QUAN MALLORCA ERA NOSTRA

No fa tant de temps, Mallorca no era un destí. Era una manera de viure.

Avui costa imaginar, però hi hagué un temps —no fa tants d’anys— en què Mallorca no vivia des turisme. Era una illa molt diferent. Una Mallorca més pobra, sí, però també més autèntica, més nostra.

Una Mallorca on es silenci només se rompia amb so vent entre ses branques o es renou llunyà d’un carro.

Sa vida girava entorn de sa terra.

Es camps estaven plens de vida: oliveres, ametlers, garrovers i figueres. Cada tros de terra tenia una funció i cada família sabia bé què havia de sembrar o collir segons s’època de s’any. No era només una feina; era una manera de viure, una manera d’entendre el món.

A molts de llocs des Pla i des Migjorn encara se recorden ses temporades de feina. Era habitual veure famílies senceres collint garroves baix es sol de finals d’estiu: garrovers plens, sacs grossos, mans aspres i carros carregats que després partien cap es magatzems.

També arribava es temps de ses ametles, quan es camps se tornaven un anar i venir de gent espolçant ametlers, amb so renou sec des bastons i s’olor de terra i fulla. Era una feina dura, però també tenia qualque cosa de ritual, repetida any rere any.

A Llubí i Campos, en canvi, hi havia una altra feina molt característica: collir tàperes. Aquells petits botons que creixen enmig des camp i que durant molt de temps donaren feina a moltes famílies. Era una feina pacient, feta ajupit i amb calma, amb so sol pegant fort i es temps passant a un altre ritme.

A altres bandes de s’illa també hi havia horts de vaques, envoltats de camps d’alfals que servien per alimentar es bestiar. Aquells prats verds, enmig d’una illa sovint seca, eren com petites taques de vida que alimentaven famílies senceres.

A la mar també hi havia feina. Molts de mallorquins vivien de sa pesca. Llaüts petits sortien cada dia, sovint abans de clarejar, i tornaven amb so peix que després se venia en es mercats des pobles o a sa ciutat. Era una vida lligada a la mar, amb respecte i coneixement.

Sa vida era senzilla, però també dura.

No hi havia luxes, ni mòvils ni ordenadors. No hi havia presses com avui. Ses cases eren modestes, es dies llargs i sa feina des camp exigia moltes hores i molt d’esforç. Però hi havia una cosa que avui sovint falta: comunitat.

Veïnats que s’ajudaven sense demanar res a canvi. Portes obertes. Famílies unides. Nins jugant pes carrer fins que es sol s’amagava. Gent gran que contava històries asseguda davant ca seva.

Ses tradicions no eren cap espectacle: eren vida.

Matances, fires, festes patronals, pancaritats i processons… moments compartits que donaven sentit an es pas des temps. No se feien per mostrar res a ningú, sinó per viure-ho entre tots.

Tot això començà a canviar a partir dets anys seixanta, quan es turisme arribà amb força. Hotels, urbanisacions i carreteres noves transformaren Mallorca per sempre.

Gracis an aquest canvi, molts de mallorquins milloraren es seu nivell de vida. Però també, a poc a poc, s’anà perdent part d’aquella Mallorca antiga que havia existit durant segles.

Aquella Mallorca pagesa, marinera i tranquil·la.

Aquella Mallorca que no sortia a ses postals, però que era ben real.

Recordar-la no és mirar es passat amb nostàlgia buida. És entendre d’on venim. És recordar es sacrifici, sa dignitat i sa manera de viure des qui mos precediren.

Perquè sa Mallorca d’avui no se pot comprendre sense aquella illa que vivia de sa terra, de la mar i de s’esforç des seus habitants.

I potser, enmig des renou des món modern, encara val la pena aturar-se un moment i pensar-hi.

Perquè, en es fons, aquella Mallorca encara viu —dins ses paraules, dins ses tradicions, dins sa memòria… i dins noltros mateixos.