Molta gent que me segueix segurament ho haurà pensat més d’una vegada: per què hi ha persones i entitats que escriuen es mallorquí de maneres tan diferents? Per què qualcuns empleen unes paraules, uns accents o unes formes, i altres ho fan completament diferent?
És una pregunta ben normal. I sa realitat és que dins es món des mallorquinisme lingüístic conviuen diferents sensibilitats i maneres d’entendre com s’hauria d’escriure sa nostra manera de xerrar.
I això, lluny d'esser cap problema, demostra una realitat ben viva: hi ha gent preocupada per preservar es xerrar tradicional de Mallorca davant sa uniformisació cada vegada més forta que arriba des català estàndard.
Ara bé, una cosa és defensar es mallorquí… i una altra convertir sa qüestió ortogràfica en una guerra permanent entre entitats i particulars. I, sincerament, això tampoc hauria de sorprendre a ningú.
Perquè es mallorquí, com qualsevol llengo viva, sempre ha tengut varietat. Basta escoltar com xerren a Sóller, a Manacor, a Campos, a Lloseta o a Pollença per entendre que hi ha matisos, paraules i expressions que canvien d’un lloc a un altre. Per exemple, una mateixa cosa pot rebre noms diferents segons es poble: xítxeros, pèsols, estiragassons o pitxos. I aquesta riquesa forma part precisament de sa seva identitat.
I ningú s’escandalisava per això. Formava part de sa normalitat des poble.
També passa lo mateix a s’hora d’escriure. Perquè si una cosa veu molta gent des carrer és que avui hi ha diverses formes d’escriure es mallorquí, i cada col·lectiu segueix es seus propis criteris. Uns empleen una ortografia més acostada an es model que marca s’Estatut, però recuperant lèxic, article salat i formes pròpies mallorquines. Altres prefereixen sistemes més diferenciats per remarcar encara més sa personalitat des xerrar mallorquí. I entre una visió i s’altra, sovint apareixen debats intensos sobre quina és sa millor manera de representar per escrit sa nostra realitat lingüística.
Es problema principal és que qualcunes d’aquestes propostes ortogràfiques més antigues sovint transmeten una imatge massa arcaica que dificulta enormement que sa gent jove s’hi senti identificada. Moltes de ses seves formes pareixen més pensades per marcar distància amb so català estàndard que no per facilitar una escriptura des mallorquí viu que encara se conserva en molts de pobles.
I aquí és on apareix sa gran contradicció: si realment volem que es mallorquí tengui futur, s’ha de convertir en una eina útil, moderna i assumible per sa gent, no en un exercici complicat que allunyi sa joventut.
Sa nostra manera de xerrar no va néixer dins cap despatx. Va néixer dins ses cases, en es carrer, a la mar, en es camp i en ses converses de padrins i padrines que durant generacions varen transmetre una manera única de veure i explicar el món.
I aquesta manera de xerrar no necessita laboratoris ortogràfics ni guerres d’egos. Necessita esser digna, respectable i visible. I això s’aconsegueix acostant s’escriptura a sa gent, llevant accents i lèxic que molta gent ja no emplea, no allunyant-la amb experiments impossibles o amb normes excessivament rígides.
A més, convé recordar una cosa que sovint s’olvida: durant segles es mallorquí no va tenir una normativa fixa. Sa gent escrivia com sabia, mesclant criteris, adaptant formes i reflectant es xerrar real de cada lloc. Pretendre avui imposar una “puresa absoluta” és, en certa manera, anar contra sa mateixa naturalesa viva de sa nostra llengo.
Des des Racó Mallorquí ho tenim clar: se pot defensar s’identitat lingüística mallorquina sense necessitat de convertir cada debat en una batalla personal. Hi pot haver diferents sensibilitats i diferents criteris ortogràfics, però lo important és que es mallorquí continuï viu, visible i present en es carrer, a ses xarxes, a sa cultura i dins es cor de sa gent. Sobretot de sa joventut, perquè seran ets encarregats de transmetre aquest llegat lingüístic a ses generacions venideres.
Per tant, sa realitat és una: una llengo no sobreviu només per ses normes. Sobreviu quan un poble encara la xerra, la estima, la transmet… i també l’escriu.
Aquest article és una reflexió personal. I així com ho pens, ho dic, sempre des des respecte i sense intenció d’ofendre a ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada