QUAN ES PIRATES FEIEN TREMOLAR MALLORCA

 

Avui, quan miram ses torres de defensa que encara s’aixequen damunt penyals i costes mallorquines, molta gent les veu com simples restes antigues o com un element més des paisatge. Formen part de ses excursions, des miradors i de ses fotografies de posta de sol. Però durant segles aquelles torres no foren cap ornament. Eren una qüestió de supervivència.

Mallorca va viure durant centenars d’anys davall sa por constant de pirates i corsaris. La mar, que avui associam amb tranquil·litat, pesca o turisme, era antigament una porta oberta an es perill. Qualsevol dia podien aparèixer veles a s’horitzó. I quan això passava, es pànic s’escampava ràpidament per possessions, ports i viles costaneres.

Durant es segles XV, XVI i XVII, ses costes mallorquines sofriren nombrosos atacs de corsaris barbarescs i otomans. Molts arribaven des nord d’Àfrica, aprofitant sa vulnerabilitat de ses Illes Balears dins una Mediterrània plena de conflictes, guerres i lluites comercials.

No se tractava simplement de robar mercaderies. Moltes incursions acabaven amb cases cremades, collites destruïdes i persones capturades per ser venudes com esclaus. Es pirates desembarcaven ràpidament, saquejaven tot lo que podien i desapareixien abans que arribassin reforços.

Per això Mallorca hagué d’organisar un sistema defensiu que encara avui deixa petjada dins es territori. Talaies, torres de vigilància i punts de guaita cobrien bona part de sa costa. Quan qualcú divisava una embarcació sospitosa, s’encenien fogueteres o se feien senyals de fum per avisar ses viles des voltant.

Aquest sistema permetia que s’avís corregués amb rapidesa. En poc temps, diferents punts de sa costa podien sebre que hi havia perill. A moltes viles, sa gent fugia cap a s’interior o cercava refugi dins iglèsies fortificades i murades.

De fet, diverses viles mallorquines reforçaren murades i sistemes defensius precisament per protegir-se dets atacs pirates. Palma és probablement es cas més conegut, amb unes murades imponents que durant segles defensaren sa ciutat tant de possibles invasions com des corsaris que amenaçaven sa badia.

Altres viles com Alcúdia, Pollença, Andratx o Santanyí també adoptaren mesures defensives importants. Alcúdia encara conserva gran part de ses seves murades medievals, construïdes i reforçades a una època on s’inseguretat marítima era constant. Pollença, tot i no tenir unes murades tan grosses, reforçà sa defensa urbana després de diferents incursions pirates.

A Santanyí encara avui destaca sa Porta Murada, testimoni d’aquell antic recinte defensiu que ajudava a protegir la vila des perill que arribava per la mar. I a Andratx, sa proximitat amb sa costa convertia sa zona en especialment vulnerable davant desembarcaments i saquejos.

De fet Andratx fou una de ses viles mallorquines més castigades per ets atacs corsaris. Durant es segles XVI i XVII patí diverses incursions pirates, destacant especialment es saqueig de 1578, quan centenars de corsaris otomans desembarcaren en es Port d’Andratx i atacaren la vila.

Tot això mostra fins a quin punt es perill corsari marcava sa vida mallorquina. Ses murades no eren simplement un element arquitectònic o simbòlic. Eren una necessitat real per intentar protegir sa població.

Una de ses figures més temudes d’aquell temps fou es famós corsari otomà Dragut, considerat un des pirates més temuts des Mediterrani. Juntament amb altres noms temuts, com en Barba-rotja, sembrà durant dècades sa por a moltes costes mediterrànies, inclosa Mallorca. Ses seves incursions i ses d’altres corsaris barbarescs marcaren profundament sa vida de moltes generacions de mallorquins.

