Jusep Tarongí i Cortès va néixer a Palma dia 10 de març de 1847 i morí a sa mateixa ciutat dia 4 de gener de 1890. Fou prevere, escriptor, poeta i estudiós de sa llengo i de sa cultura mallorquines.
Era fill d'en Gaietà Tarongí i de na Maria Jusepa Cortès i es tercer de sèt fills. Sa seva família pertanyia an es nucli xueta de Palma. Son pare era comerciant i propietari, i sa família galdia d’una situació econòmica relativament acomodada. Com altres infants xuetes de s’època, en Tarongí aprengué ses primeres lletres amb un mestre particular.
Entre 1860 i 1865 estudià a s’Institut Balear, on tengué com a mestre an en Jusep Lluís Pons i Gallarza, una figura que tengué una influència important en sa seva formació literària. Des de s’adolescència mostrà un gran interès per sa cultura de Mallorca, assistí a vetlades literàries i començà a col·laborar en publicacions com Revista Balear i Museo Balear.
L’any 1865 començà ets estudis eclesiàstics en es Seminari Diocesà de Mallorca. També passà temporades en es seminaris de Menorca i València i fou ordenat prevere a Ciutadella l’any 1872. Posteriorment estudià Sagrada Teologia i l’any 1876 obtengué sa llicenciatura en es Seminari de València.
Sa seva activitat, però, no se limità a s’àmbit religiós. Tarongí fou un destacat defensor de sa Renaixença. Participà en es Jocs Florals de Barcelona, on obtengué dos accèssits, i col·laborà en diverses publicacions literàries. Entre ses seves obres destaquen Inspiraciones (1882), El trovador mallorquín (1883) i sa novel·la Descansa en paz.
També tengué un paper destacat en sa defensa des xuetes mallorquins. Entre 1876 i 1879 mantengué una coneguda polèmica amb en Miquel Maura Montaner sobre sa qüestió xueta, i se convertí en una de ses veus més actives contra sa discriminació que patien aquests mallorquins.
L’any 1878 fou nomenat canonge des Sacromonte de Granada, on residí durant bona part dets anys següents. Posteriorment tornà a Palma, on visqué fins a sa seva mort, dia 4 de gener de 1890, quan només tenia quaranta-dos anys.
Es Diccionari mallorquí-castellà
Dins aquesta trajectòria literària i cultural s’ha de situar es seu Diccionari mallorquí-castellà, començat i publicat l’any 1878. Se tracta d’una de ses obres més interessants de sa lexicografia mallorquina des segle XIX i des darrer diccionari d’aquest tipo publicat a Mallorca durant aquell segle.
Sa portada el presenta amb so títol:
Diccionari mallorquí-castellà ordenat en vista de tots els qui s'han publicat fins es dia d'avuy, considerablement aumentat amb totes ses veus de us modern y antic que no's troben en ningún d'ells...
I continua explicant que hi vol reunir ses paraules més usuals de sa llengo catalana, valenciana i antiga llemosina, així com ses veus locals i particulars de Mallorca, Menorca i Eivissa i es vocabulari relacionat amb ses ciències, arts, oficis, professions, comerç, nàutica, indústria i agricultura.
Sa portada defineix s'autor com «un mallorquí, aficionat á sa seva llengua», i assenyala també sa col·laboració de diversos «literats entesos y cultivadors de s'hermos idioma de sas Balears».
Es diccionari quedà inacabat. Només se'n publicà un volum, imprès a Palma p'en Bartomeu Rotger l'any 1878, que arriba fins a sa lletra F i comprèn 784 pàgines.
Per elaborar-lo tengué en compte especialment ses obres lexicogràfiques que l’havien precedit. Entre ses seves fonts hi ha es primer volum des Nuevo Diccionario Mallorquín-Castellano-Latín d'en Juan Jusep Amengual, publicat el 1858, es Diccionari de la llengua catalana d'en Pere Labèrnia, en sa segona edició de 1864, i es Diccionario enciclopédico de la lengua española, publicat a Madrid l’any 1853.
Amb aquest diccionari volgué deixar constància escrita d’un vocabulari mallorquí ampli, incorporant-hi tant paraules d’ús habitual com veus antigues, locals, tècniques i procedents d’altres àmbits.
S’obra ocupa així un lloc dins sa continuïtat de sa lexicografia mallorquina des segle XIX, després des diccionaris d'en Pere Antoni Figuera i d'en Juan Jusep Amengual, i constitueix un testimoni escrit de sa llengo que se xerrava a Mallorca durant aquella època.
Avui es contengut des diccionari se pot consultar a s’Institut d’Estudis Catalans. S’IEC el cataloga com a Diccionari mallorquí-castellá, Palma de Mallorca, Imprenta d’en Bartomeu Rotger, 1878.
Per tant es Diccionari mallorquí-castellà d’en Tarongí representa, així, una altra passa dins sa voluntat de recollir, estudiar i conservar es lèxic propi de Mallorca i forma part de s'història de sa nostra lexicografia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada