ALFÀBIA, UN LLEGAT VIU DE SA MALLORCA MUSULMANA

 

Sempre he pensat que una de ses grans riqueses de Mallorca és que sa seva història no només s'ha conservat dins llibres antics o documents guardats an ets arxius. També continua viva a molts d'endrets que encara podem visitar. Només fa falta aturar-se, observar i deixar que siguin ses pedres, ses parets i es camins qui mos contin lo que han vist passar durant segles.

Confés que sempre m'han fascinat aquests llocs. No tant per sa seva bellesa, que sovint és indiscutible, sinó perquè permeten imaginar com era sa vida de ses persones que mos precediren. Cada vegada que visit una possessió antiga intent anar més enllà de lo que veuen es meus ulls. M'agrada demanar-me qui la va construir, qui hi va viure, com treballaven aquelles terres i quines històries amaguen aquelles parets que han resistit es pas des temps.

Dins aquest article intentaré donar a conèixer un dets endrets més singulars de Mallorca: sa possessió d'Alfàbia.

Situada en es terme de Bunyola, a una vall privilegiada baix es Coll de Sóller, Alfàbia és coneguda pes seus jardins i per ses seves elegants cases. Però sa seva verdadera història és molt més antiga. De fet, molt abans que aquelles façanes adquirissin s'aspecte actual, aquell mateix endret ja era una important alqueria durant sa dominació musulmana de Mallorca.

Fins i tot es seu nom mos remet an aquell passat. Curiosament, sa paraula mallorquina tradicional és aufàbia. Tant en Joan Josep Amengual com en Pere Figuera la recullen en es seus diccionaris amb so significat de «tinaja», és a dir, una gran gerra de terrissa destinada a contenir líquids. No deixa de ser una curiosa coincidència que aquest endret, ric en fonts i en aigo, conservi un nom relacionat precisament amb un recipient per guardar-ne.

Ho sabem perquè, després de sa conquista de s'illa per part del rei En Jaume I l'any 1229, Alfàbia ja apareix documentada en es Llibre des Repartiment, es document que recull com se distribuïren ses terres conquistades entre es participants de s'expedició. Aquest fet, que podria semblar una simple anotació administrativa, mos diu una cosa molt important: Alfàbia ja era en aquell temps una explotació agrícola de gran valor.

Quan avui sentim sa paraula alqueria, molts pensen en una casa de camp. Però una alqueria era molt més que això. Era una petita comunitat agrícola perfectament organisada, formada per habitatges, magatzems, corrals, horts, arbres fruitals i terres de conreu. Tot estava pensat per aprofitar es recursos naturals i obtenir es màxim rendiment.

I si hi havia un recurs que determinava sa riquesa d'una alqueria, aquest era s'aigo.

Es musulmans posseïen uns coneixements extraordinaris d'enginyeria hidràulica. Sabien que controlar s'aigo era assegurar sa vida. Per això construïren síquies, canals, safareigs i conduccions que permetien repartir-la amb una precisió sorprenent. Res se deixava a s'atzar.

No és casualitat que triassin aquesta vall de Bunyola. Sa proximitat de sa Serra proporciona fonts abundants que, ben aprofitades, convertien aquelles terres en un espai extraordinàriament fèrtil. Mentres altres endrets depenien exclusivament de sa pluja, aquí s'aigo circulava de manera constant gracis a un sistema que encara avui desperta s'admiració de qualsevol persona que el contempla.

És precisament aquest tipo de patrimoni lo que més m'agrada donar a conèixer. No només perquè és antic, sinó perquè mos explica com vivien es mallorquins de fa vuit o nou segles. A vegades pensam que s'història només és cosa de reis, batalles o grans personatges, quan en realitat també és s'història de pagesos que sabien cultivar sa terra, conduir s'aigo i aixecar unes explotacions agrícoles d'una eficàcia admirable.

Quan passejam per Alfàbia és fàcil quedar embadalits davant sa bellesa des jardins i des jocs d'aigo. Però si mos hi fixam bé, descobrim que lo més extraordinari no és només lo que contemplam avui, sinó tot allò que encara conserva d'aquell passat musulmà. Molts des canals que encara duen s'aigo segueixen es mateixos traçats que fa segles. Pensar que aquesta aigo continua recorrent camins dissenyats fa gairebé nou-cents anys és, senzillament, fascinant.

