

• Diccionari mallorquí de Don Pere Antoni Figuera (1840).

• Aplech de Rondayes Mallorquines d'en Jordi d'es Recó (1897).

• Veus d'origen àrab en la llengua de les Balears de s'Arxíduc LLuís Salvador (1901).

• Vocabulari mallorquin-español Antonio Vives Ginard (1935).

QUI SOM ES MALLORQUINS? UNA IDENTITAT D'ARRELS FONDES.

De talaiots i foners a ses tradicions que encara avui mos defineixen

Quan mos demanen qui som, massa vegades miram cap a defora cercant etiquetes. Però sa resposta és aquí, davall es nostres peus. Som un poble mediterrani amb més de tres mil anys d’història documentada. I això no és poca cosa.

Abans de tot: poble propi

Abans que ningú posàs bandera damunt Mallorca, ja hi havia un poble que aixecava talaiots, que dominava es territori i que vivia d’acord amb so ritme de sa terra i de s’aigo. Aquella cultura talaiòtica no era una colònia ni una perifèria: era Mallorca en estat primigeni. Sa primera llavor de sa nostra continuïtat.

D’aquella Mallorca antiga també sorgiren es foners balears, guerrers experts en sa fona i temuts arreu de sa Mediterrània. Durant segles foren contractats com a mercenaris per diferents potències. Lluitaren amb cartaginesos durant ses guerres púniques i més endavant també formaren part dets exèrcits romans. Sa seva habilitat i precisió els convertiren en una de ses tropes més valorades de s’antiguetat.

Així, molt abans que existissin regnes o fronteres modernes, es mallorquins ja deixàvem petjada dins s'història mediterrània.

Roma i sa llengo mare

L’any 123 aC arribaren es romans amb en Quint Cecili Metel. Amb ells vengueren lleis, ciutats i es llatí. D’aquell llatí neix sa nostra llengo. No és un invent modern ni una etiqueta política: és una evolució viva de segles, modelada per s’insularitat i per sa gent que l’ha xerrada generació rere generació.

Tres segles d’Al-Àndalus

Des de 902, Mallorca formà part d’Al-Àndalus. S’organisaren alqueries, se perfeccionaren sistemes d’irrigació i hi florí una societat urbana refinada. Molts noms de lloc, moltes tècniques agrícoles i part des nostro caràcter obert a sa Mediterrània tenen arrels en aquell període.

1229: naixement d’un regne

Amb sa conquista d'en Jaume I el 1229, Mallorca s’incorporà a sa Corona d’Aragó, però no com a simple territori annex. Naixia es Regne de Mallorca, amb institucions pròpies, dret propi i consciència política. Durant segles, Mallorca fou regne amb entitat jurídica diferenciada.

Aquí se consolida sa base de sa nostra llengo actual, amb aportacions de colons venguts de diferents territoris, principalment de sa Corona d’Aragó, però evolucionada aquí, amb característiques insulars que l’han feta singular dins es conjunt de variants.

Possessions

I també mos definim per sa manera d’organisar sa terra. A Mallorca tenim possessions. No és només una paraula; és una manera pròpia d’entendre es camp.

Sa possessió mallorquina era una unitat econòmica i social completa: amb cases senyorials, tafona, era, capella, sestadors i tota una estructura pagesa an es seu entorn. Era centre de producció, però també de vida. Allà se creava comunitat, se transmetien oficis i se mantenia es vincle amb sa terra.

Dir possessió és dir Mallorca. És dir oliveres, ametlers, garrovers i marjades. És xerrar d’un paisatge humanisat durant segles, que encara avui forma part de sa nostra identitat col·lectiva.

Tradicions culinàries: sa cuina com a memòria

Una part essencial de s'identitat mallorquina també se troba a sa taula. Sa nostra cuina tradicional no és només gastronomia; és història, territori i saviesa popular.

Plats com sopes mallorquines, frit, tumbet o arròs brut reflecteixen una cuina pagesa nascuda de sa necessitat d’aprofitar allò que donava sa terra i es corral. Res se tirava. Tot tenia utilitat.

També hi ha productes que formen part inseparable de sa nostra identitat, com sa sobrassada o es botifarrons, elaborats tradicionalment durant ses matances. Aquell ritual familiar d’hivern no era només preparar menjar per tot l’any: era un acte comunitari que reforçava es vincles entre famílies i veïnats.

I després venen es dolços que marquen es calendari: ses ensaïmades, es robiols i ses panades de Pasco, es torrons de Nadal o es crespells que moltes famílies encara fan a ca seva. Cada festa té es seu sabor, i cada recepta és també una manera de conservar memòria.

Sa cuina, com sa llengo, és una herència que passa de generació en generació.

Tradicions que mos identifiquen

Mallorca també és terra de festes i tradicions que han passat de segle en segle. Cada poble té ses seves celebracions, però totes comparteixen un mateix esperit: comunitat i identitat.

Ses festes de Sant Antoni amb sos dimonis i es foguerons encenen s’hivern i omplen es carrers de música, foc i menjar compartit. Ses beneïdes recorden s'importància que han tengut sempre ets animals dins sa vida pagesa.

També hi ha tradicions molt arrelades com es boleros, que durant generacions ha estat sa manera popular de celebrar, o ses processons i festes patronals que encara avui movilisen pobles sencers.

Aquestes tradicions no són només espectacle: són continuïtat cultural. Són moments en què es poble se reconeix a si mateix.

La fresca: escola de poble

Però s'identitat no només se forja en batalles i decrets. També neix en es gests quotidians. Quan es sol queia i sa calor afluixava, sa gent treia cadires an es carrer i se seia a la fresca. No hi havia pantalles ni presses. Hi havia conversa, memòria, rondalles, consells i rialles.

