LLENGO MALLORQUINA.

«Lengua Mallorquina»: què deia don Juan Dameto sobre sa nostra llengo l'any 1632?

Quan pensam en s'història de sa nostra llengo, solem anar directament a figures com en Ramon Llull o Mossèn Antoni Maria Alcover. Però entre aquests dos noms hi ha segles sencers d'història que sovint passen desapercebuts. Un d'aquests testimonis és sa Historia General del Reyno Baleárico, publicada l'any 1632 per don Juan Dameto i Cotoner, una de ses obres més importants per conèixer sa Mallorca des segle XVII.

Abans d'entrar en lo que escriu sobre sa llengo, convé conèixer breument qui era aquest autor. En Juan Dameto va néixer a Palma l'any 1554 dins una família de sa noblesa mallorquina. Durant sa seva vida ingressà a sa Companyia de Jesús, residí durant anys a Barcelona, Calatayud i Saragossa, viatjà per França i Itàlia i se doctorà en dret. L'any 1631 fou nomenat segon cronista general des Regne de Mallorca pes Gran i General Consell, càrrec des qual emprengué sa tasca de recopilar i ordenar s'història de Mallorca. Es Gran i General Consell era es principal òrgan de govern des Regne de Mallorca durant s'època foral, fet que dona una idea de s'importància institucional des càrrec que ocupà en Dameto. Fruit d'aquest treball fou sa Historia General del Reyno Baleárico, publicada en castellà l'any següent.

Entre es molts de temes que tracta aquest llibre n'hi ha un que crida especialment s'atenció. En Dameto dedica s'apartat 12 (pàgs. 82-83) a xerrar de sa llengo des regne. I no ho fa amb cap nom estrany ni amb explicacions complicades. S'apartat du per títol, senzillament: «Lengua Mallorquina».

Només aquest detall ja resulta interessant. No perquè resolgui cap debat actual, sinó perquè mos permet veure com un historiador mallorquí des segle XVII identificava sa realitat lingüística de sa seva terra. P'en Dameto, sa denominació era tan natural que ni tan sols considera necessari justificar-la.

Però lo que fa especialment valuós aquest apartat és que no se limita a posar un nom a sa llengo. També intenta explicar-la.

De fet, es mateix Dameto anuncia que xerrarà "del lenguaje que por acá vulgarmente usamos", és a dir, de sa llengo que s'empleava habitualment entre ets habitants de Mallorca en es seu temps

En Dameto comença recordant que Mallorca havia estat habitada per pobles molt diferents i que, a lo llarg des segles, s'hi havien xerrat diverses llengos. Menciona es grecs, es cartaginesos, es romans i ets àrabs, entre d'altres. Després passa a explicar quina era sa llengo que se xerrava a Mallorca en es seu temps i d'on creia que procedia.

Aquí entram en un aspecte molt interessant. En Dameto afirma que sa llengo que s'empleava a Mallorca era coneguda comunament com a «llenguatge llemosí». En paraules seves, aquesta llengo "comúnmente se llama lenguaje lemosín". Avui aquesta idea pot sorprendre, però durant es segles XVI i XVII era una teoria àmpliament acceptada entre molts d'erudits. En aquell temps se pensava que sa llengo literària que s'havia estès per Mallorca, València i Catalunya procedia des Llemosí, una regió des sud de França.

Naturalment, sa lingüística moderna ha revisat aquestes interpretacions i avui coneixem molt millor s'origen i s'evolució de ses llengos romàniques. Però precisament per això es text d'en Dameto és tan valuós. No perquè mos expliqui lo que sabem avui, sinó perquè mos mostra lo que pensaven ets intel·lectuals mallorquins de fa gairebé quatre-cents anys.

En Dameto també relaciona sa difusió d'aquesta llengo amb ses conquistes dels reis d'Aragó. Segons explica, primer arribà a Catalunya i posteriorment passà a Mallorca, València i Sardenya per medi de ses armes guanyadores dels claríssims reis d’Aragó. Aquesta és s'interpretació que recull en Dameto a partir des coneixements històrics disponibles en es seu temps. També afegeix que encara quedava amb qualque mescla d’altres llengos: grega, aràbiga i llatina, d’on ella principalment s’origina. Es lector actual hi pot estar més o manco d'acord, però lo important és que estam davant una explicació històrica elaborada des de sa perspectiva des segle XVII, molt anterior a qualsevol debat identitari contemporani.

També recull una teoria historiogràfica molt antiga quan afirma que qualcuns creien que sa llengo des cirenaics havia estat una de ses més antigues que s’havien usat a ses Balears i que d’ella derivava es nom mateix de ses illes. Es cirenaics eren ets habitants de Cirene, una antiga ciutat grega situada a s’actual Líbia. Avui aquestes teories no són acceptades per s'historiografia moderna, però resulten molt interessants perquè mos mostren quines explicacions empleaven ets erudits des segle XVII per interpretar es passat de Mallorca i des conjunt de ses Balears.

Ara bé, probablement sa part més curiosa des capítol no és aquesta teoria sobre es seus orígens, sinó ses observacions que fa sobre sa manera de xerrar des mallorquins. En Dameto afirma que una de ses característiques més notables era sa «pronunciación gutural» i també comenta que es mallorquins no distingien clarament entre ses vocals A i E. Sa causa d’això darrer és es tenir aquesta llengo ses tres vocals a-e-o duplicades, a sa manera que es grecs tenen s’òmicron i s’omega, de ses quals usen qualcuns indiferentment, servint-se més vegades de sa A per sa E, faltes que fàcilment se poden remeiar.

Aquestes observacions poden semblar senzilles, però tenen un gran valor documental. No estam davant un anàlisis lingüístic modern, sinó davant es testimoni directe d'un observador des segle XVII que descriu característiques des xerrar que escoltava cada dia.

Llegit avui, aquest passatge resulta fascinant. No perquè en Dameto fos lingüista —aquesta disciplina encara no existia tal com l'entenem actualment—, sinó perquè estam llegint ses impressions d'un observador des segle XVII sobre es xerrar viu des seu temps. En certa manera, és una de ses primeres descripcions impreses que coneixem de característiques pròpies des xerrar mallorquí.

També sorprèn sa valoració que fa de sa llengo. Lluny de considerar-la un xerrar vulgar o sense importància, defensa que entre sa noblesa i sa gent de lletres se perfeccionava i guanyava elegància. És una observació que reflecteix una realitat sovint olvidada: sa llengo no era només un instrument de comunicació quotidiana, sinó també un element cultural que mereixia esser cultivat.

Per això aquest petit apartat té un interès que va molt més enllà des seu títol. Gracis a ell mos podem acostar a sa manera com un mallorquí de 1632 entenia sa llengo de sa seva terra. Podem veure quines explicacions considerava vàlides, quines característiques hi observava i quin valor li atribuïa.

En definitiva, més que una simple referència a sa «Lengua Mallorquina», es text d'en Juan Dameto és una finestra oberta a sa percepció lingüística de sa Mallorca des segle XVII. I precisament per això continua essent un document tan interessant quasi quatre-cents anys després d'esser escrit.

Documents com aquest tenen un valor especial perquè són testimonis contemporanis. No mos expliquen com interpretam avui s'història de sa llengo, sinó com la percebien es mateixos mallorquins de fa quasi quatre segles. Precisament per això constitueixen una font insubstituïble per comprendre sa consciència lingüística de s'època

Per tant, quan llegim aquestes pàgines no hi hem de cercar respostes a debats actuals. Es seu valor és un altre: permeten escoltar directament sa veu d'un historiador mallorquí de 1632 analisant sa llengo que se xerrava a sa seva terra. I això, per ell tot sol, ja converteix aquest apartat en una petita joia de s'historiografia i de s'història lingüística de Mallorca.

Aquest article no pretén resoldre debats lingüístics contemporanis ni reinterpretar es passat amb ulls actuals. Se tracta simplement d'un estudi divulgatiu sobre un document històric relacionat amb sa llengo mallorquina: s'apartat «Lengua Mallorquina» de sa Historia General del Reyno Baleárico d'en Juan Dameto i Cotoner, publicada l'any 1632. Com a tota font històrica, es seu interès resideix tant en lo que explica com en sa manera en què un mallorquí des segle XVII entenia, descrivia i valorava sa llengo de sa seva terra.

Font principal de s'estudi:

Dameto i Cotoner, Juan. Historia General del Reyno Baleárico. Mallorca, 1632. Apartat XII: «Lengua Mallorquina», pàgs. 82-83.

Nota metodològica:

Totes ses cites i referències emprades en aquest article procedeixen des text original de 1632. Ses interpretacions modernes sobre lingüística i historiografia s'han incorporat únicament per contextualisar es contengut des document.