Quan Mallorca passà a mans cristianes després de sa conquista de 1229, moltes d'aquestes alqueries canviaren de propietaris, però no desaparegueren. Alfàbia fou assignada an en Nunó Sanç, comte de Rosselló i Cerdanya, dins es repartiment ordenat pel rei En Jaume I. Segons sa tradició més acceptada, poc després passà a sa família musulmana Ben Abet, que continuà vinculada a sa possessió. Amb so pas des segles anà passant per diferents mans fins arribar a sa família Zafortesa, que encara avui és sa propietària. Hauria estat un autèntic desbarat destruir unes explotacions agrícoles que funcionaven perfectament. Es nous senyors aprofitaren bona part des sistemes de reg, mantengueren es conreus i adaptaren ses construccions a ses noves necessitats.

Amb so pas des segles, Alfàbia evolucionà. Ses cases foren ampliades i embellides, especialment entre es segles XVII i XVIII, fins adquirir s'aspecte senyorial que avui coneixem. També es jardins experimentaren importants transformacions, incorporant elements artístics i ornamentals propis de cada època.

Tanmateix, davall totes aquestes reformes encara batega s'antiga alqueria musulmana. Basta observar amb atenció per adonar-se que es vertader cor d'Alfàbia no són únicament ses seves façanes, sinó sa relació íntima entre s'homo, sa terra i s'aigo que ja existia molts de segles abans.

Confés que una de ses coses que més m'impressionen quan visit aquest endret és pensar en totes ses generacions que han trepitjat aquells mateixos camins. Pagesos musulmans treballant ets horts, nous pobladors cristians reorganisant ses terres després de sa conquista, jornalers, hortolans, senyors de sa noblesa... Tots ells, sense imaginar-ho, contribuïren a conservar un llegat que avui encara podem contemplar.

Hi ha llocs que, quan els visites, simplement t'agraden. I n'hi ha d'altres que te fan pensar. Alfàbia és un d'aquests. Mentres hi passeges costa no imaginar s'aigo corrent exactament pes mateixos canals que fa gairebé nou segles construïren uns homos que mai haurien imaginat que, tants de segles després, encara admiraríem sa seva obra. És a moments com aquests quan un comprèn que s'història no és una cosa llunyana. La tenim davall es peus.

És també en moments com aquests quan un comprèn que es patrimoni històric no és una simple acumulació de pedres antigues. És sa memòria viva d'un poble. És lo que mos permet entendre d'on venim i per què Mallorca és com és. Cada síquia, cada paret de pedra en sec, cada arbre que continua donant ombra dins aquella vall són petites peces d'una història que ha arribat fins es nostro temps gairebé intacta.

A vegades tenc sa sensació que passam massa de pressa per aquests llocs. Entram, feim unes fotografies, admiram sa bellesa des jardins i continuam es nostro camí. Però si dedicam una estona a conèixer sa seva història, sa visita canvia completament. Lo que semblava només una possessió elegant se converteix en un testimoni excepcional de gairebé nou segles de sa nostra història.

I això és, precisament, lo que més m'agrada des nostro patrimoni. No només el podem estudiar dins llibres o contemplar a fotografies antigues. El podem trepitjar, escoltar i viure. Podem seguir es curs de s'aigo pes mateixos canals que altres homos construïren fa segles, tocar ses mateixes pedres i contemplar es mateix paisatge que, amb petites diferències, també contemplaren aquells mallorquins que visqueren durant sa dominació musulmana.

Per això sempre defensaré que conservar es nostro patrimoni és molt més que mantenir uns edificis en bon estat. També significa explicar sa seva història, donar-la a conèixer i despertar sa curiositat de ses noves generacions. Perquè només lo que se coneix s'acaba estimant, i només lo que s'estima se protegeix de veres.

Cada vegada que visitam un endret com Alfàbia i mos interessam pes seu passat, feim una passa més per entendre s'història de Mallorca i, en definitiva, sa nostra pròpia història. Perquè aquest llegat no pertany només an es passat; continua formant part de qui som. I mentres continuem estimant-lo i donant-lo a conèixer, també contribuirem a assegurar que ses generacions que vendran darrere noltros el puguin contemplar amb sa mateixa admiració que sentim avui.

LLENGO MALLORQUINA.

«Lengua Mallorquina»: què deia don Juan Dameto sobre sa nostra llengo l'any 1632?

Quan pensam en s'història de sa nostra llengo, solem anar directament a figures com en Ramon Llull o Mossèn Antoni Maria Alcover. Però entre aquests dos noms hi ha segles sencers d'història que sovint passen desapercebuts. Un d'aquests testimonis és sa Historia General del Reyno Baleárico, publicada l'any 1632 per don Juan Dameto i Cotoner, una de ses obres més importants per conèixer sa Mallorca des segle XVII.

Abans d'entrar en lo que escriu sobre sa llengo, convé conèixer breument qui era aquest autor. En Juan Dameto va néixer a Palma l'any 1554 dins una família de sa noblesa mallorquina. Durant sa seva vida ingressà a sa Companyia de Jesús, residí durant anys a Barcelona, Calatayud i Saragossa, viatjà per França i Itàlia i se doctorà en dret. L'any 1631 fou nomenat segon cronista general des Regne de Mallorca pes Gran i General Consell, càrrec des qual emprengué sa tasca de recopilar i ordenar s'història de Mallorca. Es Gran i General Consell era es principal òrgan de govern des Regne de Mallorca durant s'època foral, fet que dona una idea de s'importància institucional des càrrec que ocupà en Dameto. Fruit d'aquest treball fou sa Historia General del Reyno Baleárico, publicada en castellà l'any següent.

Entre es molts de temes que tracta aquest llibre n'hi ha un que crida especialment s'atenció. En Dameto dedica s'apartat 12 (pàgs. 82-83) a xerrar de sa llengo des regne. I no ho fa amb cap nom estrany ni amb explicacions complicades. S'apartat du per títol, senzillament: «Lengua Mallorquina».

Només aquest detall ja resulta interessant. No perquè resolgui cap debat actual, sinó perquè mos permet veure com un historiador mallorquí des segle XVII identificava sa realitat lingüística de sa seva terra. P'en Dameto, sa denominació era tan natural que ni tan sols considera necessari justificar-la.

Però lo que fa especialment valuós aquest apartat és que no se limita a posar un nom a sa llengo. També intenta explicar-la.

De fet, es mateix Dameto anuncia que xerrarà "del lenguaje que por acá vulgarmente usamos", és a dir, de sa llengo que s'empleava habitualment entre ets habitants de Mallorca en es seu temps

En Dameto comença recordant que Mallorca havia estat habitada per pobles molt diferents i que, a lo llarg des segles, s'hi havien xerrat diverses llengos. Menciona es grecs, es cartaginesos, es romans i ets àrabs, entre d'altres. Després passa a explicar quina era sa llengo que se xerrava a Mallorca en es seu temps i d'on creia que procedia.

Aquí entram en un aspecte molt interessant. En Dameto afirma que sa llengo que s'empleava a Mallorca era coneguda comunament com a «llenguatge llemosí». En paraules seves, aquesta llengo "comúnmente se llama lenguaje lemosín". Avui aquesta idea pot sorprendre, però durant es segles XVI i XVII era una teoria àmpliament acceptada entre molts d'erudits. En aquell temps se pensava que sa llengo literària que s'havia estès per Mallorca, València i Catalunya procedia des Llemosí, una regió des sud de França.

Naturalment, sa lingüística moderna ha revisat aquestes interpretacions i avui coneixem molt millor s'origen i s'evolució de ses llengos romàniques. Però precisament per això es text d'en Dameto és tan valuós. No perquè mos expliqui lo que sabem avui, sinó perquè mos mostra lo que pensaven ets intel·lectuals mallorquins de fa gairebé quatre-cents anys.

En Dameto també relaciona sa difusió d'aquesta llengo amb ses conquistes dels reis d'Aragó. Segons explica, primer arribà a Catalunya i posteriorment passà a Mallorca, València i Sardenya per medi de ses armes guanyadores dels claríssims reis d’Aragó. Aquesta és s'interpretació que recull en Dameto a partir des coneixements històrics disponibles en es seu temps. També afegeix que encara quedava amb qualque mescla d’altres llengos: grega, aràbiga i llatina, d’on ella principalment s’origina. Es lector actual hi pot estar més o manco d'acord, però lo important és que estam davant una explicació històrica elaborada des de sa perspectiva des segle XVII, molt anterior a qualsevol debat identitari contemporani.

També recull una teoria historiogràfica molt antiga quan afirma que qualcuns creien que sa llengo des cirenaics havia estat una de ses més antigues que s’havien usat a ses Balears i que d’ella derivava es nom mateix de ses illes. Es cirenaics eren ets habitants de Cirene, una antiga ciutat grega situada a s’actual Líbia. Avui aquestes teories no són acceptades per s'historiografia moderna, però resulten molt interessants perquè mos mostren quines explicacions empleaven ets erudits des segle XVII per interpretar es passat de Mallorca i des conjunt de ses Balears.

Ara bé, probablement sa part més curiosa des capítol no és aquesta teoria sobre es seus orígens, sinó ses observacions que fa sobre sa manera de xerrar des mallorquins. En Dameto afirma que una de ses característiques més notables era sa «pronunciación gutural» i també comenta que es mallorquins no distingien clarament entre ses vocals A i E. Sa causa d’això darrer és es tenir aquesta llengo ses tres vocals a-e-o duplicades, a sa manera que es grecs tenen s’òmicron i s’omega, de ses quals usen qualcuns indiferentment, servint-se més vegades de sa A per sa E, faltes que fàcilment se poden remeiar.

Aquestes observacions poden semblar senzilles, però tenen un gran valor documental. No estam davant un anàlisis lingüístic modern, sinó davant es testimoni directe d'un observador des segle XVII que descriu característiques des xerrar que escoltava cada dia.

Llegit avui, aquest passatge resulta fascinant. No perquè en Dameto fos lingüista —aquesta disciplina encara no existia tal com l'entenem actualment—, sinó perquè estam llegint ses impressions d'un observador des segle XVII sobre es xerrar viu des seu temps. En certa manera, és una de ses primeres descripcions impreses que coneixem de característiques pròpies des xerrar mallorquí.

També sorprèn sa valoració que fa de sa llengo. Lluny de considerar-la un xerrar vulgar o sense importància, defensa que entre sa noblesa i sa gent de lletres se perfeccionava i guanyava elegància. És una observació que reflecteix una realitat sovint olvidada: sa llengo no era només un instrument de comunicació quotidiana, sinó també un element cultural que mereixia esser cultivat.

Per això aquest petit apartat té un interès que va molt més enllà des seu títol. Gracis a ell mos podem acostar a sa manera com un mallorquí de 1632 entenia sa llengo de sa seva terra. Podem veure quines explicacions considerava vàlides, quines característiques hi observava i quin valor li atribuïa.

En definitiva, més que una simple referència a sa «Lengua Mallorquina», es text d'en Juan Dameto és una finestra oberta a sa percepció lingüística de sa Mallorca des segle XVII. I precisament per això continua essent un document tan interessant quasi quatre-cents anys després d'esser escrit.

Documents com aquest tenen un valor especial perquè són testimonis contemporanis. No mos expliquen com interpretam avui s'història de sa llengo, sinó com la percebien es mateixos mallorquins de fa quasi quatre segles. Precisament per això constitueixen una font insubstituïble per comprendre sa consciència lingüística de s'època

Per tant, quan llegim aquestes pàgines no hi hem de cercar respostes a debats actuals. Es seu valor és un altre: permeten escoltar directament sa veu d'un historiador mallorquí de 1632 analisant sa llengo que se xerrava a sa seva terra. I això, per ell tot sol, ja converteix aquest apartat en una petita joia de s'historiografia i de s'història lingüística de Mallorca.

Aquest article no pretén resoldre debats lingüístics contemporanis ni reinterpretar es passat amb ulls actuals. Se tracta simplement d'un estudi divulgatiu sobre un document històric relacionat amb sa llengo mallorquina: s'apartat «Lengua Mallorquina» de sa Historia General del Reyno Baleárico d'en Juan Dameto i Cotoner, publicada l'any 1632. Com a tota font històrica, es seu interès resideix tant en lo que explica com en sa manera en què un mallorquí des segle XVII entenia, descrivia i valorava sa llengo de sa seva terra.

Font principal de s'estudi:

Dameto i Cotoner, Juan. Historia General del Reyno Baleárico. Mallorca, 1632. Apartat XII: «Lengua Mallorquina», pàgs. 82-83.

Nota metodològica:

Totes ses cites i referències emprades en aquest article procedeixen des text original de 1632. Ses interpretacions modernes sobre lingüística i historiografia s'han incorporat únicament per contextualisar es contengut des document.

SA MEMÒRIA AMAGADA DE SES PARAULES

Es diccionariet d’en Pere Antoni Figuera

Una finestra oberta a sa llengo mallorquina que començava a canviar

Dins es facsímil des Diccionari mallorquí-castellà de D. Pere Antoni Figuera, publicat l'any 1840, hi trobam una petita joia que sovint passa desapercebuda: es Diccionariet de varios termes mallorquins antiquats o que ja no se usen.

Fa anys que consult aquest diccionariet. He compartit paraules, he citat fragments i hi he tornat una vegada i una altra cercant mots antics i formes mallorquines que ja gairebé no sentim. Però amb so temps vaig començar a tenir sa sensació que allà hi havia qualque cosa més que un simple recull de paraules.

Per això vaig decidir tornar-lo llegir amb calma i estudiar-lo amb més deteniment. I com més l'anava llegint, més clar tenia que aquestes pàgines explicaven una història que anava molt més enllà des vocabulari.

Es seu títol ja és tota una declaració d'intencions: no se tracta només de recollir mots, sinó de conservar formes mallorquins que ja en aquell temps començaven a caure en desús.

Llegint-lo amb deteniment, un s'adona que aquestes pàgines amaguen molt més que un llistat de vocabulari antic. Hi trobam rastres de com xerraven es nostros antepassats, de com evolucionava sa llengo i, fins i tot, de com es castellà anava guanyant terreny dins es nostro lèxic.

Aquest article no pretén ser un estudi acadèmic. Només vol compartir ses conclusions a ses quals he arribat després de molts d'anys consultant aquesta obra i de tornar-la llegir amb una mirada més reposada.

Un diccionariet amb tres mirades

Quan un s’hi endinsa, s’adona que no és un diccionari qualsevol. Cada entrada funciona com un petit pont entre tres mons: sa paraula mallorquina antiga, sa seva explicació amb formes més modernes (en es temps de s’autor) i sa traducció an es castellà.

Això no és casual. És es reflex d’una època on sa llengo pròpia encara era ben viva, però ja començava a conviure —i a competir— amb so castellà, que guanyava pes dins àmbits formals, administratius i culturals.

Per exemple, mots com angoxa conviuen amb congoxa i amb congoja. O realme amb reyne i reino. 

No és només una traducció. És una fotografia d’un canvi en marxa, on es castellà ja no és només una ajuda, sinó una presència cada vegada més determinant que acabaria desplaçant moltes paraules mallorquines.

Per què se va escriure aquest diccionariet?

S’autor ho diu clarament: volia ajudar a entendre millor es versos de n'Ausiàs March, gran poeta valencià des segle XV.

Això ja mos dona una pista important: hi havia paraules pròpies, antigues, que encara connectaven amb sa literatura clàssica, però que ja no eren transparents pes lectors des seu temps.

Per tant, aquest diccionariet no només conserva mots. També actua com una clau d'accés a una tradició literària que, sense aquestes explicacions, s'hauria fet cada vegada més difícil d'entendre.

Sa pèrdua de lèxic: un procés lligat a s'història

Llegint aquestes pàgines se fa evident una cosa: sa pèrdua de lèxic no va ser de cop, sinó progressiva. Però tampoc va ser neutra.

Després des Decret de Nova Planta, es castellà se va imposar com a llengo de poder a s’administració, a sa justícia, a s’ensenyament i a molts d’altres àmbits oficials.

Aquest fet no només va canviar sa llengo des papers. També va influir en sa manera de pensar, d’escriure i fins i tot d’explicar sa realitat.

I és aquí on es diccionariet d’en Figuera pren encara més valor. Llegint-lo, costa no tenir sa sensació que estam davant un moment de canvi, on es mallorquí conserva bona part de sa seva riquesa, però es castellà ja comença a deixar una empremta cada vegada més visible.

Hi trobam paraules que han arribat fins avui, com parmí o agreujar. D'altres han evolucionat, com afexir, que acabaria donant pas a afegir. I també n'hi ha que han desaparegut gairebé del tot, com fembrer o fenyer.

En paral·lel, formes com fastidiar o firmar no només apareixen com a traduccions, sinó com alternatives reals dins sa llengo viva.

No és un cas aïllat

I això és lo que més me va cridar s'atenció.

Aquest mateix fenomen també se pot observar en es posteriors diccionaris mallorquí-castellà, on es castellà ja no només acompanya, sinó que condiciona cada vegada més es lèxic, ses definicions i fins i tot ses preferències d’ús.

Per tant no és només aquest diccionariet. És tot un model lexicogràfic que reflecteix una influència creixent des castellà sobre sa llengo pròpia.                                                                                      

Entendre-ho no és anar-hi en contra

Reconèixer aquest procés no és anar contra es mallorquí. Ben al contrari. És entendre d’on ve. És veure com ha canviat. És cercar ses seves arrels reals, sense idealisar ni simplificar. Perquè una llengo viva no és pura ni estàtica: és es resultat de sa seva història.

Més que paraules: una manera de viure

Aquest diccionariet no xerra només de lèxic. Xerra d’un món.

Cada paraula que desapareix no és només un mot que se'n va. És una manera diferent de veure sa realitat. 

Paraules com abtesa o fenyer contenien matisos, usos i vivències que avui ja no sempre tenim tan a mà.

I aquest canvi no és casual. Va lligat a una transformació cultural profunda, on una llengo de poder va anar guanyant espai a costa d’una llengo pròpia que quedava arraconada en molts d’àmbits.

Recuperar, entendre, continuar

Llegir avui en Pere Antoni Figuera és fer un exercici de memòria. Mos mostra d’on venim, com xerràvem i com, sense gairebé esser conscients, hem anat deixant enrere paraules que havien estat ben nostres.                 

Però també mos dona una oportunitat: recuperar consciència.                             

No se tracta de tornar enrere, sinó d’entendre millor es camí fet. 

Perquè una llengo no només se xerra. També se recorda. I, sobretot, se decideix cada dia.

I potser, si tornam a mirar aquests mots antics amb ulls nous, encara en podrem salvar qualcun i entendre que no és una catalanisació, sinó una mallorcanisació des nostro lèxic.

Conclusió

Potser aquest diccionari no surt en es grans manuals ni ha estat objecte d’estudis destacats, però això no el fa manco valuós. Ben al contrari.

Precisament en aquestes obres menors, allunyades des centre acadèmic, és on sovint se conserva una realitat més crua i manco filtrada: sa llengo tal com se xerrava, tal com canviava i tal com se transformava.

Es diccionariet d’en Pere Antoni Figuera no és només un recull de paraules. És una instantània d’un moment de transició: paraules que encara són vives, paraules que evolucionen i paraules que desapareixen. Tot això dins un mateix llibre.

I potser és precisament perquè ningú l’ha estudiat a fons que avui el podem llegir amb ulls nets, sense filtres, i entendre-hi coses que han passat desapercebudes.

Perquè a vegades no fa falta que qualcú t’ho expliqui.

Basta llegir.

SA COMETA D'ES MORTS

Es mallorquins que reposen dins sa roca de Lluc

Allà on sa muntanya estreny es pas i es silenci té més pes que ses paraules, hi ha endrets que no fan renou però que ho diuen tot. Sa Cometa d'es Morts n'és un.

És un endret que molts de mallorquins desconeixem, fora des circuits més transitats, discret fins es punt de passar desapercebut. Però allà, dins sa roca, hi descansa una part molt antiga de s’història.

No és una sola cova: és un conjunt funerari

Quan xerram de sa Cometa d'es Morts, en realitat xerram d’un petit conjunt.

Per una banda hi ha sa cova principal (Cova I), coneguda des de fa segles, on ja s’hi havien vist ossos humans a flor de terra. És d’aquí d’on prové es nom.

A prop seu hi ha una segona cavitat (Cova II), molt més petita i amagada, que durant molt de temps va passar totalment desapercebuda.

De fet, aquesta galeria fou descoberta per casualitat l'any 1977 per un grup d’al·lots de s’Escolania de Lluc que exploraven sa zona. Quan s'endinsaren per una petita obertura, trobaren restes humanes i estructures funeràries que fins aquell moment havien passat inadvertides.

Aquesta galeria subterrània fou estudiada en detall p'en Cristòfol Veny, arqueòleg mallorquí i una de ses figures clau en s’estudi de sa prehistòria de ses Illes Balears.

Això és important: es nom de Cometa d'es Morts prové de sa presència d’ossos humans visibles dins sa cova principal, i no d’una interpretació simbòlica.

Abans de tot: es primers habitants

Sa Cova II mostra que aquest endret ja era utilisat com a lloc d’enterrament durant s’Edat des Bronzo (c. 1500–1300 aC), dins sa cultura naviforme.