Aquelles vetlades eren una universitat popular. Es padrins contaven històries, ses padrines xerraven de ses seves coses, es joves escoltaven —encara que fessin veure que no— i ets infants jugaven devora. Allà se transmetia sa llengo viva, ses paraules pròpies, es refranys i sa manera mallorquina d’entendre el món.

Seure a la fresca no era perdre es temps. Era fer poble. Era sentir que es carrer era una extensió de ca nostra.

Ni apèndix ni invenció

No som una invenció contemporània ni un apèndix de ningú. Som un poble amb continuïtat històrica. Hem estat regne, hem tengut institucions pròpies, hem resistit uniformisacions i hem mantengut una manera de xerrar i d’entendre el món.

Ser mallorquí no és una qüestió d’origen de llinatges, sinó de pertinença a una comunitat amb memòria. És sabre que ses nostres paraules, ses possessions, ses festes, sa nostra cuina i es nostro paisatge no són decorat: són herència viva.

Venim de lluny. I mentres hi hagi qualcú que encara tregui una cadira an es carrer quan arriba sa fresca, Mallorca continuarà essent Mallorca.

JAUME IV. UN REI SENSE REGNE.

Jaume IV de Mallorca (1337–1375)

Rei titular de Mallorca (1349–1375)

Jaume IV de Mallorca.

Quan son pare, el rei En Jaume III de Mallorca, morí a sa batalla de Llucmajor es 25 d’octubre de 1349, combatent contra ses forces d'en Pere IV d'Aragó, cosí segon seu, el rei En Jaume IV tenia només tretze anys acabats de complir.

Aquell dia fou una tragèdia per sa dinastia mallorquina.

Es jove hereu fou ferit en combat, present enmig des desastre. I, a més, es seu conco Pagà de Mallorca, germà natural del rei En Jaume III, morí també a sa batalla, defensant fins es final sa causa mallorquina.

Sa derrota no només acabava amb un rei: dessagnava sa família i liquidava, de fet, s'independència efectiva des Regne de Mallorca.

Mallorca fou incorporada definitivament a sa Corona d’Aragó, i el rei En Jaume IV se convertí en una figura incòmoda: massa legítim per esser ignorat, massa perillós per esser lliure.

També fou capturada sa seva germana Isabel de Mallorca, coneguda a Mallorca com na Bel de Mallorca.

Captiveri i humiliació

Després de sa derrota de 1349, el rei En Jaume IV fou fet presoner i traslladat an es  Castell de Xàtiva, en es Regne de València.

Castell de Xàtiva.

Hi romangué empresonat aprop de tretze anys, des de 1349 fins 1362, amb trasllats posteriors i vigilància estricta.

No era només un presoner polític: era un símbol vivent d’un regne que, jurídicament, encara tenia hereu.

L’any 1362 aconseguí recuperar sa llibertat. Tornava a s’escena política europea sense exèrcit, sense tresor i sense territori, però amb un títol que encara pesava.

Matrimonis i projecció internacional

Es 14 de desembre de 1363 el rei En Jaume IV se casà amb na Juana I de Nàpols, reina de Nàpols, i esdevengué rei consort d’aquell regne. Es matrimoni no tengué descendència.

Posteriorment se casà amb na Violant de Vilaragut, però tampoc tengué fills legítims reconeguts.

Sa manca de descendència directa marcaria sa fi definitiva de sa línea masculina mallorquina.

Intent de reconquista

Un cop lliure, el rei En Jaume IV no renuncià mai an es seus drets.

Cercà soport a sa cort francesa i intentà aprofitar es conflictes entre sa Corona d’Aragó i Castella per crear una oportunitat de retorn. Participà en campanyes militars dins s’òrbita castellana i intentà articular una expedició per recuperar Mallorca.

Però sa realitat política era clara: Mallorca ja estava consolidada dins s’estructura aragonesa i cap potència europea estava disposada a arriscar recursos per restituir un regne petit però simbòlic.

Fou capturat novament en aquests conflictes i posteriorment alliberat mitjançant rescat.

Es seu regne existia en es dret, però no en es territori.

No pogué tornar mai a governar Mallorca.

Un final lluny de sa seva terra

Morí es 20 de gener de 1375, probablement a Soria, en territori castellà, sense haver recuperat mai es seu regne.

Amb ell s’extingia definitivament sa línea masculina directa iniciada pel rei En Jaume I.

Reflexió final

El rei En Jaume IV no governà Mallorca. No dictà lleis ni presidí corts en es nostro territori. Però això no el fa menor dins sa nostra història.

Fou es darrer rei mallorquí de sang pròpia.

Es darrer hereu directe d’aquell regne creat pel rei En Jaume I i consolidat pel rei En Jaume II.

Amb ell s’acabà una dinastia, però no una memòria.

Sa seva vida és símbol d’una Mallorca que perdé sa seva soberania per ses armes, però que mantengué durant anys una legitimitat viva, encara que fos des de sa presó o des de s’exili.

Llucmajor no fou només una derrota militar.

Fou es punt d’inflexió que transformà un regne independent en un territori integrat dins una estructura més gran.

Després d’ell, Mallorca ja no tornaria a tenir un rei seu.

Però s'història no acabava del tot.

Sa legitimitat dinàstica passà a sa seva germana, Isabel de Mallorca, na Bel de Mallorca.

Amb ella s’obria es darrer capítol d’aquella casa reial mallorquina.

I és precisament aquest capítol es que mereix esser contat.