AYGO-FORTS - 1934

D. Gabriel Maura Montaner, un narrador finíssim de sa Palma del XIX

D. Gabriel Maura Montaner (Palma, 1842–1907), escriptor i empresari, fou es major des germans Maura, una família que deixà una empremta fonda en sa cultura i sa política mallorquina i espanyola. Miquel, prevere; Tomeu, pintor i gravador; Francesc, pintor; i Toni, polític i futur president des Govern espanyol, formaven un conjunt familiar extraordinàriament ric en inquietuds intel·lectuals. Enmig d’aquest ambient, D. Gabriel destacà com un homo d’una sensibilitat literària fina i d’un talent narratiu que, tot i no ser molt extens, sí que fou d’una qualitat excepcional.

Fou un escriptor d’inspiració ocasional, però quan escrivia ho feia amb una precisió i una elegància que el situen entre es millors narradors de costums mallorquins. Sa seva obra en mallorquí està escampada per almanacs i publicacions periòdiques, sobretot entre 1879 i 1887, quan col·laborà activament a ses revistes La Ignorància i Sa Roqueta. D’aquestes contribucions en sorgiren vuit narracions que, el 1892, foren aplegades en un volum memorable: Aygo-forts.

Tot i ser un llibre breu, Aigo-forts és suficient per considerar a D. Gabriel Maura com un extraordinari escriptor de costums i, probablement, es millor narrador de creació que donà Mallorca en es segle XIX. Es seus relats, escrits en ses formes dialectals de sa Palma vuitcentista, combinen naturalitat popular amb una clara intenció culta. Aquesta mescla dona a s’obra una personalitat literària molt marcada i una autenticitat que encara avui sorprèn.

Tant pes llenguatge com pes món que descriuen, ets Aygo-forts són un document vivíssim de sa Ciutat de Mallorca d’aquell temps: carrers, oficis, personatges, maneres de xerrar i de viure… tot hi respira autenticitat. Es volum s’obri amb un pròleg en castellà de D. Juan Alcover i Maspons, i és a partir de sa pàgina 5 que comencen es relats en mallorquí, que constitueixen un dels testimonis literaris més valuosos de sa Mallorca popular des segle XIX.

Plaça Major

Comentari literari d’“Es Sermó de sa Calma”

Entre tots es relats d’Aigo-forts, “Es Sermó de sa Calma” destaca com una peça mestra de s’humor fi i de s’observació social. Es conte gira entorn d’un predicador que exhorta es feligresos a mantenir sa calma, sa virtut i es bon comportament… mentres ell mateix és incapaç de controlar-se. Aquesta contradicció és es motor humorístic i crític de tot es relat.

En Maura emplea un mallorquí viu, saborós i ple de matisos, que reflecteix fidelment es parlar de sa Palma antiga. No és un dialecte caricaturisat, sinó un idioma literari que combina naturalitat popular amb una clara voluntat culta. Aquesta combinació és una de ses grans virtuts de s’autor: escriu com xerra es poble, però amb una precisió i una elegància que eleven es text.

Es predicador és un personatge gairebé teatral, dibuixat amb quatre pinzellades magistrals: gesticulacions exagerades, frases inflades, contradiccions internes i una passió que, lluny de transmetre calma, encén encara més es públic. En Maura no el ridiculisa, però sí que el mostra amb una ironia afectuosa, pròpia d’un observador que coneix bé ses febleses humanes.

També destaca sa capacitat d’ambientació. En Maura recrea es temple, es murmuris, ses olors, es ritme de sa predicació i fins i tot es moviment des públic amb una precisió que converteix es relat en una escena viva, gairebé teatral. Llegint-lo, un té sa sensació d’estar assegut dins un banc de fusta, escoltant aquell sermó interminable.

A nivell temàtic, “Es Sermó de sa Calma” és una sàtira suau sobre sa hipocresia quotidiana i sobre com, sovint, predicam allò que no som capaços de practicar. En Maura no moralisa, sinó que observa i retrata, i és precisament aquesta mirada lúcida i compassiva sa que dona profunditat a s’obra.

En conjunt, aquest relat és un exemple perfecte de per què Aigo-forts és considerat un des millors llibres de narrativa costumista mallorquina: llenguatge viu, personatges memorables, humor intel·ligent i una mirada profunda sobre sa vida quotidiana de sa Palma antiga.

- Clica damunt aquest enllaç per obrir i/o descarregar es pdf:  

                                                     👇👇👇    

                                        Aygo-forts - any 1934

DESCANSI EN PAU, NOSTRO REI.

 MANIFEST JAUME III

Batalla i mort del rei en Jaume III, any 1349.

Avui volem homenatjar an es nostro soberà Jaume III de Mallorca, conegut a ses Cròniques com El Temerari, perquè s'enfrontà al rei d'Aragó, poseeïdor d'un exèrcit molt superior an es seu.

Es nostro bon rei nasqué a Catània, Sicília, a 1315. Fill de l'Infant Ferran de Mallorca i de na Bel de Sabran, comtessa de Matagrifó. No arribà a conèixer a son pare, per haver mort a sa batalla de Manolada, Grècia.

Fou rei de Mallorca, príncep de Morea, comte de Rosselló, de Cerdanya i de Vallespir, vescomte d'Omelades i de Carlades, i senyor de Montpeller i de Catània.

Se casà amb na Constança d'Aragó, filla de n'Alfons IV d'Aragó. Fruit d'aquest matrimoni nesqueren dos fills: en Jaume IV i na Bel, que posteriorment passaria, a sa mort des seu germà, a esser sa reina titular de Mallorca.

A sa mort de sa seva primera dòna, se casà amb na Violant de Vilaragut, amb sa que tengué dues filles, n'Esclaramunda i na Maria.

En Jaume, a sa primerenca edat de 9 anys, fou designat rei pes seu conco Sanxo I de Mallorca, que no tenia fills, i per administrar es regne durant sa seva minoria d'edat se formà un Consell de Regència, nomenant tutor a l'Infant Felip de Mallorca, germà des difunt rei Sanxo.

Sa situació política de s'època era difícil, posat que el rei d'Aragó i València, en Jaume II, mal anomenat pes cronistes El Just, no desisteix en sa seva reclamació de reversió des tron mallorquí a Aragó. Es Consell de Regència aconseguí que el rei d'Aragó i València renunciàs a reclamar es suposats drets de successió an es tron mallorquí, a canvi de sa condonació de sa gran deuta econòmica que aquest tenia amb el rei Sanxo I de Mallorca, amb motiu d'haver-li ajudat amb vaixells i exèrcit en sa conquista de Sardenya.

Aquest fet assumí es regne amb una important crisi financera, de sa qual mai se recuperà. Quan a 1335 en Jaume de Mallorca és declarat major d'edat i assumeix sa corona, se troba amb un regne despoblat i arruïnat, en part per sa condonació de sa deuta an en Jaume II d'Aragó, i en part degut a ses dues epidèmies hagudes durant ets anys 1331 i 1333, que obligaren a importar blat i assumir més despeses financeres i militars.

Durant es seu regnat se creà es Consolat de Mar i se redactaren ses Lleis Palatines, amb so propósit de reorganisar es serveis de sa Cort i ets organismes polítics i financers des regne.

En Jaume III se vegé obligat a dessarrollar una política seguidista respecte a sa d'Aragó. Així i tot, hagué de participar en sa guerra contra Gènova, lo que se traduí en sa pèrdua de mercats pes Regne de Mallorca. Degut an això fou necessari tornar a recurrir a nous imposts i multes a sa comunitat jueva, lo que no bastà per superar sa gran crisi financera.

Però es problemes des regne s'incrementaren, posat que en Pere IV d'Aragó i València obrí procés contra es nostro soberà per arrebatar-li es Regne de Mallorca, condemnant an en Jaume III a sa confiscació de tots es seus béns. Per lo que en Pere IV d'Aragó no només invadí militarment es Regne de Mallorca, sino també es comtats mallorquins des Pirineus.

Així i tot, en Jaume III se veu obligat a vendre al rei de França es senyoriu de Montpeller i ses demés possessions d'Occitània, i armant un exèrcit desembarcà a Mallorca per intentar recuperar es regne, essent derrotat i mort a sa batalla de Llucmajor es 25 d'octubre de 1349, on també fou ferit i fet presoner es seu fill Jaume.

Amb aquest fet desaparagué es regne independent de Mallorca, ja que des d'aquest moment, es seu govern depengué des virreis col·locats baix Aragó.

Avui, 673 anys després de sa seva mort, conmemoram aquests fets, honrant a un gran rei que li tocà viure una època on lo que primava era sa força bruta, davant sa força de sa raó.

Descansi en pau, nostro rei.

Creu conmemorativa Camp de Sa Batalla

VOCABULARI MALLORQUÍ - ESPANYOL - 1935

Un pròleg que fa memòria

Vocabulari mallorquí-espanyol, any 1935

Un Vocabulari per thotom

D. Toni Vives Ginard (Campos) - cap d'aministració pública i jubilat des Ministeri de Justícia - redactà l'any 1935 es Vocabulario mallorquin-español. S'obra fou impresa a s'imprenta de Mossèn Antoni Maria Alcover i prologada per D. Francesc de Borja Moll, qui alabà sa llengo mallorquina i recomanà que tots es mallorquins haurein de tenir aquest llibre a ca seva.

En es pròleg, D. Toni Vives mos fa sabre s’existència d’una sèrie de diccionaris i vocabularis en mallorquí des segles XIX i XX. Recorda que, a sa biblioteca de Mossèn Antoni M. Alcover, ha pogut veure i llegir diferents obres molt antigues de sa llengo mallorquina. En destaca varis:

• Diccionari mallorquí de D. Ramón Fortuny i Puigdorfila (1739–1812), obra manuscrita de cinc toms, que molt a pesar des seus repetits intents, no pogué llegir.

• Diccionari mallorquí-castellà (1840), 626 pàgines, des franciscà exclaustrat Fra Pere Antoni Figuera.

• Dos toms des diccionari mallorquí-castellà-llatí (1858 i 1878), 1340 pàgines, publicats per D. Juan José Amengual, autor també de sa gramàtica de sa llengo mallorquina (1835).

• Diccionari manual o vocabulari complet mallorquí-castellà (1859), 628 pàgines, publicat per s’entitat Unos Amigos.

• Primera part del llibre escolar Enseñanza práctica del castellano en Baleares (1875), 145 pàgines, publicat pes professors Damià Boatella i Matias Bosch (amb segona edició a 1877).

• Diccionari mallorquí-castellà (1878), 748 pàgines, escrit per “Un Mallorquí”, Mossèn Josep Tarongí.

• Vocabulari mallorquí-castellà (1922), escrit pes professor Miquel Porcel i Riera.

• Vocabulario para la enseñanza del castellano en Mallorca (1933), dividit en 36 lliçons amb una llista alfabètica de verbs, 200 pàgines, escrit per un “Maestro Nacional”.

Un criteri lingüístic clar

Segons s’autor, aquest vocabulari prescindeix de ses modalitats prosòdiques i ortogràfiques exclusivament catalanes que empren qualcuns escriptors mallorquins.

S’ajusta quasi en absolut a ses normes genuïnament mallorquines que trobam en es diccionaris de s’illa i a ses formes que se vénen emprant en es pobles de Mallorca.

A més, en Vives explica que aquesta obra no pretén ser un diccionari complet. 

Conté unes 13.000 paraules, triades entre ses d’ús més freqüent a Mallorca, tot i que se calcula que sa llengo mallorquina compta amb més de 40.000 veus.

Un llegat per preservar

Aquest vocabulari és molt més que una eina lingüística: és una mostra de respecte per sa parla viva de Mallorca, i un intent honest de preservar-la amb rigor i estima.

D. Toni Vives, amb humilitat i constància, deixà una obra que encara avui pot servir de referència per a qui vulgui conèixer o recuperar sa riquesa de sa llengo mallorquina.

Clica damunt aquest enllaç i podràs veure i/o descarregar es llibre complet.  

                                                               👇👇👇 

                                     Vocabulari mallorquí-espanyol any 1935

LLENGO MALLORQUINA.

Pes que vos agrada tot lo referent a sa nostra terra

Juan Dameto, segon cronista general des Regne de Mallorca

Introducció

A vegades, per entendre com mos veien i com mos descrivien es nostros antepassats, basta tornar a llegir es testimonis que deixaren escrits. Un d’aquests testimonis és D. Juan Dameto i Cotoner (1554–1633), segon cronista general des Regne de Mallorca i autor de s’obra monumental Historia General del Reino Baleárico (1632).

En Dameto, que escrivia en castellà antic, dedicà un petit però valuós passatge a parlar de sa llengo que se xerrava a Mallorca en es seu temps. És una descripció plena d’observacions històriques, lingüístiques i culturals, feta des punt de vista d’un mallorquí des segle XVII que coneixia bé sa realitat de s’illa.

Aquí teniu sa traducció an es mallorquí, feta per jo mateix, perquè la pogueu llegir amb naturalitat i disfrutar d’una de ses primeres mirades escrites sobre es nostro xerrar.

 Llengo mallorquina segons Juan Dameto (1632):

                                                                             

S’extracte d'en Dameto

Pes que vos agrada tot lo que fa olor de Mallorca, avui vos pos un extracte des llibre “Historia General del Reino Baleárico”, escrit l’any 1632 per D. Juan Dameto i Cotoner (Palma, 1554–1633), segon cronista general des Regne de Mallorca.

A sa pàgina 61, paràgraf 12, mos fa una curiosíssima descripció de sa llengo mallorquina.

Vui recalcar que dit llibre està escrit en castellà antic, i per tant sa traducció an es mallorquí és obra d’un servidor.

Vet aquí lo que diu:

Descripció de sa llengo mallorquina segons Juan Dameto (1632)

«No serà impropi des nostro argument dir qualque cosa des llenguatge que per aquí vulgarment usam. És cosa sabuda que, a totes ses províncies i terres del món, ha anat canviant sa manera de xerrar conforme sa mudança des prínceps o nacions que en elles han tengut es ceptre i senyoriu.

I com ses nostres illes han estat senyorejades de tan diferents amos, com després se dirà, han tengut també diversos idiomes: cirenaic, grec, cartaginès, romà, aràbic, i es que darrerament ara se practica, que comunament s’anomena llenguatge llemosí, derivat d’una província de França, cap de sa qual és sa ciutat de Lemouix o Lemosins.

La dugueren a Catalunya es primers conquistadors d’aquell nobilíssim principat, d’on després l’heretaren es regnes de Mallorca, València i Sardenya, per medi de ses armes guanyadores des claríssims reis d’Aragó.

És vera que encara queda amb qualque mescla d’altres llengos: grega, aràbiga i llatina, d’on ella principalment s’origina.

Qualcuns mos han volgut posar nota de poc cults en so xerrar. Jo dic que, si bé entre sa gent vulgar —que ordinàriament és sa major part— se pot reprendre aquest vici, però entre sa noblesa i gent que tracta de lletres se va sempre reduint a major elegància.

Estudi en què s’han d’emprar i apreciar molt es mestres de sa joventut, corregint amb indústria i art coses que d’altres bàrbars idiomes, amb sa contratació, se mos han anat aferrant.

Sa falta més notable que en tot això hi ha és sa pronunciació gutural i es no distingir ses vocals a i e. Sa causa d’això darrer és tenir aquesta llengo ses tres vocals a, e, o duplicades, a sa manera que es grecs tenen s’omicron i s’omega, de ses quals usen qualcuns indiferentment, servint-se més vegades de sa a per sa e, faltes que fàcilment se poden remediar.

Qualcuns han cregut que sa llengo des cirenaics ha estat de ses més antigues que a s’illa s’han usat, i que d’ella se deriva es nom de Balears, que entre ells significa “estranys”.

Qui vulgui sabre altres propietats de sa llengo llemosina, que les vegi a un autor modern que tracta d’ella més per extens.»

Comentari final

Llegir avui lo que escrivia D. Juan Dameto fa gairebé quatre segles és com obrir una finestra a una Mallorca antiga, però sorprenentment familiar. Moltes de ses observacions que fa —sa mescla d’idiomes, s'influència de ses conquistes, ses diferències de pronúncia, es contrast entre es xerrar popular i es xerrar cult— continuen essent temes vius dins qualsevol conversa sobre sa nostra llengo.

És cert que en Dameto xerra des “llenguatge llemosí”, com era habitual en es segle XVII, i que interpreta s'història lingüística amb ses eines i creences de s’època. Però, malgrat això, captura una realitat essencial: que Mallorca sempre ha estat un punt de trobada de llengos, i que es mallorquí —com totes ses llengos vives— és fruit d’una història llarga, complexa i plena de capes.

També és interessant veure com ja en aquell temps hi havia qui criticava sa manera de xerrar des poble, i com en Dameto defensa que sa noblesa i sa gent de lletres procuraven una major elegància. És una discussió que, d’una manera o d’una altra, encara ressona avui.

I sobretot, sorprèn sa seva observació sobre sa pronunciació gutural i sa confusió entre a i e, dues peculiaritats que encara formen part de sa nostra identitat fonètica. És com si, a través de ses seves paraules, poguéssim sentir un eco antic de sa mateixa llengo que continuam xerrant.

En definitiva, aquest fragment és molt més que una curiositat històrica: és una prova que sa llengo mallorquina té una continuïtat profunda, que ja fa segles que desperta reflexions, i que forma part indestriable de lo que som com a poble.

 

ES BALEÀRICS.

Història de ses Balears — Gaspar Sabater, 1987

Historia de las Baleares - Gaspar Sabater - 1987.

 

S’història de ses Illes Balears

S’història de ses Illes Balears té un interès particular i ofereix un panorama variat i multiforme. Un panorama que resulta d’una força històrica considerable, perquè ses Balears, que a s’empar de s’antic Regne de Mallorca floriren —es Regne de Mallorques, nom amb què fou conegut fins es segle XVII— arribaren a tenir, al llarg de sa seva història, un contengut polític, social i humà de gran transcendència.

Unes vegades juntes i altres separades, ses Balears han deixat en s’història s’empremta de ses seves realitzacions i es fort caràcter que animà an es seus homos i an es seus habitants.

Regne de Mallorques

  

Es Regne de Mallorques

Una nota destacada de s’història balear és es caràcter lliure i independent des seus habitants, i es vigor que saberen infondre a tots es seus actes. Sa lluita des pobles colonitzadors per dominar ses illes és una bona prova. Com també ho és sa participació des balears en empreses d’altura: es foners en ses Guerres Púniques, es navegants, es corsaris, es missioners i evangelitzadors —tots deixaren sa seva empremta distintiva.

Si es mallorquins Ramon Llull i Juníper Serra, en nom des seu ideal religiós, dugueren sa seva inquietud apostòlica fins an es més apartats racons de sa geografia, també ho feren es general Barceló —conegut a Mallorca com es capità Toni— i en Jaume Ferrer, es navegant, que amb sos seus periples militars i descobridors, xerren d’aquesta força característica de s’homo balear.

Com xerren també es metge menorquí Mateu Orfila, pare de sa toxicologia moderna, que sorprengué Europa des de sa seva càtedra a sa Facultat de Medicina de París, i es general eivissenc Vara de Rey, que escrigué, en sa defensa d’El Caney (Cuba), una de ses pàgines més brillants de s’història militar espanyola.

Capitá Toni Barceló

  

Capitá Toni Barceló

Es pas per sa nostra terra de gents de sa més diversa formació i psicologia és lo que ha donat origen an aquest factor humà tan ric. S’història no pot despreciar, per individual que sigui, aquest aspecte. S’estil individual, en fer-se extensiu, adquireix sa categoria d’estil col·lectiu. És a dir, històric. I aquest estil és es que, en darrer terme, configura es pobles i ses institucions que ells mateixos han creat.

Foners balears, tiradors de pedres.

   

Foners balears, tiradors de pedres amb ses bassetges

S’història des poble balear és s’història de ses illes considerades en sos seus trets característics. Insistesc sobre això per destacar es fet de sa seva varietat dins s'unitat. Perquè aquest precepte aristotèlic s’ha fet plena i eficient realitat en s’història d’aquestes cinc illes.

Font de s’article: Llibre “Historia de las Baleares”, Gaspar Sabater — 1987 Nota: Dit llibre està escrit en castellà; per tant, sa traducció an es mallorquí ha estat feta per un servidor.

MENTIDES I MÉS MENTIDES.

Una reflexió sobre sa llengo imposada

Tots sabem que l’any 1983 es nostres polítics mos enteferraren sa llengo catalana com a pròpia, posant-la damunt s’Estatut d’Autonomia de ses Illes Balears. Per tan lamentable fet, i com a ciutadà d’un poble que pateix s’imposició d’una llengo extranya, tenc es dret moral —i s’obligació— de fer quatre puntualisacions en es respecte.

 1. Sa tradició literària autòctona

En es famós article 35 de s’Estatut diuen que és d’acord amb sa tradició literària autòctona.

¿De quina tradició xerren? ¿Acàs han anat a cercar ets autors que escrigueren en mallorquí?

👉 Hi ha hagut intel·lectuals mallorquins que escrigueren en mallorquí https://esracomallorqui.blogspot.com/…/hi-ha-hagut-intelect…

2. Ses modalitats insulars

Damunt dit Estatut també diuen que ses modalitats insulars —o sigui, es mallorquí, menorquí i eivissenc-formenterenc— seran objecte d’estudi i protecció, sense perjudici a s’unitat de sa llengo.

Anem a veure: si s’Estatut posa que s’han d’estudiar i protegir ses modalitats insulars, ¿per què reneguen d’utilisar es nostre article salat?  ¿Per què tots ets escrits oficials estan redactats en un pur i dur català, obviant i arraconant ses nostres pròpies paraules i expressions baleàriques?. 

3. Sense consultar an es poble

Traicionaren an es propi poble sense un mínim de respecte, ja que no tengueren ni sa més mínima decència de demanar-li, via referèndum, lo que pensava sobre dita qüestió.

¿I per què no ho feren? Perquè sabien que totes i cada una de ses enquestes publicades en es medis de comunicació donaven un clamorós NO a sa llengo catalana i un abrumador SÍ a sa llengo mallorquina.

4. Una suplantació cultural

¿I com han aconseguit aquesta suplantació filològica i cultural contra es poble que els ha votat?

Gastant millons i millons d’euros per dur endavant es pitjor atac lingüístic i cultural comès contra un poble que estava —i encara està— orgullós de sa seva pròpia llengo materna.

L’han imposada mitjançant una nefasta i absurda Llei de Normalisació Lingüística, i han deixat que dins es centres educatius, inclosa s’UIB, s’infiltràs es més indecent catalanisme, tenguent així assegurada una educació més afí an es món catalanista.

Conclusió

I així anam: enganyats i traicionats pes polítics, pes que haurien de defensar i estimar lo que és des poble i pes poble —que no és res més que es seu ancestral llegat lingüístic, històric i cultural.

SES CONTERELLES D'EN JORDI DES RACÓ.

  ¿Sabies què Mossèn Antoni Maria Alcover va escriure es llibre Contarelles a l'any 1885? Idò si, ho publicà quan tenia 23 anys i abans d'esser enganat p'en Pompeu Fabra, pare de sa gramàtica catalana. Aquesta obra conté tretze narracions de costums mallorquines: Ses matances, ¡Quina pobila!, Sembrau i cullireu, Ses festes de Nadal, Es baleu de Son Tuti, Es pobil dels ossos, Un estudiant per força i N'Andreu Recona; com també rondalles pròpiament dites: Es jai de sa barraqueta, Sa mitja faveta, S'hortola de s'hort des Gabre, La filla de Maria y Els Amos de Son Sales, Son Saleta i Son Salí. Aquesta doble tipologia se justifica principalment pes fet de salvaguardar es tresor lingüístic que es dialectòleg manacorí havia recuit de sa boca des poble per fer-ho agradable an es lectors mallorquins. Ses Contarelles s'obrin amb un pròleg d'en Tomàs Forteza i se tanquen amb una traducció que n'Alcover féu de sa Memòria de gall, que és una rondalla de s'escriptor Antonio de Trueba, titulat El príncipe desmemoriado.

 

Ara que mos diguin es defensors de sa llengo catalana si està escrit en mallorquí o no, perquè estimats amics, avui en dia totes ses seves obres ja han passat pes sedàs catalanitzador.

Quins desastres!   

SENYORS DE MÉS, JA BASTA!!

Des de fa dècades, es balears hem pogut constatar, molt a pesar nostro, com determinats partits polítics i entitats que afirmaven defensar lo nostro han acabat promovent plantejaments que no s’ajusten a sa realitat ni a s'identitat pròpia de ses Illes Balears. I no me referesc únicament an es tema lingüístic, que tant debat genera dins ca nostra, sinó també a ses seves reiterades ànsies d’influir en sa nostra manera d’entendre i viure sa nostra identitat balear, indiscutible i mil·lenària.

Formacions com MÉS per Mallorca o Esquerra Republicana, així com entitats com s’Obra Cultural Balear o s’Assemblea Sobiranista de Mallorca, sovint emparades pes diari balears.cat, han estat, com és habitual, ets únics en demanar movilisacions ciutadanes contra sa sentència des Tribunal Suprem que condemnà ets autors de sa fallida proclamació d’una República Catalana. ¿De quina república xerren, si vivim dins una monarquia parlamentària que garanteix sa democràcia i s’estat de benestar de tots es ciutadans?

Senyors de MÉS, ASM, OCB, balears.cat i altres col·lectius afins: an es balears no mos interessa gens importar dins ca nostra es conflictes generats per s’independentisme català —ja en tenim prou amb ses nostres pròpies qüestions—, i molt manco acceptam que se mos indiqui lo que hem de defensar o com hem d’actuar. Tampoc compartim que se mos inciti a donar soport a uns polítics presos —no confondre amb presos polítics— que han conduït an es seu propi poble a una situació de fractura social i institucional que encara avui pateixen es ciutadans de Catalunya.

Noltros, es balears, a lo llarg des temps hem estat, som i hem de continuar essent un poble orgullós de ser tal com és. Un poble que sempre ha acollit, amb més o manco timidesa, a sa gent que ve de fora, facilitant que poc a poc s’integrin dins es nostro dia a dia sense exigir-los res impossible. Un poble democràtic, constitucionalista i obert que, de tant en tant —¿per què no dir-ho?—, expressa pacíficament es seu rebuig a determinades ingerències que no responen a sa nostra realitat. I ho feim sempre dins es marc de sa llei, respectant sa llibertat d’expressió i de manifestació.

Noltros, es vertaders balears, no sortim an es carrer per incitar an es poble a rebel·lar-se contra s’actual Pacte de Progrés —o sigui, voltros— ni per fomentar enfrontaments amb insults o amenaces contra sa Guàrdia Civil o sa Policia Nacional. Ho feim pacíficament. Noltros no pegam a ningú per dur una bandera, ni atacam a qui mostra es símbols que considera seus.

Noltros, es vertaders balears, tampoc pujam damunt es cotxos de sa Guàrdia Civil ni els destrossam, tal com s’ha vist en altres territoris. Som un poble pacífic i tolerant que no vol sabre res d’aquesta absurditat anomenada “el procés”. ¿Quina casta de “procés” és aquest que ha provocat sa fuita de milenars d’empreses i una fractura social profunda entre ciutadans que abans convivien sense problemes? Som un poble obert i tolerant que no necessita —ni vol— que determinats col·lectius intentin desestabilisar sa convivència i sa pau d’una societat que està ben orgullosa de ser tal com és.

Senyors, sa tasca des polítics i de ses entitats ciutadanes és, i ha de continuar essent, vetlar pes interessos des ciutadans, pes seu benestar i per garantisar una convivència pacífica entre tots. No és crear crispació ni ruptura per alimentar projectes secessionistes que, a la llarga, només generen enfrontaments innecessaris i tensions entre noltros mateixos.

Recordau-ho sempre: es balears ni volem ni hem de mester polítics que no respectin sa nostra manera de ser. Deixau-mos viure tal com som. Deixau-mos viure en pau. ¿Vos ha quedat clar?

BALÉÀ O BALEAR, ¿COM QUEDAM AQUÍ?

 

Sovint molts de mallorquins me demanen com hem d’escriure sa definició balear, ja que per ses xarxes socials la veuen escrita de dues maneres diferents: baléà o balear, cosa que els provoca confusió i no saben quina és sa forma correcta. Com és de suposar, me veig amb s’obligació de contestar amb llibres i documents que deixen ben definit com s’ha d’escriure.

Abans de començar, vui recordar que un servidor antigament escrivia baléà, perquè així m’ho ensenyaren quan vaig entrar dins es món des balearisme. Però amb so pas des temps vaig considerar necessari revisar-ho amb criteris històrics i documentals, no només ideològics.

I és aquí on sa documentació parla per ella mateixa.

En es diccionari mallorquí de Don Pere Antoni Figuera (1840), en es de Don Juan Jousep Amengual (1858), en es de s’entitat cultural Unos Amigos (1859), i més modernament en es de Don Toni Roig Artigues (1994), tots escriuen balear. Sense cap excepció.

Això no és un detall menor. Xerram de vocabularis i diccionaris elaborats en es segle XIX, en una època anterior a qualsevol debat contemporani sobre normativa. Aquests autors no escrivien condicionats per discussions actuals, sinó reflectint s’ús escrit que consideraven correcte segons sa tradició culta mallorquina.

A més, en es pròlegs dets mateixos diccionaris s’explica clarament que, encara que en sa parla s’hagin perdut certes “r” finals romàniques, aquestes s’han de mantenir a s’hora d’escriure. És a dir: distingien perfectament entre pronunciació i grafia, mantenguent sa coherència amb sa tradició escrita romànica.

Idò, d’on surt sa forma baléà?

L’any 2005, s’Acadèmi de sa Llengo Baléà modificà sa seva gramàtica eliminant ses “r” finals romàniques dets infinitius i des substantius quan no se pronuncien, i introduint una accentuació adaptada a ses diferents pronunciacions. És una decisió normativa perfectament legítima dins es seu marc, però que respon a una antiga lexicogràfica històrica mallorquina, no a una reforma contemporània.

Per tant, quan un servidor escriu balear, no ho fa per cap renúncia, sinó precisament per fidelitat documental a sa tradició escrita que ja apareix fixada en es segle XIX.

Ja per acabar, i amb tot es respecte cap a totes ses sensibilitats, alab i admir sa feina feta per s’Acadèmi de sa Llengo Baléà, i consider que cadascú és lliure d’escriure com més li agradi. Jo només m’he limitat a exposar es motius històrics i documentals pels quals actualment escric balear i no baléà.

Diccionari mallorquí-castellà Fra Pere Antoni Figuera, 1840.

Diccionari mallorquí-castellà-llatí Juan Jusèp Amengual, 1858.

Diccionari mallorquí-castellà Unos Amigos, 1859.

Diccionari balear Toni Roig Artigues, 1994.

ANTIGUES PORTES DE SA CIUTAT DE PALMA.

SES PORTES DE SA PALMA EMMURALLADA SEGONS D. JUAN DAMETO 

Una aproximació històrica a sa ciutat fortificada des segle XVII

Ciutat de Mallorca, any 1644.

Es segon cronista general des Regne de Mallorca, D. Juan Dameto i Cotoner (Palma, 1554-1633), és una figura fonamental per entendre s'història de Mallorca durant s’època moderna. Sa seva obra, Historia general del Reino Baleárico (1632), és una de ses fonts més completes i valuoses per reconstruir com era sa ciutat de Palma a principis des segle XVII, quan encara conservava íntegrament ses murades medievals i renaixentistes.

Un des passatges més destacats és aquell on en Dameto descriu ses portes d’accés de s’antiga ciutat, tant ses que existien en època cristiana com ses que provenien de s’etapa islàmica. Aquesta informació és essencial per comprendre sa topografia urbana i militar de sa Palma d’aquell temps.

📜 Sa descripció d'en Dameto 

En Dameto enumera vuit portes principals de aa ciutat cristiana:

• Porta d'es Moll

• Porta de sa Portella

• Porta de sa Calatrava

• Porta d'es Camp

• Porta de Sant Antoni

• Porta Pintada

• Porta de Jesús (abans Plegadissa)

• Porta de Santa Catalina

A continuació, explica que en temps islàmics n’hi havia hagut deu, amb noms com Belalcofol, Barbolet, Bebalbelet, Portopí, Balbelet o Hicolbelet, a més d’altres accessos menors situats devora Sant Juan, s’Almudi, sa Drassana i el Temple.

Aquesta enumeració és d’un valor excepcional perquè permet identificar quines portes provenien de Mayūrqa islàmica i quines foren creades o modificades després de sa conquista de 1229.

Vet aquí s'explicació exacta en es llibre (1632):

“Tenia vuit principals portes: sa d’es Moll, sa de sa Portella, sa de sa Calatrava, sa d’es Camp, sa de Sant Antoni, sa Pintada —que ara s’ha mudat a una altra part una mica més a llevant, amb un portal i pont grandiosos—, sa de Jesús, que abans se deia Plegadissa, i sa de Santa Catalina. 

En temps des moros n’hi havia deu: sa de Belalcofol, ara Pintada; Barbolet, que és sa de Jesús; Bebalbelet, que és una porta tancada enfront des baluard que anomenen de Don Urries; sa de Portopí, que estava aprop de sa que tenia es mateix nom, i ara novament és sa de Santa Catalina; Balbelet, devora sa Drassana; Hicolbelet, de sa Portella. 

Ses altres quatre estaven: una enfront de l’iglèsia de Sant Juan, a un arc que ara està desfet; s’altra devora s’Almudi, que està a sa boca des carrer que anomenam de la Mar; s’altra a sa Drassana; i sa darrera devora es portal del Temple. 

Està tota sa ciutat defensada amb un fossat molt fondo, i amb molt forts i grandiosos baluards i murs fets pes repar de tota casta d’artilleria, a sa traça moderna; qual fàbrica se va acabant, sense mai cessar, en què se gasten cada any vint-i-quatre mil lliures, que paguen igualment es Reial Patrimoni i s’Universitat d’aquest Regne.”

(Dameto, 1632)

🧱 Una ciutat fortalesa

En Dameto també descriu amb detall es sistema defensiu de Palma:

• Fossat profund que envoltava tota sa ciutat

• Baluards de traça italiana, adaptats a s’artilleria moderna

• Murades reforçades i en constant manteniment

• Obres contínues, amb una despesa anual de 24.000 lliures

• Finançament compartit entre es Reial Patrimoni i s’Universitat des Regne

Aquesta informació mostra que Palma era, en aquell moment, una plaça forta de primer ordre dins sa Mediterrània occidental, amb una infraestructura militar comparable a altres capitals des món hispànic.

🏰 Sa Porta d'es Moll: s’únic vestigi que encara podem veure

Sa Porta d'es Moll, any 1902.

De totes ses portes que en Dameto descriu, només una ha arribat fins an es nostres dies: sa Porta d'es Moll, també coneguda com Porta de Santa Margalida.

Situada devora es Consolat de Mar, és un des darrers testimonis físics de sa Palma emmurallada i un element patrimonial de primer ordre que mos permet imaginar com era s’accés a sa ciutat fa quatre segles.

📚 Notes i referències

[1] Dameto, Juan. Historia general del Reino Baleárico. Palma, 1631.

Edicions consultables a:

— Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

— Arxiu del Regne de Mallorca

— Biblioteca de Catalunya

Bibliografia complementària

— Barceló, M. La ciutat islàmica de Mayūrqa. Documenta Balear.

— Rosselló Verger, V. M. Les murades de Palma. Ajuntament de Palma.

— Mut Calafell, A. Fortificacions renaixentistes de Mallorca. Lleonard Muntaner Editor.

   

Esbucament de ses murades de sa Porta d'es Moll  a 1902.

Antiga Porta d'es Moll a s'actualitat.

SA LLENGO I S'ESTATUT.

Estatut d'Autonomia de ses Illes Balears.

Sa llengo i s’Estatut: una reflexió necessària

Sa Transició i sa Constitució de 1978 suposaren una etapa de reconciliació entre espanyols. Però, quaranta anys després, constatam amb tristesa com un sector polític ha romput s’statu quo democràtic i ha vulnerat sa Constitució, s’Estatut d’Autonomia i sa Llei en es Parlament de Catalunya per aconseguir es seus fins.

Encara que qualcuns ho mirin amb distància, s’independentisme català inclou Balears dins es seu “Procés”. Amb s’excusa de sa llengo mantenen una equidistància calculada, però aquest cel·lofà ja ha caigut: es seu Cavall de Troia són ets inexistents “Països Catalans”, un projecte que certs partits i entitats de Balears alimenten demanant fins i tot un “referèndum” secessionista per 2030.

Una solució jurídica que ja existeix

Mos rebel·lam davant això i proposam una solució que ja funciona: es model valencià.

S’Estatut d’Autonomia de sa Comunitat Valenciana, constitucional i plenament legal, afirma que sa llengo pròpia és es valencià, a més des castellà.

Per coherència i dignitat, s’Estatut d’Autonomia Balear hauria d’afirmar que sa llengo pròpia de Balears són ses nostres modalitats insulars: mallorquí, menorquí i eivissenc-formenterenc.

Una realitat sociolingüística innegable

A Balears conviuen dues llengos. Mos volen fer creure que s’espanyol no és llengo pròpia, però un repàs històric ho desmenteix:

• S’espanyol s’ha empleat a Balears de manera continuada des de s’Edat Moderna.

• Fins i tot en Joan Alcover firmava “Juan”, com era habitual en sa seva època.

• Ses institucions, es comerç i sa vida jurídica han empleat es castellà durant segles.

Una denominació introduïda amb intenció

Dir que sa nostra llengo és “català” no és innocent. Es Decret Regulador de sa Preautonomia Balear (1978) ja va evitar que s’introduís aquesta denominació. Però finalment s’imposà a s’Estatut, convertint en categoria jurídica s’afirmació que “es català és sa llengo pròpia de ses Illes Balears”.

Una realitat històrica que no quadra amb so relat catalanista

Històricament, es baleàrics no hem estat mai catalans:

• En temps de sa Conquista (1229), es comtats catalans eren vassalls del rei de França, no un estat soberà.

• Un comtat no tenia preeminència damunt un Regne, com era Mallorca.

• Catalunya medieval tenia poca població i fomentava sa repoblació; és inversemblant una arribada massiva que arraconàs es pobladors nadius.

• Si haguessin vengut amb sa seva cultura completa, per què només quedà sa llengo i no ses seves tradicions? A Balears tenim gastronomia, arquitectura, indumentària i balls pròpiament illencs, ben diferenciats.

Es “romanç mallorquí”: una llengo viva abans de sa Conquista

Abans de sa reconquista aragonesa, a Mallorca ja se xerrava romanç mallorquí, una llengo vulgar que pervisqué durant sa dominació islàmica.

Diverses fonts ho corroboren:

• En Cecili Metel xerrava de Balearicum eloquium.

• Es filòsof àrab Ibn Sidah afirmava que es seu àrab no era pur per viure envoltat de gent que xerrava “romanç”.

• En Ramon Llull escrivia en “pla de Mallorca”.

• En es segle XVI ja hi havia literats que escrivien en “mallorquí”.

• Tenim ortografies i diccionaris de mallorquí i balear anteriors a moltes gramàtiques catalanes.

Llengos intel·ligibles, però diferents

Si qualcú encara té dubtes, basta mirar altres casos:

• Gallec i portuguès: llèngos germanes, però jurídicament diferents.

• Danès, noruec i suec: s’entenen entre ells, però cada un és una llengo oficial.

• Valencià i català: així ho recullen es texts legals.

Sa intel·ligibilitat no defineix una llengo; ho defineix sa comunitat que la xerra i es seu reconeixement jurídic.

Un precedent important: Palma, 1980

A 1980 se celebrà a Palma es XVI Congrés de Llengos Romàniques. Més de 700 professors i especialistes se negaren a firmar es document final per ser massa pro-catalanista. Defensaren sa diversitat i sa pluralitat. No els desautorisem ara.

Per Balears, per sa nostra essència

Demanam que s’Estatut d’Autonomia Balear afirmi clarament que sa llengo pròpia de Balears, a més des castellà, són ses nostres modalitats insulars: mallorquí, menorquí i eivissenc-formenterenc.

No ho deixem de costat. En això mos hi va sa nostra essència, sa nostra forma de ser i sa nostra cultura. Si no actuam, ja sabem cap on mos aboca es “Procés”.

Estam avisats.

Toni Deudero Toni Ballester