Sempre he pensat que una de ses grans riqueses de Mallorca és que sa seva història no només s'ha conservat dins llibres antics o documents guardats an ets arxius. També continua viva a molts d'endrets que encara podem visitar. Només fa falta aturar-se, observar i deixar que siguin ses pedres, ses parets i es camins qui mos contin lo que han vist passar durant segles.
Confés que sempre m'han fascinat aquests llocs. No tant per sa seva bellesa, que sovint és indiscutible, sinó perquè permeten imaginar com era sa vida de ses persones que mos precediren. Cada vegada que visit una possessió antiga intent anar més enllà de lo que veuen es meus ulls. M'agrada demanar-me qui la va construir, qui hi va viure, com treballaven aquelles terres i quines històries amaguen aquelles parets que han resistit es pas des temps.
Dins aquest article intentaré donar a conèixer un dets endrets més singulars de Mallorca: sa possessió d'Alfàbia.
Situada en es terme de Bunyola, a una vall privilegiada baix es Coll de Sóller, Alfàbia és coneguda pes seus jardins i per ses seves elegants cases. Però sa seva verdadera història és molt més antiga. De fet, molt abans que aquelles façanes adquirissin s'aspecte actual, aquell mateix endret ja era una important alqueria durant sa dominació musulmana de Mallorca.
Fins i tot es seu nom mos remet an aquell passat. Curiosament, sa paraula mallorquina tradicional és aufàbia. Tant en Joan Josep Amengual com en Pere Figuera la recullen en es seus diccionaris amb so significat de «tinaja», és a dir, una gran gerra de terrissa destinada a contenir líquids. No deixa de ser una curiosa coincidència que aquest endret, ric en fonts i en aigo, conservi un nom relacionat precisament amb un recipient per guardar-ne.
Ho sabem perquè, després de sa conquista de s'illa per part del rei En Jaume I l'any 1229, Alfàbia ja apareix documentada en es Llibre des Repartiment, es document que recull com se distribuïren ses terres conquistades entre es participants de s'expedició. Aquest fet, que podria semblar una simple anotació administrativa, mos diu una cosa molt important: Alfàbia ja era en aquell temps una explotació agrícola de gran valor.
Quan avui sentim sa paraula alqueria, molts pensen en una casa de camp. Però una alqueria era molt més que això. Era una petita comunitat agrícola perfectament organisada, formada per habitatges, magatzems, corrals, horts, arbres fruitals i terres de conreu. Tot estava pensat per aprofitar es recursos naturals i obtenir es màxim rendiment.
I si hi havia un recurs que determinava sa riquesa d'una alqueria, aquest era s'aigo.
Es musulmans posseïen uns coneixements extraordinaris d'enginyeria hidràulica. Sabien que controlar s'aigo era assegurar sa vida. Per això construïren síquies, canals, safareigs i conduccions que permetien repartir-la amb una precisió sorprenent. Res se deixava a s'atzar.
No és casualitat que triassin aquesta vall de Bunyola. Sa proximitat de sa Serra proporciona fonts abundants que, ben aprofitades, convertien aquelles terres en un espai extraordinàriament fèrtil. Mentres altres endrets depenien exclusivament de sa pluja, aquí s'aigo circulava de manera constant gracis a un sistema que encara avui desperta s'admiració de qualsevol persona que el contempla.
És precisament aquest tipo de patrimoni lo que més m'agrada donar a conèixer. No només perquè és antic, sinó perquè mos explica com vivien es mallorquins de fa vuit o nou segles. A vegades pensam que s'història només és cosa de reis, batalles o grans personatges, quan en realitat també és s'història de pagesos que sabien cultivar sa terra, conduir s'aigo i aixecar unes explotacions agrícoles d'una eficàcia admirable.
Quan passejam per Alfàbia és fàcil quedar embadalits davant sa bellesa des jardins i des jocs d'aigo. Però si mos hi fixam bé, descobrim que lo més extraordinari no és només lo que contemplam avui, sinó tot allò que encara conserva d'aquell passat musulmà. Molts des canals que encara duen s'aigo segueixen es mateixos traçats que fa segles. Pensar que aquesta aigo continua recorrent camins dissenyats fa gairebé nou-cents anys és, senzillament, fascinant.
