40 ANYS DESPRÉS: UNA “NORMALISACIÓ” QUE MOS HA DESCONNECTAT DE SA LLENGO VIVA

 

Han passat 40 anys de de s'aprovació de sa Llei de Normalisació Lingüística, i ja és hora de fer balanç sense maquillatge. Perquè sa realitat és clara: aquesta llei no ha servit per protegir sa llengo viva de Balears tal com és, sinó que, massa sovint, ha contribuït a allunyar-la des poble que la manté viva.

I això no és una percepció subjectiva ni una exageració. Basta escoltar es carrer, comparar generacions, veure com xerren es joves i com xerraven es padrins. Allà on abans hi havia una continuïtat natural, avui hi ha una ruptura progressiva. I aquesta ruptura no és casual.

Durant dècades, davall es paraigo de sa “normalisació”, s’ha anat imposant un model estàndard, basat principalment en es català central, que no reflecteix sa manera de xerrar pròpia de ses Illes. Això no ha estat una simple evolució natural, sinó un procés progressiu de substitució: paraules, expressions i formes ben nostres han donat pas a d’altres que no formen part de sa nostra tradició.

Ha estat un procés silenciós, constant, gairebé imperceptible… però profund.

I així, sense fer renou, s’ha anat erosionant es mallorquí viu.

Paraules que sempre havien estat nostres van desapareixent. Girs que definien sa nostra manera d’expressar-mos se van diluint. I allò que abans sonava natural, ara comença a sonar “incorrecte” o “mal dit” dins segons quins àmbits. Això no és normalitat lingüística. Això és substitució encoberta.

Però aquesta qüestió no és només cultural o identitària. També és legal.

Però dins aquesta legalitat s’Estatut d’Autonomia de ses Illes Balears estableix, en es seu article 35, un mandat ben clar:

“Les modalitats insulars del català, de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, seran objecte d’estudi i protecció, sense perjudici de la unitat de la llengua.”

Per tant no és una recomanació ni una interpretació. És una obligació.

Una obligació que implica acció. Que implica polítiques concretes. Que implica respecte real per sa diversitat interna de sa llengo.

Ses formes pròpies de cada illa —es mallorquí, es menorquí, s’eivissenc— no només són reconegudes, sinó que s’han de protegir activament. I dins aquestes formes, hi ha elements tan característics com s’article salat (es, sa, ses), un element genuí, històric i encara plenament viu dins es xerrar quotidià.

Un element que no és cap anècdota ni és una curiositat folklòrica. És una peça central de sa nostra identitat lingüística.

I, tanmateix, quin ha estat es seu tractament real? Massa sovint, s’olvit. O pitjor encara: sa marginació dins es model oficial.

A escoles on no té presència real.
A mitjans on pràcticament no existeix.
A administracions on, massa vegades, és ignorat.

Això planteja una pregunta inevitable: si s’Estatut obliga a protegir ses modalitats insulars, com s’explica que un des seus elements més representatius no tengui una presència normal i reconeguda dins s’ensenyament, es mitjans i s’administració?

Durant aquests 40 anys, es balanç és preocupant: No s’ha impulsat un estudi profund i sistemàtic des mallorquí viu. No s’ha garantit sa seva presència real en tots es àmbits públics. I, en massa ocasions, s’ha afavorit un model que substitueix en lloc de sumar.

I això té conseqüències. Conseqüències reals.

Generacions que ja no tenen com a referència sa manera de xerrar de ca seva.
Persones que dubten de si xerren “bé” quan en realitat xerren com sempre s’ha xerrat. I una percepció creixent que allò propi val manco que allò estàndard.

Això no és protegir.
Això és desplaçar.

I quan una política lingüística ignora sa manera com xerra sa gent, no normalisa: desnormalisa i desconnecta. I una llengo desconnectada des seu poble és una llengo que se debilita. I una llengo feble és una llengo vulnerable.

Per tant, se tracta senzillament de fer cumplir lo que mana s’Estatut. De respectar que sa llengo pròpia de ses Illes no és uniforme, sinó diversa, rica i arrelada a cada territori. De deixar d’entendre sa normalisació com una homogenisació. I de començar a posar en es centre sa llengo real des carrer.

Perquè, volguem o no, sa normalitat no s’imposa. Sa normalitat se reconeix.

Per això, és necessari reivindicar amb claredat:

— Es compliment efectiu de s’article 35 de s’Estatut
— Sa protecció real de ses modalitats insulars
— Es reconeixement i foment de formes pròpies com s’article salat
— Un model lingüístic que parteixi de sa llengo viva
— I una política lingüística valenta, sense complexos

Però també fa falta una cosa més: consciència.
Consciència que sa llengo no la salvarà cap llei si sa gent no la defensa. Consciència que cada paraula que deixam de dir és una petita pèrdua. I que cada vegada que tornam a xerrar com hem xerrat sempre, feim un acte de resistència.

Una llengo no és només una norma escrita. És una manera de viure, de pensar i d’expressar el món.

I si entre tots no la defensam, la perdem.