No és casualitat que tantes viles mallorquines tenguin històries, llegendes o festes relacionades amb atacs de pirates. A Sóller, per exemple, encara avui se recorda s’atac de s'11 de maig de 1561 amb ses conegudes festes de Moros i Cristians. Segons conta sa tradició, centenars de corsaris intentaren assaltar la vila, però es sollerics resistiren i aconseguiren defensar-la.

A Pollença també existeix una memòria semblant amb sa figura des mític Juan Mas. L’any 1550, ses tropes des corsari Dragut atacaren la vila durant sa nit des 30 an es 31 de maig. Segons relaten ses cròniques, en Juan Mas avisà an es pollencins i encapçalà sa defensa de la vila davant uns pirates molt superiors en numero. De fet, es 31 de maig de 1550, en Dragut hauria intentat saquejar Pollença, però trobà una resistència inesperada. Sa població de la vila, reforçada amb homos d’armes d’Inca, Campanet i Selva, repel·lí s’atac, encara que amb greus conseqüències: prop de 180 efectius se perderen entre morts i capturats que pus mai tornaren. Aquell episodi quedà tan marcat dins sa memòria popular que encara avui se representa cada any durant ses festes de sa Patrona amb sa tradicional batalla de Moros i Cristians.

Mentrestant, a moltes possessions costaneres, sa vida quotidiana estava marcada per sa por. No era estrany que pescadors o pagesos fessin feina amb s’ull posat a la mar. Qualsevol moviment estrany podia significar una desgràcia.

Moltes famílies evitaven viure massa a prop de sa costa. De fet, qualcuns nuclis antics mallorquins cresqueren més cap a s’interior precisament per protegir-se des perill constant que arribava per la mar. Aquell Mediterrani que avui veim com una font de turisme i bellesa també fou, durant segles, una frontera insegura.

Encara avui Mallorca conserva moltes d’aquelles torres defensives. Qualcunes continuen dominant penyals impossibles, vigilants damunt la mar com si encara esperassin qualque galera enemiga. Torres com sa des Verger, sa Talaia d’Albercutx o ses antigues construccions defensives repartides per Llevant i Tramuntana són testimonis silenciosos d’una època dura i incerta.

Curiosament, amb so pas des temps, sa memòria d’aquells atacs s’ha anat convertint en part de s’identitat mallorquina. Lo que abans provocava por avui forma part de festes, rondalles i relats populars. Però darrere aquestes històries hi hagué persones reals que visqueren moments dramàtics.

Quan avui contemplam la mar des d’una cala tranquil·la o des d’un mirador de sa costa, costa imaginar que aquell mateix horitzó podia anunciar antigament saquejos, destrucció i captiveri.

I potser per això ses torres i murades encara impressionen tant. Perquè no són simplement pedres antigues. Són es record d’un temps on Mallorca havia de vigilar constantment la mar per poder sobreviure.

Font i inspiració històrica: cròniques mallorquines, documentació mediterrània des segles XVI i XVII i memòria popular de ses Illes.

SES DIFERENTS MANERES D’ESCRIURE ES MALLORQUÍ: UNITAT O DESCONEXIÓ?

 

Molta gent que me segueix segurament ho haurà pensat més d’una vegada: per què hi ha persones i entitats que escriuen es mallorquí de maneres tan diferents? Per què qualcuns empleen unes paraules, uns accents o unes formes, i altres ho fan completament diferent?

És una pregunta ben normal. I sa realitat és que dins es món des mallorquinisme lingüístic conviuen diferents sensibilitats i maneres d’entendre com s’hauria d’escriure sa nostra manera de xerrar.

I això, lluny d'esser cap problema, demostra una realitat ben viva: hi ha gent preocupada per preservar es xerrar tradicional de Mallorca davant s'uniformisació cada vegada més forta que arriba des català estàndard.

Ara bé, una cosa és defensar es mallorquí… i una altra convertir sa qüestió ortogràfica en una guerra permanent entre entitats i particulars. I, sincerament, això tampoc hauria de sorprendre a ningú.

Perquè es mallorquí, com qualsevol llengo viva, sempre ha tengut varietat. Basta escoltar com xerren a Sóller, a Manacor, a Campos, a Lloseta o a Pollença per entendre que hi ha matisos, paraules i expressions que canvien d’un lloc a un altre. Per exemple, una mateixa cosa pot rebre noms diferents segons es poble: xítxeros, pèsols, estiragassons o pitxos. I aquesta riquesa forma part precisament de sa seva identitat.

I ningú s’escandalisava per això. Formava part de sa normalitat des poble.

També passa lo mateix a s’hora d’escriure. Perquè si una cosa veu molta gent des carrer és que avui hi ha diverses formes d’escriure es mallorquí, i cada col·lectiu segueix es seus propis criteris. Uns empleen una ortografia més acostada an es model que marca s’Estatut, però recuperant lèxic, article salat i formes pròpies mallorquines. Altres prefereixen sistemes més diferenciats per remarcar encara més sa personalitat des xerrar mallorquí. I entre una visió i s’altra, sovint apareixen debats intensos sobre quina és sa millor manera de representar per escrit sa nostra realitat lingüística.

Es problema principal és que qualcunes d’aquestes propostes ortogràfiques més antigues sovint transmeten una imatge massa arcaica que dificulta enormement que sa gent jove s’hi senti identificada. Moltes de ses seves formes pareixen més pensades per marcar distància amb so català estàndard que no per facilitar una escriptura des mallorquí viu que encara se conserva a molts de pobles.

I aquí és on apareix sa gran contradicció: si realment volem que es mallorquí tengui futur, s’ha de convertir en una eina útil, moderna i assumible per sa gent, no en un exercici complicat que allunyi sa joventut.

Sa nostra manera de xerrar no va néixer dins cap despatx. Va néixer dins ses cases, en es carrer, a la mar, en es camp i en ses converses de padrins i padrines que durant generacions varen transmetre una manera única de veure i explicar el món.

I aquesta manera de xerrar no necessita laboratoris ortogràfics ni guerres d’egos. Necessita esser digna, respectable i visible. I això s’aconsegueix acostant s’escriptura a sa gent, llevant accents i lèxic que molta gent ja no emplea, no allunyant-la amb experiments impossibles o amb normes excessivament rígides.

A més, convé recordar una cosa que sovint s’olvida: durant segles es mallorquí no va tenir una normativa fixa. Sa gent escrivia com sabia, mesclant criteris, adaptant formes i reflectant es xerrar real de cada lloc. Pretendre avui imposar una “puresa absoluta” és, en certa manera, anar contra sa mateixa naturalesa viva de sa nostra llengo.

Des des Racó Mallorquí ho tenim clar: se pot defensar s’identitat lingüística mallorquina sense necessitat de convertir cada debat en una batalla personal. Hi pot haver diferents sensibilitats i diferents criteris ortogràfics, però lo important és que es mallorquí continuï viu, visible i present en es carrer, a ses xarxes, a sa cultura i dins es cor de sa gent. Sobretot de sa joventut, perquè seran ets encarregats de transmetre aquest llegat lingüístic a ses generacions venideres.

Per tant, sa realitat és una: una llengo no sobreviu només per ses normes. Sobreviu quan un poble encara la xerra, la estima, la transmet… i també l’escriu.

Aquest article és una reflexió personal. I així com ho pens, ho dic, sempre des des respecte i sense intenció d’ofendre a ningú.

SA CIUTAT DE MALLORCA (1644): UNA FINESTRA AN ES SEGLE XVII

 

Mapa de “La Civtat de Mallorca”, realisat per Antoni Garau l’any 1644. Un des testimonis gràfics més detallats de sa Mallorca del segle XVII.

Quan avui miram Palma des de la mar, costa imaginar com era aquella ciutat antiga tancada darrere murades, plena de convents, campanars i carrers estrets. Bona part d’aquella ciutat ja no existeix. Ses murades foren esbucades, molts d'edificis desaparegueren i sa ciutat se transformà completament entre es segles XIX i XX.

Per això, documents com aquest mapa de 1644, titulat “La Civtat de Mallorca” i realisat per Antoni Garau, prevere mallorquí, tenen un valor extraordinari.

No és només un mapa antic. És gairebé una fotografia des passat.

Qui era Antoni Garau?

Antoni Garau era un prevere mallorquí des segle XVII. I això ja és interessant per si mateix.

Avui solem imaginar an es cartògrafs com a tècnics o militars, però durant segles molts d'homos de llengo i cultura pertanyien an es món eclesiàstic. Eren persones amb formació, accés a llibres i coneixements de geometria, història i escriptura.

Aquest mapa demostra, a més, un coneixement molt detallat de sa ciutat. No és una representació improvisada: hi ha voluntat de descriure, ordenar i deixar constància de sa Mallorca des seu temps.

“Ciutat de Mallorca”

Una de ses primeres coses que criden s’atenció és es nom.

No diu Palma. Diu “La Civtat de Mallorca”.

I això no era una excentricitat ni una manera poètica de xerrar. Durant segles, sa ciutat fou coneguda habitualment com a Ciutat de Mallorca.

De fet, quan molta gent de fora de Palma encara diu simplement “Ciutat”, està conservant una forma antiga de referir-se a sa capital.

Aquest nom tenia sentit perquè sa ciutat representava es centre polític, religiós i administratiu des Regne de Mallorca. Era sa capital i, en certa manera, simbolisava tot es territori.

Una ciutat tancada dins pedra

Lo primer que impressiona des gravat és sa força visual de ses murades.

Mallorca apareix completament enrevoltada per una línea defensiva potent, plena de bastions angulars preparats per resistir atacs. No hem d’olvidar que es Mediterrani des segle XVII era un espai insegur, amb conflictes constants, pirateria i amenaces militars.

Sa ciutat vivia literalment tancada dins ses seves defenses.

I així continuaria durant segles.

De fet, s’esbucament de ses murades no començaria fins a principis des segle XX, especialment a partir de 1902. Ses primeres demolicions, segons diverses fonts històriques, se varen fer gairebé d’amagat i durant sa nit, per evitar protestes i oposició popular.

Per molta gent, ses murades no eren només pedra. Formaven part de s'identitat de sa ciutat.

Avui costa imaginar-ho, però durant segles ses murades definiren literalment sa forma i es límits de sa ciutat.

Una ciutat atapïda dins murades

Dins es recinte fortificat, es mapa mostra una ciutat compacta, plena de construccions i carrers estrets.

No hi havia grans avengudes ni espais oberts com avui. Sa Ciutat des segle XVII era un espai fet per caminar, per viure apinyat dins murades i aprofitar cada pam de terreny disponible.

Entre totes ses construccions sobresurten especialment es campanars i edificis religiosos.

I això no és casual.

Es pes de sa religió

Una de ses coses que més sorprenen quan se llegeix sa llegenda des mapa és sa quantitat d’iglèsies, convents i institucions religioses que hi apareixen.

La Seu domina clarament sa silueta urbana, però no tota sola.

També hi trobam:

• convents franciscans
• dominics
• hospitals religiosos
• parròquies
• monestirs

Sa religió tenia un pes enorme dins sa vida quotidiana, social i política de sa ciutat.

Moltes d’aquestes institucions no només servien per resar. També gestionaven educació, assistència an es pobres, hospitals i part important de sa vida pública.

Es port: s'obertura de sa ciutat a la mar

Un altre element que destaca és es port.

S'autor el representa ple de vaixells, deixant clar que Mallorca era una ciutat profundament connectada amb la mar.

Per aquí entraven mercaderies, notícies, viatgers i influències de tot es Mediterrani. Per tant Mallorca no era un lloc aïllat, era un punt de connexió entre territoris i cultures.

Es text en llatí

A sa part superior esquerra hi apareix una descripció en llatí.

Aquest text defineix Mallorca com una ciutat rica, fèrtil i important, destacant sa seva situació geogràfica i sa seva funció com a capital des Regne de Mallorca.

No era estrany que aquests textos fossin escrits en llatí. Continuava essent sa llengo culta i acadèmica d’Europa.

Però aquí hi ha un detall especialment interessant.

Una llegenda escrita en mallorquí

Mentres sa descripció general és en llatí, ses explicacions concretes de sa ciutat —és a dir, sa llegenda des costat dret— estan escrites en mallorquí.

“Ses descripcions de sa llegenda no estan escrites en llatí ni en castellà, sinó en mallorquí.”

I això té molt de valor.

Perquè mostra quina era sa llengo empleada per identificar espais, edificis i realitats quotidianes de sa ciutat.

Per tant, no xerram d’una traducció moderna ni d’una reinterpretació posterior, sinó de s'escriptura mallorquina vigent en aquell temps; o sia d'un document des segle XVII.

A més, també hi apareixen grafies antigues i formes pròpies de s’època, com Civtat, que reflecteixen una tradició escrita anterior a qualsevol normalisació contemporànea.

Un mapa que és molt més que un mapa

Aquest document no només serveix per veure com era sa Ciutat.

També permet entendre:

• com s’organisava 
• quins espais tenien importància
• quin paper jugaven sa religió i sa defensa
• i fins i tot quina llengo s’empleava per descriure-ho tot

En certa manera, es mapa d’Antoni Garau és una síntesi visual de sa Ciutat des segle XVII.

Una ciutat murada, mediterrànea, religiosa, activa i plenament conscient de sa seva identitat.

I precisament aquí hi ha sa grandesa d’aquest document.

No només dibuixa una ciutat d'un altre temps. També conserva sa manera com aquella ciutat s’entenia a si mateixa.

ES REGNE DE MALLORCA.

ES REGNE DE MALLORCA: CORONA, FRANQUESES I DIGNITAT

 Regnum Maioricarum. Expressió testamentària (1272)
conservada a s’Arxiu de sa Corona d’Aragó.

Hi ha conceptes que amb sos pas des temps s’han anat empetitint, no perquè hagin perdut significat, sinó perquè s’han explicat fora de context. Paraules com regne, franqueses o soberania sovint s’interpreten amb una mirada actual que no encaixa amb sa realitat medieval, i és aquí on neixen moltes de ses confusions.

Mallorca fou un regne, i no és cap metàfora ni cap exageració. No xerram d’un estat modern, sinó d’una realitat política medieval amb entitat pròpia, amb institucions, amb dret i amb capacitat d’organisació. Aquesta condició no és fruit d’un relat posterior, sinó que se troba documentada. Es testament d’en Jaume I de 1272, efectiu el 1276, menciona explícitament es regnum Maioricarum, és a dir, es Regne de Mallorca, i aquest document se conserva a s’Arxiu de sa Corona d'Aragó, una font clau per entendre sa seva existència jurídica.

Otorgament de ses Franqueses (1230).
Fonament jurídic des futur regne.

Aquest regne, però, no apareix des no-res. Ja el 1230, després de sa conquista, en Jaume I otorga sa Carta de Franquesa de Mallorca, un text fonamental que estableix un marc jurídic propi. Hi regula garanties judicials, exempcions fiscals, règim de propietat i formes d’organisació municipal. No és només un conjunt de privilegis, sinó un vertader pacte fundacional que defineix una comunitat amb normes pròpies i amb una manera concreta d’entendre es poder.