Quan Mallorca passà a mans cristianes després de sa conquista de 1229, moltes d'aquestes alqueries canviaren de propietaris, però no desaparegueren. Alfàbia fou assignada an en Nunó Sanç, comte de Rosselló i Cerdanya, dins es repartiment ordenat pel rei En Jaume I. Segons sa tradició més acceptada, poc després passà a sa família musulmana Ben Abet, que continuà vinculada a sa possessió. Amb so pas des segles anà passant per diferents mans fins arribar a sa família Zafortesa, que encara avui és sa propietària. Hauria estat un autèntic desbarat destruir unes explotacions agrícoles que funcionaven perfectament. Es nous senyors aprofitaren bona part des sistemes de reg, mantengueren es conreus i adaptaren ses construccions a ses noves necessitats.
Amb so pas des segles, Alfàbia evolucionà. Ses cases foren ampliades i embellides, especialment entre es segles XVII i XVIII, fins adquirir s'aspecte senyorial que avui coneixem. També es jardins experimentaren importants transformacions, incorporant elements artístics i ornamentals propis de cada època.
Tanmateix, davall totes aquestes reformes encara batega s'antiga alqueria musulmana. Basta observar amb atenció per adonar-se que es vertader cor d'Alfàbia no són únicament ses seves façanes, sinó sa relació íntima entre s'homo, sa terra i s'aigo que ja existia molts de segles abans.
Confés que una de ses coses que més m'impressionen quan visit aquest endret és pensar en totes ses generacions que han trepitjat aquells mateixos camins. Pagesos musulmans treballant ets horts, nous pobladors cristians reorganisant ses terres després de sa conquista, jornalers, hortolans, senyors de sa noblesa... Tots ells, sense imaginar-ho, contribuïren a conservar un llegat que avui encara podem contemplar.
Hi ha llocs que, quan els visites, simplement t'agraden. I n'hi ha d'altres que te fan pensar. Alfàbia és un d'aquests. Mentres hi passeges costa no imaginar s'aigo corrent exactament pes mateixos canals que fa gairebé nou segles construïren uns homos que mai haurien imaginat que, tants de segles després, encara admiraríem sa seva obra. És a moments com aquests quan un comprèn que s'història no és una cosa llunyana. La tenim davall es peus.
És també en moments com aquests quan un comprèn que es patrimoni històric no és una simple acumulació de pedres antigues. És sa memòria viva d'un poble. És lo que mos permet entendre d'on venim i per què Mallorca és com és. Cada síquia, cada paret de pedra en sec, cada arbre que continua donant ombra dins aquella vall són petites peces d'una història que ha arribat fins es nostro temps gairebé intacta.
A vegades tenc sa sensació que passam massa de pressa per aquests llocs. Entram, feim unes fotografies, admiram sa bellesa des jardins i continuam es nostro camí. Però si dedicam una estona a conèixer sa seva història, sa visita canvia completament. Lo que semblava només una possessió elegant se converteix en un testimoni excepcional de gairebé nou segles de sa nostra història.
I això és, precisament, lo que més m'agrada des nostro patrimoni. No només el podem estudiar dins llibres o contemplar a fotografies antigues. El podem trepitjar, escoltar i viure. Podem seguir es curs de s'aigo pes mateixos canals que altres homos construïren fa segles, tocar ses mateixes pedres i contemplar es mateix paisatge que, amb petites diferències, també contemplaren aquells mallorquins que visqueren durant sa dominació musulmana.
Per això sempre defensaré que conservar es nostro patrimoni és molt més que mantenir uns edificis en bon estat. També significa explicar sa seva història, donar-la a conèixer i despertar sa curiositat de ses noves generacions. Perquè només lo que se coneix s'acaba estimant, i només lo que s'estima se protegeix de veres.
Cada vegada que visitam un endret com Alfàbia i mos interessam pes seu passat, feim una passa més per entendre s'història de Mallorca i, en definitiva, sa nostra pròpia història. Perquè aquest llegat no pertany només an es passat; continua formant part de qui som. I mentres continuem estimant-lo i donant-lo a conèixer, també contribuirem a assegurar que ses generacions que vendran darrere noltros el puguin contemplar amb sa mateixa admiració que sentim avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada