De tant en tant reapareix un debat que sembla que no s'hagi d'acabar mai. Hi ha qui afirma que es mallorquins hauríem d'escriure «emb» perquè «amb» és una forma introduïda p'en Pompeu Fabra.
He de reconèixer que, durant aquests darrers anys, més d'una vegada m'han criticat per escriure «amb». Per això fa temps vaig publicar un petit escrit sobre aquesta qüestió a Facebook. En aquell moment vaig dir que, més endavant, faria un article molt més complet i documentat.
Idò bé, aquest article és precisament aquell compromís.
Durant aquestes darreres setmanes he revisat diccionaris, llibres i periòdics mallorquins des segle XIX i començament des XX. No cercava donar sa raó a ningú, ni tampoc llevar-la. Només volia comprovar què deien realment es documents.
Després de llegir-los, he arribat a una conclusió molt clara: abans d'opinar, val més obrir un llibre.
No escric aquest article per dir a ningú com ha d'escriure. Si qualcú prefereix sa grafia «emb», és ben lliure de fer-ho. Però una cosa són ses preferències personals i una altra ben distinta són es documents.

A Mallorca no hi havia una ortografia fixa

Sa primera dada la vaig trobar en es Diccionari Mallorquí-Castellà d'en Pere Antoni Figuera.

A ses notes preliminars escriu:

«Com nôltros no tením ortografía ficsa, sino que cadahú escríu segóns li dicta el séu câp, algúns térmes qui no se trobarân per ba, pa, ra, etc. se encontrarân per be, pe, re, etc., y al revés.»

Difícilment se podria explicar més clar.

En Figuera reconeix que en es seu temps no existia una ortografia fixa i que una mateixa paraula podia aparèixer escrita amb a o amb e, i també a s'enrevés.

En Juan José Amengual confirma aquest criteri

Una altra obra imprescindible és es Nuevo Diccionario Mallorquín-Castellano-Latin, d'en Juan José Amengual.

És cert que adopta sa grafia «emb» com entrada des diccionari. Però també és cert que, a sa introducció, escriu:

«Las a e mudas tienen igual sonido...»

I tot seguit afegeix:

«...en caso de duda invencible, las usamos indiferente.»

Per tant, es mateix autor que escriu «emb» també explica que sa a i sa e mudes tenen es mateix so i que, en cas de dubte, s'empleen indistintament.

Aquest mateix criteri també apareix en es manual Unos Amigos, on llegim que sa a i sa e mudes «tienen un mismo sonido» i que, si una paraula no se troba escrita amb una d'aquestes vocals, se cerqui amb s'altra.

No sembla, idò, que aquesta diferència ortogràfica tengués es caràcter absolut que qualcuns li volen donar avui.

D'«ab» a «amb»

Hi ha encara un altre detall que convé recordar.

Sa forma més antiga d'aquesta preposició és «ab», documentada durant segles a ses llengos romàniques. Amb so pas des temps aparegueren també ses grafies «amb» i «emb». En es cas de «amb», no se tracta de cap paraula nova, sinó simplement de sa mateixa preposició «ab» amb una m intercalada entre sa a i sa b, una evolució fonètica ben coneguda.

Per tant, quan avui escrivim «amb», no empleam cap paraula nova ni cap invent modern. Empleam una forma que ja existia i que, com hem vist, també apareix documentada a Mallorca molt abans de 1918.

I què diuen es documents?

Aquí és on ses opinions deixen pas an es fets.

A 1892, en Gabriel Maura i Muntaner publicava Aygoforts. A una de ses seves pàgines hi podem llegir:

«...amb un tancà i obrí d'ulls...»

És a dir, vint-i-sis anys abans de sa publicació de sa Gramàtica catalana d'en Pompeu Fabra.

Després vaig revisar es periòdic mallorquí L'Ignorància. Bastà obrir un sol número per trobar-hi diversos exemples de sa grafia «amb», empleada amb tota naturalitat.

Vaig continuar amb sa revista mallorquina La Roqueta, apareguda l'any 1902. Ja en sa mateixa presentació de sa revista podem llegir:

«...ilustrada amb fotografiats d'els fets que senyali...»

Finalment vaig consultar es Bolletí de sa Societat Arqueològica Lul·liana.

Aquí convé fer una puntualisació. Es primers volums estan redactats majoritàriament en castellà i es pocs textos en mallorquí solen conservar una ortografia molt més antiga, on predomina sa forma «ab». Tot i així, també hi apareix sa grafia «amb». Per exemple, en es número 34, de dia 23 de maig de 1886, hi trobam s'expressió:

«...amb una barrera...»

Això demostra que, durant aquell temps, ab, emb i amb coexistien, segons s'autor, s'obra o es criteri ortogràfic empleat.

Una reflexió final

Quan vaig començar aquesta recerca no pretenia demostrar que una grafia fos millor que una altra.

Només volia sabre si era cert que «amb» era un invent modern.

Però després de llegir tota aquesta documentació, crec que sa resposta és evident.

No.

Sa forma «amb» ja era empleada per escriptors i publicacions mallorquines molt abans de 1918.

Per això me pareix poc encertat atacar o desqualificar una persona simplement perquè escriu «amb» en lloc de «emb», i encara manco afirmar que, per aquest motiu, no escriu mallorquí.

He de reconèixer que jo mateix he canviat sa manera d'escriure aquesta preposició. No perquè m'ho hagi imposat ningú, sinó perquè, ja abans de consultar tota aquesta documentació, vaig arribar a sa conclusió que «amb» també forma part de sa nostra tradició escrita. Aquesta recerca no ha fet més que confirmar-ho documentalment.

A més, hi ha una reflexió que crec que convé fer. Defensar sa llengo mallorquina no consisteix en quedar ancorats en una ortografia de fa dos-cents anys. Consisteix en conèixer sa nostra història, entendre com ha evolucionat i respectar també aquesta evolució quan està documentada.

Per tant cadascú és ben lliure d'escriure «ab», «emb» o «amb». Jo he triat escriure «amb» després de llegir i comparar tota aquesta documentació.

Però crec que tots hauríem d'estar d'acord en una cosa: abans d'afirmar segons què, sempre és millor deixar xerrar es documents.

Documents consultats: Pere Antoni Figuera, Diccionari Mallorquí-Castellà; Juan Jusep Amengual, Nuevo Diccionario Mallorquín-Castellano-Latín; Unos Amigos, Diccionario Mallorquin-Castellano; L'Ignorància; La Roqueta; Bolletí de sa Societat Arqueològica Lul·liana; Gabriel Maura i Muntaner, Aygoforts.