Amb sa creació efectiva des regne el 1276, durant es regnat d'en Jaume II de Mallorca, aquesta base jurídica se converteix en una estructura institucional consolidada. Mallorca passa a disposar de cort pròpia, administració diferenciada, hisenda pròpia i òrgans de representació. Ara bé, aquesta realitat s’ha d’entendre dins es marc feudal, on sa soberania no era absoluta, sinó condicionada per vincles personals. Després des Tractat de Perpinyà de 1279, el rei de Mallorca queda vinculat al rei d’Aragó per relació vassallàtica, fet que limita es seu marge d’actuació, però no elimina sa seva condició reial ni sa personalitat jurídica des regne. Mallorca no esdevé una província, sinó que continua essent un regne dins una estructura política més ampla.

Llucmajor, 1349.
Fi de sa dinastia privativa mallorquina.

Aquest equilibri se romp a mitjan segle XIV, quan en Pere IV d'Aragó, cosí segon d'en Jaume III de Mallorca, intervé contra ell. Tot i que sa justificació formal se basa en arguments feudals, es resultat és clar: una incorporació per la força. Es 25 d’octubre de 1349, a Llucmajor, en Jaume III de Mallorca mor combatent, i aquest fet té una lectura política evident: un rei que mor defensant es seu territori no exerceix una funció delegada, sinó un poder propi.

Amb sa seva mort s’acaba, en sa pràctica, una dinastia. Es seu fill, Jaume IV de Mallorca, encara ho intentaria, però fou capturat i passà anys empresonat dins territoris de sa Corona d’Aragó. Tot i esser alliberat, no aconseguí recuperar es regne i morí el 1375 sense haver pogut exercir es poder reial. Sa seva germana, Bel de Mallorca, mantengué sa legitimitat dinàstica en s’exili, però sense capacitat real de restauració.

Malgrat aquesta ruptura, Mallorca no perd immediatament es seu sistema propi. Durant segles manté dret propi, institucions com es Gran i General Consell i un sistema fiscal diferenciat, hereus d’aquell esperit pactista nascut amb ses Franqueses. Aquesta continuïtat institucional s’estén fins a 1715, quan se produeix una transformació profunda des model polític amb sa nova organisació borbònica.

Per tot això, afirmar que Mallorca fou un regne no és cap recurs retòric, sinó una constatació històrica basada en documentació i en una lectura ajustada an es seu context. No era un estat modern, però tampoc una simple dependència administrativa. Era un regne amb entitat pròpia dins es marc feudal.

Recordar-ho no és exagerar. És posar cada cosa an es seu lloc.

Fonts i referències

– Testament d’en Jaume I (1272)
– Carta de Franquesa de Mallorca (1230), Arxiu de sa Corona d'Aragó
– Crònica de Pere IV d'Aragó
– Documentació sobre Jaume IV de Mallorca (captivitat i mort, 1375)

40 ANYS DESPRÉS: UNA “NORMALISACIÓ” QUE MOS HA DESCONNECTAT DE SA LLENGO VIVA

 

Han passat 40 anys de de s'aprovació de sa Llei de Normalisació Lingüística, i ja és hora de fer balanç sense maquillatge. Perquè sa realitat és clara: aquesta llei no ha servit per protegir sa llengo viva de Balears tal com és, sinó que, massa sovint, ha contribuït a allunyar-la des poble que la manté viva.

I això no és una percepció subjectiva ni una exageració. Basta escoltar es carrer, comparar generacions, veure com xerren es joves i com xerraven es padrins. Allà on abans hi havia una continuïtat natural, avui hi ha una ruptura progressiva. I aquesta ruptura no és casual.

Durant dècades, davall es paraigo de sa “normalisació”, s’ha anat imposant un model estàndard, basat principalment en es català central, que no reflecteix sa manera de xerrar pròpia de ses Illes. Això no ha estat una simple evolució natural, sinó un procés progressiu de substitució: paraules, expressions i formes ben nostres han donat pas a d’altres que no formen part de sa nostra tradició.

Ha estat un procés silenciós, constant, gairebé imperceptible… però profund.

I així, sense fer renou, s’ha anat erosionant es mallorquí viu.

Paraules que sempre havien estat nostres van desapareixent. Girs que definien sa nostra manera d’expressar-mos se van diluint. I allò que abans sonava natural, ara comença a sonar “incorrecte” o “mal dit” dins segons quins àmbits. Això no és normalitat lingüística. Això és substitució encoberta.

Però aquesta qüestió no és només cultural o identitària. També és legal.

I dins aquesta legalitat s’Estatut d’Autonomia de ses Illes Balears estableix, en es seu article 35, un mandat ben clar:

“Les modalitats insulars del català, de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, seran objecte d’estudi i protecció, sense perjudici de la unitat de la llengua.”

Per tant no és una recomanació ni una interpretació. És una obligació.

Una obligació que implica acció. Que implica polítiques concretes. Que implica respecte real per sa diversitat interna de sa llengo.

Ses formes pròpies de cada illa —es mallorquí, es menorquí, s’eivissenc— no només són reconegudes, sinó que s’han de protegir activament. I dins aquestes formes, hi ha elements tan característics com s’article salat (es, sa, ses), un element genuí, històric i encara plenament viu dins es xerrar quotidià.

Un element que no és cap anècdota ni és una curiositat folklòrica. És una peça central de sa nostra identitat lingüística.

I, tanmateix, quin ha estat es seu tractament real? Massa sovint, s’olvit. O pitjor encara: sa marginació dins es model oficial.

A escoles on no té presència real.
A mitjans on pràcticament no existeix.
A administracions on, massa vegades, és ignorat.

Això planteja una pregunta inevitable: si s’Estatut obliga a protegir ses modalitats insulars, com s’explica que un des seus elements més representatius no tengui una presència normal i reconeguda dins s’ensenyament, es mitjans i s’administració?

Durant aquests 40 anys, es balanç és preocupant: No s’ha impulsat un estudi profund i sistemàtic des mallorquí viu. No s’ha garantit sa seva presència real en tots ets àmbits públics. I, en massa ocasions, s’ha afavorit un model que substitueix en lloc de sumar.

I això té conseqüències. Conseqüències reals.

Generacions que ja no tenen com a referència sa manera de xerrar de ca seva.
Persones que dubten de si xerren “bé” quan en realitat xerren com sempre s’ha xerrat. I una percepció creixent que allò propi val manco que allò estàndard.

Això no és protegir.
Això és desplaçar.

I quan una política lingüística ignora sa manera com xerra sa gent, no normalisa: desnormalisa i desconnecta. I una llengo desconnectada des seu poble és una llengo que se debilita. I una llengo feble és una llengo vulnerable.

Per tant, se tracta senzillament de fer complir lo que mana s’Estatut. De respectar que sa llengo pròpia de ses Illes no és uniforme, sinó diversa, rica i arrelada a cada territori. De deixar d’entendre sa normalisació com una homogenisació. I de començar a posar en es centre sa llengo real des carrer.

Perquè, volguem o no, sa normalitat no s’imposa. Sa normalitat se reconeix.

Per això, és necessari reivindicar amb claredat:

— Es compliment efectiu de s’article 35 de s’Estatut
— Sa protecció real de ses modalitats insulars
— Es reconeixement i foment de formes pròpies com s’article salat
— Un model lingüístic que parteixi de sa llengo viva
— I una política lingüística valenta, sense complexos

Però també fa falta una cosa més: consciència.
Consciència que sa llengo no la salvarà cap llei si sa gent no la defensa. Consciència que cada paraula que deixam de dir és una petita pèrdua. I que cada vegada que tornam a xerrar com hem xerrat sempre, feim un acte de resistència.

Una llengo no és només una norma escrita. És una manera de viure, de pensar i d’expressar el món.

I si entre tots no la defensam, la perdem.