Aquella gent vivia a poblats de pedra, coneixia bé es territori i havia construït una manera de viure adaptada a s’illa, amb agricultura, ramaderia i una organisació pròpia.

D’aquest primer moment s'han trobat ceràmiques fetes a mà, de formes arredonides, petits objectes d’os i restes humans dispersos. Era un ús senzill i col·lectiu, sense grans estructures.

Un segon moment: es talaiòtics i es sarcòfags

Segles més tard, ja dins es món talaiòtic final (c. segles V–IV aC), sa cova se torna utilisar.

I aquí és on apareix un dets elements més singulars de tot es jaciment: sarcòfags de fusta.

Fets a partir de troncs de pi buidats, aquests bubuls feien aproximadament un metro i poc més de llarg i tenien una cavitat interior molt ajustada.

Tot indica que es cossos eren col·locats en posició doblegada i, possiblement, subjectats amb cordes per poder cabre dins s’espai disponible.

A més, dins sa cova s’hi han trobat objectes de bronzo i ferro, comptes de vidre i ceràmica feta a torn, fet que indica contactes amb altres pobles i una societat més complexa.  

Què s’hi va trobar

Ses excavacions dirigides p'en Cristòfol Veny permeteren recuperar un conjunt de materials que confirmen es doble ús de sa cova al llarg des temps.

D’una banda, corresponents a s’etapa més antiga (Edat des Bronzo), hi aparegueren ceràmiques fetes a mà de formes arredonides, petits objectes d’os com botons o peces que se duien penjades com adorn i restes humanes molt fragmentats.

D’altra banda, en es nivell més modern (talaiòtic final), es materials són diferents i indiquen una societat més complexa: objectes de bronzo com anells, peces de ferro com punxons, comptes de collar de pasta vítria de color blau intens i ceràmica feta a torn, possiblement d’importació.

També se documentaren restes de sarcòfags de fusta i elements associats an ets enterraments, fet poc habitual dins sa prehistòria mallorquina.

Un espai petit… però amb intenció

Sa galeria és estreta, baixa i d’accés incòmodo, fins es punt que a qualcuns trams obliga a avançar arrossegant-se.

S’hi han detectat acumulacions de pedres que podrien correspondre a antics murs destinats a tancar o protegir s’espai funerari.

Tot apunta que no se tractava d’una gran necròpolis, sinó d’un espai secundari, probablement destinat a un grup reduït i vinculat a sa cova principal.

Un lloc que encara pesa

Quan avui qualcú entra dins sa Cometa d'es Morts, ho nota.

Ses galeries són estretes, sa llum desapareix en pocs metros i es silenci és absolut.

No era un lloc pensat per quedar-hi, sinó per deixar-hi es que ja no hi eren.

I potser és precisament això lo que encara avui se percep.

Es nom i sa memòria

Es nom de Cometa d'es Morts ja s’aplicava des de temps antics an aquest endret.

Segons descriu en Cristòfol Veny, prové de sa presència d’ossos humans visibles dins sa cova principal.

Per lo que fa an es terme “cometa”, es seu significat no és del tot clar. Tot i que podria estar relacionat amb formes des relleu com ses comes, que designen petites fondalades de muntanya, no se pot assegurar amb certesa quin és es seu origen exacte en aquest cas.

Com arribar-hi

Arribar a sa Cometa d'es Morts no és difícil, però tampoc és un d’aquests llocs que te duen de sa mà.

Sortint des Santuari de Lluc, basta agafar es camí cap es Camí Vell de Lluc a Pollença (GR-221).

Després de travessar es torrent, s’ha de deixar es camí principal i seguir un tirany manco evident que s’endinsa dins es bosc.

No hi ha grans indicadors, i s’entrada és petita i fàcil de passar per alt.

Un tros de noltros

Sa Cometa d'es Morts no és només una cova.

És un rastre.

Un rastre de mallorquins que, fa milers d’anys, ja vivien, estimaven i enterraven an es seus amb sentit.

Gent que no ha deixat paraules, però sí gestos.

I aquests gestos encara avui romanen dins sa roca de Lluc.

No com una història llunyana, sinó com una part fonda de lo que som.

📚 Bibliografia

Cristòfol Veny (1979). El complejo funerario de una galería subterránea de la Cometa dels Morts (Lluc, Escorca, Mallorca).

Diccionari català-valencià-balear.